 |
| Alfons Sala (amb el "canotier") i el "salisme" olesá |
No hauria fet falta que Olesa Ateneu organitzés la conferència sobre Alfons Sala el divendres dia 16 d'octubre si Olesa de Montserrat fos una vila on la memòria democràtica estigues normalitzada i neta de pols i palla. En efecte, es va repetir la mateixa conferència, amb el mateix professor Josep Puy com a ponent, que va tenir lloc l'any 2002 al bar dels “Salistes” organitzada pel Fòrum Olesa, una revista d'opinió de vida efímera. Aleshores, en acabar, va haver-hi un col-loqui a on van aparèixer notables prohoms locals queixant-se que aquell acte era remenar coses que no calia dir, ni saber. Divuit anys després que s'expliqués qui era Alfons Sala i que era el Salisme, a aquest representant de la dreta caciquil monàrquico-feixista del nacionalisme espanyol i teoritzador de la “concòrdia” de classes des del paternalisme, l'elitisme i la violència (feu clic aquí, aquí i aquí), encara se li fan conferències il-lustratives i té un carrer principal a Olesa de Montserrat per vergonya nostra. Com va venir a dir el professor Puy a la seva intervenció, Alfons Sala és un personatge que de tant en tant s'amaga i de tant en tant se'l treu a passejar segons convingui, però, això si, sempre procurant tractar-lo amb equidistància condescendent, com es va veure a la presentació i epíleg de l'acte (ai, l'equidistància que tant es critica a segons qui¡¡).
Penso que retirar Alfons Sala del nomenclàtor ha de ser una decisió que l'Ajuntament, autoanomenat d'esquerra alternativa, hauria de prendre d'ofici per aplicació de la Llei de Memòria Històrica i/o per dignitat, però davant la deixadesa no està de més donar-li un cop de mà, perquè la recuperació de la memòria democràtica a Olesa és d'una timidesa esfereïdora. No n'hi ha prou amb treure'ns la mala consciència fent una vegada l'any una jornada, ni col-locar unes rajoles davant de l'ajuntament que ningú veu i tothom trepitja; la història no comença ni s'acaba el 1714, els fets van ocórrer com aquell qui diu d'abans-d'ahir i afecta la dignitat de persones que, encara, alguns olesans van conèixer. Per això cal que les persones olesanes assassinades pel franquisme durant la guerra i postguerra així com als camps de concentració nazis, tinguin un reconeixent visible i durador en forma de carrers, locals municipals, etc., com l'han tingut de sempre els que van donar suport al cop d'estat contra la República , i això ho hem de forçar les persones i les entitats que creiem que això no és reobrir ferides que mai s'han tancat, sinó desinfectar-les i curar-les i així enfortir la democràcia i la convivència avui en dia tan malmesa. A hores d'ara ja hi ha urgència per a fer justícia reparadora i no podem anar amb mitges tintes ni equidistàncies i no entendre-ho és tenir mala fe.
Un incís constructivament crític als amics ateneistes: mai sabrem si divuit anys després d'aquella primera conferència, a la segona s'hauria produït la mateixa actitud d'obstrucció de la memòria democràtica per part d'un sector del públic, ni quines intervencions, aportacions i reaccions s'haguessin produït, perquè, lamentablement, no va haver-hi col-loqui. I aquesta imprevisió dels organitzadors em sembla desoladora perquè afecta una característica essencial de l'ateneisme. Amàlia Bosch i Datzira a la seva obra “Els ateneus de Catalunya” (Federació d'Ateneus de Catalunya, Barcelona, 1991) recull uns paràgrafs dels Estatuts del 1887 de l'Ateneu Lliure del Llobregat que expressen clarament “Los medios que el Ateneo Libre empleará para alcanzar el fin corporativo son.....la discusión...” entesa com a “examinar amb detall una qüestió, raonar sobre ella, presentant consideracions favorables o adverses.” (Pompeu Fabra). Una ocasió perduda de nou per clarificar, prendre decisions i fer propostes. Esperarem divuit anys més?.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada