LA SETMANA TRÀGICA A OLESA DE MONTSERRAT. LA REPRESSIÓ

Ja hem pogut coneixer seguint els documents que consten a l'Arxiu Històric Municipal, com va transcórrer la Setmana Tràgica a Olesa de Montserrat (si no, cliqueu aquí i aquí). Però que va passar després?. Seguim-ho també amb els documents de l'Arxiu Històric Municipal.

L'historiador Josep Termes escriu a propòsit de la Setmana Tràgica que a Catalunya ”(...)acabada la revolta, va produir-se una forta repressió, amb centenars de detinguts i sembla que amb dos mil exiliats a França (o fugits, simplement, que després retornaren). Molts lerrouxistes foren interrogats, o processats. E. Iglesias, Zurdo Olivares, Valenti Camp, Guerra del Rio, Ardid, H. Giner. Tots defugiren la responsabilitat en els fets i l'atribuïren a l'anarquisme, refirmaren la seva estima a l'Exèrcit i recordaren l'odi que sentien per ells els de Solidaridad Obrera. Algunes d'aquestes declaracions serviren per condemnar a mort Francesc Ferrer i Guàrdia” (1).

A Olesa hem vist que “Fraternidad Republicana” no va tenir protagonisme en els fets, sinó que, fins i tot, fou un element de col-laboració i control, però com adherida al Partit Republicà Radical (lerrouxistes) en va patir les conseqüències. El 23 d'agost de 1909 el governador civil ordenà a l'ajuntament que clausurés els locals de “Fraternidad Republicana”, ordre que es va complir immediatament, demanant, però, l'alcalde, que es permetés deixar una porta oberta perquè pogués entrar i sortir el conserje, ja que hi tenia la residència, petició que fou denegada. Foren processats per la justícia militar, acusats de rebel-lió el Primer Tinent d'Alcalde Joan Tost Pavia que fugí, el regidor Jaume Ros Tort i el president de la fraternitat Tomàs Canut.

Per altra banda el 23 de setembre es rep un primer requeriment del “Juzgado de Instrucción del Centro de Reclutamiento de Tarrasa nº 65”:

En méritos de la causa que me hallo instruyendo sirvase remitirme a la brevedad posible los certificados de conducta de los paisanos del margen con el fin de poderlos incluir en dicha causa , así como también los nombres y apellidos y señas particulares que pueda reunir referentes a unos vecinos de esa llamados el uno Paulino, el otro José María y el otro el segundo Alcalde, los tres desaparecidos de esa ciudad por resultar cargos sobre ellos en la presente causa a fin de reclamarles por requisitoria

…....

Tarrasa 23 Septiembre 1909

El Comandante Juez Instructor

Sr. Alcalde Constitucional de Olesa de Montserrat (rebut el 25-9-1909)

(marge que es diu) Jaime Solsona Font

Amadeo Sastre Valls

José Guixá Pechame

Jaime Ros Tort

Julio (…?) (…?)

Manuel Guillamón Alejandro

Pascual Guillamón Alejandro

Pedro Grau Aymá

José Sagués Delgado

Tomás Dinarés Santandreu

Maria Oleart Bou

Aurora Tort Martells

En dates posteriors, els requeriments s'amplien a més persones: Fidel Martells Carreras, Damian Torras Costa, Francisco Batlló Boada, Miguel Casanovas Oleart, Juan Valldeperas Carreras, Manuel Bonafont i Miguel Dinarés Sanahuja.

