ANECDOTARI OLESÀ: LA CUA I LES BANYES DEL CIUTADÀ MARTÍ OBIOLS O ELS DIMONIS PARTICULARS DE L'ALCALDESSA D'OLESA DE MONTSERRAT.

Ja fa uns quants anys l'enyorat Manuel Vázquez Montalbán va escriure un llibret títol-lat “Los demonios familiares de Franco” a on a través dels discursos, declaracions i escrits del “caudillo” analitzava les seves dèries, pors i tòpics; ja saveu, alló del “peligro rojo”, “la conjura judeo-masónica”..etc. i que condicionaven la seva manera de ser i de fer.

Al ple municipal del dijous 31 de gener des de l'inconscient -aquesta part de la ment que segons Freud es manifesta en els lapsus del subjecte, els somnis, els símptomes neuròtics i/o els acudits-, l'alcaldessa d'Olesa de Montserrat, Il-lustre Sra. Na Pilar Puimedon, també va mostrar, si mes no, un dels seus dimonis particulars.

En efecte, en aquest ple, després d'una duríssima intervenció del regidor Sr. Martí Fortuny en què li va tocar la cresta, la senyora alcaldessa li va fer la rèplica anomenant-lo...Martí Obiols¡¡¡, sense que aquell simple ciutadà, que està lluny ideològicament del Sr. Fortuny, fos a la sala de plens en aquell moment ni se l'esperes.

Quina remolinada de pensaments, situacions i moments devia passar pel cap de la Il-lustre Senyora per cometre aquest lapsus?: Potser va recordar la multa de 301€ que va imposar al ciutadà Martí Obiols per una suposada falta de respecte a la policia municipal, trepitjant el seu dret fonamental a la llibertat d'expressió (cliqueu aquí), i com un jutge la va obligar a retornar-li aquells 301€ mes els interessos (cliqueu aquí). O li va venir a la ment que malgrat tot, aquest ciutadà va ser un dels minsos 0,2% d'olesans que li va mostrar el seu suport quan la fiscalia la va citar pels fets de l'1 d'octubre (cliqueu aquí). Fins i tot li devien passar com imatges fonedisses, totes les vegades que li va retirar la paraula als plens municipals al torn d'intervencions del públic. Qui sap si també va recordar com li va posar blanc sobre negre la necessària laïcitat de l'ajuntament i ella sense despentinar-se li va contestar que “m'avorreixen els ateus” (cliqueu aquí). O quan li va preguntar si a l'alcaldessa del 56e municipi de Catalunya no la van avisar que el “procés” anava de “farol” (cliqueu aquí). Segurament li va burxar al cap la denuncia de la incongruencia de declarar Olesa “Vila desmilitaritzada. Municipi de Cultura per la Pau” i donar suport a determinats aspectes de la festa dels Miquelets que inciten a la guerra i al linxament (cliqueu aquí) o, etc. (cliqueu aquí) etc.(cliqueu aquí)......

En fi, que voleu que us digui. Sé de bona tinta, però, que al ciutadà Martí Obiols no li molesta gens ni mica formar part dels dimonis particulars de Na Pilar Puimedon, ben al contrari li complau i li agrada. Llastima que s'acabi aviat.

EL "TRIBUNAL DE ORDEN PÚBLICO" I LA BARRA (TAMBÉ DIT "MORRO")DEL NACIONALISME CATALÀ

He llegit un article publicat a l'edició de l'any 2013 de la revista "Cuadernos de Historia Contemporánea", escrit conjuntament per Sara Nuñez de Prado Clavell i Raúl Ramirez Ruiz i titulat "La oposición al franquismo en las sentencias del TOP: Organizaciones políticas y movimientos sociales" que m'ha donat unes dades interessants sobre la lluita antifranquista i per la democràcia en el període en què va tenir vigència la jurisdicció del "Tribunal de Orden Público", és a dir de 1963 a 1977.

Els autors ens donen una primera dada que ens diu que en relació als moviments socials protagonistes de l'oposició al franquisme un 53% de les sentències corresponen a l'oposició obrera, un 23% a l'oposició nacionalista, un 15% a la universitària i un 9% a una oposició no definida.

