CAL CANDI I LES LLÀGRIMES DE COCODRIL DEL BLOC OLESÀ

Ha costat, però per fi ho han dit. El tercer alcalde de l'era del Bloc Olesà (BO) ha fet un acte d'atrició -no pas de contrició- i, fent de la necessitat virtut, ha reconegut que el conveni urbanístic del Pla Parcial de Cal Candi no era el que el BO desitjava sinó el que la correlació de forces realment existent i la capacitat negociadora han permès. Ho ha reconegut, això si, forçat per les preguntes ciutadanes a l'acte virtual informatiu que, a través del canal municipal de YouTube, es va realitzar el dia 26 de maig. Tot plegat llàgrimes de cocodril o, com es diu en castellà "a buenas horas mangas verdes".

L'alcalde ens va venir a dir: “ciutadans, la llei és dura però és la llei i cal complir-la” i el que es volia presentar com una “Operación Triunfo” del “gran i definitiu” acord sobre Cal Candi, que permet construir sobre una pineda més que centenària 454 habitatges (80 de protecció oficial), amb un “gran” parc d'entre 5.000 i 7.000 m2 (d'un total de 116.000 m2) es convertia en allò que la regidora de Movem Olesa, Meritxell Arenas, ja havia dit en el ple del 24 de maig del 2019 “ la millor proposta aconseguida però no era segur que (...) fos el millor pel poble d'Olesa”.

La cosa ve de lluny, de molt lluny, i és inútil que els diferents grups municipals que l'han viscuda ara es tirin pel cap els plats d'allò que, com a la pel-licula, “el vent s'endugué”; tots des del que representaven, han intentat jugar el seu paper. 

Però sí que cal reflexionar sobre la responsabilitat del BO pel fracàs del que, deien, era el seu projecte de vida: la lluita contra l'especulació urbanística i a on Cal Candi era la seva senyera fins al moment en què, captiu i desarmat, els amos del tros, amb traïdoria i pandèmia li han dit: “nois, el juny comencem, s'ha acabat el bròquil”.

Per què és un fracàs del BO?. 

La història ens ensenya que les lluites per un urbanisme just i sostenible, entès com a eina de transformació social, precisen d'un teixit associatiu veïnal fort, propositiu i cohesionat, amb capacitat de mobilització per pressionar i forçar canvis. 

El BO es va formar sobre l'ocupació i utilització en profit propi del moviment associatiu veïnal i això li va servir per aconseguir governar el municipi. Però una cosa és governar i altra tenir el poder (que el tenen els poderosos) i sobre un terreny societari veïnal que havent estat fèrtil va deixar erm, amb una actuació política més propera al despotisme il-lustrat del segle XVIII del tot per al poble però sense el poble, que a la participació democràtica, el BO s'ha trobat sense capacitat (i potser voluntat) de mobilització per a canviar les coses, i quan amb el temps, un nou moviment amb voluntat de transformar ha buscat el seu espai, ja no hi ha estat a temps, ni ha volgut empoderar-lo (o, si voleu, fer-lo poderós) i fins i tot, cec i poruc, l'ha demonitzat.

Perquè no torni a passar el que a passat amb Cal Candi, cal que qui aspiri a governar Olesa de Montserrat amb afany transformador sota els principis del republicanisme cívic de la llibertat, la igualtat i la fraternitat, reflexioni i col-labori lleialment, sense pretensions d'hegemonia, a crear i reforçar moviments veïnals autònoms que treballin i proposin amb esperit crític. Si no foscor, barbàrie i campi qui pugui, i si ets oportunista vessar llàgrimes de cocodril.

(Segona part) EL CRIM DEL MAS DE SANT JAUME D'OLESA. EL VIUTÈ AGARROTAT I LA TORNA: EL LÍDER OBRER JOSEP BARCELÓ

EXECUCIÓ DE JOSEP BARCELÓ

(per saber els antecedents, si voleu cliqueu aquí).

.....Tot d'una, conclòs el judici i executats els culpables del crim del mas de Sant Jaume, apareix la figura d'en Pau Melis, filador de Molins de Rei que el vespre del dia dels fets, 29 de març de 1855, algú l'havia vist sopant a una fonda d'Esparreguera amb la quadrilla de malfactors.

Es veu que el tal Melis havia sigut implicat pels acusats Aguiló, Duràn i Valldeperas i fou detingut el 19 d'abril. Davant els mossos d'esquadra que el van detenir i interrogar no pogué negar-ho i en un primer moment va adduir que hi havia anat de festa, però després va canviar la declaració i digué que la seva presencia a Esparreguera era deguda al fet que havia de tractar qüestions relacionades amb la Societat de Filadors, però que en acabar i havent sopat va tornar a Molins de Rei i aquesta va ser la versió que va mantenir al consell de guerra que se li va fer el 10 de maig. Durant l'interrogatori va sortir pel mig el nom del president de la Societat de Filadors Josep Barceló i Cassadó que va ser involucrat per Pau Melis en el crim del mas de Sant Jaume com a “instigador”, ja fos per treure's responsabilitat, ja fos per instàncies dels mossos d'esquadra sota promesa de benevolència i tracte favorable o per les dues coses a l'hora.

Josep Barceló i Cassadó era un líder destacat dels obrers catalans amb gran carisma i capità de la Milícia Nacional, que dirigí diverses lluites amb notable èxit, la més important de les quals va acabar amb la prohibició per part del capità general Ramón de la Rocha, que els industrials tèxtils de Barcelona utilitzessin les màquines denominades “selfactines”. D'un nivell cultural no habitual va tenir encesos debats amb persones com l'economista i jurista que va ser ministre d'hisenda el 1868 Laureà Figuerola, sobre lliurecanvisme i proteccionisme.

El març de 1855 fou nomenat capita general de Catalunya Juan Zapatero Navas en lloc de Ramón de la Rocha que fou destituït. Zapatero era un militar dur, sense escrúpols i simplista, amb nul-la capacitat política, obsedit per acabar amb les faccions carlines i sobretot, amb la lluita obrera molt activa i desafiant en aquells moments. Dintre d'aquest context s'ha d'entendre el fet d'implicar Barceló amb el robatori i crim del mas de Sant Jaume: s'havia de produir un escarment i seria en la seva persona perquè servis d'exemple.

Les confessions de Melis els hi havia obert les portes. Van detenir a Josep Barceló la nit del 27 d'abril i posat sota la jurisdicció militar. L'11 de maig, Pau Melis que havia sigut condemnat a morir al garrot, va entrar en capella i al vespre Josep Barceló fou conduït a on aquell esperava la seva hora per fer un acarament davant el fiscal. Melis ratificà que Josep Barceló havia estat l'instigador del crim i robatori del mas de Sant Jaume a Olesa de Montserrat. Fins aquell moment s'havia especulat que a Pau Melis li seria commutada la pena de mort i, segurament per això es va mantenir en la seva declaració, però tot fou debades; el van ajusticiar a dos quarts de vuit del matí del dissabte 12 de maig.

El 4 de juny de 1855 a la sala de vistes de la presó de la Ciutadella es formà el consell de guerra que havia de jutjar a Josep Barceló utilitzant el testimoni d'una persona que havia estat executada dies abans i que no va poder ratificar les seves declaracions davant el tribunal. El van condemnar a mort.

A Josep Barceló el van executar al garrot a les 7 hores i 20 minuts del dia 6 de juny de 1855 al portal de Sant Antoni de Barcelona. En previsió d'aldarulls populars el capità general Juan Zapatero va declarar l'estat de guerra mobilitzant tota la força militar de què disposava i la va distribuir per tota la ciutat.

Dues setmanes després de l'execució del líder obrer, el dia 21 de juny de 1855, Zapatero suprimí totes les associacions obreres i confiscà llurs béns; es retornava a la clandestinitat. La resposta no es va fer esperar; el 2 de juliol esclatava la primera vaga general que es convocava a Espanya i que es va estendre a tot Catalunya.

En els fets del mas de Sant Jaume hi va haver nou garrotats, el darrer, la torna, pesava més que tots els altres junts.

Fonts: -Josep Mª Sibina i Alsina. “Josep Barceló i el robatori de Sant Jaume”. Autoedició, Olesa de

Montserrat (1998).

-Josep Mª Sibina i Alsina. “Carlins. Matiners, facciosos, trabucaires”. Autoedició, Olesa de

Montserrat (2006)

-Manuel Bofarull i Terrades. “Crims a la Catalunya del segle XIX”. Cossetània Edicions,

Valls (2008).

-Josep Benet i Casimir Martí. “Barcelona a mitjan segle XIX. El Moviment Obrer durant el

Bienni Progressista (1854-1856)”. Curial Edicions catalanes, Barcelona (1976).

-Per a una àmplia contextualització dels fets del mas de Sant Jaume en relació a la situació histórica vegeu

http://segledinou.cat/wp/tiempo-de-lucha-obrera-1854-1856/

EL CRIM DEL MAS DE SANT JAUME D'OLESA. SET ASSASSINS AGARROTATS. (Primera part)

Ja era negra nit aquell 29 de març del 1855 quan uns homes, disfressats amb uniformes de mosso d'esquadra, es van presentar a l'isolat mas de Sant Jaume del terme municipal d'Olesa de Montserrat i van trucar al portal que ja era tancat. El Llorenç Sanahuja, l'amo, va treure el cap per una finestra, i un romanço ens explica que el que dirigia el grup li va dir,

Abrid, no temais, señor.

En esta casa he llamado

por cumplir con un deber

y un gran servicio prestaros.

Esta noche sin tardar

deben venir a robaros

y nosotros entraremos

para prender los malvados.

Des que havia acabat la “guerra dels matiners” (segona guerra carlina) sis anys abans, als camins i contrades eren sovintejades per partides de bandolers que no havien sabut o pogut adaptar-se i aquesta mena de situacions no eren estranyes. Així doncs, confiat dels uniformats, el Llorenç els franquejà el pas i una vegada a dins aquests van mostrar les seves veritables intencions. La casa era habitada per la família Sanahuja Nicolau que era formada pel Llorenç que, com hem dit, era l'amo, la seva dona i els seus dos fills, el noi que es deia Josep i la noia (no he trobat el nom de l'esposa ni la filla). Els facinerosos van

desproveir les dones d'anells i arracades i les van tancar al rebost, mentre als dos homes els van lligar a sengles cadires al costat de la llar de foc i poder escorcollar tranquil-lament la masia buscant diners i béns de valor. No van trobar res de bo i davant la negativa de l'amo i el seu fill a dir-los on eren els diners van col-locar les cadires amb ells lligats, sobre la foguera de la llar i els van sotmetre al turment del foc. Les dones sentien els crits i pel forat del pany del rebost veieren al paorós suplici. Una vegada van aconseguir el que volien els malfactors van fugir per a on havien vingut, deixant pare i fill molt malferits. El pare va sobreviure però el fill, Josep, morí al cap de poc.

