ALFONSO SALA. A OLESA DE MONTSERRAT COM L'AU FÈNIX, RENEIX DE LES SEVES CENDRES

El 23 de juny de 1901 s'inaugurava la carretera de Terrassa a Olesa de Montserrat i es beneïa el pont sobre la riera de Sant Jaume. En agraïment, el Ple Municipal olesà en la sessió del 16 d'octubre, unànimement anul-lava el nom del carrer Colón (que no és l'actual Colón) i li donava el de Alfonso Sala (1). Popularment aquest carrer es coneixia com a carrer dels Arbres.

Alfons Sala i Argemì va ser diputat al Congrés pel districte de Terrassa des de 1893 a 1905 i de 1910 a 1922. El rei Alfonso XIII el va nomenar Senador vitalici el 1923 i Conde de Egara el 1926. Representant dels interessos dels industrials tèxtils terrassencs, aglutinà un nucli de partidaris de caràcter conservador, anticatalanista i monàrquic que conformaren un moviment polític oligàrquic de poder, localista i caciquista, conegut com a "salisme", enfrontat a republicans, catalanistes d'esquerra i, fins i tot, a la Lliga Regionalista.

Un home que influïa en el nomenament d'alcaldes per Real Orden com ho demostra la carta que va enviar al President del Govern el 2 de juny de 1899:

“Exmo. Sr. D. Eduardo Dato

Mi muy distinguido y muy apreciado amigo.

Muchisimo agradeceré se digne proponer para el cargo de Alcalde de Tarrasa, capital del distrito que tengo el honor de representar en Cortes en cuatro elecciones consecutivas, a D. Francisco Belil Roure, actual Alcalde, persona de arraigo y prestigio en la población en la que goza de generales simpatias, habiendo acreditado su valia, como primera autoridad local en el tiempo que viene desempeñando el cargo.

Es nombramiento por el que tengo verdadero interés puesto que se trata de la cabeza de partido de mi distrito, y por tratarse ademas de una población industrial en la que es preciso tener mucho cuidado en la elección de la persona que ha de estar al frente del municipio.”(2)

Un home amb qui s'havia de quedar bé, sinó, no s'entén que el regidor conservador Salvador Casas (que després va ser alcalde amb Primo de Rivera) proposes al Ple del 19 de setembre de 1910 “que toda vez que el Diputado a Córtes por este Distrito D. Alfonso Sala estará esta semana en el Balneario de La Puda ir una Comisión de este Ayuntamiento a saludarle en nombre de la Corporación y después de una ligera discusión se acuerda por unanimidad aceptar la proposición presentada (....)de saludar al nombrado Señor.” (3)

Un home a qui no calia autoritzar els actes polítics que feia. Només cal veure l'escrit que l'alcalde Baldiri Margarit va remetre al governador civil el 18 d'abril de 1903:

“Exmo. Sr.

Tengo el honor de participar a V.E que mañana a las quince horas se celebrará un meeting de propaganda electoralen el Teatro Principal por el Comité Liberal Monárquico de esta localidad en el que tomará parte el Exmo. Diputado D. Alfonso Sala y acompañantes del mismo.

Dios guarde a V.E. muchos años. “ (4)

en contrast amb el telegrama de 10 d'abril de 1903

“Alcalde Olesa a Gobernador Civil de esta provincia

Ateneo Republicano de esta pone en conocimiento celebrará un meeting en el Teatro principal el día 11 corrientes a las 21,30 horas, Propaganda Electoral ¿puede hacerse?” (5)

Les fotografies ens donen una idea del tracte que se li donava a Alfonso Sala en els actes on participava amb assistència de totes les “fuerzas vivas”.

Inauguració de l'Escola d'Arts i Oficis d'Olesa

Entrega de la bandera del Somatent

En proclamar-se la II República, Alfonso Sala va quedar-se al marge de la política activa (que no de la conspiradora) i va perdre influencia. A Olesa el carrer Alfonso Sala es tranformà en carrer Fermí Galán (militar afusellat el 1930 a causa del sollevament republicà de Jaca) i la publicació "L'Impuls" d'ERC del 15 de setembre de 1935 feia palesa la seva solitud:

"Fa alguns dies, rebèrem la inesperada visita (...), de l'antic cacic i monàrquic recalcitrant, Sr. Sala.

(...)

Doncs aquest senyor, que ja creiem inexistent, estigué a la nostra vila amb motiu d'una festa celebrada al Convent de les Monges d'Ensenyança (es refereix a les Escolàpies), organitzada per un patronat, que no sabem exactament que patrocina.

Al arribar, degué gelar-se-li el cor i al baixar del cotxe al Parc Municipal, tingué d'esperar-se assegut  tot sol, que arribessin els antics amics, senyors Baldiri, Mimó i Canyadell, que li feren els honors.

Possiblement, degué passar uns moments de melancolia, pensant en el desagraïment de certs amics beneficiats en altres ocasions de la seva influencia decisiva.” (6)

En fracassar inicialment a Catalunya l'aixecament militar del 1936 passà a l'anomenada zona Nacional instal·lant-se a Sevilla, retornant a Terrassa el 1939, una vegada ocupada Catalunya per l'exèrcit sollevat. Va rebre homenatges i li retornaren el nom als carrers fins que els ajuntaments democràtics els tornà a treure a Rubí, Sant Cugat del Vallès, Castellbisbal, Mura, Vacarisses, Matadepera...A Olesa no, a Olesa Alfonso Sala, com l'au Fènix, reneix de les seves pròpies cendres.

(1) Arxiu Históric Municipal d'Olesa de Montserrat (AHMOM). Llibre d'actas (5-1-1899 a 19-4- 1902),            p.sense numerar.

(2) Arxiu Históric de Terrassa-Arxiu Comarcal del Vallés Occidental. Correspondència Alfonso Sala            (1898-1923), folis 56-57.

