Jo em prenc “carajillos”
(digueu “carajillus” si parleu català oriental), mai “cigalons”.
M'agrada més la petita contùndencia de “carajillo” enfront de
la blanura de “cigaló”. Els puristes de la parla vernacla m'ho
retreuen, i els conversos a la llengua llemosina també perquè,
diuen, és un castellanisme. Jo ho nego, però.
Reivindico la catalanitat
del mot.
Diu que -quan n'hi
havien- els traginers de la il-luminada i catalana terra, sempre
apressats, arribaven a la fonda, dinaven a corre-cuita i per no
perdre més temps exigien el cafè barrejat amb el licor espirituós
“que ara guillo”, és a dir “que foto el camp”. I d'aquí
l'expressió va evolucionar cap al “carajillo”
No sé si el mestre Joan
Amades al seu “Costumari català” recull la facècia. Si més no,
segons sembla, en Josep Maria Espinàs en parla en algun dels seus
escrits i en Quim Monzó se n'ha fet ressò a una de les seves
columnes de “La Vanguardia”.
Malgrat que aquesta
teoria li fa perdre la dosi de virilitat al “carajillo”, “si
non è vero, è ben trovato”. A mi ja em va bé explicar-ho
d'aquesta manera quan algú em llença a la cara la paraula, així no
passo per botifler.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada