POLÍTICA I PAISATGE. A PROPOSIT DE LA CONFERENCIA "EL PAISATGE I REPTES DE FUTUR. APROXIMACIÓ AL PAISATGE HISTÒRIC D'OLESA DE MONTSERRAT"

                                                   (Fotografia de Jaume Morera)

    "El paisatge i reptes de futur. Aproximació al paisatge històric d'Olesa de Montserrat". El títol de la conferència que va impartir el geògraf Sr. Joan Soler Gironès el 12 de juny a Cal Puigjaner que semblava prometre debat, sana polèmica i conclusions aproximatives, va esdevenir un mer exercici, tot i que interessant, d'introducció als conceptes teòric-geogràfics de paisatge, escassa aproximació als paisatges concrets d'Olesa en el temps i nul-les reflexions sobre el futur, si mes no introductòries al debat, per part del ponent i expert que com Pilat, es va rentar les mans, i les va deixar en mans del públic assistent, perquè l'acadèmia fa teoria neutra i no baixa al camp de les menudències pràctiques.

    La idea força que va voler donar el conferenciant era l'equació Natura + Cultura + Temps = Paisatge i aquest com a element d'estimulació dels sentits capaç de suscitar emocions i/o sentiments que reforcin o debilitin el sentit de pertinença a una comunitat, segons s'interaccionin els factors físics i humans en el territori realment existent en cada moment concret, o així ho vaig entendre jo. Tot plegat ho va definir el conferenciant com a “paisatge cultural”, em sembla recordar.

    Tenint en compte aquestes premisses i, ja que el ponent havia donat al públic assistent l'exclusivitat d'entreveure els reptes de futur, obert el debat, vaig plantejar el que entenc com apropiació indeguda del paisatge (entès com a propietat comuna ciutadana), per part de certes elits, alertant que el POUM no consolidi en el futur aquest estat de coses. Digueu-me torracollons, però ho vaig exemplificar en La Balconada: a on abans hi havia una vista plena d'oliveres i natura, ara hi apareixen per entremig dels arbres sostres, balcons i terrasses de mansions o xalets que han furtat al comú dels ciutadans l'ancestral línia del cel, mentre que elles, des de la seva privilegiada atalaia gaudeixen del massís del Montserrat i el seu entorn.

    Resposta del geògraf conferenciant a la qüestiò plantejada? que no volia polititzar l'acte (?), i aquí pau i després glòria. Jo podia haver parlat de “pixapins” amb xalet a L'Empordà o La Cerdanya que els emprenya que sonin les campanes, que els camps facin pudor de fems o el bestiar cagui i possiblement m'hauria donat la raó, però no era el cas, parlàvem d'Olesa i no calia trepitjar ulls de poll debia pensar el Sr. Joan Soler Gironès.

    L'obssesió malaltissa de no voler parlar de política, apareix quan es vol defensar, de grat o per força, determinades posicions posades en qüestió per la ciutadania o part d'ella, o bé per no fer-se notar gaire per si de cas. La política la fas o te la fan, deia l'escriptor Joan Fuster, que no era geògraf però era savi. La forma que pren el territori és fruit d'actuacions en el temps mitjançant fets consumats, consensos i/o imposicions d'interessos avalats per decisions polítiques de caràcter diferent segons les hegemonies de cada moment històric. Algú, ingènuament, creu que Ribes Blaves, Oasis, La Balconada, Cal Candi o l'enrenou pel POUM han nascut per generació espontània?.

    Si el dia 12 de juny a Cal Puigjaner el Sr. Joan Soler Gironés ens volia parlar d'anècdotes i miscel-lànies sense complicar-se la vida, era sobrer el primer paràgraf del títol de la conferència (El paisatge i reptes de futur), però ja que hi érem posats, el que no pot fer l'intel-lectual com especialista del què parla és fer-se el desentès i no tenir criteri o bé amagar-lo, sigui per bé o per mal. L'intel-lectual ha de fer d'intermediari social amb sabers específics per a transmetre'ls i el receptor ja decidirà si accepta aquests sabers passivament o críticament.

    Llastima, de nou una altra ocasió perduda a Olesa de discussió serena sobre temes d'interès públic (cliqueu aquí si us ve de gust).

OFRENA FLORAL A SANTA OLIVA. LA FAL-LÀCIA DE LA LAÏCITAT I LA OLESANITAT.

En les festes de Santa Oliva d'aquest any, des d'una d'aquelles cases guarnides que estan al voltant del portal que porta el nom de la patrona d'Olesa, s'ha volgut provocar la reflexió de la ciutadania olesana sobre la significació avui en dia, de l'anomenada “tradicional ofrena floral a Santa Oliva” amb un cartell que deia; “Casa agermanada amb la mesquita Santa Oliva de Tunísia”. Té lògica aquest agermanament perquè Oliva de Palerm és estimada tant pel Déu u i tri com per Alà i, per això mateix, venerada per catòlics i musulmans que, efectivament, li han dedicat a la ciutat de Tunis els uns la catedral i els altres la mesquita Jāmiʿ al-zaytūna (literalment "Mesquita de l'Oliva).