(3)AHMOM. Caixa 185, segón llibre d'actas (14-12-1909 a 13-1-1911), p.p 68v-69

(4)AHMOM. Correspondència 1903 (Caixa 40) Doc. 124

(5) AHMOM. Correspondència 1903 (Caixa 40) Doc. 115

(6) Josep M. Sibina. “Sense el vostre permís”, edició pròpia (2005),p.p. 45-46

LA CARLINADA DE CAN TOBELLA

Durant la II República, concretament el 8 i 9 de setembre de 1934, en ple “bienni negre” i un mes abans dels fets del 6 d'octubre ( la revolució d'Astúries i la proclamació de l'Estat Català dins de la República Federal Espanyola), es van produir a Olesa de Montserrat uns fets que van tenir una notable repercussió a la premsa i a la política.

A la masia de Can Tobella va tenir lloc un “Aplec” Tradicionalista (carlins). Des del dijous 6 de setembre van sortir des de “Barcelona socis de diversos centres Tradicionalistes i acamparen (...) Diumenge varen acudir-hi elements de centres de Tarragona i Terrassa i molts socis d'Olesa amb llurs famílies” (1).

Fotografia feta pels mateixos carlins, d'un carret requisat per la policia

Assabentada la policia -sembla que per infiltrats- d'aquest acte, fou dissolt per una seixantena d'agents de la Guàrdia d'Assalt comandats personalment pel cap de serveis de la Comissaria General d'Ordre Públic de la Generalitat Miquel Badia -un dels famosos germans Badia-. Hi va haver noranta-tres detinguts, “molts dels quals anaven amb boina vermella. Alguns d'ells duien armes curtes. El qui actuava de corneta d'ordres portava un fusell modern i cartutxeria abundosa (....) Entre els detinguts hi ha un capellà que es diu Mossèn Joan Fortuny i Vilella i el qual actuava de cap de concentració.” (2) i que “ejerce sus ejercicios espirituales en la iglesia denominada Can Gomis de Monistrol de Montserrat” (3).

Els detinguts van ser conduïts a la Comissaria General d'Ordre Públic a la Via Laietana de Barcelona, però arribats a Pedralbes foren obligats a baixar de les camionetes i van fer la resta del recorregut a peu en rengles de dos en dos i emmanillats “y ante la pasividad de las autoridades, fueron golpeados y maltratados por el público”, segons el diari tradicionalista “El Correo Catalán”.

Per la seva banda, el diari catalanista conservador “La Veu de Catalunya” del 13 de setembre informava a la secció de local que “Els elements sans del poble d'Olesa estan indignadíssims per la cruel burla que amb pretext d'aixecar els ànims republicans, s'ha fet a un centenar d'olesans, tots de digníssimes cases.”

Segons els carlins detinguts a Can Tobella, ells “no realizaban ninguna parada de carácter militar, ni acto alguno político. Afirman todos que habian ido al lugar donde fueron detenidos, siguiendo una tradicional costumbre y que no llevaban arma alguna” (4). “El sacerdote manifestó que no pertenecia a ningún partido político y que el domingo por la mañana habia acudido a decir Misa por encargo de los propietarios de la finca de Can Tobella (...) Agrego que despues de almorzar, fue invitado a visitar el sitio donde estaban reunidos lo monarquicos..” (5).

No eren creíbles les declaracions dels detinguts perquè se sabia que els Tradicionalistes es preparaven militarment i que a la Carta de Convocatòria de l'Aplec que va fer el Requetè de Barcelona s'hi deia textualment “A las 4 de la tarde ejercicios y pràcticas militares” (6). Per altra banda l'adscripció política de Mossèn Joan Fortuny al Tradicionalisme era notòria, ja que el trobem a actes d'aquest corrent polític segons la revista “Rubricata” òrgan del tradicionalisme olesà (7).

Amb motiu d'aquestes detencions el Centre Carlí de la Rambla de Catalunya de Barcelona llençà la següent proclama: “¡Requetés de Cataluña! El clarin guerrero ha sonado ya y es preciso que nos lancemos a la lucha, pero a la lucha sin cuartel. Basta ya de prudencias y precauciones suicidas difundidas por los traidores y timoratos. Vuestros hermanos encarcelados, maltratados y vejados necesitan justicia, y esta no se harà esperar.” (8)

(1) “El Mati”, 11 de setembre de 1934 (citat per Josep María Sibina a “Carlins”, edició pròpia, 2006. pp. 256-257).

(2) “La Publicitat”,11 de setembre de 1934 (op. cit. p.259).

(3) “La Vanguardia”, 12 de setembre de 1934 (op. cit. p. 260).

(4) “ Diario de Barcelona”, 12 de setembre de 1934 (op. cit. pp. 260).

(5) “El Diluvio”, 11 de setembre de 1934 (op. cit. p. 270).

(6) “Fèlix Figueras. Alcalde d'Olesa afusellat pel franquisme”. Guillem Figueras, Fundació Josep Irla, 2015, p.            43).

(7) Per exemple “Rubricata” de 6-5-1933 (Josep Maria Sibina, “Carlins”, p. 242).

(8) Op. cit. p. 267.

COM EL 26-9-1976 UN “MANUAL “ DE MARXISME-LENINISME VA ARRIBAR A SER LECTURA PERMESA ALS SOLDATS DEL “REGIMIENTO DE CAZADORES DE MONTAÑA ARAPILES 62". UNA HISTORIA DE LA PUTA MILI.

CUARTEL GENERAL BAUTISTA SANCHEZ (RCZM "Arapiles" 62)

Dues notes prèvies per entendre l'escrit:

1. L'any 1975 la editorial AKAL va publicar el llibre “Principios elementales y fundamentales de filosofía” que recollia les lliçons que sobre Marxisme-Leninisme, el professor Georges Politzer va dictar a la “Université ouvrière” de Paris el curs 1935-1936.

2. L'any 1976, en una publicació militar dirigida als soldats de reemplaç s'hi deia:

“EL MILITAR ESPAÑOL NO PUEDE SER.... COMUNISTA O ALIADO MARXISTA...Porque nuestro ejercito luchó contra el Comunismo Internacional en nuestra guerra de Liberación hasta lograr la victoria de las Fuerzas Armadas”.

-----------------------------------------------------------------------------------

Semblava que aquell 26 de setembre de 1976 aquell soldat d'infanteria, finalment després de quatre mesos, baixaria al seu poble. A aquell soldat l'havien destinat a fer la “mili” a la “3ª Compañia del “Regimiento de cazadores de montaña “Arapiles” 62” aquarterat a la Seu d'Urgell (Castellciutat), a on la majoria eren fitxats per política, per delictes comuns i per “maricóns” (permeteu-me la incorrecció).

