CAUSES DE LA MORT A OLESA DE MONTSERRAT (1599-1745)

Porra d'argent del Comú d'Olesa de Montserrat (segle XVI)

Repassant el llibre “Olesa de Montserrat en època dels Àustries. Demografia i societat” dels historiadors Xabier Gual Ramírez i Carles Millàs i Castellví, editat el 2002 per “Publicacions de l'Abadia de Montserrat, m'he fixat en el quadre que us transcric que recull les causes de la mort a Olesa de Montserrat entre el 1590 i 1745.

Es documenten 460 morts, que semblaran pocs pels 155 anys que compren la taula, però ja ens adverteixen els autors que “D'un total de 5.236 actes de defunció només s'ha trobat el motiu de la mort en 460 ocasions. Però el que m'ha picat la curiositat de la taula és la manera com es definien les causes de la mort i el llenguatge dels segles XVII i XVIII, que, em penso, us pot interessar.

Fixeu-vos a l'apartat 2.B (Mortalitat per malaltia no epidemiològica) a la cinquena línia. Que li degué passar al pobre home?

La font que han utilitzat els autors és el “Llibre d'òbits” de l'Arxiu Parroquial d'Olesa de Montserrat (APOM)

Causes de la mort a Olesa (1590-1745)

1.-Mortalitat “anormal”

A) Morts accidentals:

-Accident 2

-Caiguda d'olivera 1

-Caiguda d'una rabà 1

-Caiguda per lo camí 1

-Enderroch 2

-Llamp 1

-Lo mata un porc sanglar 1

-Morí ab una gleva de terra li caigue de sobte 1

-Morí d'una desgracia 3

-Ofegat al riu Llobregat 23

-S'ofega en un cup de verema o trull 6

-Una carreta l'arrastra y lo soterra al prat 1

B) Morts violentes:

-Cop de pistola 1

-De pedrenyalada, arcabussada o escopetada 49

-Escopetada y punyalada 1

-Estocada 1

-Lo mataren 3

-Passats per les armes 7

-Punyalada 2

-Soldats morts 145

C) Mort sobtada:

-De repent, impensadament, subitament, de sobte.. 49

D) Trobats morts

-Trobats morts 11

-Trobat mort ab son casa o llit 2

2.- Mortalitat per malaltia

A) Epidemiològiques

-Contagi 21

B) No epidemiològiques

-Bascha 12

-Bomia 1

-Desgana 1

-Feridura 5

-Haver-se tornat furiós 1

-Mal de gola 1

-Malaltia o morí malalt 21

-Perdé la paraula i el sentit 5

-Perdre els sentits 13

-Privat del cap 2

-Quedat nefrat 1

-Sense parlar o hagué perduda la paraula 2

-Vomit 6

3.- Altra mortalitat

-Alletament 10

-Morí a l'hospital 32

-Mort de part 4

-Mort neo-natal, post-part i primsenyats 8

SOBRE EL PRESUMPTE INDEPENDENTISME (O NO) DE SALVADOR SEGUÍ, “EL NOI DEL SUCRE”.

Salvador Seguí, "Noi del sucre"

En els darrers anys, des de determinats sectors d'esquerra independentista es parla d'un suposat independentisme del sindicalista Salvador Seguí, el “Noi del Sucre”. La base sobre la qual se sol sustentar aquesta teoria, és un discurs que va pronunciar a Madrid l'Octubre de 1919 que resumeixo:

“A Catalunya els elements reaccionaris del catalanisme, sovint aixequen la bandera de les reivindicacions catalanes, en un sentit nacionalista (....)

I us puc assegurar que aquests reaccionaris que s'autoanomenen catalanistes, el que més temen és el redreçament nacional de Catalunya, en el cas que Catalunya no els restes sotmesa (....).

En canvi nosaltres, els treballadors, com sigui que amb una Catalunya independent no hi perdríem res, ans el contrari hi guanyaríem molt. La independència de la nostra terra no ens fa por.”.

Així, ens formem l'imaginari d'un “Noi del Sucre” inequívocament independentista. En direm text A

Però resulta que, també a Madrid i al mateix mes d'Octubre de 1919, Salvador Seguí deia (ho resumeixo i ho escric en castellà perquè ho va dir en castellà) que

“Se habla, con demasiada frecuencia por cierto, de los problemas de Cataluña. ¿Que problemas de Cataluña? En Cataluña no hay ningún problema (....)

En Cataluña (....) existe otro problema que es el nuestro, (....) que no es un problema de Cataluña, que es de España y es universal (....)

La Liga regionalista ha pretendido (….) que en Cataluña no habia otro problema que el suyo: el regionalista. Esto es una falsedad; (….) un problema de autonomía lindante con la independencia, ese no existe en Cataluña, porque los trabajadores de allí no queremos, no sentimos este problema, no solucionamos este problema bajo esas condiciones.