La investigació del robatori i el crim la va dirigir el tinent coronel dels mossos d'esquadra Josep Antoni Vidal Pujadas, home conegut per obeir cegament als seus superiors polítics o militars, astut, de mètodes poc ortodoxes, amb una densa xarxa d'espies i delators escampada per tot el territori i obsedit amb els seus dimonis particulars, com ho estava també el seu superior el capità general Juan Zapatero Navas: els carlins, el moviment obrer i la seva suposada relació. És important retenir aquesta dada

Quinze dies després, a la nit del 13 al 14 d'abril es va anunciar la detenció de set individus com a sospitosos. Eren: Joan Poyo, natural de Lleida i dirigent de la colla, fou capità del bàndol carlí i ajudant del general Savalls; Josep Duràn, Antoni Geis i Maties Valldeperes d'Olesa de Montserrat; Antoni Aguiló, no se sap si de Cabrils al Maresme o Cambrils del Baix Camp o el del Solsonès; Francesc Arqué, també capità carlí, de Torrebesses i Jaume Torres de Granollers. Foren acusats d'assassinat, amb els agreujants de despoblat, nocturnitat, anar armats, abús de confiança, premeditació, acarnissament, usurpació de funcions d'una força pública...i, provats aquests delictes, condemnats a la pena de mort al garrot.

El 23 d'abril de 1855, dia de Sant Jordi, a les nou del matí van ser ajusticiats públicament a Barcelona, Joan Poyo, Antoni Aguiló, Francesc Arqué i Jaume Torres. El dia abans, 22 d'abril, a les quatre de la matinada havien traslladat als tres condemnats olesans, Durán, Geis i Valldeperes a Terrassa i el 24 arribaven a Olesa de Montserrat.

A les 7 del matí del dia 25 d'abril van ser conduïts fins al cadafal que s'havia instal-lat a la Plaça Nova, on s'esperaven el poble i el rector. Primer fou garrotat Antoni Geis, després Maties Valldeperes i finalment Josep Duràn. Segons documentació i diaris de l'època, acabades les execucions el rector d'Olesa va fer un sermó al públic que havia presenciat el terrible acte pregant al jovent que escarmentés d'aquells infeliços i visquessin segons els preceptes de l'Evangeli, i als pares que eduquessin els seus fills segons aquells preceptes i els allunyessin de les males companyies.

Amb aquestes execucions semblava que quedava tancat el cas del crim del mas de Sant Jaume, però de cop i volta aparegué un vuitè personatge.....

Fonts: 

-Josep Mª Sibina i Alsina. “Josep Barceló i el robatori de Sant Jaume”. Autoedició, Olesa de

Montserrat (1998).

-Josep Mª Sibina i Alsina. “Carlins. Matiners, facciosos, trabucaires”. Autoedició, Olesa de

Montserrat (2006)

-Manuel Bofarull i Terrades. “Crims a la Catalunya del segle XIX”. Cossetània Edicions,

Valls (2008).

-Josep Benet i Casimir Martí. “Barcelona a mitjan segle XIX. El Moviment Obrer durant el

Bienni Progressista (1854-1856)”. Curial Edicions catalanes, Barcelona (1976).

SOBRE CULTURA POPULAR: ELS MISTERIS, LA IMPOSTURA SUBVENCIONADA (amb tot el respecte i consideració)

El juny de l'any 1911 el Rei Alfonso XIII assistia a la cloenda del XXII Congreso Eucaristico Internacional celebrat a Madrid. El 30 de maig del 1919 el mateix monarca presidia l'acte de consagració d'España al Sagrado Corazón de Jesús; consagració renovada pel dictador Francisco Franco l'1 de juny del 1969 amb la presència dels Principes de España Juan Carlos i Sofia. Entre el maig i juny de 1952 a Barcelona es celebrava el XXXV Congreso Eucaristico Internacional que va permetre al franquisme la seva primera apertura al món gràcies a la guerra freda i l'Església Catòlica Apostòlica i Romana. El 16 de desembre de 2015 l'Ajuntament d'Olesa, amb el suport dels grups municipals suposadament laics, Bloc Olesà, ERC i PSC, va declarar els “Misteris” com a "Festa d'interès local".

Sabeu quina diferència hi ha entre tots aquests fets?. Que els congressos eucarístics i les consagracions sacres es van fer en contextos de manca de llibertat religiosa i política en concubinat entre el poder temporal i el poder espiritual, mentre que la declaració festiva d'interès local dels "Misteris" es va fer en un context de teòrica separació de poders gràcies a una Constitució que garanteix l'aconfessionalitat (o laïcitat) dels poders públics.

La proposta festiva interesadament local, es va fonamentar en la llarga tradició dels “Misteris” i el benefici econòmic que reportaria a Olesa l'assistència de visitants d'arreu. I, sobretot, en la possibilitat que el "Col-lectiu Misteris d'Olesa" pogués demanar subvencions per a les seves activitats. ¿és creïble que persones de tot arreu vinguin a visitar la tarda de dijous sant i tot el divendres sant una sèrie d'escenes del Via Crucis, i que siguin capaces d'omplir els calaixos de comerços i restaurants?, ¿quina mena de despeses necessita subvencionar amb diners públics el col-lectiu dels “Misteris”?.

Els Misteris tenen un caràcter religiós catòlic perquè s'exposen imatges pròpies d'aquesta confessió. Ara bé, s'ha de ser creient o no per participar de l'esperit dels Misteris d'Olesa? Molta gent em diu que no, i m'ho crec; però, amb els meus ulls de descregut i, em penso, fins i tot amb els d'algun cristià, veig que no deixa de ser un retorn nostàlgic i acrític a una mostra del nacional catolicisme per part d'algunes persones que els van viure a la seva infantesa i/o joventut

.

Només cal veure la pàgina web del "Col·lectiu Misteris d'Olesa" per donar-nos'en compte: "L'any 1969 amb les noves directrius que es van aprovar en el Concili Vaticà II i també per la decisió consensuada d'alguns sacerdots de la Diòcesi de Barcelona entre els quals hi havia el de la Parròquia d'Olesa, Mn. Jaume Serrano, deixaren d'exposar-se al públic els nostres Misteris, igual que deixaren de fer-se les processons a la nostra vila, entre elles la de Setmana Santa, que van quedar en l'oblit durant dues llargues dècades. (....) Molta gent va témer, fa uns anys, que l'influx conjugat amb una secularització de la societat i de la cultura, i les reformes de Concili Vaticà II, anessin afeblint el fervor del poble, protagonista d'aquestes manifestacions. Gràcies a Déu, això no ha estat així a Olesa de Montserrat.".

És veritat que del 1969 al 2017 ha plogut molt, però si aprofitant-se de la involució que va iniciar el Papa Joan Pau II, es vol tornar a la religiositat, anterior al Concili Vaticà II, d'una Espanya negra dominada pel franquisme, a mi em fa por pel caràcter totalitari d'aquell catolicisme. Però ja s'ho faran, els qui hi volen tornar perquè s'ho creuen i els qui ho accepten sense criteri per quedar bé davant vés a saber qui, o els hi fa gràcia recuperar la "tradició". Afortunadament i contràriament el 1969 cadascú és lliure de creure o fer el que vulgui (si mes no de dret, de fet és més discutible), això si, sempre que no es vulgui imposar al demès de forma clara o amb subterfugis.

Divendres Sant (Olesa de M., 1962). Font: L'Abans

Però no parlo de totalitarisme i subterfugis en va, sinó perquè, i torno a la web del "Col·lectiu Misteris d'Olesa", el rector catòlic es permet dir que "Cal que, en visitar aquests Misteris, fem pregària en bona sintonia amb Jesús i amb tota la comunitat cristiana, en definitiva, amb tot Olesa de Montserrat, que, fidel a les seves tradicions, ha fet possible que arribi fins als nostres dies aquesta bonica tradició" .

De debò pensa el dirigent de l'església catòlica a Olesa que els 24.000 i escaig olesans som tots cristians? Es veu que no hi ha olesans musulmans, ni testimonis de Jehovà, ni protestants i molt menys agnòstics o ateus. Absolutament tots els olesans són catòlics practicants de missa dominical que es creuen i coneixen, fil per randa, els dogmes de la Santíssima Trinitat, la Immaculada Concepció, la Infal·libilitat Papal (quan parla assegut) etc.... i per tan fervorosos seguidors de la Ruta dels Misteris. Per favor a mi que no m'hi barregi. Els respecto i passo pacientment l'anomenada Setmana Santa, però demano el mateix respecte..

A partir d'aquest axioma tot és justificable, fins i tot que l'ajuntament, que s'ha manifestat oficialment laic o aconfessional (és veritat que gairebé per força, com si no s'hi estès constitucionalment obligat), hagi declarat els Misteris festa d'interès local, això si, amb el miratge de què una festa tan arrelada a l'imaginari col·lectiu és visitada per tota una multitud de persones vingudes d'arreu i porta innombrables beneficis econòmics al comerç local.

Ja perdonareu aquest pobre descregut, però em fa l'efecte que amb l'excusa d'un suposat benefici col·lectiu, es vol subvencionar amb diners públics uns olesans electoralment interessants, que tenen tot el dret a manifestar les seves conviccions religioses, interessades o no, però que no deixen de ser personals i, sincerament, penso que el que no es pot fer és vendre amb diners públics l'espectacle i la impostura d'una suposada fe massiva per amagar la realitat d'una Olesa que gairebé no practica la religiositat de la fe catòlica. Com a tot arreu.

Al final he fet meva la màxima de Raimon: “més val no ser entès que romandre callat”. Ja ho he dit, mira.

 

LA SETMANA TRÀGICA A OLESA DE MONTSERRAT. LA REPRESSIÓ

Ja hem pogut coneixer seguint els documents que consten a l'Arxiu Històric Municipal, com va transcórrer la Setmana Tràgica a Olesa de Montserrat (si no, cliqueu aquí i aquí). Però que va passar després?. Seguim-ho també amb els documents de l'Arxiu Històric Municipal.