El matí era radiant, el soldat ja s'havia vestit amb l'uniforme de “bonito” i l'autocar esperava al pati d'armes quan, de cop, el temut “capitán africanista” D. Carlos Deu Carré va tenir la ocurrència de passar revista als armaris (“taquillas”) de la tropa. Quant li va tocar revistar la del soldat, com conills de la xistera d'un mag, de dins van començar a sortir exemplars de la revista “Triunfo”, els llibres “L'11 de setembre i Catalunya”, “Que es el compromiso histórico”, “Que es el imperialismo”, “Principios elementales y fundamentales de filosofía”, un casette de Raimon que li havien portat d'Andorra per a la seva novia que, la pobra, l'esperava després de tant de temps..... Bronca del “capitán” al “brigada”.....-¡Le ordené que me vigilara a este rojo¡¡¡.

L'autocar s'en va anar sense el soldat (ja no baixaria al poble fins a llicenciar-se al desembre) que va ser traslladat al despatx del Coronel D. Juan Carreño Montero. El Coronel amb el material incautat s'havia muntat un aparador: 

-¡Vd. no es soldado ni español....¿A quién adoctrina Vd. con todo eso? (s'en recorda bé d'aquella frase.-¿A quién adoctrina....) ...Amb fúria incontenible va començar a estripar les revistes i els llibres. Quant va arribar a “Principios elementales y fundamentales de filosofia” es va mirar les tapes i digué :- ¡Ah! Este solo es de filosofía. Quédeselo-.

Al soldat d'infanteria li van plantar trenta dies d'arrest que va complir al calabós del “Cuartel General Bautista Sànchez” en companyia del seu llibre “Principios elementales y fundamentales de filosofía” que el Coronel D. Juan Carreño Montero havia tingut el detall de tornar-li. La veritat es que no es podia queixar, acostumat com estava a guàrdies, retens i cuina aquells trenta dies els va passar sense fotre brot, jugava amb altres presos, llegia, dibuixava (vegeu el dibuix de sota) i prenia el sol dues hores al dia.

Un bon dia el tinent de guàrdia de torn va decidir “pasar revista a las pertenencias de los presos” i de dins del “macuto” del soldat va reaparèixer el “Principios elementales y fundamentales de filosofía”. Encuriosit, aquell jove tinent acabat de sortir de de la "Academia Militar" va mirar el llibre, el fullejà una mica i a la pagina 14 va llegir “La ambición de este libro es la de ayudar a cuantos quieran iniciarse en las ideas maestras de Marx y Engels y de su discípulo más eminente, Lenin”.

-Soldado, ¿que hace este libro aqui?- va cridar escandalitzat.
-Mi Teniente, el Coronel me ha dado permiso expreso para tenerlo. Se li van posar els ulls com els d'un mussol i va balbotejar: -....¡Ah!.... Bueno....¡ Si el Coronel lo dice!.

El 25 d'octubre del 1976 el soldat d'infanteria sortia del calabós del “Cuartel General Bautista Sanchez” amb el seu llibre sota el braç que va estar a la vista i disposició de tothom que volgués, fins el 31 de desembre en que definitivament, ja llicenciat, va tornar al seu poble amb els “Principios elementales y fundamentales de filosofía” i es va retrobar amb la seva novia després de set mesos.

"La Pau i la Cultura amb el poble" (Dibuix mig copiat mig de collita pròpia fet pel soldat  al calabós d' "Arapiles 62" (no rigueu que només tenia 22 anys)

UN APLEC REPUBLICÀ A OLESA DE MONTSERRAT AMB BANQUET A L'HOTEL GORI I BERENAR AMB BALL A CAN VINYALS

El 25 de setembre de 1908 va tenir entrada a l'Ajuntament d'Olesa de Montserrat un escrit de “Fraternidad Republicana” adherida al Partit Republicà Radical, demanant autorització per a celebrar un aplec el diumenge 4 d'octubre. L'escrit té un especial interès perquè ens mostra amb tota mena de detalls el caràcter d'aquestes trobades.

“Sr. Alcalde Constitucional de Olesa de Montserrat

Los abajo suscritos solicitan de V. les autorice celebrar en esta Villa el dia cuatro de Octubre próximo las fiestas según programa del orden que seguirán los distintos actos que integran el aplech (sic).

A las 8 de la mañana llegada de los oradores que han de tomar parte en el mitin. Acto seguido se organizará la manifestación con banderas desplegadas; Dirijiéndose por las calles principales de la población al domicilio social de Fraternidad Republicana.

A las 10 de la mañana gran mitin de consolidación del partido radical (sic) cuyo acto tendra lugar en el espacioso salon de actos de Fraternidad Republicana, en dicho mitin tomaran la palabra los oradores anunciados por carteles.

A la una de la tarde gran banquete en obsequio de los oradores en el Otel (sic) Gori. Al banquete podran tomar parte cuantos correligionarios hayan adquirido vales.

A las tres de la tarde merienda fraternal en los hermosos campos de “Casa Viñals” cedido galantemente para dicha fiesta. La agrupación coral acompañada de la acreditada orquesta Independiente de esta ejecutarán el “Gloria a España” del inmortal Clavé. Al mismo tiempo la orquesta ejecutará unos bailables en honor a las señoritas y amantes de (Terpsicore) (sic). A las seis regreso a la población organizándose una importante manifestación que se disolverá frente a nuestro local social. A las nueve de la noche grandioso baile ejecutado por la misma orquesta antedicha.

En Fraternidad republicana la comisión de festejos demostrando sus sentimientos altruistas repartirá bonos de carne pan y arroz a los vecinos mas necesitados sin distinción de ideas.

Oras (sic) de repartición de las 8 a las 12 mañana.

Dios guarde V. muchos años.

El presidente del comité    El presidente de Fraternidad

Tomas Canut                     Jaime Rodriá

Olesa de Montserrat 25-9-1908”.

L'alcalde, Josep Canals, que també era republicà però no del Partit Radical si no Federal, no es va voler mullar el cul i ho va comunicar al Govern Civil:

“Exmo. Sr.