Té sentit l'actual format de l'ofrena floral de les entitats olesanes a Santa Oliva? S'hi senten interpel-lades a participar totes les entitats? S'ha de mantenir el seu caire religiós i participar-hi un consistori municipal constitucionalment aconfessional?. Només reflexiono acceptant la provocació del cartell.

Potser tenia sentit en uns temps en què Olesa de Montserrat era una vila eminentment dedicada al conreu de l'olivera, cohesionada socialment (de grat o per força) per la religió i on els temps estaven marcats pels cicles agrícoles i s'implorava supersticiosament la intercessió de la santa patrona davant el Totpoderós perquè les collites fossin propícies, però perd tot el seu sentit en una societat, no ja agrícola sinó fins i tot postindustrial, oberta, globalitzada, plural i laica (o de religiositat impostada molt sovint).

Si en nou anys de govern amb majoria absolutissima i absolutista el Bloc Olesà (aquest partit autoanomenat d'esquerra alternativa) no ha sigut capaç de desprendre's del pes de l'església catòlica, apostòlica i romana, molt menys ho ha pogut fer aquest any condicionat pel seu acord de govern amb els post post post convergents de Junts x Cat.

En efecte, de nou aquella sentència de “Catalunya serà cristiana o no serà” del vuitcentista i molt conservador bisbe Torras i Bages és transformada en “Olesa serà cristiana o no serà” i hem tornat a veure al consistori (recordem-ho, aconfessional) de la mà d'un omnipresent sacerdot catòlic presidint un acte religiós

que fa uns quants anys el primer alcalde del Bloc Olesà va qualificar de “mostra d'olesanitat”, expulsant a les tenebres i de la ciutadania olesana a musulmans, ortodoxes, presbiterians, testimonis de Jehovà, satanistes, animistes, adoradors de Manitú, ateus, etc....o a mi mateix, devot i fervent fidel del déu Bacus, potser l'únic dels déus veritables que no ha provocat cap guerra de religió.

És realment representativa de la societat d'Olesa la ofrena floral? Penso que abans podia ser-ho, però avui en dia ho dubto, potser només d'una part, segurament la de caire mes tradicional i/o folclòric, però el teixit social olesà és dinàmic, es mou, es transforma i nous elements s'hi van incorporant creant nous imaginaris col-lectius i noves línies del cel a l'horitzó i és evident que hi ha entitats i persones que no se senten, ara per ara, cridades a la participació.

Que fer? Potser dessacralitzar l'ofrena? Treure-li la solemnitat que porten de sèrie els actes oficials? Reconvertir la imatge de Santa Oliva en una gegantona que en comptes d'estar tancada i estàtica darrere d'una vidriera acompanyi lúdicament a la gent pels carrers d'Olesa en gloriosa cercavila? (alerta¡¡ no estic dient de treure-la en processó, que ens coneixem). No ho sé, però penso que cal buscar mecanismes participatius que donin protagonisme al conjunt del teixit social i no s'hagi de dependre de l'actual voluntarisme de bona fe d'uns quants, que l'ajuntament sigui només un mitjà de subvenció i que tota mena de capellans, popes, imams, xamans o bruixots es dediquin a les animes des d'un àmbit estrictament privat.
Amen

 

SANT PANTALEÓ DE NICOMEDIA, METGE I MÀRTIR I LA MÚTUA DE TERRASSA

 

Dono gràcies a Sant Pantaleó de Nicomedia, metge i màrtir, patró dels malalts, per la mercè que ens ha concedit als olesans de ser la Mútua de Terrassa (MT) qui vetlli per la nostra salut. Aquest miraculós sant m'ha obert els ulls encegats pel maligne que m'impedia veure l'abnegada tasca benefactora de la MT, fent-me caure en el nefand pecat capital de la supèrbia amb risc d'anar a l'infern de cap. Humilment i amb dolor m'aplicaré severes disciplines penitencials. M'he comprat un cilici.

Miraré d'explicar-me. Tot va començar perquè em vaig fer mal al turmell de la cama esquerra i per fer-me una ecografia, des del CAP d'Olesa m'enviaven a Terrassa quan jo demanava d'anar a Martorell; evidentment vaig posar el crit al cel (per no cansar, si voleu saber per què no vull anar a Terrassa cliqueu aquí). Un pacient treballador de la MT coneixedor dels seus intringulis, va intentar fer amb mi, pobre desconeixedor dels secrets, arcans i complexitats de la sanitat, una lloable tasca pedagògica explicant-me la impossibilitat material de fer les proves diagnòstiques a Martorell, i jo, que com Sant Pau he caigut del cavall i he vist la llum, transmeto els coneixements que em va donar als incrèduls que, com aquesta humil persona que us escriu ha fet fins ara, malparlen de la MT.

