Algunes persones amigues i de la meva corda política
s'han posicionat a favor o s'han mostrat comprensives amb les
polèmiques declaracions del Vicepresident del Govern Pablo Iglesias
al programa Salvados. Jo no.
No serè jo qui esmeni la plana a l'Institut
d'Estudis Catalans ni a la Real Academia Española: l'exili és una
situació personal, subjectiva, que suposa la separació d'algú de
la terra on viu, sigui de forma voluntària o forçosa. Per tant on
ahir vaig dir “digo” avui dic “Diego” i complerts els
requisits semàntics, haig de reconèixer que el MH Carles Puigdemont
és una persona voluntàriament exiliada (i afegeixo) perquè ha
volgut fugir deixant tirats als seus socis d'aventures (i aquí no
rectifico).
Al fil d'això, aquestes comprensives persones
amigues han volgut centrar la polèmica en si Puigdemont és exiliat
o no, quan, al meu entendre, la mare dels ous és si el seu exili és
comparable al que van patir els republicans en acabar la guerra
causada pel cop d'estat feixista del 1936. Vegem com va anar la cosa
al programa:
-Considera realmente a Puigdemont un exiliado,
como se exiliaron muchos republicanos durante la dictadura del
franquismo? ¿Los puede comparar?.
-Pues lo digo claramente, creo que si. Y eso no
quiere decir que yo comparta lo que hiciera......si
Carles Puigdemont está en Bruselas, no es por haber robado dinero a
nadie, ni por haber intentado enriquecerse… Se ha jodido la vida
para siempre por sus ideas políticas....Yo no me voy a sumar a la
criminalización del independentismo...
Ningú
que sigui conseqüentment demòcrata criminalitza l'independentisme,
no cal discutir-ho. Anem doncs al que importa i és important. Hi ha aquella llatinada que diu "In claris non fit interpretatio (en
les coses clares no calen interpretacions) i
Iglesias diu el que diu clarament,
i
la comparació que fa entre l'exili republicà i el de Puigdemont és
indecent perquè, volent o sense voler, ofèn la memòria de
totes
aquelles persones que van haver de fugir a correcuita passant tota
mena de sofriments, injuries i penalitats per salvar la vida, enfront
d'aquell que va passar tranquil-lament la frontera després de
prendre uns vins a Girona, mentre enganyava als seus companys
d'aventures, que abans, tots plegats, ja havien enganyat a una bona
part de la ciutadania. I no parlo de l'1 d'Octubre de 2017, ni de la
repressió, també indecent d'aquell dia, parlo de jugar amb els sentiments de molta gent amb la comèdia de
proclamar una república de per riure i de la burla a la democràcia
que va ser la discussió parlamentària en lectura única
de les anomenades lleis de desconnexió, el 6 i 7 de setembre de 2017 saltant-se la legalitat constitucional i estatutària, així com els drets de l'oposició
-i no diguem res de les carències democràtiques del text d'aquelles
lleis-. Sobre l'enriquiment personal de Puigdemont em remeto, de moment, a la presumpció d'innocència.
Si
amb alguna cosa estic d'acord amb Iglesias és quan diu que en
política no et pots refiar de ningú. Aquí tothom va portar l'aigua
al seu molí, des del “processisme” impostadament republicà però
amb profundes arrels tradicionalistes i carlines, a l'espanyolisme
ranci, tavernari i casernari. Els uns van analitzar malament la
conjuntura i la història (si és que en saben d'història), no van
tenir en compte la correlació de forces, ni interès per crear
aliances, cosa que va permetre als altres mantenir-se en el “Santiago
y cierra España”. Ara les víctimes es queixen de les evidents
carències de la imperfecta democràcia del Reino de España, per
cert, imperfeccions no gaire diferents de les que hagués tingut la
República Catalana.
En
política mai es dóna puntada sense fil i se m'escapa que pretén
Pablo Iglesias amb aquesta picada d'ullet al "processisme". Si vol dir que és necessari donar una resposta
política i no judicial al problema català, als presos i exiliats no cal donar
peixet a Puigdemont i al seu entorn de dretes, es pot dir de moltes
formes i ell sap com. De moment, però, ha aconseguit que la dreta espanyola del PP
i Ciudadanos s'hagi tornat paradoxalment defensora de l'exili
republicà (cosas veredes Sancho), crear una sensació d'orfenesa i
frustració en una bona part de l'esquerra més conscient i militant
i deixar en segon pla el que de debò importa, allò que la Irene
Alcántara ha escrit al seu facebook i que per la seva claredat i
concisió reprodueixo descarat: “Lo
peor de este error de Pablo Iglesias, es que no se esté hablando
también de las verdades como puños que él explicó durante la
entrevista. De lo difícil que es con solo 35 escaños cumplir con
las políticas sociales comprometidas en el programa electoral.
Lidiando con los grandes poderes. Y trabajando también y perdiendo
un tiempo muy valioso discutiendo e intentando arrancar al PSOE
medidas de gobierno más sociales, laborales. Cuestiones
incomprensibles también como que el PSOE se niegue a investigar al
rey emérito. O el problema que tienen en cooperar y hacer realidad
lo público frente a lo privado en las necesidades básicas como las
eléctricas, sanidad, educación....”.
L'arbre està tapant el bosc.
En
fi, estic d'acord amb el Joan Coscubiela quan diu no hi ha res pitjor
per una força política que trencar el vincle emocional amb la seva
gent. Alerta doncs Pablo.