Tengo el honor de poner en conocimiento de V.E. que los Sres. Presidentes del Comité Fraternidad Republicana de esta villa han solicitado de esta Alcaldia les autorice para celebrar el día 4 de octubre próximo una “Aplech Republicano” de acuerdo con el programa que le adjunto; esperando de V. E. comunique a esta alcaldia si puede concederse la celebración de la fiesta.

…....

Olesa de Montserrat 28 de Septiembre de 1908-

Exmo. Sr. Gobernador Civil......Barcelona”

El governador va contestar que

“Vista la comunicación de esta Alcaldia de fecha 28 del actual referente al Aplech republicano que proyectan celebrar en esa el día 4 de octubre, he acordado manifestarle que no hay inconveniente en que se celebren los actos que se solicitan con excepción de las manifestaciones en la via pública que prohibirá V. en absoluto

…..

Barcelona, 30 de Septiembre de 1908.”

Es van queixar, amb raó, els de “Fraternitad Republicana” perquè feia poc s'havia autoritzat al “Centro Tradicionalista” (carlins) a manifestar-se en un acte similar.  Fem un exercici de ficció histórica:  Sabem, i es pot veure a l'Arxiu Históric Municipal, que a les dretes se'ls autoritzava els actes sense consultar-ho amb el governador civil, i ja m'imagino al president de la "Fraternidad Republicana", en Tomas Canut, el dia 2 d'octubre anant a veure a l'alcalde molt emprenyat i dient-li:

-Mira Josep no ens toquis els collons que ja ens coneixem. Autoritzes als misaires dels carlins que es manifestin i a nosaltres ens dones allargues amb sopars de duro. Saps per què? perquè els radicals i els federals competim per l'espai republicà a Olesa i no ens vols donar peixet, carallot.

Us recorda alguna cosa aquesta competencia?.

Deixem la ficció i tornem a la realitat. L'alcalde es va tornar a dirigir al governador civil que li va contestar el dia 3 d'octubre (el dia abans de l'aplec) que, com alcalde, la Ley de Reuniones Públicas li conferia facultats per autoritzar o denegar actes públics i que fes el que cregués convenient; vaja que no l'emprenyes més, i l'alcalde finalment, el mateix dia 4 va autoritzar les manifestacions peró “prohibiendo en absoluto gritos subversivos y ataques a las instituciones”. Pensem que "las instituciones" també era l'ajuntament i l'emprenyamenta de la Fraternidad amb l'alcalde devia ser monumental.

El governador civil tan citat era Don Àngel Ossorio y Gallardo, que el 1931 es declarà "monarquico sin rey al servicio de la Repùblica" i fou l'advocat de Lluís Companys al judici pels fets del 6 d'octubre de 1934.

URBANITAT, BONS "MODOS" I ENSARRONADES

Corria l'any 1966 jo feia el “Segundo de Bachillerato” als “Padres” de Sant Feliu de Llobregat.  Se'ls hi va passar pel cap de donar-nos unes classes de “Urbanidad” que no estaven als programes oficials d'estudis i a on pretenien donar-nos -tendres infants- unes normes de comportament social i cortesia.

L'encarregat d'impartir docència sobre la matèria va ésser el Padre Dionisio, un venerable i ancià prevere que un dia ens va  plantejar el problema de com podíem compaginar el Quart Manament de la Llei de Deu que obliga honorar i  obeir als pares, amb el compliment estricte del Vuitè  quant la mentida et ve induïda pel teu propi progenitor. Deixant de banda els bons “modos” de la  família, moralment el dilema era gros ja que incomplir qualsevol dels dos preceptes i morir-se de sobte sense confessió volia dir anar de cap a l'infern i a mes a mes provocar en el teu pare uns terribles remordiments de per vida.

La cosa va anar així, si fa no fa:

“Queridos niños. Suponed que vuestro padre os dice
-Hoy vendrá a verme el Sr. X pero yo no tengo ganas de verle, así que cuando suene el timbre abres y le dices que no estoy.

¿Que debéis hacer para no ofender a Dios, o bien desobedeciendo a vuestro padre o bien mintiendo?. Pues muy sencillo. Cuando llegase el Sr. X deberíais decirle: -Sr. X, mi padre en este momento no esta. En ese instante girareis la cabeza y disimuladamente musitareis:  (-para verle a usted.)”.

Amb aquesta anècdota -certa i real com la vida- m'han vingut al cap molts polítics, molts, però sobretot tres, que havent estudiat amb el jesuïtes de León, l'un, amb els capellans del internat del Santuari del Collell a la Garrotxa, l'altra, i el tercer introduït en la "finezza" vaticana,  possiblement són coneixedors i practicants d'aquesta tècnica que els va servir per plantar-nos  la bleda al clatell.  Ah¡¡ en queda un altre, però aquest va rebre educació laica al Liceu Francès i no tenia por d'anar a l'nfern per dir mentides.

EPIDEMIES: L'ANY DEL CÒLERA A OLESA DE MONTSERRAT

L'any 1854 Espanya patí un brot epidèmic de còlera (Còlera Morbo en deien) i Olesa de Montserrat no se'n va escapar.

El malaguanyat Josep Maria Sibina, va trobar dades d'aquesta epidèmia a l'Arxiu Històric Municipal i  per això sabem que l'Ajuntament va suprimir la Fira de Sant Bernat que s'havia de celebrar el 20 d'agost d'aquell any, i amb data 13 d'agost s'ordena a un tal Francesc Casals “que la casa de camp que és als defores de la vila anomenada “Les Illes” es faci servir de “Lazareto””. Un "lazareto" (llatzeret en català) és un hospital o edifici similar, més o menys aïllat, on es tracten malalties infeccioses i s'hi reclou als malalts

l

No devia ser gaire escrupolós l'Ajuntament en el compliment de les ordres sanitàries que havia donat el govern perquè el 5 de setembre de 1854 la Diputació de Barcelona va remetre ofici a l'Alcalde d'Olesa Miquel Tobella Oliver que deia així:

“A pesar de las reiteradas órdenes que se han comunicado por este Gobierno de Provincia, nos consta de una manera positiva, que se siguen adoptando por esa municipalidad las medidas más absurdas en perjuicio de los forasteros procedentes de los puntos invadidos por el Cólera Morbo.

