PER LA NOSTRA PRÒPIA DIGNITAT NO PODEM DEIXAR SOL AL JUTGE GARZÓN

Tribunal del Santo Oficio de la Inquisición

Quant es urgent defensar la democràcia i trobes algú que diu el mateix que tu penses i ho sap dir millor que tu no hem de tenir cap dubte. A “Sin Permiso” Pablo Torres, premi Ortega y Gasset de Periodismo Gráfico el 2005, parla per mi.

Reino de España: el linchamiento del juez Garzón

"Asistimos paralizados al linchamiento que se hace desde el Tribunal Supremo contra el juez Garzón, por el tremendo delito de investigar los crímenes del franquismo (la otra causa también había sido antes desestimada). El director del linchamiento es el juez Varela, perteneciente a la asociación Jueces para la Democracia… (¿A qué esperan para expulsar a ese infiltrado?). Para linchar a Garzón utilizan las "contundentes pruebas" de un seudosindicato de extrema derecha, ¿Manos Sucias?, y de Falange Española y de las JONS, partido político muy conocido por sus actividades democráticas durante el franquismo más criminal (Ver fosas comunes repartidas por todo el territorio español, a partir de 1939). La Fiscalía está en contra de los procesamientos. Las no "pruebas" dan risa.

Al linchamiento ahora se ha sumado el Consejo General del Poder Judicial. Ya sabemos que Margarita Robles, amiga del juez Varela, también quiere acabar con Garzón, antes incluso de estar formalmente sentado en el banquillo (la realidad es que el Tribunal Supremo ya le ha condenado). La manifiesta enemistad de Margarita Robles hacia Garzón es antigua. El juez Varela y Margarita Robles están dando auténticas lecciones de franquismo: justicia al revés, o no justicia. Y de paso, el juez Varela, de Jueces para la Democracia, impide investigar los crímenes del franquismo.

Para ver una actuación judicial tan calamitosa, parcial, malintencionada y soez, hay que retrotraernos al franquismo, con Franco. Las causas que de forma inquisitorial se siguen contra Garzón no tienen el menor sentido, salvo escarmentarle y dar un serio aviso a los demócratas: aquí todo sigue atado y bien atado, como dijo Franco. Ya se hizo una ley de punto final. El franquismo y sus crímenes fueron amnistiados. Los criminales pueden moverse libremente por donde quieran. Y el que no lo acepte… procesado. Como en los mejores tiempos de los Tribunales de Orden Público, de la dictadura.

Recurro a mi libertad de expresión, sin saber si acabaré procesado por este escrito, ante la falta de intelectuales de verdad que, al modo de Zola, denuncien las aberraciones jurídicas que se siguen contra Garzón. Aquí no hay intelectuales: aquí sólo hay garbanceros al servicio de los que mejor paguen.

No tienen pruebas contra Garzón: investigar el franquismo es una necesidad democrática, para reparar de una vez a las víctimas del franquismo. Procesar a Garzón es procesar a los demócratas, es procesar a la democracia.

El espectáculo que nos ofrece el juez Varela, con la complicidad del juez Prego y todos esos jueces franquistas que han colonizado el Tribunal Supremo y Consejo General del Poder Judicial, es bochornoso. España vuelve a ser una vergüenza en el extranjero, porque sus jueces parecen más atentos a perpetrar venganzas personales que a cumplir con las leyes democráticas (ni siquiera se puede entrar en el tema de las sentencias: sería mucho peor).

Espantado, asustado, me manifiesto, por tanto, contra el linchamiento del juez Garzón. Me manifiesto contra esos jueces presuntamente democráticos que, con métodos franquistas, quieren acabar con la investigación de los crímenes de la dictadura. Me manifiesto para pedir la investigación de los crímenes del franquismo. Me manifiesto contra las leyes de punto y final que amnistían a criminales de guerra. Me manifiesto por la libertad y la democracia."