L'historiador Josep Termes escriu a propòsit de la Setmana Tràgica que a Catalunya ”(...)acabada la revolta, va produir-se una forta repressió, amb centenars de detinguts i sembla que amb dos mil exiliats a França (o fugits, simplement, que després retornaren). Molts lerrouxistes foren interrogats, o processats. E. Iglesias, Zurdo Olivares, Valenti Camp, Guerra del Rio, Ardid, H. Giner. Tots defugiren la responsabilitat en els fets i l'atribuïren a l'anarquisme, refirmaren la seva estima a l'Exèrcit i recordaren l'odi que sentien per ells els de Solidaridad Obrera. Algunes d'aquestes declaracions serviren per condemnar a mort Francesc Ferrer i Guàrdia” (1).

A Olesa hem vist que “Fraternidad Republicana” no va tenir protagonisme en els fets, sinó que, fins i tot, fou un element de col-laboració i control, però com adherida al Partit Republicà Radical (lerrouxistes) en va patir les conseqüències. El 23 d'agost de 1909 el governador civil ordenà a l'ajuntament que clausurés els locals de “Fraternidad Republicana”, ordre que es va complir immediatament, demanant, però, l'alcalde, que es permetés deixar una porta oberta perquè pogués entrar i sortir el conserje, ja que hi tenia la residència, petició que fou denegada. Foren processats per la justícia militar, acusats de rebel-lió el Primer Tinent d'Alcalde Joan Tost Pavia que fugí, el regidor Jaume Ros Tort i el president de la fraternitat Tomàs Canut.

Per altra banda el 23 de setembre es rep un primer requeriment del “Juzgado de Instrucción del Centro de Reclutamiento de Tarrasa nº 65”:

En méritos de la causa que me hallo instruyendo sirvase remitirme a la brevedad posible los certificados de conducta de los paisanos del margen con el fin de poderlos incluir en dicha causa , así como también los nombres y apellidos y señas particulares que pueda reunir referentes a unos vecinos de esa llamados el uno Paulino, el otro José María y el otro el segundo Alcalde, los tres desaparecidos de esa ciudad por resultar cargos sobre ellos en la presente causa a fin de reclamarles por requisitoria

…....

Tarrasa 23 Septiembre 1909

El Comandante Juez Instructor

Sr. Alcalde Constitucional de Olesa de Montserrat (rebut el 25-9-1909)

(marge que es diu) Jaime Solsona Font

Amadeo Sastre Valls

José Guixá Pechame

Jaime Ros Tort

Julio (…?) (…?)

Manuel Guillamón Alejandro

Pascual Guillamón Alejandro

Pedro Grau Aymá

José Sagués Delgado

Tomás Dinarés Santandreu

Maria Oleart Bou

Aurora Tort Martells

En dates posteriors, els requeriments s'amplien a més persones: Fidel Martells Carreras, Damian Torras Costa, Francisco Batlló Boada, Miguel Casanovas Oleart, Juan Valldeperas Carreras, Manuel Bonafont i Miguel Dinarés Sanahuja.

De tots ells l'alcaldia expedeix per al jutjat militar certificats de “bona conducta”, excepte per a Tomàs Canut Pros i Juan Tost Pavia que només és de “conducta”(no diu bona conducta). De Miguel Dinarés s'informa que “La conducta observada por el vecino Miguel Dinarés Sanahuja mientras ha permanecido en esta, ha sido un poco incorrecta dado su temperamento bastante nervioso, y que si mal no recuerdo, ha sufrido tres arrestos en la carcel por riñas; y que el referido paisano, en vista de los datos adquiridos, resulta no le vieron en los dias 27, 28 y 29 de julio último entre las masas de revoltosos por decirse estaba enfermo” i per això el jutge insta el metge Antonio Blanxart que certifiqui “los dias del mes de julio en que asistió, al expresado paisano, si estuvo enfermo”. Del jove Juan Valldeperas Carreras certifica que “de unos diez y siete años de edad, ha observado hasta la fecha buena conducta y que si ha hecho una mala acción quizas fue debido a la juventud o a algún individuo que le ha querido mal. De l'expòsit Manuel Bonafont, també de disset anys informa que “vive en el día de la fecha y reside, según noticias, en la carcel de la ciudad de Tarrasa desde los primeros dias de la última semana”. Ja el febrer de 1910, el Jutjat municipal d'Olesa reclama de l'Alcalde la recerca i conducció d'Aurora Tort Martells que vivia al carrer Coscoll nº 27, i el 17 de febrer, l'Alcalde respón que fa dies que no viu a Olesa.

Les actuacions judicials no degueren anar a mès perquè a l'acta del ple municipal del 14 de desembre de 1909 podem llegir que

“En este acto el Sr. Mongay propone que conste en acta haber visto con gusto la venida de su compañero de consistorio D. Juan Tost y la de los demas vecinos que estaban presos, eso demuestra que los cargos que les habián hecho no eran ciertos, toda vez que el Tribunal Militar sobresiguió la causa, añadiendo daba las gracias a todas las personas que habían intervenido por la libertad de los detenidos. (...)

A petición del Sr. Carrera se acuerda felicitar al Ejercito Español por la brillante campaña de Melilla y por la paz lograda y que se comuniqué al Exmo. Sr. Capitán General de Cataluña el presente acuerdo participándole al propio tiempo que veria con gusto la Corporación que usare benevolencia con los presos de los sucesos de Julio último.”.