Prevengo a V. que al recibo de la presente no levante la cuarentena o cordon sanitario que tiene establecido, permitiendo la libre circulación de gente por este término municipal. Exigiré a V. Sin contemplación, alguna fuerte multa sin perjuicio de lo demás a que haya lugar por su remarcable desobediencia.”.

Tres dies després -el 8 de setembre- fou cessat Miquel Tobella i nomenat nou alcalde Josep Pascual Carreras.

OLESA DE MONTSERRAT 1908, EL RECTOR I LA BONA SOCIETAT ES QUEIXEN: En el "Café del Siglo" se exhiben mujeres que ora cantan, ora bailan o sirven de camareras"

A l'Arxiu Històric d'Olesa de Montserrat he trobat aquest curiós escrit de data 24 de juliol del 1908 dirigit a l'alcalde, encapçalat pel rector de la Parròquia de Santa Maria, refrendat per cinc senyores de virtuosa conducta i amb l'adhesió de vint-i-nou homes que representaven la millor societat olesana de començaments del segle XX i gent de bé, a on s'hi diu:

“Iltre Sr.

Marcelino Garriga Torrens, Cura párroco de la Iglesia parroquial de la villa de Olesa de Montserrat y los demás vecinos de la misma que suscriben, con el mayor respeto acuden a V. y Exponen: Que existe en esta villa un café cantante, o lo que sea, ostentando en su fachada un rotulo que dice “Café del Siglo” en el cual se dan espectaculos públicos reñidos con la moral y la decencia mas rudimentarias; durante las veladas de las vigilias de fiesta y los dias festivos se exhiben mujeres que ora cantan, ora bailan o sirven de camareras, pero siempre en actitudes provocadoras y muy ligeramente vestidas; allí acuden jovenes de todas las edades, impuberes inclusive, (aqui no s'enten....)... avidamente la pornografía gráfica en forma la mas escandalosa; así que, confiando en la rectitud y honorabilidad de V. Rendidamente

Suplican: se digne poner fuerte e inmediato correctivo al dueño de dicho café, prohibiendole severamente la admisión de tales mujeres, para que no sufrán detrimento por mas tiempo la religión, la moral, la pureza de costumbres y hasta la paz de las familias, cuyas madres ven con dolor intenso como los hombres hasta los niños pierden la fe, el producto de su trabajo y la salud.

Justicia que esperan alcanzar del recto proceder de V. cuya vida guarde Dios muchos años.

Olesa de Montserrat 24 de Julio de 1908.”

L'alcalde era el republicà federal Josep Canals Bou que es va apressar a firmar un Decret d' Alcaldia, citant al propietari del “Café del Siglo”, José Vila Dagá, pel 30 de juliol que a la compareixença va manifiestar que “en su establecimiento no ha celebrado nunca ni celebra ningún espectaculo público contrario a la moral, y que la mayoria de los firmantes no lo pueden adverar, cuanto se expresa en la denúncia, por no concurrir o frecuentar su establecimiento y suplica al Sr. Alcalde que delegue a un empleado de su confianza para presenciar los espectaculos que dá en su establecimiento á fin de convencerse de que es falsa en todas sus partes la denuncia formulada....”.

No he trobat el resultat final de tot aquest assumpte. No sé si l'alcalde va enviar algun funcionari a presenciar els espectacles i fer el corresponent informe, i no sé si alguns dels firmants van seguir anant al “Café del Siglo” (recordem que el cafeter va dir, que la “mayoria de los firmantes no lo pueden adverar” referint-se a la moralitat dels espectacles, per tant, hi havia una “minoria” que eren clients del “Cafe del Siglo” i si que ho podien adverar?).

EL MISTERIÓS CAS DE LA BIBLIOTECA DEL METGE CARRERA I L' “INDEX LIBRORUM PROHIBITORUM”. UNA HISTORIA OLESANA DELS TEMPS DE LA DICTADURA DE PRIMO DE RIVERA.

Que en sabem els olesans d'en Francesc Carrera Lamich, el metge Carrera?.

A la pagina web de l'Ajuntament d'Olesa de Montserrat s'explica que Francesc Carrera Lamich va néixer a Santa Coloma de Queralt (1849) i arribà a Olesa l’any 1882, a 33 anys. L’any 1883 se li donà la plaça de metge de la vila on va exercir (al carrer de la Senyora) conjuntament amb el doctor Antoni Blanxart. Participà de la política municipal com a regidor de l’Ajuntament del 1906 al 1910 i del 1912 fins al 1916. A causa de la seva delicada salut, va deixar d’exercir la medicina l’any 1922. En morir sense descendència el 1924, cedí tot el seu patrimoni personal a l’Ajuntament, facilitant, entre d’altres actuacions, la construcció de l’Escola Mare de Déu de Montserrat. El 25 de setembre de 1925 es posà el seu nom a un carrer del municipi (mal anomenat al nomenclàtor com “Metge Carreras” en comptes de “Metge Carrera” i no hi han noticies que l'Ajuntament tingui intenció d'esmenar l'error).

Al testament, atorgat el 20 de juny de 1923, Francesc Carrera va nomenar marmessors “...a Don Salvador Casas y Baltasar, propietario de Olesa, Don Arsenio Sala y Dinarés, farmaceutico de Tarrasa, y Don Francisco Badia y Tobella, abogado de Olesa de Montserrat, confiriendoles, juntos y a solas, las facultades necesarias para el desempeño de dicho cargo...” alhora que, després d'establir el que llegava a la seva dona Dolores Gonzalez Muñoz, també els nomenava “...En todos mis restantes bienes y derechos, de cualquier clase o especie que sean, que deje a mi fallecimiento, sea cual fuere el titulo, razon o causa por que correspondan....herederos de confianza...” (1), no és cert, doncs, com afirma la web municipal, que cedis tot el seu patrimoni personal a l'Ajuntament.

Qui eren els marmessors i hereus de confiança del metge Carrera?. Salvador Casas i Baltasar, un dels mes grans propietaris olesans, era en aquell moment alcalde d'Olesa de Montserrat nomenat per Reial Decret (tinguem en compte que el Regne d'Espanya estava en plena dictadura del general Primo de Rivera), Arseni Sala i Dinarés era farmaceutic i va ser molts anys subdelegat de Farmacia del partit judicial de Terrassa i director-cap del Laboratori Microbiologic de Terrassa i Francesc de Paula Badia i Tobella era un advocat nascut a Olesa que aconseguì plaça de notari a Terrassa i profundament catòlic.