Que se dé, no ya la autonomía, que esta despues de todo es aceptable, que se dé incluso la independencia a Cataluña, y ¿sabeis quienes serían los primeros en no aceptar la independencia de Cataluña? Nosotros, no (….) Los mercaderes de la Liga regionalista, la misma burguesia catalana, que esta dentro de la Liga regionalista, (….)

Por eso se plantea el problema falso, más que nada por la ineptitud, por la miopia mental de los políticos de España, que han dado una cierta importancia a un problema que realmente era nada más que una lucubración mental, una aspiración política de algo inconfesable de los lideres de Liga.”.

Un líder sindical a qui no li fa por una eventual independència de Catalunya si fos el cas, però que no suposa la resolució dels problemes dels treballadors en el seu conjunt i per qui

“La lucha sindical (....) tiene para nosotros una importancia capitalísima, no bajo el aspecto en que hasta ahora se la ha considerado; la tiene por otros que nosotros creemos más fundamentales. (….) vamos a la socialización de todos los bienes de la tierra. ¿Por que procedimientos? Por aquellos que las circunstancias nos aconsejen, sin apartarnos de aquel camino que nos hemos trazado de antemano.”

Aquí, en canvi, se'ns mostra al Noi del Sucre com a líder sindical internacionalista, ferm en les seves conviccions alhora que pragmàtic. En direm text B

Mitíng de "Les Arenes" que posà fi a la vaga de "La Canadenca"

L'Octubre de 1919, Salvador Seguí i Ângel Pestaña van anar a Madrid a fer una campanya informativa per explicar les experiències extretes de la vaga de “La Canadenca” i del funcionament dels Sindicats Únics sortits del Congrés de Sants el 1918, basats en l'organització dels treballadors per rams productius o d'indústria enfront de l'antiga organització per oficis. Van fer diverses conferències a diferents llocs, a la Casa del Pueblo a l'Ateneo de Madrid..., i hi ha confusió de dates i llocs segons siguin les fonts. Hi ha qui diu que el text A es va pronunciar a l'Ateneo de Madrid l'1 d'Octubre, hi ha qui diu que va ser el dia 4. Altres diuen que el text B és del dia 4, potser a la Casa del Pueblo o a l'Ateneo de Madrid, i, el més probable, hi ha qui diu que es tracta de versions diferents del mateix discurs.

Tenim un problema doncs. Quin discurs representa al veritable Salvador Segui?. Haurem d'anar a les fonts.

El text A el trobem al llibre “Salvador Seguí: escrits”, recull a cura del professor Isidre Moles publicat l'any 1975 per Edicions 62. Procedeix del llibre "Apòstols i Mercaders” publicat el 1957, escrit per Pere Foix, antic cenetista que als anys trenta del passat segle es va integrar a Esquerra Republicana de Catalunya i es va exiliar a Mèxic. Es tracta de fragments, citats de memòria pel mateix Foix, molt possiblement sense documents i apunts originals, d'una conferència feta per Seguí a l'Ateneo de Madrid el 1919 quasi quaranta anys després i quan l'autor ja militava a ERC. El problema és que no hi ha suport documental d'aquesta conferència que sigui coetani de l'època en què es va pronunciar.

Del text B sí que tenim suport documental. Aquest discurs es va pronunciar el dia 4 d'Octubre i va ser reproduït íntegrament per “España Nueva”, diari madrileny a on Salvador Seguí publicà diversos articles entre 1919 i 1920. El text imprès a “España Nueva” el recull el professor Antonio Elorza al llibre “Articulos madrileños de Salvador Seguí” publicat per Editorial Cuadernos para el Dialogo l'any 1976.

Les dades objectives fan pensar que el text B és més representatiu del pensament del Noi del Sucre: Encara que no li fa por la independència aquesta no és prioritària per a la classe obrera perquè els seus problemes tenen abast internacional (universal diu ell) i que per resoldre'ls als obrers els hi cal la unió i aconseguir així la seva emancipació. Aquí ho deixo.

EL DRET A LA PERESA

Paul Lafargue

Paul Lafargue, socialista, gendre de Marx, suïcida insigne, anorreador d'anarquistes – i, ell, més llibertari que la majoria- a l'Espanya del s. XIX, va escriure “El Dret a la peresa” des d'una presó, el 1883. Ara més d'un segle després, el seu text contra el “dogma desastrós” del treball, se'ns presenta com un apunt subversiu contra l'obsessió productivista d'occident.

Us transcric paràgrafs del primer capítol i el paràgraf final de l'edició de Llibres de l'Índex del 1990. La traducció del francès la va fer Jordi-Manuel Espinet i Burunat i l'estudi preliminar i les notes eren del professor Josep Lluís Martín Ramos.

Mandregem en totes les coses, llevat

quan estimem i bevem, llevat quan mandregem.

LESSING

Una estranya follia posseeix les classes obreres de les nacions on regna la civilització capitalista. Aquesta follia comporta les misèries individuals i socials que, de fa dos segles, torturen la trista humanitat. Aquesta follia és l'amor pel treball, la passió moribunda pel treball, empesa fins a l'esgotament de les forces vitals de l'individu i la seva progenitura. En comptes de reaccionar contra aquesta aberració mental, els capellans, els economistes i els moralistes han fet sacrosant el treball. Homes cecs i obtusos han volgut ser més savis que el seu Déu; homes febles i menyspreables han volgut rehabilitar allò que el seu Déu havia maleït. (...)

A la societat capitalista, el treball és la causa de tota degeneració intel-lectual, de tota deformació orgànica. Compareu un pura sang de les cavallerisses de Rothschild, servit per una catèrvola de criats humans, amb la feixuga bèstia de les granges normandes que llaura la terra, tira del carro dels fems i engranera la collita. Mireu el noble salvatge que els missioners del comerç, i els comerciants de la religió encara no han corromput amb el cristianisme, la sífilis i el dogma del treball, i mireu a continuació els nostres miserables servidors de màquines. (...)

Tampoc els grecs de la gran època no tenien pel treball sinó menyspreu; només podien treballar els esclaus; l'home lliure coneixia ùnicament els exercicis corporals i els jocs de la intel-ligència. (...) Els filòsofs de l'antiguitat ensenyaven el menyspreu pel treball, aquesta degradació de l'home lliure; els poetes cantaven la peresa, aquest present dels Déus: O Melibae, Deus nobis haec otia fecit (1). 

L'Escola d'Atenes. Rafael

Crist, al sermó de la muntanya, va predicar la peresa:

“Fixeu-vos en els lliris boscans, com floreixen: no treballen ni filen; però jo us dic que ni Salomó en la seva gloria no anava vestit com un d'ells” (2).

Jehovà, el déu barbut i malcarat, va donar als seus adoradors l'exemple suprem de la peresa ideal; després de sis dies de treball, va reposar per tota l'eternitat. (...)

I amb tot i això, (...) el proletariat, traint els seus instints, ignorant la seva missió històrica, s'ha deixat pervertir pel dogma del treball. El seu càstig ha estat dur i terrible. Totes les misèries individuals i socials provenen de la seva passió pel treball. (...)

“El prejudici de l'esclavatge dominava l'esperit de Pitàgores i d'Aristòtil”, hom ha escrit amb desdeny; i en canvi Aristòtil, preveia que “si cada eina pogués executar sense requeriment, o bé per ella mateixa, la seva funció pròpia (...) com els trespeus de Vulcà es posaven espontàniament a la feina sagrada; si per exemple, les llançadores dels teixidors teixissin per elles mateixes, al cap de l'obrador ja no li caldrien regnes, ni a l'amo els esclaus”.

El somni d'Aristòtil és la nostra realitat. Les nostres màquines, amb l'alè de foc, els membres d'acer, infatigables, d'una fecunditat meravellosa, inesgotable, acompleixen dòcilment per elles mateixes la feina sagrada; i amb tot, el geni dels grans filòsofs del capitalisme resta dominat pel prejudici de la salarització, el pitjor dels esclaus. Encara no comprenen que la màquina és el redemptor de la humanitat, el Déu que rescatarà l'home de les sordidae artes i del treball assalariat, el Déu que li donarà lleures i llibertat.

1. “Oh, Melibeu, un déu va fer per a nosaltres aquests ocis”. Virgili, Bucòliques.
2. Evangeli segons Sant Mateu, cap. VI. 2.

LA FICADA DE POTA DE POMPEU FABRA

Pompeu Fabra i Josep Miracle

Devia tenir, jo, onze o dotze anys quan el pare em va portar al Centre Parroquial de Sant Feliu de Llobregat -la capital del Baix Llobregat, sigui dit de passada- a una conferència que va pronunciar en Josep Miracle, escriptor, deixeble i biògraf de Pompeu Fabra, sobre les seves vivències i experiències amb el mestre i, com se sol dir, seny ordenador del nostre verb.

M'ha quedat a la memòria la curiosa i divertida anècdota que ens va explicar.

Un dia de per allà els anys trenta del segle XX, passejaven distretament mestre i deixeble per la Rambla de Barcelona. Acabava de ploure i Josep Miracle es va adonar que Pompeu Fabra estava a punt de ficar els peus a un bassal d'aigua. El Josep aturà ràpidament la conversa i va cridar, -¡ull amb el bassal mestre!. No va arribar a temps l'advertència que els peus ja eren a dins. Amb els peus mullats i molest el mestre va renyar al deixeble - ¡podies haver dit “oju” home!. Cert com hi ha mon.

REIVINDICACIÓ DEL “CARAJILLO” I CONTRA EL “CIGALÓ”

Jo em prenc “carajillos” (digueu “carajillus” si parleu català oriental), mai “cigalons”. M'agrada més la petita contùndencia de la paraula  “carajillo” enfront la flaccidesa de “cigaló”. Els puristes de la parla vernacla m'ho retreuen perquè, diuen, és un castellanisme. Jo ho nego i reivindico la catalanitat del mot.

Diu que els traginers de la catalana terra -quan n'hi havien, ara ja no- , sempre apressats, arribaven a la fonda, dinaven a corre-cuita i per no perdre més temps exigien el cafè barrejat amb el licor espirituós “que ara guillo”, és a dir “que foto el camp”. I d'aquí l'expressió va evolucionar cap al “carajillo”

No sé si el mestre Joan Amades al seu “Costumari català” recull la ocurrència. Si més no, segons sembla, en Josep Maria Espinàs en parla en algun dels seus escrits i en Quim Monzó se n'ha fet ressò a una de les seves columnes de “La Vanguardia”.

Malgrat que aquesta teoria li fa perdre al "carajillo" la dosi de virilitat que té, “si non è vero è ben trovato”. A mi ja em va bé explicar-ho d'aquesta manera quan algún setciencies em fot per la cara la paraula, així no passo per botifler.

LA SETMANA TRÀGICA A OLESA DE MONTSERRAT. ELS FETS CONEGUTS

Viaducte del Boixadell, Pont del Nord o Pont de Can Marcetó

Hem parlat dels burgesos confinats al balneari de la Puda a causa dels fets ocorreguts a Olesa de Montserrat en relació amb la Setmana Tràgica (recordem: del 26 de juliol al 2 d'agost de 1909).

Però, que va passar a Olesa aquells dies a més a més del confinament dels pobres burgesos? Només disposem de la correspondència que consta a l'Arxiu Historic Municipal, que és poca cosa però ens permet fer-nos una idea.

El malestar de la ciutadania va començar a partir del 15 de juliol quan a l'Ajuntament es va rebre el següent telegrama

Caminos de hierro del Norte

Telegrama recibido

15 de Julio de 1909

Gobernador a Alcaldes de toda la provincia que tengan Estación Telegrafica.

…...Que dispuesto por Real Orden la movilización primer (sic) Brigada de Cazadores. Los Alcaldes de esta provincia activarán por incorporaciones de soldados, situación licencia y reserva activa que sean llamados por los Jefes batallón Madrid, Barbastro, Figueras, Arapiles, Navas, Gerona, asi como los que llamen segundo regimiento de Ingenieros y primera Comandancia tropas Administración Militar, autorizándoles listas de embarque para que se incorporen camino mas corto a sus puestos.

En consecuencia lo digo a Vdes. para su conocimiento y el mas exacto cumplimiento.

El 21 de juliol es van rebre oficis més concrets directament de l'autoritat militar

Regimiento Vergara 57

Sirvase V.S. ordenar la inmediata incorporación a banderas de los individuos de este Regimiento que al margen se expresan los cuales disfrutan licencia temporal e ilimitada en esa, previniendoles no han de exponer pretexto de ningun genero pues no seran válidos y que de no hacerlo sin pérdida de tiempo se procederá a la formación del expediente por deserción con arreglo al Código de Justicia Militar. (marge) Soldado José Font Matas.

Regimiento Infanteria Alcántara num. 58

Ruego a V.S. se sirva disponer tan pronto reciba la presente comunicación que los individuos que al respaldo se relacionan residentes en esa localidad en situación de licencia temporal o ilimitada, se incorporen inmediatamente a el mismo día a este Regimiento, debiendo emprender la marcha en el mismo día de recibir conocimiento del presente oficio del que me acusará inmediato recibo.

El viaje lo efectuaran por cuenta del Estado a cuyo fin les facilitará las listas de embarque correspondientes.

I el 27 de juliol del Regimiento de Infanteria de la Princesa i del Regimiento de Infanteria de “La Albuera” Num. 26 amb els mateixos termes imperatius.

Les protestes van començar el dia 26 de juliol i les vagues el dia 28, segons comunica l'alcalde Josep Canals Bou al governador civil:

Josep canals Bou, alcalde d'Olesa

Exmo. Sr.

Tengo el honor de participarle V. E. que en esta fecha a las 8'30 horas han quedado paradas todas las fábricas de esta localidad. No ha habido hasta la hora que le escribo, provocación alguna ni insultos a autoridades ni a persona alguna de esta jurisdicción.

…....

Olesa de M. 28 Julio 1909

El Alcalde

Exmo. Sr. Gobernador Civil de esta provincia de Barcelona.

Aquell 28 de juliol, com a Barcelona, les dones de classe obrera devien tenir un protagonisme important en la lluita, ja que vivien amb angoixa la movilització cap al Marroc dels seus fills i marits. Aquesta protesta es devia escapar de les organitzacions locals que enquadraven les classes populars perquè es va enviar el següent escrit a la Guàrdia Civil:

Los abajo suscritos presidente e individuos de la Junta del “ Centro instructivo, recreativo y democrático” de esta villa ponen en conocimiento de V. que dimiten dichos cargos a causa del alboroto de mujeres que se ha presentado en esta población y de consiguiente declinan toda responsabilidad en caso de pasar a mayores riesgos por resultado del paro de las fábricas que han efectuado los obreros y obreras en esta población .