Una segona dada ens la dóna el desglossament de les sentències que corresponen a l'oposició nacionalista i veiem que sobre aquell 23% que s'ha dit abans, el 79% corresponen al moviment nacionalista basc, el 9% al gallec, el 7% al català (o l'1,61% del total de sentències), el 3% al canari i el restant 2% a un genèric moviment federalista. El pes més gran del nacionalisme basc s'explica per l'hegemonia de l'activisme d'ETA, mentre que de l'escassíssim pes del nacionalisme català els autors ens diuen que "Las pocas veces que aparece es a traves del PSUC y solo en relación con proclamas catalanistas. Una posible razón que explica esta circunstancia es que la actividad del nacionalismo que posteriormente tomaría las riendas de la Cataluña democrática discurria entonces por cauces de tipo mas culturales...”.

La distribució per sentències de les figures delictives més importants ens indica que el 27% corresponen a associació il·legal, 24% a propaganda il·legal i 13% a reunió i manifestació, també hi ha un curiós 1% per blasfèmia.

L'article demostra que un dels moviments socials que menys es va arriscar per aconseguir la democràcia i els drets humans fonamentals quan eren negats, bandejats i perseguits, i practicament es dedicava a l'excursionisme, a ballar sardanes i als Pastorets com a forma de resistència, ara es manifesta, es reuneix i s'associa lliurement i diu, sense perill ni risc, que la Constitució del 1978, malgrat ser millorable i hagi d'adaptar-se a noves situacions polítiques i socials, és antidemocràtica, imposada i no conquerida, i que la forma d'estat que defineix és de naturalesa feixista.

S'ha de tenir molta barra¡¡¡¡¡¡¡


P.S. Mira tu, em ve al cap que la Llei de Transitorietat Jurídica i Fundacional de la República Catalana per a garantir drets fonamentals es remet a la Constitució Espanyola del 1978 i a l'Estatut d'Autonomia. Fixa't

Podeu llegir l'article fent clic aqui http://revistas.ucm.es/index.php/CHCO/article/view/42804/40676

COSCUBIELA, URTASUN I PISARELLO: UN TRIANGLE ESCALÈ

Ja han començat els primers moviments de les forces polítiques per a confeccionar els cartells del pròxim curs electoral. Lògic, perquè aquestes coses no han de deixar-se per a última hora. Per exemple, En Comú Podem va anunciar oficiosament que Gerardo Pisarelloserà la capçalera de les eleccions europees, que també estan molt a la vora. Pisarello, encara tinent d'alcalde de l'Ajuntament de Barcelona, deixa les aigües del Besós per les del riu Ill. La veritat és que m'ha sorprès, perquè al meu entendre els Comuns han comptat, fins a la present, amb un eurodiputat prestigiós i eficaç. Estic parlant d'Ernest Urtasun, un jove polític, de la carrera diplomàtica i economista. Que coneix el pa que s'hi dona de primera mà. És algú al qual no li han d'explicar què és Europa. Primer hi va estar de peó de brega i, després, com a eurodiputat. Amb reconeguda eficiència.

No sóc qui per a ficar-me a on no em demanen. De fet, faig aquest i altres comentaris per prescripció facultativa. Amb el que –ha de quedar clar-- no demano explicacions per la decisió dels Comuns de canviar a Urtasun per Pisarello. Simplement expresso la meva sorpresa, que és doble: quins motius addueixen els Comuns per a treure a Pisarellode Barcelona i què es pretén amb la substitució. Pisarello és un brillant jurisconsult, que les seves moltes virtuts en aquest terreny no guarden relació amb la resta de les seves aptituds. En tot cas, no recordem que entre els seus interessos –acadèmics i polítics-- hagi figurat la qüestió europea. Per aquest motiu m'ha sorprès, especialment perquè no hi ha hagut explicació sobre el particular. No s'explica que els atributs que se li atribueixen a Pisarello puguin rellevar a les virtuts que té Urtasun.

Em permeto un suggeriment: En Comú Podem hauria de corregir la seva pulsió a malgastar. Abans va ser Joan Coscubiela qui ho va sofrir en plena i brillant maduresa política; ara és Ernest Urtasun. Curiosament, tots dos vénen de la mateixa denominació d'origen. 

Tradüit de http://lopezbulla.blogspot.com/2019/01/coscubiela-urtasun-y-pisarello-un.html

LA INDEPENDÈNCIA DE CATALUNYA HA DE PAGAR UN "PREU MOLT ALT"

Que la independència de Catalunya demana un bany de sang és el que donen a entendre els darrers discursos de Quim Torra i de l'exconseller Toni Comín. El primer ha reclamat la via eslovena a la independència; el segon ha afirmat, des de la tranquil·litat de Brussel·les, que ha arribat el moment de «pagar un preu molt alt».

Vaig conèixer de manera molt directa els esdeveniments d'Eslovènia. La darrera vegada que hi vaig estar, Ljubljana estava presa pels tancs. El Joan Coscubiela i un servidor vam advertir als dirigents sindicals del que els hi cauria al damunt. Els importava ben poc que hi hagués un vessament de sang. La independència era l'objectiu sagrat. El Joan i jo vam tornar a Barcelona intuint que allò acabaria com el rosari de l'Aurora. Així va ser. L'anomenada "guerra dels deu dies" va causar a Eslovènia més de 60 morts i uns 300 ferits ens recorda Paco Rodríguez de Lecea (1). Els dirigents van posar la idea i el poble va posar els morts i els ferits. 

«Ja no hi ha marxa enrere i estem disposats a tot per viure lliures», diu Torra. Aquest estar disposats «a tot», aquest «preu molt alt» no es refereix a ells. Ja ho va demostrar l'home de Waterloo que, ràpid com un llamp, va fotre el camp. És la vella ensenyança monacal: «Germans, de part del pare Abat, anem tots a l'hort i vosaltres poseu-vos a treballar». Que ningú s'enganyi: si vénen mal dades, el pare Abat sortirà pitant cap a altres latituds. Uns altres posaran les làpides i les transfusions de sang. En altres paraules, el fracàs de l'operació ho pagaran els frares porter i cuiner i els germans llecs del convent.

Poca broma, doncs. El penúltim cartutx de Torra és la via eslovena. Va triomfar, es veritat. Però el que Torra no diu amb tota la intenció del món, és que si Eslovènia va reeixir va ser gràcies a l'enorme suport d'Alemanya. Helmut Kohl, llavors canceller alemany, va posar tota la carn a la graella: diners, pressions diplomàtiques i tot el que vulgueu. Qui li donarà, avui, un cop de mà, a aquest esbojarrat de Torra? Encara més, de quina bragueta treu l'home de Waterloo la insolvent ocurrència de crear una «Unió Europea d'estats petits?». Amb quins aliats?

En tot cas, em temo, i molt, que ambdues ocurrències –la via eslovena i el preu molt alt-- tenen un destinatari principal: Oriol Junqueras. D'altra banda, s'ha acabat el moviment dels somriures i es deixa pas a què surtí el Sol per Llavaneres.

(1) http://vamosapollas.blogspot.com/2018/12/independencia-la-eslovena.html

(Traducció del blog "Metiendo Bulla"http://lopezbulla.blogspot.com/2018/12/la-independencia-de-cataluna-debe-pagar.html

LA CAIGUDA DEL CAVALL DEL REGIDOR JORDI MARTÍNEZ

Un dels episodi més coneguts i reeixits del llibre del Nou Testament "Fets dels Apòstols" és el de la conversió de Sant Pau després que pel camí de Damasc, una llum sobrenatural l'encegues, el fes caure del cavall i Nostre Senyor li parles.

Si hem de fer cas al que es va sentir a la tertúlia política d'Olesa Ràdio del dimecres 5 de desembre alguna cosa semblant al que li va passar a Sant Pau ha passat al regidor del Bloc Olesà (BO) Jordi Martínez Vallmitjana. A aquest regidor, que fins ara exercia de profeta i catequista del "processisme" (no confondre amb independentisme) i martell d'"equidistants" dintre del BO i per a qui el volgués escoltar, va venir a dir que totes les veritats indubtables que fins ara venia predicant als infidels, s'han de deixar al calaix de les utopies futures o, millor, futuribles.

Es veu que, com ja sol passar a l'eclèctic BO, li va venir un sobtat o potser meditat per interessat, vés a saber, rampell de pragmatisme i amb lògica aristotèlica va pontificar a través de les ones d'FM: l'Ajuntament ha aprovat uns pressupostos pel 2019 que, en part, depenen dels de la Generalitat que al seu torn depenen dels de l'Estat; la vida ha de continuar i necessita pressupostos i "virgencita, virgencita" millor un govern de Pedro Sánchez; que PDeCat i ERC no es posin gaire "farrucos" i a veure què hi poden fer, ah¡ i això de la República Catalana ja en parlarem quan es pugui, que hi ha més dies que llonganisses. No ho va dir exactament així, però la idea l'agafeu, oi?.