I aquí intervé providencialment Sant Pantaleó: De cop vaig veure, obcecat de mi, com aquell pacient treballador de la MT coneixedor dels seus intringulis, gairebé amb llàgrimes als ulls m'explicava que el pervers i malèvol Sistema Català de la Salut (SCS) havia imposat a la pobra MT un contracte o conveni de col-laboració lleoní que els hi prohibia derivar les proves diagnòstiques a qualsevol altre centre col-laborador que no fos la mateixa MT. Pobra gent, el seu patiment i impotència és gran, perquè són conscients dels perjudicis i molèsties que comporten a Olesa aquesta absurda situació, que, amb l'ajuntament intenten inútilment solucionar amb un SCS tancat en banda. Va seguir dient-me que podrien tirar la tovallola i abandonar, però això seria un acte de covardia que suposaria que Olesa pogués caure en mans d'empreses cobdicioses que només busquen el benefici i el lucre privat amb la sanitat pública, em deia.... Li vaig preguntar ingènuament per què no donen a conèixer a la ciutadania aquests fets, les gestions que fan conjuntament amb l'ajuntament etc. etc. etc. així tots plegats podríem fer més força, però, ambdós, sacrificats de mena, no volen atabalar a la població que ja té prou problemes, ells dos sols portaran amb resignació aquesta creu. L'altruisme de la MT no té límit.

La tristesa que reflectia aquell pacient treballador de la MT coneixedor dels seus intringulis, em va commoure fins a la tendresa. L'home va agafar tanta confiança que es va obrir a mi de tot cor. Es planyia de com la MT lamentava que no podia donar un millor servei a Olesa amb una plantilla de personal sanitari mes amplia i eficient, però és que no, no hi ha metges disponibles¡¡¡¡¡ no hi ha infermeres¡¡¡¡¡ no en trobem enlloc¡¡¡ es desesperava. I les urgències de nit? Ah, les urgències. Impossibles, qui les pagarà?, no volem veure que la MT va amb una mà al davant i l'altre al darrere?.

Vaig estar a punt d'oferir-li a aquell pacient treballador de la MT coneixedor dels seus intringulis, el mocador perquè s'eixugues les llàgrimes i em vaig prometre a mi mateix no posar-me mai més malalt per solidaritat i patriotisme olesà i aplicar-me, adaptada, la reflexió de J.F. Kennedy "No et preguntis què pot fer la Mútua de Terrassa per tu, pregunta't què pots fer tu per la Mútua de Terrassa".

Nota aclaratoria del redactor: És difícil de creure, però prometo pel poc honor que em queda, que el que aquí s'explica en allò essencial, és real, viscut en primera persona, excepte la tristesa, la desesperació i les llàgrimes del pacient treballador de la MT coneixedor dels seus intringulis, que em parlava amb la tranquil-litat d'aquell que es pren un “quinto” a la barra d'un bar mentre et diu “les coses són com són amic, Olesa cultura i tradicions”.

OLESA I EL SEU ENTORN: CURIOSITATS SOBRE MOBILITAT I SANITAT. Una proposta pedagògica a les escoles olesanes per a l'asignatura de “Coneixement del medi”.

 

Plantegeu als alumnes les següents qüestions:

- Saps que d'Olesa a Terrassa hi ha 14 Km, i d'Olesa Martorell 9Km.?

- Saps que la carretera que va d'Olesa a Terrassa és estreta i hi ha 78 revolts mentre que la que va d'Olesa a Martorell és més ampla i té només 11 revolts ?.

- Saps que d'Olesa a Terrassa hi ha 9 autobusos d'anada i 10 de tornada al dia, mentre que d'Olesa a Martorell hi ha 52 trens d'anada i 54 de tornada ?.

- Saps que viatjar d'Olesa a Terrassa és més car que viatjar d'Olesa a Martorell, sigui amb autobus, tren o taxi ?.

- Saps que una altra forma de viatjar amb transport públic d'Olesa a Terrassa és anant fins a Martorell amb els Ferrocarrils de la Generalitat i de Martorell a Terrassa amb RENFE passant per Barcelona; tot plegat aproximadament uns 65 Km ?.

- Saps que el CAP d'Olesa el gestiona la Mútua de Terrassa per concessió del Servei Català de la Salut ?.

- Saps que el CAP d'Olesa té el costum de derivar als pacients que se'ls hi ha de fer proves diagnòstiques a l'Hospital de la Mútua de Terrassa o al CAP de la Rambla d'Ègara tots dos a Terrassa ?.

- Saps que a Martorell també hi ha un hospital concertat amb el Servei Català de la Salut ?.

Exercicis

-Aneu a l'ajuntament i pregunteu al Sr. Alcalde a on creu ell que és més facil desplaçar-se quan es necessita una prova diagnostica, a Terrassa o a Martorell ?.

-Reflexioneu i discutiu a la classe:

Creus que el govern municipal té clar el que és millor per la majoria dels ciutadans i ciutadanes en tot allò que té a veure amb la sanitat pública?.

Creus que seria bo obrir un debat sobre el model sanitari que volem?.

Que cal fer per tal de no haver d'anar ni a Terrassa ni a Martorell?.

-Escriu deu vegades amb acurada cal-ligrafia la popular dita:

 “Qui no plora no mama”

 

Durant el curs els alumnes també aniran estudiant les següents lliçons magistrals impartides per experts en gestió sanitària de la Mútua de Terrassa:

-Les consultes mèdiques virtuals o telefòniques dites "no presencials" com a nou model de diagnòstic.

-La desaparició dels metges i metgesses de capçalera, gran avenç de la salut pública.