Y por descargo de esta junta le presentamos el presente por duplicado en Olesa de Montserrat a 28 de Julio de 1909.

Sr. Comandante del puesto de la Guardia Civil de esta villa.

Malament devien anar les coses quan les forces vives olesanes van decidir escriure a l'autoritat militar de Terrassa

  Iltre. Sr.

Los abajo suscritos, Alcalde, Juez municipal y Presidentes de las Sociedades de esta villa, tenemos el sentimiento de participar a V.S. que habiendo sido avisados los reservistas por el Comandante de la Guardia Civil de este puesto que ingresasen en su Regto. o se presentasen a la ciudad de Manresa, los cuales se hallan en este pueblo desde el día 27 de este mes por estar interceptada la via férrea del Norte y oponiendose a ello el pueblo a pesar de la voluntad de ingresar los soldados, suplican a V.S. demore la presentación de los mismos a su Regto. durante tres o cuatro dias, a fin de que, durante los cuales calme la excitación y quizas se ahorre con ello un dia de luto y recuerdos dolorosos por este vecindario.

….Olesa de Montserrat 30 de julio de 1909.

El Alcalde El Juez Municipal

Mentrestant, 45 soldats que anaven a Barcelona per reprimir els aldarulls van quedar retinguts a Olesa pel tall de la via fèrria del Nord, Així ho explicava l'alcalde al Governador Militar el dia 5 d'agost una vegada ja s'havia normalitzat la situació:

En contestación a su telegrama 5 del actual....en el que ordena a esta alcaldia se incorporen a Cuerpo los soldados que se hallan detenidos en esta, tengo el honor de participar a V.E. que dichos individuos supongo estarán incorporados desde el día 3 del corriente por haber venido a buscarlos el día 2 del que cursa a la noche D. Valeriano (?) Perez, Capitán del Regimiento de Infanteria de Navarra nº 25.

Al propio tiempo debo manifestarle que los motivos de detención en esta villa de los soldados fueron debidos al estar interceptada la linea ferrea del Norte desde el dia 27 del pasado mes, en cuya fecha pidieron auxilio a esta Alcaldia 42 individuos del Regimiento Infanteria Alcantara num. 58, 22 del Regimiento Vergara 57 y un individuo del 4º Regimiento Mixto de Ingenieros y el día 30 del que cursa dos individuos de Caballeria cuyos soldados, procedentes de Zaragoza y su provincia, se dirijian a Barcelona, de los cuales, 23 se marcharon el mismo día 27 a las 17 horas y los restantes, se quedarón en esta el día dos del mes en curso.

Exmo Sr. como quiera que esta Alcaldia les facilitó en principio los medios necesarios para su subsistencia por haberlos reclamado entre otros el Cabo D.........los cuales importan 145'65 pesetas; habiendo cesado despues en parte esta Alcaldia de auxiliar a dichos soldados por haber ofrecido socorrerles los Sres. L. A. Sedó Sociedad en Comandita del término municipal de Esparraguera.

En vista de lo expuesto desearia de V. E. acordara lo conveniente a fin de que sean abonadas a este Ayuntamiento las ciento cuarenta y cinco pesetas sesenta y cinco centimos desembolsadas para mantener en parte los soldados de referencia.

…......

Olesa de Montserrat 7 Agosto 1909.

El Alcalde

Exmo. Sr. Gobernador Militar de esta provincia de Barcelona.

El dia 2 d'agost es normalitzava la situació. Les forces polítiques presents a Olesa de Montserrat no degueren tenir gaire protagonisme en els fets, - segons es desprèn de la següent nota- sinó, més bé de manteniment de l'ordre, malgrat que posteriorment “Fraternidad Republicana” va patir la repressió que va seguir a la Setmana Trágica

Hallándose normalizada esta localidad, creo no hay necesidad de que salga V. e individuos de la Sociedad que preside a patrullar esta noche por las calles de esta población y estando agradecida esta alcaldia por los trabajos prestados en bien de todos los habitantes de esta villa y su termino, no puede que dar a la misma las mas expresivas gracias.

…......

Olesa de Montserrat 2 de Agosto de 1909

El Alcalde

Sr. Presidente del Centro instructivo, recreativo y democrático, Presidente de Fraternidad Republicana, Presidente Agrupación Autonomista, Presidente del Centro Tradicionalista de esta Villa.

El governador civil va requerir a l'alcalde que li fes cinc cèntims de tot plegat

Caminos de Hierro del Norte

Telegrama Recibido

Gobernador a Alcalde cábeme participarle

(8-8-1909)

Sirvase contestar en igual forma y decirme con urgencia noticias minuciosas y detalladas de los sucesos que hayan ocurrido en (sic) desde el dia 26 hasta quedar restablecida la normalidad.