També es va tornar a obrir la seu de la “Fraternidad Republicana” com podem deduir d'aquesta sol-licitut:

Sr. Alcalde Constitucional de Olesa de Montserrat

Muy apreciable Sr.: Deseariamos de su bondad nos permitiese celebrar un mitin pro presos que tendrá lugar en la Fraternidad Repúblicana a las nueve y media de la noche en el día veinte y tres del corriente mes.

Fabor (sic) que esperamos de su bondad vernos complacidos, dandole las gracias anticipadas quedan de V. atento SSS

El Comité Republicano

Presidente

Tomas Canut

…....Olesa de Montserrat 21 de Enero de1910

Tanmateix algun ciutadà olesà -que no se sap qui és- quedà exclòs de l'amnistia pel que podem concloure de la literalitat de l'acta del Ple de 22 de gener del 1910:

“A renglón seguido preguntó el Sr. Ribas a la Presidencia los trabajos que se habian hecho durante este año a favor del fugitivo de esta villa después de los sucesos y habiendole contestado no se había hecho ninguno, se acuerda nombrar en comisión a los Sres. Mongay y Ribas para hacer las gestiones necesarias a fin de alcanzar la amnistia del que falta a esta población.”.

No deixa de ser curiós que el regidor conservador Ignasi Ribas Durán fos nomenat per aquesta comissió perquè moments abans, en aquest mateix Ple havia manifestat que “estaba conforme en pedir benevolencia con los presos pero no la libertad de todos porqué entiende debe hacerse justicia.”.

I aquestes són les dades de què disposa l'Arxiu Històric Municipal sobre els fets de la Setmana Tràgica a Olesa de Montserrat.

(1) Historia de Catalunya dirigida per Pierre Vilar, Josep Termes, volum 6, Edicions 62, primera edició en rústica: març de 1999, p. 221

NOVES SERVITUDS

BORSA DE VALORS DE MADRID

Una mostra de la lògica implacable dels nostres neoliberalistes l'acaba de donar Isabel Díaz Ayuso, que no renovarà el contracte temporal de tants/es / treballadors/es / de la sanitat que han estat en primera línia de dedicació i d'infecció lluitant contra el coronavirus en instal·lacions precàries, sense horaris reglamentats i sense protecció adequada. Si l'atabalada Isabel sabés expressar-ho d'una manera lògica (la lògica en general queda més enllà del límit de les seves aptituds), diria segurament el que va dir don Rodrigo Rato a ocasió cèlebre d'una pandèmia financera anterior: «És el mercat, amic. »

Després de ser aplaudits totes les tardes a les vuit, els herois sanitaris als quals tant devem tornaran al no-res d'on van sorgir, per provar sort en els serveis d'ocupació. El mateix els passarà als reposadors de supermercat, als transportistes, als empleats de fleques o de càtering i a altres figures de treballadors precaris, que ens han estat rigorosament necessaris durant la crisi i que passaran a ser de nou flexiblement innecessaris quan la crisi hagi estat superada.

Llevat que fem entre tots alguna cosa per ells.

Això no va de teletreball, ni de robotització, ni de financerització. Això va de lluita de classes, dispensin vostès la paraulota, col·locada avui en dia fora de les normes de la correcció política.

Ja va dir el poeta llatí Horaci, fa un munt de segles, que de res els serveix als que solquen la mar canviar de cel, si no canvien també d'ànima. Això ens passa ara: de res ens servirà dir que "ja res serà igual", si seguim entestats a mantenir les mateixes estructures i les mateixes condicions lleonines de treball.

Sembla que hi ha algú que considera que la lluita de classes va ser un moment interessant d'una Història social ja definitivament morta i enterrada. Ara hauríem entrat en el lluminós regne de la flexibilitat.

Anem a pams. Flexibilitat màxima en l'ocupació, per l'ocupador. Inflexibilitat, màxima també, per a l'empleat, obligat a acceptar sense discutir el plec de condicions que se li presenta, i obligat a més a signar la liquidació quan les "condicions objectives" així ho demanen.

És el fantasma d'una nova servitud el que recorre avui el món. Segles enrere existien els serfs de la gleva, subjectes a treballar el terrer per al senyor sense redempció possible. Després va venir la fàbrica, que va ser acollida com un alliberament però va acabar per imposar cadenes forçoses igual de pesades. El sindicalisme va batallar contra els nous "mals usos" que afligien a l'obrer industrial d'una manera diferent, però no menys greu, que la del pagès per compte d'altri. Les victòries i les derrotes es van alternar en aquella pugna entre capital i treball, en la qual cadascú era molt conscient de la trinxera que defensava.

Avui es diria, si escoltem alguns, que la "informalitat" i la "flexibilitat", les “start-ups” i la nova emprenedoria, proposen un panorama nou i un horitzó més alt per al treball. No és així. Es nega la substància mateixa del treball, la seva entitat, el seu valor de canvi. Es reclama al treballador que surti en escena “just in time” quan se'l necessita, i se l'acomiada immediatament quan la dificultat productiva ha passat. Se li nega tant en el contracte com en l'acomiadament el seu valor com a persona, es desconeixen els drets que li són deguts per la seva utilitat al comú. Tot s'enfoca cap al guany, l'increment del PIB, la fluctuació dels valors en les borses, la prosperitat privada i la misèria pública.