-Per què  Olesa, vila de 25000 habitants, no té ni li cal, servei mèdic d'urgències ni farmàcies de guàrdia de les 8 del vespre a les 8 del matí i dies festius?.

 Nota final: Si cliqueu aquí veureu on erem fa deu anys (quan va començar a governar el Bloc Olesà) i on som ara? De bones intencions n'esta ple l'infern. Res de nou sota el sol.

UN MAL PLA

 

Molt possiblement al ple municipal del mes de Maig s'aprovarà el Pla d'ordenació urbanística municipal (POUM) d'Olesa de Montserrat. Sobre això ens parla Samuel Rodríguez Torondel, que va ser candidat a l'alcaldia a les darreres eleccions municipals per MOVEM OLESA. El Bloc Olesà, paradigma d'impostura, ens creia morts però com ja els hi vam dir una vegada, els hi repetim per si ho han oblidat: “los muertos que vos matais gozan de buena salud”.

    L'Hannibal de la celebèrrima sèrie "Equip A", solia acabar cada capítol amb una frase a manera de "late motiv": "M'encanta que els plans surtin bé". Si visqués a Olesa de Montserrat, de ben segur estaria molt preocupat, perquè van mal dades.

    El cas és que l'actual equip de govern municipal, continuador dels que patim des de fa deu anys, va tenir a bé elaborar un Pla d'ordenació urbanística municipal (POUM). I el resultat de la feina feta no podia ser més decebedor. No es diferencia gaire del vigent pla urbanístic del segle passat, potser alguna modificació obligada per l'actualització de la normativa.

    Ara estem a punt de caure al precipici al més pur estil Thelma & Louise, encara que sense aquell toc romàntic i rebel. Aquest mes de maig de 2021 pot ser fatídic perquè al ple municipal es preveu aprovar definitivament el POUM. L'oposició, a la que ja només li queda el títol honorífic que no les accions que se li pressuposen, mirarà feliç el desastre i ho farà segurament amb un vot afirmatiu.

    A MOVEM OLESA no sortim de la nostra sorpresa. Un POUM que es va elaborar entre bambolines, amb un procés participatiu viciat on se li va preguntar a la ciutadania si volia A, B o C i a la fi li volen plantar Z. Un pla que no augmenta percentualment les zones verdes d'Olesa, no planteja soterrar les vies del tren, proposa un creixement desmesurat de la població sense oferir nous serveis com el desdoblament del CAP i la biblioteca (i no, no valen ampliacions, necessitem una descentralització d'aquests equipaments), tampoc més places geriàtriques per a la nostra gent gran, present i futura. D'habitatge protegit proposa el mínim que exigeix ​​la llei i la concentra de manera excessiva al barri de la Central i l'Eixample, vol crear una innecessària Ronda Nord amb l'excusa de la mobilitat (res tenen a veure les torretes que s'hi construiran, és clar), i un llarg etcètera de decisions desencertades.

    Ras i curt, comet tots els pecats que ens van portar a les crisis urbanístiques dels anys 80, 90, i la més recent de 2008 de la qual encara no tenim la seguretat d'haver-ne sortit. A la nostra imaginació es prefigura la imatge d'algú que mentre escrivia ratlla a ratlla tots els errors urbanístics acumulats del passat es preguntava: què pot sortir malament? A això MOVEM OLESA contesta: TOT¡¡¡

1er DE MAIG DE 1890. COM VA CELEBRAR LA CLASSE OBRERA OLESANA, PER PRIMERA VEGADA EN LA SEVA HISTÒRIA, EL DIA INTERNACIONAL DELS TREBALLADORS?.

     

    1er.  de maig, Dia Internacional dels Treballadors. Penso que paga la pena que coneguem com va transcórrer per primera vegada aquella diada a Olesa de Montserrat amb els documents de què disposem per ara..

    El Congrés Obrer de la Segona Internacional celebrat a París el juliol de 1889 va acordar declarar el 1er de maig com a Dia Internacional dels Treballadors i institucionalitzar així, a tot el món, una data concreta i certa de lluita per les reivindicacions socials i laborals de la classe obrera. El dia no es va triar per casualitat, ja que pretenia retre homenatge als “Màrtirs de Chicago”, sindicalistes executats als Estats Units per participar en la vaga iniciada justament l'1 de maig de 1886 per aconseguir la jornada laboral de vuit hores.

    De resultes d'aquella declaració internacionalista, el 1er de maig de 1890 esclatava a Catalunya la primera vaga general de la seva història i de la que Olesa de Montserrat no se'n va escapar.

    Sabem que a Olesa llavors ja hi havia organitzacions obreres que es reunien a locals

Treballadors de Carlos Pigrau el 1894 (Font L'Abans)

situats al carrer de la Riera, al carrer Ample i al carrer de l'Església a l'anomenat Cafè Imparcial, amb capacitat i voluntat de tirar endavant aquella jornada. Les condicions de treball, com a tot arreu, eren lamentables; salaris insuficients, llargues jornades, manca de mesures de seguretat, treball infantil (només cal que mireu la fotografia i compteu els infants i adolescents que s'hi veuen)..., encara que, si fa no fa, deixant de banda els sistemes i mètodes de treball, no hi trobem gaires diferències amb la situació actual. La reivindicació era “vuit hores de treball, vuit de lleure i vuit de descans”.