Que se n'ha fet d'aquell patriota que defensava a ultrança i creia amb convenciment en el procés imparable cap a la independència "low cost"? On és el republicà que volia treure la fotografia del rei de la sala de plens?, el que va treballar sense descans perquè Olesa de Montserrat es declarés municipi per la independència?, el que va agrair a "tots" els olesans la seva participació heroica al "referèndum" de l'1 d'Octubre? (si ho voleu recordar cliqueu aquí), qui va dir sense arrugar-se que el 27 de setembre de 2015 li hagués agradat que "...."Junts pel si" tregui majoria absoluta" i "si "Catalunya sí que es pot" en treu zero, jo ho aplaudiré"? (si ho voleu recordar cliqueu aquí). Ha caigut del cavall com un Sant Pau rediviu i ha vist la llum?.

Alguns fonamentalistes diran que ha quedat enganxat a la teranyina de l'equidistancia traïdora que l'acosta al botiflerisme. Jo sóc més prosaic i penso en el que va dir Marx (Groucho) sobre la intercambiabilitat dels principis i, com s'acosten eleccions, em malfio que el Sr. Jordi Martínez i amb ell el BO, no actuin utilitariament en clau electoralista municipal i busquin el pedigrí que els hi pugui donar algú que els homologui com a candidatura amb capacitat d'influir més enllà dels quatre punts cardinals que conformen el Pla del Fideuer, la Roca de la Mona, la Riera de Sant Jaume i la riba esquerra del Llobregat. Es que en són especialistes, sabeu.

POT SER DIGNE, DECENT I HUMÀ EL TREBALL?.

Se sap que la paraula "treball" prové de la llatina "tripalium" que, ni més ni menys, era un instrument de tortura compost per tres pals a on es lligava l'esclau díscol. Per altra banda ens explica el Gènesi que la desobediència d'Adam i Eva Déu la va castigar amb l'expulsió del Paradís i condemnant-los a guanyar-se el pa amb la suor del seu front, és a dir, treballant. També sabem que al frontispici de la porta d'entrada al camp d'extermini d'Auschwitz els nazis, amb un cinisme esgarrifós, hi van posar el lema "Arbeit macht frei" que es pot traduir com "el treball us fa lliures". O, si voleu més dades sobre el caràcter malèfic del treball, només cal llegir el que va escriure Napoleó: “Com més treballin els meus pobles, menys vicis hi haurà. Jo sóc l'autoritat [...] i estaria disposat a ordenar que el diumenge, després dels oficis, les botigues obrissin i els obrers anessin a la feina".

El pacte, tàcita o expressament acceptat pels actors socials després de la Segona Guerra Mundial (i al Reino de España a la mort del dictador Franco amb la Constitució del 1978), pel que el treball era alhora un dret i una obligació que suposadament garantia la integració a la societat i el benestar present i futur de tot aquell que només era posseïdor de la seva força de treball, sigui física o intel·lectual, per a poder viure, s'ha trencat. Mantenint sobre el paper els grans principis tot s'ha tornat una ficció. El treball torna a ser aquell "tripalium" amb la precarització, la disgregació i la segmentació. L'estat, que havia de ser neutral, legisla retallant drets històricament guanyats, permetent als posseïdors dels mitjans de producció incrementar la seva autoritat i disciplinar als treballadors posant en qüestió les grans conquestes de civilitat que han sigut el sindicalisme, com a organització d'autotutela obrera, i la negociació col-lectiva, tot plegat per assegurar el benefici empresarial i reproduir el sistema d'explotació dins d'un cercle pervers.

El treball per compte aliè (i aquí incloc els falsos autònoms i l'oxímoron dels anomenats "treballadors autònoms dependents") es basa en els principis de dependència (obedient), retribució (escassa) i voluntarietat (falsa) i serà sempre indigne i indecent si no es canvia el model i se'n busca un altre que permeti que la democràcia entri d'una vegada de forma extensa en les relacions laborals i que qui només posseeix la força de treball (física o intel-lectual) no hagi de demanar permís per a viure a qui posseeix els mitjans de producció i se'n beneficia.