LES MEVES PORS SÓN MEVES (O CiU EM FA MES POR QUE UNA PEDREGADA)

Des del dissabte dia 13 de març la Sra. Na Magdalena Graells i Casals de CiU, és l’alcaldessa d’Olesa de Montserrat d’acord amb les previsions del pacte de govern subscrit entre el PSC(PSC-PSOE), CiU i EO-ICV. Res a dir: “Pacta sunt servanda” i no volia fer cap comentari del fet tot acceptant disciplinadament la decisió que varem prendre al meu partit (que, em sembla, no cal que us digui quin és). Però…..

Però l’acceptació disciplinada no m’obliga a ser acrític, i dues coses, qué poden semblar dues collonades, si ho mirem amb ulls de persona sense gaires miraments, m’obliguen a dir la meva perquè per a mi representen tarannàs i formes d’actuar que malmeten la qualitat democràtica i mes m’estimo que em digueu torracollons abans que callar en nom de la correcció política. Vegem doncs quines són aquestes collonades que em porten de cap:

Primera collonada: El dia 18 de març Artur Mas al Cercle d’Economía davant de 200 empresaris i en un atac de sinceritat perquè es devia trobar com a casa, va manifestar que CiU s’oposava al cementiri nuclear per pur tacticisme i “raons polítiques” pel cost electoral que té recolzar infraestructures que tenen un alt rebuig social, no obstant els hi va reconèixer que CiU volia menys inversió pública en sanitat i educació i impulsar les infraestructures necessàries de “tot tipus” i “encara que no hi hagi acord” amb els territoris afectats. Ves per on, possiblement sense conèixer el que havia dit Mas al Cercle d’Economía, el mateix dia CiU d’Olesa de Montserrat assegura que el pacte per assumir l’alcaldia no respon a cap estratègia de cara a les properes eleccions. A que ve aquesta mena de disculpa no demanada?. Home¡ em penso que la ciutadania pot entendre perfectament que un pacte d’aquestes característiques respon a estratègies electorals (i fins i tot que és legítim¡), el que li pot costar d’entendre és perquè CiU es presenta amb un lliri a la mà dient ¡Ui, ja em costa ja agafar l’alcaldia però el pacte m’hi obliga i no puc fer-hi res pobra de mi!. Estaríem d’acord en que si el pacte municipal tripartit fos tan desinteressat només calia consensuar un programa de govern i el cartipàs i haver mantingut els quatre anys al Sr. Monné d’alcalde?, si o si?.

Segona collonada: Serà de J. F. Kennedy, que vesteix molt, però la famosa frase : “no us pregunteu què pot fer el vostre país per vosaltres, sinó pregunteu-vos què podeu fer pel vostre país” pronunciada per un/a polític/a de dreta (o centredreta) em fa més por que una pedregada i Na Magdalena Graells ¡ai! la va pronunciar. És la frase adequadíssima per qui vol mostrar una comunitat, sigui nacional o municipal etc, com a una (permeteu-me dir-ho així) “Unidad de destino en lo Universal”, sense conflicte (entès com a competència) i on tots tenim suposats interessos comuns sense distinció de classe, gènere, raça, religió o altra condició social, él que vol dir poca intervenció redistributiva de l’administració (en aquest cas municipal). Total, que si això ho lligo amb la primera collonada doncs ja els hi estic dient als meus dos regidors que vigilin perquè quant menys s’ho esperin els hi plantaran la bleda al clatell.

Tant de bo m’equivoqui, però ho tenia que dir i pot ser, perquè ho he dit, que hagi col·laborat a la meva pròpia equivocació.

Escolteu Placido Domingo que ens canta "No puede ser" de la sarsuela "La Tabernera del Puerto"

UN CONTE DE POR

L’escriptor Isaac Rosa té una columna al diari “Público” que es diu “Trabajar cansa” (ni jo l’he copiat ni ell a mi) a on hi va publicar el dissabte dia 20, entre l’acudit i el conte, la següent al·legoria.

QUE LE DICE UN "BROKER" A UN CARDENAL

“Como prueba de mi profunda preocupación he escrito una carta pastoral sobre esta dolorosa situación de los abusos de menores.” -Benedicto XVI, Papa de la Iglesia Católica-

Lo contaré como un chiste, aunque no da risa: esto es un ejecutivo de Wall Street que entra en un bar. Se sienta junto a la barra y descubre a su lado, en un taburete y cabizbajo ante un whisky, a un cardenal del Vaticano, con su sotana, solideo y todos los adornos habituales.
“Monseñor, ¿se encuentra bien?”, pregunta el broker al purpurado, que suspira y habla en voz baja: “Regular, hijo, regular. No levantamos cabeza con los casos de pederastia. Cada vez salen más denuncias, y no ha hecho más que empezar. El Santo Padre está desesperado, no sabe qué hacer para salvar la imagen de la Iglesia. Estamos en crisis.”
“¿Crisis?”, responde el ejecutivo, sonriendo. “De eso yo sé mucho. ¡Crisis! Hace un año estaba yo como usted, hundido y pensando que era el final. Y míreme ahora. Tan tranquilo. Si quiere, puedo darle algunos consejillos.” El cardenal se gira y lo toma por los hombros: “Por favor, hijo, cuéntame cómo lo hicisteis.”
“Se lo explicaré con sencillez”, dice el ejecutivo, que saca su blackberry para mostrarle un powerpoint. “Lo primero es dejar claro que se trata de casos aislados, individuales, que nada tienen que ver con el funcionamiento del sistema. Nosotros culpamos a la codicia de unos cuantos; ustedes pueden denunciar la lujuria de unos pocos. Pero que los fieles tengan claro que no hay nada en el sistema católico que favorezca esos abusos. Ni el celibato, ni el secreto, ni las relaciones de dominación, ni la homofobia, nada. Todo es culpa de unos pocos pecadores, manzanas podridas que hay que apartar.”
“Segundo, propósito de enmienda. Ya me entiende. Prometan algo grande, generen expectativas: digan que van a refundar la Iglesia, que han aprendido la lección, que no volverá a pasar.”
“¿Crees que funcionará?”, pregunta el cardenal, con un brillo en los ojos. “Claro, padre. Nosotros ya hemos conseguido que la culpa de la crisis sea de los trabajadores, de sus sueldos y su baja productividad. Si me hace caso, en un año acabarán echando la culpa a los niños, por ir provocando. ¿Pedimos otra copa?”

Isaac Rosa (Sevilla, 1974) ha publicat les novel-la "La malamemoria" (1999), posteriorment reelaborada a "Otra maldita novela sobre la guerra civil" (2007), "El vano ayer" (2004) i "El país del miedo" (2008). Amb "El vano ayer" va obtenir el Premi Rómulo Gallegos, el Premi Ojo Crítico i el Premi Andalucia de la Crítica, i ha estat portada al cinema per Andrés Linares amb el títol de "La vida en rojo"l. La seva última novel.la, "El país del miedo", ha rebut el Premi Fundación José Manuel Lara a la millor novel-la de 2008.

TOTS GRECS DEMA?

Des del blog "Metiendo bulla" que anima qui va esser Secretari General de CC.OO. de Catalunya José Luis Lopez Bulla , ens arriba un important document de tres destacats dirigents sindicals belgues en solidaritat amb els treballadors grecs, avui en vaga general. Ens alerten que el què esta passant a Grecia afecta de ple a les classes populars europees ja que pot esser un camp de prova de la dreta per a desmantellar les politiques socials dels estats membres de la U.E.

"Des de fa diverses setmanes, Grècia s'enfronta a un greu problema de les seves finances públiques. Per a molts el problema grec seria a causa de la mala gestió dels responsables polítics. Alguns apunten amb el dit l'actual Govern d'esquerra; altres, amb més prudència, recorden que l'anterior govern (de dretes) va gestionar els fons de l'estat de manera laxa, en particular, fent molts regals a les empreses. Aquesta reflexió és còmoda i intel·lectualment poc exigent. A més, el fet que aquesta reflexió consideri que es tracta d'un problema estrictament grec, disculpant així el conjunt dels països europeus de la seva no assistència i de la seva indulgència, permet també evitar la recerca dels verdaders orígens de la crisi grega.

Així, des de fa ara dos mesos, Grècia és víctima dels especuladors que no vacil·len a apostar per la fallida de l'Estat mentre contracten "assegurances" sobre el risc per falta de pagament d'aquest, al mateix temps que compren obligacions d'Estat. Amb el pànic que impera actualment als mercats financers la imatge de Grècia ha decaigut més i aquestes "assegurances" adquireixen major valor. Quan l'operació passa a ser prou rendible, els especuladors el revenen, obtenint un enorme benefici. Alhora, Grècia es troba relegada (indegudament) al costat dels mals pagadors i, per tant, cada vegada té més dificultats per trobar fonts de finançament exterior: s'ha generat una espiral infernal. És sense escrúpols com els especuladors s'acomoden en la falsedat del rumor perquè l'important, per a ells, és suscitar el temor de fer creure que matí serà pitjor que avui a fi de fer pujar les ofertes amb les seves conseqüències en resposta a l'especulació, que posa en questió els sistemes socials. Aquest és realment el mal que fueteja actualment Grècia.

Aquest país, avui, és el banc de prova d'un desmantellament programat de les polítiques socials; i, en absència de política social europea, Europa és incapaç d'exercir el paper que hauria de ser el seu. Aquesta situació mostra els límits de les opcions polítiques europees que prohibeixen tant al Banc Central Europeu com als altres Estats-membres, donar assistència a un altre país. El que succeeix avui a Grècia pot servir d'exemple: sorgiria, en altres països d'Europa posant en perill el conjunt de les polítiques socials. Una manera interessant per a la dreta de procedir a un anivellament social per baix. Per això no hem de romandre insensibles a la situació de Grècia. Som testimonis de l'especejament d'un Estat i la reacció sindical europea ha d'estar a l’altura de l'atac contra Grècia.

Per això, més que mai, continuarem reivindicant no solament la regulació de les finances, sinó també la seva reglamentació. Per això, el control dels fluxos financers especulatius i l'establiment d'un impost "Tobin" troba tot el seu sentit. Però això no és suficient. És necessari exigir una altra política econòmica a nivell europeu. L'ortodòxia monetària no pot tenir dues velocitats: tolerant, i fins i tot cega, quan es tracta d'un govern de dreta; dura i vociferant, quan es tracta d'un govern d'esquerra. L' IRW-CGSP pretén fer pressió sobre els nostres dirigents polítics perquè aprofitin la Presidència belga de la Unió per imposar el canvi. Aquest seria un acte de solidaritat respecte als nostres companys grecs."

Francis Wégimont, Secretari General de I'IRW (FGTB – Internacional Regional valona). Alain Lambert, Vice-président de la CGSP (FGTB -Central General de los servicios publicos). Laurent Pirnay, Secretari General -adjunt de I'IRW.

¡QUE GUAI TIO!. ¡M`HE TROBAT UNS COLEGUIS CHACHI PIRULI! (TERCERA I ÚLTIMA PART ¡CARETES FORA!)

ECOLOGISTAS EN ACCION al seu blog ha publicat el seguent escrit que jo, sense el seu permis i descarat, reprodueixo com a colofó dels dos posts anteriors. És una mica llarg peró paga la pena.

"Un inquietante anuncio con fondo negro muestra únicamente la dirección web "estosoloarreglamosentretodos.org", pero, ¿quién hay detrás de esto?
Es una campaña publicitaria iniciada por Jaime de Andrés, responsable de publicidad corporativa de Telefónica junto a Javier Gómez Navarro (ex ministro de comercio y actual presidente del Consejo Superior de Cámaras), el economista Guillermo de la Dehesa y los abogados Antonio Garrigues Walker y Miquel Roca. “Es una llamada a la sociedad civil para que se movilice”, explicaron los responsables de la iniciativa, que durará dos meses, con spots en televisión, inserciones en prensa y cartelería exterior. En total, el coste de la campaña será de cuatro millones de euros que han puesto las Cámaras de comercio, la patronal de las grandes empresas constructoras (Seopan) y un buen número de grandes empresas (Telefónica, Iberia, El Corte Inglés, BBVA, Santander, La Caixa, Caja Madrid, Repsol, Cepsa, Endesa, Iberdrola, Mapfre, Abertis, Mercadona, Indra, Renfe y Red Eléctrica).
El proyecto es tan ambicioso que se ha creado una institución para que gestione todo esto, la Fundación Confianza. El spot televisivo recoge justamente el manifiesto de la Fundación en la voz de ciudadanos anónimos y de personajes famosos, como los deportistas Fernando Romay, Carlos Sainz o los hermanos Gasol, los presentadores Àngels Barceló y Andreu Buenafuente, el escritor Juan José Millás, el cocinero Ferran Adrià o el cantante Melendi.
Quizás tu seas uno de los 4.048.493 de parados que registraba el Servicio Público de Empleo Estatal en enero (si a esto sumamos los parados en cursos de formación, los Trabajadores Eventuales Agrarios (TEAAS) y los que buscan empleos de media jornada o sólo en su localidad, entonces tenemos 4,5 millones de desempleados, casi el 20% de la población activa). Si es así, quizás no tengas mucho ánimo para arreglar la economía de este país. O quizás te preguntes: ¿Y por qué empresas y organismos tan importantes quieren que yo sea optimista?
Bueno, para empezar, el alto ejecutivo que ha iniciado esta iniciativa trabaja para Telefónica, una empresa que aumentó su beneficio neto un 2,4% en el ejercicio 2009, es decir que incluso en crisis, tienen razones para ser optimistas, no como los 4,5 millones de parados. Pero el problema parece ser que la crisis ha hecho mucho daño en las economías más bajas y en las expectativas de consumo de la clase media: mientras que en Francia, ya en el segundo trimestre de 2008 el gasto privado volvía a crecer tras la crisis, en España no ha dejado de bajar desde 2007 y el repunte en último trimestre es mínimo: 21 meses cayendo el consumo y con la confianza del consumidor casi por los suelos. Así que se preguntaban en el diario económico Expansión: “ resulta llamativo que países de nuestro entorno como Francia, Grecia, Portugal, Italia o grandes potencias como EEUU y Japón ya llevan varios trimestres viendo cómo crece su consumo privado. ¿Por qué en cambio los españoles hemos preferido tener el dinero parado en el bolsillo?” [Quien no tienen dinero no gasta y, quien tiene algo, lo ahorra. Así parece que funciona la economía doméstica española, puesto que ya en la crisis de 1993 la tasa de ahorro se elevó hasta el 16%, para después caer al 10,2% en 2007. En el tercer trimestre de 2009 (último dato disponible), superaba ya el 14%. “Esta peculiaridad nos distancia, por ejemplo, de EEUU donde tienen más tendencia al consumo y no tanto al ahorro”, explica Sara Baliño, analista de AFI en Expansión. Funcas, la Fundacion de las Cajas de Ahorros ya ha anunciado que el aumento del ahorro se mantendrá todo este año (llegando a una tasa de ahorro del 18,2%), así que las perspectivas no tranquilizan mucho al mundo empresarial.
Y en este contexto nace una campaña publicitaria sufragada por buena parte de los que nos han llevado a esta crisis, como las empresas constructoras o los bancos que han dado alegres préstamos a la locura del ladrillo. Ellos nos piden un esfuercito más. Lo decía el propio promotor de esta iniciativa, Jaime de Andrés: “Para medir el éxito del proyecto seguiremos indicadores institucionales y el seguimiento de la web. Pero también sería una señal ver cambios en determinadas posiciones en la sociedad” (Público, viernes 26 de febrero) ¿Se referirá a que salgamos de una vez a la calle a pedir que con nuestro dinero no se financie a los bancos? ¿O se refiere a que pidamos prestamos e hipotecas y nos pongamos a comprar y gastar? En la propia página web del proyecto hay una sección de “buenas noticias”, y hay dos que dan alguna pista: “Ya compramos más (en el cuarto trimestre del 2009 el gasto en consumo final de los hogares españoles pasa del -5,0% al -3,5%) y “El número de viviendas hipotecadas crece por primera vez en dos años y medio”.
Así pues, nace una campaña que intenta que el optimismo se traduzca en tarjetas de crédito moviditas, bolsillo ligero e incontinencia a la hora de pedir préstamos e hipotecas. Estoloarreglamosentretodos.org bien podría llamarse: “seoptimistaycompra.org”,“hipotecatecomosea.org”,o“gastadeunaputavez.org”.
Quizás a tí se te ocurran mejores formas de gastarse los 4 millones de euros destinados a aumentar el optimismo rentable o incluso crees que las constructoras, los bancos y las instituciones públicas que les han permitido hacer lo que han hecho son los que deberían haber sufrido (aunque fuera un poquito) la crisis.
Esto, contigo y unos cuantos optimistas, lo arreglamos."

Per acabar "La Troba Kung-Fu" ens canta "La canço del lladre" i no hi busqueu segones intencions.

¡QUE GUAI TIO!. ¡M`HE TROBAT UNS COLEGUIS CHACHI PIRULI! (SEGONA PART)

Es clar tio, tu veus aquest manifest, veus que t’ho expliquen unes patums tant viatjades, llegides i cosmopolites, veus al Jaime de Andres amb aquest entusiasme, aquests positivisme que s’encomana, aquesta trempera, que per això és “directivo de comunicación corporativa de Telefónica”, saps?, i dius, col-lega però com soc tant tonto del cul ¡cinc mil empreses noves cada mes! i jo aquí com un pringat sense veure les immenses oportunitats que tinc, tanta gent disposada a donar-te la mà. ¡Collons! com puc estar tant cec, però si nomes cal passar pel “estoloarreglamosentretodos.org”: mira, un que li diuen el Ingeniero Sevillano crea (per que es tracta de ser creatiu tu, que no t’enteres) una empresa de treure’t cada dia el cubell de les escombraries al carrer per 50€ al mes. Un altre dóna serveis addicionals al seu taxi: converses critiques (si, si critiques), joguines pels nanos per que no s’avorreixin, musica a la carta . O com als EE.UU, empreses de treure els gossos a cagar. Que si tio, el que jo et digui; I+D total, productivitat i eficiència a tope i el P.I.B cap amunt.

Positiu colegui, que has de ser positiu. Si fins i tot el pobre de la cantonada em diu que de pobre res, ell es un petit banquer amb oficina ambulant i inverteix a la societat el que li donen; posa l’antena¡ que seria de Bodegas García Carríon si deixés de comprar el tetra-brick de Don Simón?. Com a banquer coneix el moment econòmic i em diu que la cosa ja comença a funcionar, que cada dia troba més i millor menjar a les escombraries del Caprabo o el Carrefour . Positiu colegui, que has de ser positiu.

I el Ferran Adrià, el cuiner si, surt a l’anunci de la tele i diu “Aqui no pueden salir “gurus” con soluciones la solución es de todos”, i que fa? doncs tanca El Bulli un temps, clar que si home que ell col·labora, i el tanca per no fer la competència a qui vulgui obrir restaurants de 300€ el menú. Un tio legal aquest Adrià, et dona la oportunitat, aprofita-la abans de que ell torni¡.

Però el mes guai de tots el Sr. Isak Andic, que qui es?, on vius?, l’amo de Mango tio. Tu creus que un senyor amb 1.220 botigues i 22.000 treballadors, diu que ”me gustaría animar a los jóvenes a ser empresarios." Això diu molt d’aquest paio eh¡ . Jo flipo¡ T’imagines 14 o 15 milions d’empresaris cada un d’ells amb 1.220 botigues I 22.000 treballadors, creixement econòmic total, pensions garantides. Mira col-lega ja m’hi veig: 22.000 immigrants treballant per a mi, per que jo faig cas al Sr. Andic i seré empresari com ell i cobraré pensions quan em jubili de 50 o 60 milions d’euros com els banquers. Perquè jo soc positiu i sé que si vull puc i sobretot sé que tindré al meu costat a les ONGs Iberia, Iberdrola, Repsol, Telefónica, Cepsa, Mercadona, El Corte Ingles, Mapfre, BBVA, Santander, Renfe, La Caixa, Caja Madrid, REE, Indra, Abertis que m’ajudaran perquè volem arreglar aquesta situació, i no esperarem que ningú ho faci per nosaltres. Gracies Jaime de Andres per ser com ets.

¡QUE GUAI TIO!. ¡M`HE TROBAT UNS COLEGUIS CHACHI PIRULI! (PRIMERA PART)

Doncs res tu, que estava l’altra dia el Jaime de Andres, un xicot la mar de trempat que és “directivo de comunicación corporativa de Telefónica”, saps? cosa seria tio no et pensis; bueno, això, deia que estava el Jaime sopant amb uns amiguets i parlant: que si patatim l’economia, la crisi,... que si patatam, que la confiança de la gent esta per terra...., , i res, ell que hi entén d’aquestes coses que per això és “directivo de comunicación corporativa de Telefónica”, saps?, va arribar a casa i en ves d ‘anar a dormir, fixat tu quin pencaire¡ es va fotre a parir un parell de papers que va titular “marketing-pais” (mola eh?) amb una “idea-força” (aquesta paraula no és meva, l’he llegida a diaris i revistes de negocis): "no es tracta de ser pessimista o optimista si no positiu" ( huauuu¡ a que es guai? Te coco el Jaime). Total tu, que va agafar els dos papers d’això del “marketing-pais” i els va ensenyar a uns senyors “creadors d’opinió” (això tampoc es meu) molt importants que es veu que coneixia per això de ser “directivo de comunicación corporativa de Telefónica”, saps? uns barandes que havien estat ministres, secretaris d’estat, diputats etz.. em sembla que uns tal Roca Junyent, Garrigues Walker, De la Dehesa, Gomez Navarro…. (es que jo això de la política,com que tots son iguals no acabo de lligar noms tio) i li van dir: Això es collonut Jaime. Ho has pensat tu sol? hem de fer una “tormenta de idees” (aquesta ja fa temps que me la se).....i van començar a sortir la tira de “idees-força”:”cal tornar als valors del esforç del treball i la voluntat”(collons¡), “l’economia com la vida es cíclica....em viscut per sobre de les nostres possibilitats” (al·lucino¡), “és el moment d’actuar, de que prevalgui el consens sobre els pactes” (hosti, hosti tu, com disfruto¡¡), “hem de tenir confiança en nosaltres mateixos”( ahhh¡). Bueno, total que acabant de parir van i truquen a Iberia, Iberdrola, Repsol, Telefónica, Cepsa, Mercadona, El Corte Ingles, Mapfre, BBVA, Santander, Renfe, La Caixa, Caja Madrid, REE, Indra, Abertis, que no són la Barberia Manolo, ni Comidas Casa Paco posem per cas, i, com que son guai del Paraguai, es van fotre la ma a la butxaca i els hi van dir: “res home, aquí teniu 4’6 milions d’euros, obriu la web “estosololoarreglamosentretodos.org” i aneu fent i donant confiança a la gent". Total que ens diuen això, que t’ho juro, escolta, es boníssim:

“Volem arreglar aquesta situació, i no esperarem que ningú ho faci per nosaltres.Perquè si no ho arreglem nosaltres, qui ho farà?Fa massa temps que veiem per tot arreu que les coses van malament. I això és gairebé l’únic que ens expliquen.Però la crisi no només és a fora, també és dins dels nostres caps. Ens ha fet perdre la confiança, ens ha contagiat el pessimisme, el desànim.Això és el primer que hem d’arreglar: volem recuperar la confiança.Tenim motius per animar-nos. En aquesta web en trobaràs molts.Històries de gent com tu i jo, que s’enfronten a aquest moment, que demostren que amb il•lusió, creativitat, esforç i compromís es pot aconseguir tot.Gent que creu en si mateixa i que ho demostra cada dia desafiant la crisi.Per exemple, sabies que cada mes es creen cinc mil empreses en aquest país? No et semblen cinc mil poderoses raons per creure-hi?Volem que coneguis aquestes i altres històries, que t’inspirin, que t’animis, que les comparteixis, que formin part de les converses i que, entre tots, aconseguim fer-les arribar als mitjans de comunicació, als telenotícies, als editorials...Hem de contagiar la confiança de la mateixa manera que s’ha contagiat el pessimisme.Perquè quan tu, i tu, i tu, i jo, ens convertim en nosaltres, no hi ha res que no puguem arreglar."