Es considera un desastre sense precedents que el producte interior brut retrocedeixi un 8%. Però és només una estadística. Els molt rics perdran el 8% dels seus fons invertits en valors segurs; els qui no són rics ja havien perdut des d'abans aquest valor abstracte i sense percentatge quantificable que tan sols "se suposa", com es deia del valor als “quintos” a la “mili”.

(traduït al català del blog PUNTO Y CONTRAPUNTO)

TÒPICS I HUMOR. RIGUEM-NOS DE NOSALTRES MATEIXOS QUE ÉS BO I SALUDABLE

L'etnòleg i folklorista Joan Amades ensenyant-nos a fer pam i pipa

Els catalans tenim fama de garrepes i són infinits els acudits que pretenen donar-ne fe.

Tres acudits sobre catalans

-Quina diferència hi ha entre un català i un basc quan es queden calbs?
Que el basc es compra una txapela i el català es ven la pinta.

-Un català està arrencant el paper pintat de la paret de casa seva, en això que arriba un amic i li diu:
Què?, redecorant la casa?
No. De trasllat.

-Que fa un català quan té fred?
Es posa al costat de l'estufa.
I si en té molt?
L'encén.

Ja ho va deixar escrit el Dant al cant VIII de la "Divina Comèdia": l'"avara povertà di Catalogna"

Me n'han explicat d'argentins. Aquesta gent tenen fama de ser pagats d'ells mateixos:

Pongame un tubo de dentrífico "Cuelgate".
Oiga, será "Colgate"
¡Ah, vos también sos argentino!

¿Por que cuando hay tormenta un argentino mira al rayo y rie?.
Porque piensa que Dios le esta sacando una foto.

Una pareja haciendo el amor. La mujer dice: ¡¡Ah, Dios mio¡¡ ,y el argentino le responde..."podes lamarme Oscar".

Com diu el típic tòpic, a tot arreu couen faves.

CAUSES DE LA MORT A OLESA DE MONTSERRAT (1599-1745)

Porra d'argent del Comú d'Olesa de Montserrat (segle XVI)

Repassant el llibre “Olesa de Montserrat en època dels Àustries. Demografia i societat” dels historiadors Xabier Gual Ramírez i Carles Millàs i Castellví, editat el 2002 per “Publicacions de l'Abadia de Montserrat, m'he fixat en el quadre que us transcric que recull les causes de la mort a Olesa de Montserrat entre el 1590 i 1745.

Es documenten 460 morts, que semblaran pocs pels 155 anys que compren la taula, però ja ens adverteixen els autors que “D'un total de 5.236 actes de defunció només s'ha trobat el motiu de la mort en 460 ocasions. Però el que m'ha picat la curiositat de la taula és la manera com es definien les causes de la mort i el llenguatge dels segles XVII i XVIII, que, em penso, us pot interessar.

Fixeu-vos a l'apartat 2.B (Mortalitat per malaltia no epidemiològica) a la cinquena línia. Que li degué passar al pobre home?

La font que han utilitzat els autors és el “Llibre d'òbits” de l'Arxiu Parroquial d'Olesa de Montserrat (APOM)

Causes de la mort a Olesa (1590-1745)

1.-Mortalitat “anormal”

A) Morts accidentals:

-Accident 2

-Caiguda d'olivera 1

-Caiguda d'una rabà 1

-Caiguda per lo camí 1

-Enderroch 2

-Llamp 1

-Lo mata un porc sanglar 1

-Morí ab una gleva de terra li caigue de sobte 1

-Morí d'una desgracia 3

-Ofegat al riu Llobregat 23

-S'ofega en un cup de verema o trull 6

-Una carreta l'arrastra y lo soterra al prat 1

B) Morts violentes:

-Cop de pistola 1

-De pedrenyalada, arcabussada o escopetada 49

-Escopetada y punyalada 1

-Estocada 1

-Lo mataren 3

-Passats per les armes 7

-Punyalada 2

-Soldats morts 145

C) Mort sobtada:

-De repent, impensadament, subitament, de sobte.. 49

D) Trobats morts

-Trobats morts 11

-Trobat mort ab son casa o llit 2

2.- Mortalitat per malaltia

A) Epidemiològiques

-Contagi 21

B) No epidemiològiques

-Bascha 12

-Bomia 1

-Desgana 1

-Feridura 5

-Haver-se tornat furiós 1

-Mal de gola 1

-Malaltia o morí malalt 21

-Perdé la paraula i el sentit 5

-Perdre els sentits 13

-Privat del cap 2

-Quedat nefrat 1

-Sense parlar o hagué perduda la paraula 2

-Vomit 6

3.- Altra mortalitat

-Alletament 10

-Morí a l'hospital 32

-Mort de part 4

-Mort neo-natal, post-part i primsenyats 8

SOBRE EL PRESUMPTE INDEPENDENTISME (O NO) DE SALVADOR SEGUÍ, “EL NOI DEL SUCRE”.

Salvador Seguí, "Noi del sucre"

En els darrers anys, des de determinats sectors d'esquerra independentista es parla d'un suposat independentisme del sindicalista Salvador Seguí, el “Noi del Sucre”. La base sobre la qual se sol sustentar aquesta teoria, és un discurs que va pronunciar a Madrid l'Octubre de 1919 que resumeixo:

“A Catalunya els elements reaccionaris del catalanisme, sovint aixequen la bandera de les reivindicacions catalanes, en un sentit nacionalista (....)