Un primer pas cap aquest canvi de model que deia, penso que és garantir, al marge del treball dependent, retribuït i voluntari que es pugui realitzar, les condicions materials de vida i existència de la ciutadania amb una Renda Garantida de Ciutadania universal, incondicional i suficient, és a dir, garantint un ingrés personal a cada ciutadà pel fet de néixer i ser-ho, independentment de si treballa o no i del seu nivell de rendes i que li garanteixi viure decentment per sobre del llindar de pobresa. Que ningú s'espanti, hi ha suficient literatura i evidencia científica que explica la viabilitat de la proposta que garantiria, al meu entendre, l'empoderament del treballador de les seves condicions de treball en posar-lo en una posició negociadora més favorable i possibilitaria la recuperació de drets individuals i col-lectius. El treball segurament continuaria essent indigne, indecent i deshumanitzat però creixeria la llibertat del treballador que no necessitaria demanar permís per a viure.

Cal recuperar el debat sobre el concepte de treball, el seu repartiment i reconsiderar el seu paper com a element d'integració social (si és que mai l'ha tingut).

EL REGIDOR JORDI MARTÍNEZ GUARDIÀ DE L'OLESANITAT POLÍTICAMENT CORRECTA.

Ja sabeu, i si algú no ho sap li ho dic ara, que el divendres dia 26 vaig anar a la Ciutat de la Justícia de Barcelona a donar suport a l'Il-lustre Alcaldessa d'Olesa de Montserrat Na Pilar Puimedon perquè el fiscal l'acusa de desobediència per haver signat un decret cedint locals municipals per a la consulta-referèndum-mobilització (poseu-hi el nom que més us agradi) del1d'octubre de l'any passat. Hi era només com a demòcrata -possiblement insuficient i imperfecte- no pas com independentista, però hi era amb convenciment.

Devíem ser uns cinquanta olesans i, com també declarava l'alcalde de La Palma de Cervelló, un nombre semblant de palmarencs. En distesa conversa amb un d'ells, em va dir que La Palma possiblement era el municipi més independentista del Baix Llobregat. Li vaig preguntar quants habitants tenia el municipi i em van dir que uns tres mil. Se'm va ocórrer comentar a un ciutadà olesà (no pas palmarenc) la desproporció habitants/assistents a l'acte solidari entre Olesa i La Palma (50/25.000 – 50/3.000) i de cop vaig sentir una veu jupiterina tronant "El Martí sempre parlant bé d'Olesa" (noteu la ironia) i se'm va aparèixer la efígie del regidor Jordi Martínez, profeta i catequista de l''independentisme (no sé de quina de les seves quatre o cinc faccions simpatitzant) dins de l'heterogeni, eclèctic i imprevisible Bloc Olesà. No sé si feia el xafarder o es que ho va sentir involuntàriament. Tampoc és que m'espantés gaire la gravetat de la seva sentencia, més aviat em va recordar al Molt Honorable Quim Torra quan parla de forma absoluta de Catalunya o a Albert Rivera i Pablo Casado quan parlen de forma absoluta d'Espanya; li deixo que triï.

Home, opinar sobre un fet objectiu, quantificable i tan demostrable com aquell que diu que en un triangle rectangle la suma dels quadrats dels catets és igual al quadrat de la hipotenusa, no és parlar malament d'Olesa, és constatar l'insuficient suport i comprensió d'una majoria d'olesans a una situació que crec injusta. I em temo que això és el que li va fer mal a l'inefable Sr. Jordi Martínez; veure com el que ell dolorosament pensava i no ho podia dir sense trencar l'imaginari d'una Olesa homogèniament independentista, sortia de la boca d'un torracollons impertinent suposadament equidistant.

Però, és clar, que es pot esperar d'un personatge que transforma les 7.761 persones que van votar l'1 d'octubre en "tots i totes" els olesans i olesanes i margina les 9.207 que no van votar?. (feu clic aquí si voleu)

ACROBÀCIES PER A MANTENIR L'ESTABILITAT

No ho entenc. Si la premsa diària no menteix, les portaveus de Catalunya en Comú en el Parlament català, Jessica Albiach i Elisenda Alamany, han ofert a l'inestable Govern de Quim Torra donar suport al seu projecte de pressupostos per tal de “contribuir a l'estabilitat”. Ho han fet en el moment en que Torra ha quedat en minoria en tres votacions simbòliques del Parlament. Simbòliques, tot cal dir-ho, perquè segons és costum no hi ha hagut una sola proposta del Govern vicari que no girés entorn de qüestions d'aquest tipus, sense transcendència per a les coses de menjar.