I l'alcalde li va contestar de forma gens minuciosa i detallada

Alcalde de Olesa de Montserrat a Gobernador Civil

En contestación a su telegrama de hoy cábeme participarle que los sucesos ocurridos en esta desde el día 26 del finido mes hasta quedar restablecida la normalidad son los siguientes: paro de fábricas, muchos grupos por las calles que impedian circular carruajes, que pudieron disolverse sin lamentar desgracias. Intentar (..?) barreno, según se dice, contra el puente del ferrocarril que dista cinco kilometros de esta población.

8 Agosto 1909.

Acabada la revolta com el rosari de l'aurora, va venir la repressió que també va afectar Olesa de Montserrat. En parlarem

ELS CONFINATS DEL BALNEARI DE LA PUDA

Es coneix com a SetmanaTràgica les revoltes populars que succeïren a Barcelona i altres ciutats industrials catalanes, entre el 26 de juliol i el 2 d'agost de 1909. El detonant d'aquests fets va ser la mobilització de reservistes -la majoria obrers pares de família- per ser enviats al Marroc, on el dia 9 de juliol havia començat la Guerra de Melilla.

Olesa de Montserrat no en va quedar al marge de la Setmana Tràgica i segurament en tornarem a parlar. Hi va haver aturades, manifestacions i, fins i tot, un intent de sabotejar el viaducte del Buxadell de la línia ferroviària del Nord, que, tot plegat, va afectar la vida normal de la vila.

Però de moment, confinats com estem, us transcric la carta que vaig trobar a l'Arxiu Històric Municipal. Una missiva demanant auxili a l'alcalde i que ens posa de manifest un altre confinament: El dels burgesos que prenien les aigües sulfuroses de La Puda i a qui els va enganxar la revolta al balneari.

“ 29 Julio 1909.

Sr. Alcalde Constitucional de Olesa

Muy Sr. mio y de toda mi consideración:

Somos aquí algunos bañistas con mujeres y niños que ansiamos regresar a nuestras casas, en Barcelona y otros puntos, sin poderlo hacer porque en su población no consienten el tránsito de carruajes, sin tener presente el grave perjuicio que nos causan.

Es un deber de humanidad el respeto y la protección a personas enfermas o delicadas que se encuentran fuera de sus hogares en estas circunstacias, sin que nada tengan que ver con lo que sucede y contando que V. no ha de desatendernos, en nombre de todos le suplico haga valer su autoridad y su influencia en su vecindario, para que se nos permita y asegure el paso libre en carruaje, a donde a cada uno convenga puesto que en ello no hay perjuicio para nadie y por el contrario, nos harian a todos un gran favor.

…......

Manuel Moreno Churruca” 

D. Manuel Moreno Churruca era un militar que havia sigut controvertit governador civil de Girona i Tarragona i que havia dimitit d'aquests càrrecs de forma intempestiva. Els alarmats banyistes devien veure en aquest personatge, d'entre els que allà es trobaven, algú amb autoritat suficient per a gestionar aquest tràngol, però, a la vista del correctíssim i gens autoritari redactat, ni ell mateix ho devia veure gaire clar.

No he trobat a l'arxiu cap resposta de l'alcalde, ni cap altra actuació que donés satisfacció a la petició dels banyistes. El més probable és que molts d'ells es quedessin confinats, si mes no fins al 2 d'agost, ja que en aquell 1909, segurament sense automòbils que els dónes autonomia de moviments, l'accés a La Puda solia fer-se per la via fèrria del Nord, que va estar interceptada pels revoltats durant tots aquells dies.

CONFERENCIA DE DON ALFONSO SALA EN EL ATENEO BARCELONÉS. El acto fué presidido por el capitán general de la Cuarta región, señor Kindelán, y otras autoridades (La Vanguardia Española)

Homenatge a Alfonso Sala (Terrassa, 30 de gener de 1941)

El 24 d'octubre de 1941, Alfonso Sala, amb 78 anys, va ser convidat a pronunciar una conferència a l'Ateneu Barcelonès sobre “Los fundamentos del nuevo orden social y económico que surgirá necesariamente del enorme fermento de la actual guerra” (es refereix a la Segona Guerra Mundial). El diari “La Vanguardia Española” es va fer ressò d'aquell acte social amb un article que transcric. És una mica llarg, però, pel llenguatge, divertit de llegir i ens ensenya descarnadament la naturalesa del pensament “salista” (demagógia, paternalisme i autoritarisme). Em sembla que val la pena que hi perdeu una estona. Una reflexió final: a la vista d'aquest article, a Olesa estem infringint la Llei de Memòria Històrica mantenint un carrer amb el nom d'aquest personatge?.

"Ayer tarde honró la tribuna de este Centro cultural, don Alfonso Sala, conde de Egara, ilustre patricio y eminente sociólogo, economista y propagandista católico, que tantas veces ha orientado y dirigido con su talento y arraigado fervor patriótico a la opinión española.

Al solo anuncio de su disertación, sobre el tema tan importante hoy como “Los fundamentos del nuevo orden social y económico que surgirá necesariamente del enorme fermento de la actual guerra”, se llenó el salón de actos del Ateneo de una nutridísima y distinguida concurrencia.

Se dignó presidir el impórtante acto el señor excelentísimo capitán general de la Cuarta región, don Alfredo Kindelán, a quien acompañaban en el estrado el presidente de la Diputación, señor Simarro; el consejero nacional y teniente de alcalde señor Joaniquet por el Ayuntamiento; el rector de la universidad y delegado provincial de Educación, camarada Gómez del Campillo, que llevó la representación del gobernador civil y jefe provincial del Movimiento; el canónigo doctor Vilaseca, en representación del señor obispo; el jefe provincial de Propaganda, señor Martín de Riquer; el doctor Valls y Taberner, por la Junta del Ateneo, y los señores vicecónsules de Alemania y Francia y cónsul de Suiza.

Abierto el acto, empezó el Ilustre conferenciante su notable disertación, profunda de conceptos y felicísima de palabra, con la pregunta: ¿Cuáles serán las características y los fundamentos del nuevo orden social y económico?

A este respecto hace el señor Sala una brillante exposición del discurso pronunciado por S. S. el Papa Pío XII con ocasión del cíncuentenarío de la publicación de la encíclica “Rerum Novarum”, y deduce que son tres las bases del nuevo orden: El uso de los bienes materiales; el trabajó; y la familia.

Hace un detenido estudio de cada una de estas bases, y muy atinadas consideraciones sobre el hondo abismo que separa la doctrina social católica de las filosofías socialistas de los modernos tiempos. Se funda la primera en la realidad de las cosas, que es la verdad; se basa la otra en quimeras y artificios, o sea en el error. Proclama la doctrina católica—dijo— la propiedad privada y el libre comercio de los bienes, como condición necesaria para la existencia de la sociedad, por ser de orden natural; niegan los socialistas la propiedad privada, que substituyen por el «colectivismo» perjudicando con ello a los propios obreros, cerrándoles la esperanza de poder adquirir algo como cosa propia, noble y fecunda aspiración de la naturaleza humana.

Comenta las palabras de León XIII: «No puede existir capital sin trabajo, ni trabajo sin capital». Por consiguiente, añadió, es completamente falso atribuir sólo al capital, o sólo al trabajo, lo que ha resultado de la eficaz colaboración de ambos y es totalmente injusto que el uno o el otro, desconociendo la eficacia de la otra parte, se alce con todo el fruto.

Las bases fundamentales de la Encíclica “Rerum Novarum”, calificada con razón de Carta del Trabajo de los Obreros son estas:

-”La justa posesión de las cosas, se distingue del uso justo de las mismas.”

-”Abundar o carecer de riquezas y de las otras cosas que se llaman bienes nada importa para la bienaventuranza eterna; lo que importa más que todo, es el uso que de estos bienes hagamos.”

-”La verdadera dignidad y excelencia del hombre consiste en las costumbres, es decir, en la virtud y la virtud es patrimonio común a todos los mortales.”

Definió el conde de Egara el trabajo como el ejercicio de la propia actividad, enderezada a adquirir las cosas necesarias para los usos de la vida, pero muy principalmente para la propia conservación. Y de aquí, dijo, se desprenden las condiciones del trabajo que son: personal y salario necesario.

Sé desprende de estas condiciones para establecer la base fundamental del “salario justo”, que éste ha de ser suficiente para atender a la subsistencia del obrero y de su familia.

Aboga, por fin, por el espacio vital para la familia, que es el centro de las metas sociales y polìticas y hace de la familia la célula vital más perfecta y fecunda de la sociedad.

Se extiende en profundas consideraciones demostrativas que sòlo la Religión puede ser la base de la legislación social.

“Sin Religión y sin Dios no solo carecen de base nuestros derechos, de sanción nuestros deberes y de razón los sacrificios, sino que las pasiones carecen de freno.”

Dice que los españoles tenemos el deber y el derecho de entrar en el nuevo orden social y económico en el lugar preeminente que nos da el hecho de haber sido los precursores de la lucha europea contra la barbarie marxista.

En el Mundo, agrega, pronto se olvidan las cosas, como se olvidan los hombres. Hoy es el hombre, dice, y mañana no parece; en quitándose de la vista, pronto se va de la memoria. Así sucede con todos los acontecimientos y así hay que recordar con frecuencia el estado social y político de Europa y en especial el que atravesaba España, en la segunda decena del 1936 en que parecía, que la nave de los destinos de España, desmantelada en el mar revolucionario se hundiria Iirremisiblemente en aquel abismo.

Añade que el trabajo es el derecho y el deber del hombre, base de la familia y del Estado, diciendo que la riqueza viene de Dios, paro no habrá riqueza eficaz si no va al lado de una sabia distribución de los bienes naturales. Y los rojos no tenían el poder de inversión de la riqueza, que es función primordial del Estado. Y ésta, sea el Estado pobre o rico consiste en invertir la riqueza en trabajos y en protejer, para ello, al trabajador.