Del patrimoni personal d'en Francesc Carrera m'interessa parlar de la biblioteca, que segons un article publicat a una revista terrassenca anomenada La Acción del 12 febrer de 1926, era una gran biblioteca amb llibres de totes les tendències i camps del saber a on s'hi trobaven autors francesos, com ara Hugo, Voltaire i Renan; russos, com Tolstoi i Dostoievski, italians, com D'Annunzio i Lambros; castellans, com Galdós i Valera, valencià com Blasco Ibañez... (2).

El fet és que en aquell article de La Acción i en un altre del 2 d'abril, trenta olesans preguntaven als marmessors de Francesc Carrera per la biblioteca del metge, sobre els destí que se l'hi havia donat, ja que corrien rumors de que part dels llibres havien sigut cremats. Contestava el 9 abril en la mateixa publicació Arseni Sala i Dinarés explicant que s'havien dividit els llibres en “dos clasificaciones: cientificos y literarios” i que els primers s'havien entregat a un “estudiante pobre de medicina” i “en lo referente a la sección literaria, el albaceazgo acordó donar algunos volúmenes al ilustre Ayuntamiento de Olesa para formar la base de su futura Biblioteca Municipal; se repartieron muchos otros entre todas las entidades locales y, los restantes, se entregaron a varios amigos del finado, entre ellos nosostros........Los únicos libros que se quemaron , y quizá ello dio pábulo y fundamento a los infundados rumores que La Acción se hizo eco, fueron varias colecciones de periódicos y revistas.....por el estado deplorable en que se encontraban...” (3).

La polèmica a Olesa es va deixar morir fins que el 1928 va saltar a Terrassa l'escàndol de la Biblioteca Soler i Palet d'on s'havien retirat llibres inclosos en l'Index de llibres prohibits per l'Església Catòlica. L'encarregat de donar les oportunes explicacions fou el membre del Patronat Soler i Palet Francesc de Paula Badia i Tobella (recordem que era marmessor de Francesc Carrera) que va argumentar “l''Església, posseïdora de la Veritat, no tem la veritat i la mentida sols serveix per la lluïssor d'aquella. Sols hem cregut que certs textos podrien ésser nocius a alguns lectors. Cal ser molt escrupolós des del Patronat, a no servir obres deshonestes.....A més l'article tercer del Concordat i el dret canònic és prou clar parlant de llibres bons i dolents" (4).

El cas d'Olesa de Montserrat i la biblioteca del metge Carrera es torna a plantejar a la revista L'Opinió del 10 de novembre de 1928 on s'escriu que “el Senyor Badia i Tobella, notari de Terrassa, membre del Patronat de la Biblioteca Soler i Palet, que feu retirar (?) en nom del dret canònic part dels llibres de l'Ajuntament terrassenc destinats a engruixir el llegat Soler i Palet, ja havia cremat anteriorment a Olesa de Montserrat part dels llibres del llegat del Doctor Carrera, del qual era albacea testamentari"

La resposta es produí a la publicació de la Parròquia de Santa Maria d'Olesa “Vida Olesana” el mateix mes de novembre a l'editorial sota el títol, amb reminiscències d'Anselm Turmeda, “Llibres fan bé. Llibres fan mal. Llibres fan l'home infernal” on s'hi escriu “...alguns anonims olesans (defensen) que el bé i el mal, la veritat i la mentida mereixen igual consideració; que les biblioteques populars tenen de servir llibres sense limitacions, lo que és igual a dir prescindint de tota acció educativa....Esceptic¡ No trovaras la veritat entre els sofismes....estudis desordenats, ni llegint novel-les que compatricis califiquen de “grandes filosofos”....ni en la sala d'espectacles sensuals adhuc es califiquin d'instructius.....Cal treurer la brossa perqué el camí no es perdi.”(6).

Possiblement mai sabrem si es van cremar llibres de la biblioteca d'en Francesc Carrera, si se'n van estripar o algú se'ls va quedar, però de la actuació que s'ha explicat, d'en Francesc de Paula Badia a Terrassa i l'editorial de “Vida Olesana” se'ns planteja la possibilitat, mes enllà del dubte raonable, de que hi va haver censura civil i/o eclesiastica. El fet objectivament cert, però, es que ni a la Biblioteca Municipal Santa Oliva ni a l'Arxiu Historic Municipal d'Olesa de Montserrat hi ha cap mena de referència sobre el fons bibliografic per a constituir la biblioteca municipal a què feia referencia Arseni Sala i Dinarés, un dels marmessors i hereus de confiança del metge Carrera. On van anar a parar els llibres?.

1. vid. “Entorn d’un Patronat de la Biblioteca Soler i Palet”, Germans Badia i Tobella. “Terme” núm. 22, 2007, pp. 220-223.Terrassa.

2. vid. “L'afer Soler i Palet”, Joan Pérez i Ventayol. “Terme” núm. 21, 2006, p.198, nota 36 (La Acción, 12 de febrer del 1926. "Cuestión que conviene ser aclarada"). Terrassa.

3. vid. “Metges, cirurgians i apotecaris d'Olesa de Montserrat”, Àngel Manuel Hernandez i Cardona. p. 228. Seminari Pere Mata de la Universitat de Barcelona. Reial Academia de Medicina de Catalunya. Barcelona, 2013..

4. vid.“L'afer Soler i Palet”, Joan Pérez i Ventayol. “Terme” núm. 21, 2006, p.189. Terrassa.

5. ibid. p. 198, nota 35.

6, vid, “Vida Olesana”, núm. 51, novembre 1928, p.1. Olesa de Montserrat.

LA LLEI DE L'EMBUT, ESTRET PER A MI AMPLE PER A TU. MODESTES REFLEXIONS JURÍDIQUES CONTRA LA GRAN CACICADA (SEGONA I ÚLTIMA PART).

Fragment de"L'extracció de las pedra de la follia" (Hieronymus Bosch)

Us demano paciència perquè és una mica llarg i fins i tot avorrit, però us vaig dir que a partir del dia 27 de març hi hauria la segona part de la “Llei de l'embut” i aquí us la deixo, abans d'hora perquè no sé si el dia 26 hi haurà Ple. Si voleu llegiu-ho i tingueu en compte que estar informat és bàsic per a opinar (vegeu els antecedents de tot plegat fent clic aquí i aquí per refrescar la memòria)..

Vaig escriure fa dies que la barroera maniobra de la Junta de Portaveus de l'Ajuntament d'Olesa de Montserrat per amagar a la ciutadania el posicionament dels grups municipals amb relació al govern de coalició i progrés de l'estat, era una cacicada que ni a l'egregi patrici Alfons Sala li hagués passat pel magí. Deixant de banda dos dels tres pretextos per denegar el tràmit de la moció de MOVEM OLESA (MO), 1) que no s'havia obert expedient i 2) que no s'havia presentat l'acord de l'assemblea de MO, ambdós defectes esmenables i dels quals ni tan sols es va intentar l'esmena (Jordi Martínez ho va dir), ¿té fonament jurídic tal cacicada?. Jo penso que no, i provaré d'explicar-me. Abans, però, i com a qüestió prèvia, cal dir que he trobat a faltar per part de l'Ajuntament, el compliment de l'obligació legal de comunicar en forma a MO, com a part interessada, la resolució presa motivant-la i fonamentant-la. Un primer defecte formal.

Si m'heu fet cas i refrescat la memòria com us he demanat a dalt -si no ho heu fet no segiu perquè no entendreu res-, analitzem el tercer pretext -el suposat “esperit” de la norma- per a denegar el tràmit i per aixó endinsem-nos dins del Reglament Orgànic Municipal (ROM), en concret als Articles 4 i 83.

L'article 4 del ROM forma part del Títol preliminar, s'anuncia com “Interpretació del Reglament” i literalment diu: “La facultat d'interpretar aquest Reglament correspon al Ple Municipal, prèvia consulta a la Junta de Portaveus, que ho farà segons el sentit propi de les seves paraules en relació amb el context i atenent fonamentalment, l'esperit i la finalitat perseguida en redactar els preceptes controvertits. La interpretació haurà de fer-se sempre en el sentit més favorable als drets de representació política i en general a la normativa aplicable”, és a dir, recull gairebé fil per randa el que diu l'article 3 del Codi Civil (CC).

Una primera ullada ens permet veure una altra possible infracció formal del citat article 4, en quan la Junta de Portaveus s'ha donat a si mateixa una facultat d'interpretació de la norma que només correspon al Ple, ja que la seva funció és merament consultiva. Per aquest motiu ¿la decisió presa per la Junta de Portaveus a l'“interpretar” el ROM podria ser nul-la per manca de competència orgànica d'acord amb l'article 62 de la llei de procediment administratiu i s'hauria de traslladar al Ple?, pregunto.

Anem ara per l'article 83 del ROM i el posarem en relació amb el 4.

L'article 83, anunciat com “Dret d'intervenció en els plens municipals i d'incorporació d'una proposició”, forma part del Títol tercer (Drets de la ciutadania) i literalment diu al començament -que és el que interessa als nostres efectes-: “1. La ciutadania i/o representants d'entitats i associacions que vulguin intervenir directament i oralment en relació a algun dels punts inclosos en l'ordre del dia de la sessió, ho hauran de sol-licitar a l'alcaldia, amb una antelació de dos dies a la seva celebració. “

La Junta de portaveus, sense que el Ple li ho demanes, va començar per “interpretar” l'Article 83 per l'últim dels motius previstos, a l'Article 4 en relació amb el 3 del Codi Civil -és a dir atenent a un suposat “esperit”-, no pel primer motiu per ordre que és “segons el sentit propi de les paraules”. El raonament va ser que l'”esperit” de l'article 83 no preveu que es pugui aplicar a partits polítics sense representació al Ple, ja que seria una forma “impròpia” (sic -Jordi Martínez ho ha dit-) de participació, i es van quedar tan amples.

Caldria aclarir primer si els partits polítics són entitats de caràcter associatiu o no tenen aquesta naturalesa. El dret d'associació es reconeix a l'article 22 de la Constitució (CE) i els partits polítics queden definits a l'article 6. La sentència del Tribunal Constitucional (STC) 56/1995 ens diu que “El derecho de asociación consagrado genéricamente en el primer apartado de este precepto (es refereix a l'article 22 CE) es un derecho que se concreta en los distintos tipos de asociaciones que libremente pueden crearse por lo que el mero hecho de que la Constitución regule aspectos especificos de las mismas en otros preceptos no supone necesariamente la consagración de un derecho de asociación distinto. (....) esto no significa que al crear y participar en un partido se este ejerciendo un derecho distinto del derecho de asociación. Los articulos 6 y 22 deben interpretarse conjunta y sistematicamente sin separaciones artificiosas”.

Aclarida la qüestió, apliquem la primera i preferent de les formes d'interpretar les normes (article 4 del ROM i 3 del CC), és a dir “el sentit propi de les seves paraules”. Aquí hauríem de fer servir el principi general del dret que ens ensenya que “allò que la llei no distingeix, nosaltres no ho hem de distingir” i si el ROM ens parla d'entitats i associacions sense distinció d'objectius i finalitats i els partits polítics, com diu el TC, són associacions, no poden quedar exclosos de l'abast de l'Article 83 del ROM. “Allò que està clar no cal interpretar-ho” diu un altre principi general del dret i per això no pot el Ple i molt menys la Junta de Portaveus sense que li ho demani el Ple, interpretar de manera restrictiva una norma atribuint a les paraules un abast més reduït o restringit del què resulta del seu propi significat.

Ara si, anem a l'argument més “important” (Jordi Martínez torna a parlar) per justificar la inadmissió de la moció de MO: L'”esperit” de la norma (Article 4 del ROM i 3 del CC). Aquest “esperit” (Jordi Martínez altra vegada) es resumeix en el fet que els redactors i ponents que van discutir el ROM de 2019, volien excloure expressament els partits polítics sense representació municipal, fossin o no fossin reconeguts com a associacions o entitats, perquè no s'immiscuissin de forma “impròpia” al Ple (Jordi Martínez de nou).

Conèixer la veritable intenció de qui fa una norma no és fàcil i s'ha de demostrar si no volem caure en subjectivismes. Com s'acredita o es demostra l'”esperit” d'una norma per a interpretar-la?. A mi se m'ocorren quatre formes: 1) Fent un acte de fe (descartat), 2) llegint l'exposició de motius de la norma a interpretar (el ROM del 2019 no en té), 3) llegint, escoltant o visualitzant els suports documentals que recullen la discussió feta pels ponents de la norma controvertida (em temo que inexistents) i 4) anant als precedents històrics (en aquest cas el ROM del 2000, amb relació al Reglament de Participació Ciutadana també del 2000).

No ens quedarà més remei que anar als precedents històrics i aquí descobrim la gran fal-làcia. Se'ns vol fer creure que l'article 83 del ROM de 2019 és un element innovador redactat de bell nou amb la intenció (esperit) de què només fos utilitzat per entitats i associacions “no polítiques” que abans havien de fer servir els partits representats en el Ple com a transmissors de les seves propostes i així, ara ho podran fer directament ¡¡tot un avenç de la “participació” i la “democràcia”¡¡. Res més fals. L'”innovador” article 83 del ROM del 2019 és còpia literal i exacta de l'article 17 del Reglament de Participació Ciutadana (RPC) del 2000, que, segons la seva Disposició Addicional Segona desenvolupava el Títol Tercer del ROM del 2000 (RPC que, per cert, no ha estat derogat expressament i encara està a la pàgina web de l'Ajuntament i pot portar a un conflicte de normes). Poca llum ens dóna la literalitat i exactitud entre els dos reglaments que no sigui confirmar-nos en el camí d'interpretar segons el sentit propi de les paraules, no distingir el que no està distingit i no interpretar allò que és clar i meridià. De debò que dinou anys després, l'actual Junta de Portaveus i els redactors del ROM del 2019 pretenen conèixer l'”esperit” que guiava als redactors del ROM i el RPC del 2000?, si alguns ni eren regidors ni els interessava la política, altres ni vivien a Olesa i altres estudiaven primària¡¡¡; més aviat sembla un “esperit” creat “ad hoc” per impedir que la molesta moció de MOVEM OLESA arribés al Ple i destapés les impostures i vergonyes dels grups municipals.

Però, i si ens creguéssim i acceptéssim que aquest era l'”esperit” autèntic de l'Article 83 del ROM? Que passaria?. Al meu entendre la decisió de la Junta de Portaveus, a més de nul-la, com he dit, seria anticonstitucional per vulnerar l'Article 14 de la CE que prohibeix qualsevol mena de discriminació. Hi ha discriminació (negativa) quan es dóna un tracte desigual entre grups que tenen un “status” en principi igual i això comporta un element de distinció injusta, immotivada i arbitraria en la imposició de càrregues i distribució de favors segons es cita al “Diccionario Unesco de Ciencias Sociales”. Em pregunto i no trobo resposta, per què MOVEM OLESA com a associació ha de ser de pitjor condició que el Billar Club Olesa, el Col-lectiu de Misteris o els Amics de l'Orgue i de les Arts, posem per cas, i més quan com a associació política (partit) l'Article 6 de la CE li dóna la capacitat d'expressar el pluralisme polític i ser instrument fonamental per a la participació política com a “asociaciones cualificadas por la relevancia constitucional de sus funciones” (STC 10/1983). La lògica i el sentit comú ens ensenya que és una reducció a l'absurd prohibir la participació política d'associacions polítiques utilitzant justament aquella part del ROM que, suposadament, vol propiciar la participació política ciutadana.

En resum, penso que la decisió de la Junta de Portaveus de no admetre a tràmit la moció de MOVEM OLESA de suport al govern de coalició i progrés perquè fos discutida pel Ple Municipal d'Olesa de Montserrat no va seguir la forma legal de comunicació als interessats i mancava de fonamentació causant indefensió, no es va permetre l'esmena de defectes esmenables, és nul-la per manca de competència orgànica de la Junta de Portaveus i anticonstitucional per discriminatòria. És la meva, penso que fonamentada, opinió.

PS. Endevinalla: Si heu seguit atentament l'escrit, ¿podeu deduir quin va ser el crani privilegiat pensant de la gran cacicada?... Si. Bingo¡¡

MUSTAFA ICHIOVEN I MOHAMED EL EMRANI. DUES PERSONES INTIMAMENT LLIGADES A LA CULTURA OLESANA.

¿Algú a Olesa de Montserrat recorda a Mustafà Ichioven i Mohamed El Emrani?. Ho dubto, però són dues persones íntimament lligades a la cultura olesana. No han escrit cap “Passió” com en Joan Povill, ni són escultors com en Amadeu Paltor, ni teòrics tèxtils i musicòlegs com en Daniel Blanxart, ni arquebisbes com en Ramon Torrella, tampoc humanistes com en Cebrià Montserrat (o Cipriano quan exercia de censor eclesiàstic i atorgava el “Nihil obstat”), ni tenen cap carrer a Olesa al contrari que tots els que he anomenat.

Recordeu: Mustafà Ichioven i Mohamed El Emrani són els dos encofradors que el migdia del 22 de desembre de 1998 van perdre la vida en quedar sepultats per una esllavissada de terra mentre feien els fonaments de la nostra “Casa de Cultura”.

La “Casa de Cultura” s'inaugurà el 26 d'abril de 2003 i dues plaques recorden l'equip tècnic del projecte i l'alcalde del moment, però ni un record pel Mustafà Ichioven i el Mohamed El Emrani, ni un. 

Quina merda de societat que cal recordar-li l'obvietat que va deixar escrita Bertold Brecht a “Preguntes d'un treballador que llegeix".

“Qui va construir Tebes, la ciutat de les set portes?

Als llibres hi ha noms de reis.
Van arrossegar els reis els blocs de pedra?”.

I m'he recordat que fa ben bé un any i mig -o potser dos- vaig presentar a la Comissió de Nomenclàtor Municipal un escrit proposant que la Casa de Cultura o, si mes no, una de les seves sales d'actes i exposicions, portés els seu nom. Encara espero resposta del regidor de cultura que ja ho era a l'anterior govern i ho és a l'actual.