I us puc assegurar que aquests reaccionaris que s'autoanomenen catalanistes, el que més temen és el redreçament nacional de Catalunya, en el cas que Catalunya no els restes sotmesa (....).

En canvi nosaltres, els treballadors, com sigui que amb una Catalunya independent no hi perdríem res, ans el contrari hi guanyaríem molt. La independència de la nostra terra no ens fa por.”.

Així, ens formem l'imaginari d'un “Noi del Sucre” inequívocament independentista. En direm text A

Però resulta que, també a Madrid i al mateix mes d'Octubre de 1919, Salvador Seguí deia (ho resumeixo i ho escric en castellà perquè ho va dir en castellà) que

“Se habla, con demasiada frecuencia por cierto, de los problemas de Cataluña. ¿Que problemas de Cataluña? En Cataluña no hay ningún problema (....)

En Cataluña (....) existe otro problema que es el nuestro, (....) que no es un problema de Cataluña, que es de España y es universal (....)

La Liga regionalista ha pretendido (….) que en Cataluña no habia otro problema que el suyo: el regionalista. Esto es una falsedad; (….) un problema de autonomía lindante con la independencia, ese no existe en Cataluña, porque los trabajadores de allí no queremos, no sentimos este problema, no solucionamos este problema bajo esas condiciones.

Que se dé, no ya la autonomía, que esta despues de todo es aceptable, que se dé incluso la independencia a Cataluña, y ¿sabeis quienes serían los primeros en no aceptar la independencia de Cataluña? Nosotros, no (….) Los mercaderes de la Liga regionalista, la misma burguesia catalana, que esta dentro de la Liga regionalista, (….)

Por eso se plantea el problema falso, más que nada por la ineptitud, por la miopia mental de los políticos de España, que han dado una cierta importancia a un problema que realmente era nada más que una lucubración mental, una aspiración política de algo inconfesable de los lideres de Liga.”.

Un líder sindical a qui no li fa por una eventual independència de Catalunya si fos el cas, però que no suposa la resolució dels problemes dels treballadors en el seu conjunt i per qui

“La lucha sindical (....) tiene para nosotros una importancia capitalísima, no bajo el aspecto en que hasta ahora se la ha considerado; la tiene por otros que nosotros creemos más fundamentales. (….) vamos a la socialización de todos los bienes de la tierra. ¿Por que procedimientos? Por aquellos que las circunstancias nos aconsejen, sin apartarnos de aquel camino que nos hemos trazado de antemano.”

Aquí, en canvi, se'ns mostra al Noi del Sucre com a líder sindical internacionalista, ferm en les seves conviccions alhora que pragmàtic. En direm text B

Mitíng de "Les Arenes" que posà fi a la vaga de "La Canadenca"

L'Octubre de 1919, Salvador Seguí i Ângel Pestaña van anar a Madrid a fer una campanya informativa per explicar les experiències extretes de la vaga de “La Canadenca” i del funcionament dels Sindicats Únics sortits del Congrés de Sants el 1918, basats en l'organització dels treballadors per rams productius o d'indústria enfront de l'antiga organització per oficis. Van fer diverses conferències a diferents llocs, a la Casa del Pueblo a l'Ateneo de Madrid..., i hi ha confusió de dates i llocs segons siguin les fonts. Hi ha qui diu que el text A es va pronunciar a l'Ateneo de Madrid l'1 d'Octubre, hi ha qui diu que va ser el dia 4. Altres diuen que el text B és del dia 4, potser a la Casa del Pueblo o a l'Ateneo de Madrid, i, el més probable, hi ha qui diu que es tracta de versions diferents del mateix discurs.

Tenim un problema doncs. Quin discurs representa al veritable Salvador Segui?. Haurem d'anar a les fonts.

El text A el trobem al llibre “Salvador Seguí: escrits”, recull a cura del professor Isidre Moles publicat l'any 1975 per Edicions 62. Procedeix del llibre "Apòstols i Mercaders” publicat el 1957, escrit per Pere Foix, antic cenetista que als anys trenta del passat segle es va integrar a Esquerra Republicana de Catalunya i es va exiliar a Mèxic. Es tracta de fragments, citats de memòria pel mateix Foix, molt possiblement sense documents i apunts originals, d'una conferència feta per Seguí a l'Ateneo de Madrid el 1919 quasi quaranta anys després i quan l'autor ja militava a ERC. El problema és que no hi ha suport documental d'aquesta conferència que sigui coetani de l'època en què es va pronunciar.

Del text B sí que tenim suport documental. Aquest discurs es va pronunciar el dia 4 d'Octubre i va ser reproduït íntegrament per “España Nueva”, diari madrileny a on Salvador Seguí publicà diversos articles entre 1919 i 1920. El text imprès a “España Nueva” el recull el professor Antonio Elorza al llibre “Articulos madrileños de Salvador Seguí” publicat per Editorial Cuadernos para el Dialogo l'any 1976.

Les dades objectives fan pensar que el text B és més representatiu del pensament del Noi del Sucre: Encara que no li fa por la independència aquesta no és prioritària per a la classe obrera perquè els seus problemes tenen abast internacional (universal diu ell) i que per resoldre'ls als obrers els hi cal la unió i aconseguir així la seva emancipació. Aquí ho deixo.