España se salvó, gracias al glorioso Ejército, verdadera columna vertebral de la Patria, y al heroísmo de la juventud que generosamente ofrendó su vida en aras de la Religión y de la Patria, y al salvarse España, se salvo la civilización europea porque si hubiese sucumbido no sería posible la actual cruzada contra la demencia bolchevique.

El orador tiene también un fervoroso recuerdo para los martires precursores del Movimiento, citando entre otros ejemplos, la valentia de los discursos de Calvo Sotelo, cuyo patriotismo le granjeo el honor de ser de los primeros inmolados por la criminalidad roja.

Hace un hermoso recorrido de la Historia para demostrar que la Providencia asignó a España la gloriosa misión de ser la salvadora de la civilización.

Y acaba con estas hermosas palabras de Menéndez Pelayo.- “España, evangelizadora de la mitad, del orbe. España, martillo de herejes, luz de Trento, espada de Roma, cuna de San Ignacio. Esta es nuestra tradición y nuestra ejecutoria”. Señores : “¡Viva España!”

Muchos de los brillantes párrafos de la magnífica disertación del señor Sala fueron acogidos con nutridos aplausos y su brillante trabajo coronado con calurosas muestras de aprobación.

El ilustre conferenciante, que fue muy felicitado por la mayoría de los concurrentes; tuvo luego palabras de elogio para autoridades, que con su asistencia al acto, demostraron cuánto se interesan por la labor cultural y patriótica que viene desarrollando el Ateneo Barcelonés con el ciclo anual de conferencias en que se desarrollan los temas de mayor interés nacional."

JOAN TOST PAVIA. REPUBLICÀ, ALCALDE I SARDANISTA.

Joan Tost Pavia

M'atreu la figura d'en Joan Tost Pavia. Penso que representa l'entrada a la política municipal olesana de començaments del segle XX d'aire nou enfront del conservadorisme que la caracteritzava.

Poca cosa sabem d'ell. Sembla que va néixer a Olesa de Montserrat el 3 de juliol de 1877 i va morir possiblement a Martorell l'any 1955. Formà part de “Fraternitat Republicana” d'Olesa, adherida al Partit Republicà Radical (PRR).

Es va incorporar a l'ajuntament d'Olesa de Montserrat com regidor l'1 de juliol de 1909 i va ser nomenat 1er. Tinent d'alcalde i el 9 de novembre de 1910 en morir Josep Canals Bou alcalde(1) . Entrava al consistori el PRR que representava un republicanisme diferent del federal existent fins aquell moment de caràcter pimargallià, ja que era radicalment enfrontat al catalanisme conservador que representava sobretot la Lliga Regionalista, anticlerical i amb una forta implantació en el moviment obrer.

Sabem que a causa dels fets de la Setmana Tràgica (26 de juliol a 2 d'agost de 1909) ocorreguts a Olesa, malgrat no tenir-hi protagonisme, va estar fugit i posteriorment detingut. I ho sabem perquè des del 24 d'agost al 30 de novembre de 1909 no consta la seva assistència als plens municipals a on es reincorpora el 7 de desembre (2), el 23 de setembre el “Juzgado de Instrucción del Centro de Reclutamiento de Tarrasa nº 65” demana a l'alcalde que envii “a la brevedad posible los nombres y apellidos y señas particulares que pueda reunir referentes a unos vecinos de esa llamados el uno Paulino, el otro José María y el otro el segundo Alcalde, los tres desaparecidos de esa ciudad por resultar cargos sobre ellos en la presente causa a fin de reclamarles por requisitoria” (3), i al ple del 14 de desembre “el Sr. Mongay propone que conste en acta haber visto con gusto la venida de su compañero de consistorio D. Juan Tost y la de los demas vecinos que estaban presos, eso demuestra que los cargos que les habián hecho no eran ciertos, toda vez que el Tribunal Militar sobresiguió la causa, añadiendo daba las gracias a todas las personas que habían intervenido por la libertad de los detenidos. “ (4).

També sabem que Joan Tost Pavia era músic i sardanista que va ser instrumentista de fiscorn a la cobla La Principal del Llobregat. Hi ha referències de què va compondre una sardana, estrenada el 1950, dedicada a la seva néta titulada “Les rialletes de la Nuri” interpretada per darrera vegada el 19 de febrer de 2006 a una calçotada al col-legi Sant Josep de Sant SadurnÌ d'Anoia per la Cobla Sant Jordi-Ciutat de Barcelona (5).

Per la meva banda, de moment, ja no en sé res més d'ell. Algù sap més coses?

(1) Història de l'alcaldia d'Olesa, 1887-1994. Amadeu Dalmases, Antoni Pérez. Ajuntament d'Olesa de Montserrat, 1994, p.p. 25-26.

(2) Arxiu Històric Municipal d'Olesa de Montserrat (AHMOM). Caixa 185, primer llibre d'actes (5-1908 / 12-1913)

(3) (4)AHMOM. Correspondència 1909 (Caixa 44). Doc. 294 a 315

(5) https://portalsardanista.cat/enciclopedia/actes/1/22771