El president ha agraït el gest a les Comuns, no sense abans tirar-lis a la cara que no subratllessin en la seva oferta l'existència de presos polítics al país, i vestissin el sant insistint en la necessitat de recuperar l' “esperit de l'1-O”, la cosa més gran que segons ell ha succeit al país en molts anys.

De quina estabilitat parlem llavors, de la de l'unilateralisme a seques? I per què cal salvaguardar-la? Quina rara virtut, que jo desconec, té l'estabilitat per l'estabilitat?, el suport a la permanència precària d'una política construïda sobre el “fake” i la benvolent llum verda a una tossuda negativa a rectificar?

Si la clau està en les dificultats de l'alcaldessa Colau per aconseguir passar els pressupostos de Barcelona, aquest objectiu amb prou feines té recorregut. La batalla de les municipals serà despietada i l'unilateralisme solament sostendrà els comptes de la Casa Gran a canvi d'una prèvia rendició incondicional de l'alcaldessa a la “causa”. Perquè no són la independència ni la república els objectius reals d'aquest joc de trons, sinó el poder descarnat pel poder. I la ciutat de Barcelona és en aquest sentit el mos més exquisit que queda per repartir.

Mentre, Ernest Maragall, de qui es parla com a candidat de la unilateralitat a l'alcaldia per als comicis que estan ja molt a prop, acusa a Josep Borrell en carta oberta de “trencar el clima de diàleg” entre la Generalitat i l'Estat. Simultàniament, Torra declara que “el crèdit de Sánchez s'ha acabat”, i renova el seu ultimàtum al govern central. Bonic exemple de clima de diàleg. Maragall recrimina en la seva carta a Borrell que no convidés a Torra al fòrum internacional de la Unió pel Mediterrani, quan Torra va brillar fa pocs dies per la seva absència en una reunió de les autonomies implicades en el corredor mediterrani, a la qual estava oficialment convidat. Per què es queixa Maragall, llavors? I de què es queixa, exactament?

No entenc la lògica de totes aquestes acrobàcies arbitraries amb xarxa. No entenc, sobretot, que les Comuns ofereixin un pacte d'estabilitat a la incoherència i a la inconsistència, quan res ni ningú els obligava a fer-ho.

(Traduït del Blog "Punto y Contrapunto" de Paco Rodriguez de Lecea)

SORPRESA¡¡¡

Dilluns era festa major a Barcelona però la Marea Pensionista ens va convocar a concentrar-nos i cap allà que vam anar la Irene i jo. Després de fer una petita manifestació de l'estil d'aquelles que surten a les pel-licules americanes (donar voltes a la Plaça Universitat amb cartells i algú disfressat d'home "sandvitx") i d'esmorzar una suculenta xocolata i menjar blanc a "La Pallaresa" del carrer Petritxol, vam decidir acostar-nos a la plaça de Sant Jaume i al passar per la de Sant Josep Oriol va saltar la sorpresa.

Va ser la Irene qui se'n va adonar. A l'aparador de la botiga de teles "Coses de casa", malgrat tenir les persianes abaixades, va veure dues caixes de fruita de les d''abans posades com aquell que no vol, com a decoració amb el nom de San (sic) Feliu de Llobregat i les inicials CMR, tot ven clar. Com van arribar allà les caixes?.

Eren iguals que les que jo havia vist de petit al Camp del Riu i al Camp de Dalt del meu avi Pere i després del meu oncle Llorenç (de Cal Mataporcs ambdós). Folrades d'un paper blanc i sobre un matalàs de viruta les omplien curosament amb dues o tres capes de pomes, préssecs, peres o mirabolans, depèn; les tancaven lligant la tapa a la caixa amb quatre filferros i hi posaven una etiqueta que me'n recordo bé, hi deia “Frutas Caspu” (l'empresa intermediaria, m'imagino). Els grans treballaven mentre jo i els meus cosins ens omplíem el pap de fruita mentre jugàvem.

Són records d'aquells temps quan al setembre, Sant Feliu de Llobregat es perfumava amb l'olor del raïm que s'espremia a la premsa dels "Pagesos".

Per cert algú sap de qui són les inicials CMR de les caixes?

COMUNICAT DE LA "MAREA PENSIONISTA D'OLESA DE MONTSERRAT"

S'HA CONSTITUIT LA MAREA PENSIONISTA D'OLESA DE MONTSERRAT

El passat dia 13 de setembre es va constituir formalment la Marea Pensionista d'Olesa de Montserrat que es coordinarà fraternalment amb el conjunt de marees de Catalunya i l'estat espanyol. Era una necessitat de la nostra vila la creació d'aquesta plataforma reivindicativa per tal de donar resposta a l'assemblea que fa uns mesos es va realitzar a la Biblioteca Santa Oliva amb notable participació ciutadana.

La Coordinadora de la Marea Pensionista va néixer com a organització per tal de situar en el debat polític la defensa i blindatge constitucional del Sistema de Seguretat Social i Dependència tal com el coneixem, de caràcter públic, universal, solidari i redistributiu, enfront dels atacs que amb l'excusa de la mal anomenada "crisi econòmica", ha fet i està fent el capital financer, especulatiu i depredador, qualificant-lo d'insostenible amb la perversa intenció de privatitzar-lo. Beneficis per a qui es pugui pagar un fons privat i misèria per a les persones pobres i treballadores precàries.

La Marea Pensionista d'Olesa de Montserrat ha de créixer i fer-la seva totes les persones pensionistes olesanes actuals i futures, les unes per mantenir els drets que tenen, les altres per no perdre'ls i juntes, totes plegades, fins i tot per a millorar-los, demostrant que és possible un Sistema de Seguretat Social i Dependència públic, universal, solidari i redistributiu. Per això cal que iniciem una sèrie d'activitats pròpies i col-laborem amb les que es facin al conjunt de Catalunya i l'estat espanyol. Convidem, doncs, com a primer pas, a la ciutadania olesana a participar cada dilluns a les concentracions que es realitzen a Barcelona a les 10 del matí a la Plaça Universitat, per a demostrar que estem alçats per a la defensa dels nostres drets.

¡¡¡Perquè és possible un Sistema de Seguretat Social i Dependència públic, universal, solidari i redistributiu, no ens deixem enganyar¡¡¡¡

Marea Pensionista d'Olesa de Montserrat

SE HA CONSTITUIDO LA MAREA PENSIONISTA DE OLESA DE MONTSERRAT

El pasado día 13 de septiembre se constituyó formalmente la Marea Pensionista de Olesa de Montserrat que se coordinará fraternalmente con el conjunto de mareas de Cataluña y el estado español. Era una necesidad de nuestro municipio la creación de esta plataforma reivindicativa para dar respuesta a la asamblea que hace unos meses se realizó en la Biblioteca Santa Oliva con notable participación ciudadana.

La Coordinadora de la Marea Pensionista nació como organización para situar en el debate político la defensa y blindaje constitucional del Sistema de Seguridad Social y Dependencia tal como lo conocemos, de carácter público, universal, solidario y redistributivo, frente a los ataques que con la excusa de la mal llamada "crisis económica", ha hecho y está haciendo el capital financiero, especulativo y depredador, calificándolo de insostenible con la perversa intención de privatizarlo. Beneficios para quienes se pueda pagar un fondo privado y miseria para las personas pobres y trabajadoras precarias.

La Marea Pensionista de Olesa de Montserrat ha de crecer y hacerla suya todas las personas pensionistas olesanas actuales y futuras, unas para mantener los derechos que tienen, otras para no perderlos y juntas incluso para mejorarlos, demostrando que es posible un Sistema de Seguridad Social y Dependencia público, universal, solidario y redistributivo. Por eso hace falta que iniciemos una serie de actividades propias y colaboremos con las que se hagan en el conjunto de Cataluña y el estado español. Invitamos, pues, como primer paso, a la ciudadanía olesana a participar cada lunes en las concentraciones que se realizan en Barcelona a las 10 de la mañana en la Plaza Universidad, para demostrar que estamos en pie para la defensa de nuestros derechos. 

¡¡¡Porqué es posible un Sistema de Seguridad Social y Dependencia público, universal, solidario y redistributivo, no nos dejemos engañar¡¡¡¡

Marea Pensionista de Olesa de Montserrat