    Ja es veia a venir que aquell 1er de maig de 1890 seria calent perquè l'alcalde d'Olesa, el previsor i conservador Pere Vilata, uns dies abans ja havia demanat reforços d'agents de l'ordre públic, malgrat que sense gaire èxit, ja que rep les següents respostes del caporal de la Guardia Civil de Monistrol i el Comandant Militar de Manresa el 29 i 30 d'abril respectivament:

“El Cabo de Monistrol al Alcalde de Olesa.

Por el presente, no me es posible el envio de ninguna pareja para el 1º de Mayo, ......por tener que aguardar órdenes con la fuerza reunida. Si me es posible o que me faculten, lo haré de buena gana y con mucho gusto...” (de buena gana y con mucho gusto?).

“Comandancia Militar de Manresa.

Digame V. si cree necesario la fuerza en ésa, de la Guardia Civil que tiene Esparraguera, y recurra a élla, por ser necesaria aquí la tropa”.

    Aquesta manca de reforços d'agents d'ordre públic obliga a l'ajuntament a ser pragmàtic perquè, ja posats de ple al 1er de maig, rep una delegació de la manifestació obrera i, de grat o per força, remet al governador civil aquest escrit:

“Estando constituido el Ayuntamiento de mi presidencia en sesión permanente, se ha pressentado una comisión de la Manifesción efectuada por la clase obrera, representante de las tres clases de vapor, herreros y cerrajeros de máquinas, carpinteros, albañiles y demás artes y oficios, suplicando a la Corporación, se sirva elevar al Gobierno de su Majestad por conducto de las Autoridades de la Provincia, la siguiente súplica:

LOS OBREROS QUE LA COMISIÓN REPRESENTA, ENCARECEN AL GOBIERNO DE SU MAJESTAD, LA NECESIDAD QUE EXISTE DE QUE SE FORMULE UNA LEY QUE PONIENDO EN ARMONIA EL CAPITAL CON EL TRABAJO, REDUZCA A 8 HORAS DE TRABAJO Y AUMENTE LOS JORNALES, DE MANERA QUE EL OBRERO, CON EL PRODUCTO DE UN JORNAL, PUEDA ATENDER A SUS NECESIDADES.”.

    La vaga, però, va continuar i a tres quarts de nou del vespre, per telegrama, el Comandant de Manresa comunicava a l'alcalde que “en tren exprés de Madrid, sale una Compañia del Regimiento de Luchana nº 28 para esta población”. Malgrat tot es va voler tranquil-litzar al governador civil amb aquest altra telegrama. “Se ha celebrado en esta villa, la manifestación de la clase obrera. Reina por ahora tranquilidad. Tengo a mi disposición una compañia del Regimiento de Luchana nº 28, 7 guardias civiles de Esparraguera y 4 Mozos de la Escuadra de Monistrol”.

    Tranquil-litat relativa perquè, encara que amb alts i baixos, la vaga es va allargar fins més enllà del dia 5 de maig. Sabem que el dia 3 de maig estaven aturats Can Sedó, les fàbriques de llana i els paletes, però treballaven les fàbriques de cotó, es retiraven les forces de l'ordre i quedaven només quatre guàrdies civils. El dia 4 es devia tornar a complicar perquè l'alcalde telegrafiava al governador dient-li que “si mañana lunes continua la huelga, no puedo responder de la tranquilidad en ésa si no vienen fuerzas”. L'últim document que tenim és el telegrama del dia 5 a les 11 del mati a on l'alcalde comunica al governador civil que les “fábricas trabajan sin novedad. Los albañiles continuan en huelga y exigen la rebaja de horas de trabajo”.    

    Com hem vist, la classe obrera olesana de bon començament es va adherir de forma activa a la primera celebració de la història del Dia Internacional dels Treballadors el 1890, plantejant de forma clara i rotunda les seves reivindicacions per millorar les condicions de treball i socials en sintonia amb la resta dels treballadors i treballadores de tot el món. No vull semblar pessimista ni nostàlgic, però com va dir Ciceró, “o tempora, o mores”, oh quins temps, quins costums¡¡¡.

PS. Aquest escrit es deutor dels treballs de recerca que va fer en Josep Mª Sibina Alsina, de qui he tingut la sort de poder accedir al seu arxiu personal.

JOSEP MARIA SIBINA PÒSTUM. EL COM I EL PERQUÈ DE LA SEGONA EDICIÓ DE “JOSEP BARCELÓ I EL ROBATORI DE SANT JAUME”.

 

Jo estimo tant el meu poble 

que sempre he estat decidit 

donant la cara amb coratge,

amb la paraula i l'escrit.

(“Cavil-lació”, Josep Mª Sibina)

El 23 d'abril, dia de Sant Jordi, de 1998, sortia la primera edició del llibre de Josep Mª Sibina Alsina “Josep Barceló i el robatori de Sant Jaume”. Ell mateix se'l va autoeditar.

Aquest 2021, vint-i-tres anys després, apareix una segona edició pòstuma amb tots els ets i uts, és a dir amb el seu dipòsit legal i el seu ISBN, gràcies a l'empenta editora de l'Associació Cultural el Raval “El Lokal” que ha incorporat l'obra a la seva col-lecció “Històries del Raval”.

Una pregunta ens pot venir al cap: Quina relació pot haver-hi entre l'olesà mas de Sant Jaume i el barceloní barri del Raval (antic “barrio chino”)?. Tot té una explicació. A mitjan segle XIX al barri del Raval es concentraven la majoria d'indústries de Barcelona i les vivendes dels obrers que hi treballaven, en insalubre i difícil convivència. Un inevitable escenari de la lluita de classes a on va desenvolupar la seva acció sindical el dirigent obrer Josep Barceló i Cassadó, injustament agarrotat el 21 de juny de 1855, víctima d'un complot ordit entre el Capità General Juan Zapatero i patrons tèxtils per poder-lo acusar de ser l'instigador del robatori i assassinat ocorreguts al mas de Sant Jaume d'Olesa de Montserrat el 29 de març d'aquell mateix any. De tot això ens parla en Josep Mª Sibina al seu llibre.

També ens podem fer una altra pregunta: Com s'ha arribat a aquesta segona edició de “Josep Barceló i el robatori de Sant Jaume”, aquesta vegada dirigida a un públic lector que sobrepassa els estrictes límits d'Olesa i que, fins i tot, se'n prepari la traducció al castellà?. La investigadora Elsa Plaza, cercant dades i documentació sobre Josep Barceló, va tenir notícia de l'existència d'aquella primera autoedició del llibre a la biblioteca pública d'Olesa i desprès de llegir-lo, examinar-lo i contrastar-lo va considerar interessant donar-lo a conèixer a un públic més ampli proposant a “El Lokal” la seva edició, repte que, amb bon criteri, fou acceptat.

Josep Mª Sibina va ser un diletant de l'escriptura conreant tota mena de gèneres; poesia, novel-la, articles de premsa, guions radiofònics, miscel-lània i història, aquesta darrera, segurament, la feina més reeixida. Justament la seva obra d'investigació històrica comença amb “Josep Barceló i el robatori de Sant Jaume”, continua amb “Sense el vostre permís”, “Matiners, facciosos, trabucaires: Carlins”, “Camps de concentració” i acaba amb un treball que ens va deixar mig embastat i inèdit sobre “llinatges olesans”.

Quin és el fil de la investigació històrica del Josep Mª Sibina?. Si Unamuno va dir “me duele España”, el Josep Mª podia haver dit “em fa mal Olesa” i de fet ho va dir:

Et juro amic, que un dia parlaré.

Deslligaré els escrúpols que nuen la raó

I un cop alliberat, explicaré el que penso

de tot quan em preocupa, d'això i d'allò.

Perquè els rapsodes d'aquest nostre poble

sempre parlen de Montserrat, del Puigventós,

del Llobregat, de la Moreneta i els pastors?

Sempre el mateix? Ens manca valentia

per parlar de les coses que ens irriten cada dia.

.......

Et juro amic, que un dia parlaré.

I va parlar. El Josep Mª Sibina va ser un autor incòmode per determinats sectors i “patums” que es guarden la cultura i la història per a ells, perquè els hi va prendre el foc sagrat i ens el va entregar posant al nostre abast una Olesa que va més enllà de la Passió, els Misteris, les Farigoles o les ofrenes a Santa Oliva. Va deixar de banda una suposada Olesa idil-lica, bucòlica i harmoniosa i va intentar posar-nos al davant una Olesa ja passada però que ha configurat en certa manera el seu present, amb canalles de tota mena i buscavides, burgesos i obrers, lluita de classes, l'herència “salista”...l'Olesa que triga dinou anys després de la mort del dictador, a retirar el Monument als “25 años de paz” i trenta-tres a rehabilitar i homenatjar al seu alcalde Fèlix Figueras, assassinat pel feixisme, i que encara té problemes de memòria històrica i democràtica. Aquest va ser el seu mèrit.

 

FERDINAND DE LESSEPS: DE BARCELONA A SUEZ PASSANT PER OLESA DE MONTSERRAT

 

Ferdinand de Lesseps

Poc es devia pensar l'impulsor i promotor del Canal de Suez, Ferdinand Marie de Lesseps, que l'any 2021 un vaixell mercant de 400 m. d'eslora quedaria travessat de riba a riba, atrapat en el seu fons sorrenc. Eren temps de veles i començaments del vapor quan es va inaugurar el canal el 17 de novembre de 1869. Però no vull parlar de Suez i el seu canal, sinó que ho aprofito per donar a conèixer un fet succeït el 1845, que lliga Lesseps amb Olesa de Montserrat quan era cònsol de França a Barcelona.

Amb en Pep Sibina estem recopilant i classificant la gran quantitat de papers que el seu pare, en Josep Maria Sibina, tenia al seu domicili. Escrits personals de tota mena de gèneres literaris i documents dels arxius històric d'Olesa, de la parròquia de Santa Maria, de la corona d'Aragó, capitania general, bisbat, etc. etc.; tot de troballes relacionades amb la història olesana estudiades i comentades per ell, entre les que trobem la que exposaré. Tot plegat un tresor que no es pot perdre.

El fet a què em referia més amunt el tenia documentat el Josep Maria entre aquests papers i ja n'havia fet un breu esment al seu llibre "Carlins" i també a una secció que sobre història local feia a Olesa Ràdio. És el següent:

Entre la primera i la segona guerra carlina (o dels Matiners) a Catalunya van existir bandes i partides de tota mena que actuaven més com a bandolers (trabucaires) que com a guerrillers produint-se tot d'accions aïllades però constants. Una d'aquestes va ser l'intent d'ocupació del castell d'Olesa de l'u al nou de juliol de 1845.

Aquest fet va provocar l'inici d'actuacions judicials i per part del fiscal es van citar a declarar com a testimonis onze persones. Sembla que entre els assaltants que  es van poder escapar hi havia un tal Lluís Mateu, pintor que residia a Barcelona que al final va resultar ser un ciutadà francès anomenat Louis Mathieu pel que va intervenir el consolat de França, que el 25 d'agost va remetre un ofici a l'alcalde d'Olesa Salvador Montserrat on es deia:

        “Señor Alcalde,

    Un subdito francés llamado Luis Mathieu, pintor establecido en Barcelona, fué acusado de haber sido visto en Olesa en medio de los revoltosos el día 9 de julio próximo pasado.

 

   No teniendo otro interés que el de la verdad y deseando que el tal Mathieu sea castigado en caso de ser culpable, ó que sea reconocido inocente si el hecho es falso, mando a Olesa un dependiente de mi consulado, acompañado de dicho Mathieu y espero que los querra bien disponer que el Sr. Escribano de su Ayuntamiento constate por medio de actos auténticos si todas las personas (entre los cuales una señora y un niño de 11 años) que han declarado haber visto con los revoltosos un pintor francés de la Rambla de Barcelona con sombrero blanco, reconocen ser el acusado la misma persona que va acompañando a mi dependiente.

Espero este favor de la justicia y buenos                     procedimentos de V.,I..

        Dios guarde a V.I. muchos años.

            Barcelona 25 de Agosto de 1845

                El Consul de Francia

                Fernando de Lesseps”

Davant d'aquesta troballa a l'Arxiu Històric Municipal, el Josep Maria Sibina va voler assegurar-se de què, efectivament, la signatura autògrafa era del mateix Lesseps, confirmant-li el consolat francès a Barcelona l'autenticitat d'aquesta.

Com a curiositat: Si mireu la fotografia on hi ha la signatura (cliqueu-hi a sobre) veureu amb sorpresa que, per error, l'escrit va dirigit a l'alcalde d'Olesa de Bonesballs (sic), encara que, a la fi, va arribar al seu correcte destinatari, no sabem si per l'eficiència del servei de correus, o perquè d'Olesa de Bonesvalls el van reenviar a la de Montserrat.

AQUELL 23 DE FEBRER DEL 1981. EL MEU RECORD

     

 

 

 

 

 

 

 Gairebé tothom que tenia ús de raó el 23 de febrer de 1981 recorda on era i que feia cap a les sis de la tarda d'aquell dia; fins i tot aquells inconscients despreocupats que se'ls en fotia.

    La memòria subjectiva, personal, sovint no és fidel del tot i amb més raó al cap de quaranta anys, però allò que considera essencial ho guarda i així ho recordo jo:

    Aleshores la Irene i jo vivíem a Sant Feliu de Llobregat en aquell moment, cap a les sis de la tarda,  ella estava a la ràdio municipal on col-laborava de forma voluntària i jo a casa repassant papers del comitè d'empresa de Finanzauto y Servicios, a on llavors treballava, mentre escoltava per la ràdio la sessió d'investidura de Leopoldo Calvo Sotelo. De cop vaig sentir tot allò que tothom ha escoltat en algun moment; el locutor alterat, el “quieto todo el mundo”, “al suelo, “se sienten coño”, les ràfegues dels fusells d'assalt......Sorprés i preocupat vaig decidir anar cap a la seu de la Unió Local de Comissions Obreres. Allà vaig trobar alguns companys i el comitè d'empresa de Motores Diésel Matacás, llavors l'empresa més gran de Sant Feliu, que estava reunit i encara no s'havien assabentat del que passava. Vam decidir que la gent es concentrés a l'ajuntament mentre quatre companys (crec recordar al Josep Mª Pi, el Joan Pérez, el Pere Torrent i jo mateix) ens vam quedar per reunir les fitxes d'afiliació i altres documents i guardar-ho tot en el maleter del cotxe del Pere Torrent que vam aparcar en un lloc discret.

    En moments de tribulació poden passar fets que el pas del temps torna anecdòtics i divertits. Mentre les persones que ens havíem quedat a la seu sindical per guardar la documentació compromesa fèiem la nostra feina, va sonar el timbre. Em vaig acostar a la porta i vaig preguntar qui hi havia i des de l'altra banda una veu forta i amenaçant en va respondre... “la justicia¡¡¡” vaig obrir mig encongit i em vaig trobar amb el company Máximo Taboas de Finanzauto, petant-se de riure, que venia a donar un cop de ma. Em vaig emprenyar molt.

    Amagat tot el material sensible, ens vam dirigir tots a l'ajuntament, que s'havia fet centre de reunió i informació a la ciutadania i on s'hi havia instal-lat un televisor a la sala de plens per seguir els esdeveniments. L'alcalde Francesc Baltasar (del PSUC) va informar que la Guàrdia Civil de Sant Feliu li havia posat de manifest que ells estaven a disposició del que ordenés l'autoritat. Ambigüitat que no va tranquil-litzar gens. Qui era l'autoritat per a ells en aquells moments de confusió?.

    A les deu de la nit els companys de Comissions Obreres ens vam dirigir a Cornellà a on s'havia convocat una assemblea comarcal de delegats i comitès d'empresa que va decidir fer mobilitzacions, segons les possibilitats de cada empresa, que anessin des d'assemblees fins a aturs de 2 a 24 hores. Retornats a l'ajuntament de Sant Feliu, seguia la incertesa de la situació i l'angoixa, fins que cap a la una de la nit, amb el discurs del Rei, la Irene i jo vam tornar a casa a descansar.

    L'endemà, 24 de febrer, a les set del matí ens reuniem el comité d'empresa de Finanzauto y Servicios i vam dir a la direcció del centre de treball que no s'iniciaria la jornada laboral, ja que faríem una assemblea de treballadors per decidir les accions a prendre. No ens van donar autorització, però de tota manera vam tirar pel dret, aconseguint que les 150 i escaig de persones de la plantilla participessin en l'assemblea. La por i incertesa per una banda i el fet de què el discurs reial donava a entendre que el cop estava sota control constitucional per altra banda, va provocar que la majoria de l'assemblea no volgués adherir-se a cap acció d'atur. Quan vaig veure  que no hi havia  més cera que la que cremava, la meva intenció va ser procurar com vaig poder allargar la discussió el màxim de temps, aconseguint que l'assemblea durés una hora i mitja. Menys és res.

PER QUÈ NO HE ANAT A LA MANIFESTACIÓ DE SUPORT AL PABLO HÁSEL.

   

 

    Tenia intenció d'anar a la manifestació en solidaritat amb el raper Pablo Hásel, convocada per l'ANC, ERC, Junts i el Bloc Olesà, però em van deixar fora, no m'hi van voler perquè no sóc independentista. El motiu de la convocatòria era clar per la: “INDEPENDÈNCIA I LA LLIBERTAT per a Pablo Hásel i totes les represaliades”. Per qué s'ha de barrejar una opció política que és subjectiva amb un dret fonamental que és universal? Per què, com a ciutadà no independentista, no puc donar suport al dret a la llibertat d'expressió d'un ciutadà independentista sense tenir que manifestar-me expressament per aquesta opció política?. Mal servei es fa a la llibertat amb aquestes postures excloents alhora que la necessària lluita pels drets fonamentals es debilita.

    M'agradarà o no com a raper el Pablo Hásel, més bé no, però si ha volgut fer ús del seu dret inalienable a la llibertat d'expressió, això per a mi és sagrat i és motiu suficient per a donar-li el meu suport. Per això volia anar a la manifestació davant de l'ajuntament, de la mateixa manera que, al seu moment, em vaig manifestar per la llibertat dels presos i per l'alcaldessa Pilar Puimedón quan la van voler processar, però gat escaldat fuig de l'aigua freda i es cansa de fer el babau.

    Sempre he pensat que el dret fonamental a la llibertat d'expressió és el primer entre iguals de tots els drets fonamentals, és el que permet l'efectivitat de tots els altres i estic d'acord amb el president J.F Kennedy quan va dir que “els drets de cada persona disminueixen quan els drets de només una d'elles es veuen amenaçats”.Els drets s'han de defensar si no te'ls prenen, i ha costat molt aconseguir-los.

    Explico això perquè, com diuen en castellà, “fiate de la virgen y no corras”. Deixo de banda les persones que de bona fe van anar a manifestar-se, però posaria la mà al foc i no em cremaria que si la situació política de Catalunya i Espanya fos una altra, als convocants els importaria una merda el problema del Pablo, perdoneu la cruesa. ¿Pots refiar-te del Bloc Olesà que justifica sancions per gosar dir a la guàrdia urbana que “si una pintada posés que el cap de la policia municipal és un terrorista ja faria temps que estaria esborrada”?. ¿Pots refiar-te de partits com JxCat, ERC que van abaixar el cap i van permetre que això passes a Olesa?. ¿Pots refiar-te de Junts que són els hereus de la CDC que va permetre amb la seva abstenció que tires endavant la "ley mordaza" impulsada pel PP que ha permès la condemna del Pablo?. D'això se'n diu hipocresia.

   Quan algú es troba davant de situacions complicades i angunioses s'agafa a un ferro roent, encara que sigui el de les solidaritats hipòcrites i impostades que només donen suport si hi ha rendibilitat política per als seus fins. Parlo des de la tristor que em provoca veure les manipulacions i mentides d'uns i altres però amb el convenciment de què no s'ha de defallir i que s'ha de fer ús dels drets fonamentals, sempre i no quan convingui, amb radicalitat crítica, defensant-los amb dents i ungles.