De tots ells l'alcaldia expedeix per al jutjat militar certificats de “bona conducta”, excepte per a Tomàs Canut Pros i Juan Tost Pavia que només és de “conducta”(no diu bona conducta). De Miguel Dinarés s'informa que “La conducta observada por el vecino Miguel Dinarés Sanahuja mientras ha permanecido en esta, ha sido un poco incorrecta dado su temperamento bastante nervioso, y que si mal no recuerdo, ha sufrido tres arrestos en la carcel por riñas; y que el referido paisano, en vista de los datos adquiridos, resulta no le vieron en los dias 27, 28 y 29 de julio último entre las masas de revoltosos por decirse estaba enfermo” i per això el jutge insta el metge Antonio Blanxart que certifiqui “los dias del mes de julio en que asistió, al expresado paisano, si estuvo enfermo”. Del jove Juan Valldeperas Carreras certifica que “de unos diez y siete años de edad, ha observado hasta la fecha buena conducta y que si ha hecho una mala acción quizas fue debido a la juventud o a algún individuo que le ha querido mal. De l'expòsit Manuel Bonafont, també de disset anys informa que “vive en el día de la fecha y reside, según noticias, en la carcel de la ciudad de Tarrasa desde los primeros dias de la última semana”. Ja el febrer de 1910, el Jutjat municipal d'Olesa reclama de l'Alcalde la recerca i conducció d'Aurora Tort Martells que vivia al carrer Coscoll nº 27, i el 17 de febrer, l'Alcalde respón que fa dies que no viu a Olesa.

Les actuacions judicials no degueren anar a mès perquè a l'acta del ple municipal del 14 de desembre de 1909 podem llegir que

“En este acto el Sr. Mongay propone que conste en acta haber visto con gusto la venida de su compañero de consistorio D. Juan Tost y la de los demas vecinos que estaban presos, eso demuestra que los cargos que les habián hecho no eran ciertos, toda vez que el Tribunal Militar sobresiguió la causa, añadiendo daba las gracias a todas las personas que habían intervenido por la libertad de los detenidos. (...)

A petición del Sr. Carrera se acuerda felicitar al Ejercito Español por la brillante campaña de Melilla y por la paz lograda y que se comuniqué al Exmo. Sr. Capitán General de Cataluña el presente acuerdo participándole al propio tiempo que veria con gusto la Corporación que usare benevolencia con los presos de los sucesos de Julio último.”.

També es va tornar a obrir la seu de la “Fraternidad Republicana” com podem deduir d'aquesta sol-licitut:

Sr. Alcalde Constitucional de Olesa de Montserrat

Muy apreciable Sr.: Deseariamos de su bondad nos permitiese celebrar un mitin pro presos que tendrá lugar en la Fraternidad Repúblicana a las nueve y media de la noche en el día veinte y tres del corriente mes.

Fabor (sic) que esperamos de su bondad vernos complacidos, dandole las gracias anticipadas quedan de V. atento SSS

El Comité Republicano

Presidente

Tomas Canut

…....Olesa de Montserrat 21 de Enero de1910

Tanmateix algun ciutadà olesà -que no se sap qui és- quedà exclòs de l'amnistia pel que podem concloure de la literalitat de l'acta del Ple de 22 de gener del 1910:

“A renglón seguido preguntó el Sr. Ribas a la Presidencia los trabajos que se habian hecho durante este año a favor del fugitivo de esta villa después de los sucesos y habiendole contestado no se había hecho ninguno, se acuerda nombrar en comisión a los Sres. Mongay y Ribas para hacer las gestiones necesarias a fin de alcanzar la amnistia del que falta a esta población.”.

No deixa de ser curiós que el regidor conservador Ignasi Ribas Durán fos nomenat per aquesta comissió perquè moments abans, en aquest mateix Ple havia manifestat que “estaba conforme en pedir benevolencia con los presos pero no la libertad de todos porqué entiende debe hacerse justicia.”.

I aquestes són les dades de què disposa l'Arxiu Històric Municipal sobre els fets de la Setmana Tràgica a Olesa de Montserrat.

(1) Historia de Catalunya dirigida per Pierre Vilar, Josep Termes, volum 6, Edicions 62, primera edició en rústica: març de 1999, p. 221

NOVES SERVITUDS

BORSA DE VALORS DE MADRID

Una mostra de la lògica implacable dels nostres neoliberalistes l'acaba de donar Isabel Díaz Ayuso, que no renovarà el contracte temporal de tants/es / treballadors/es / de la sanitat que han estat en primera línia de dedicació i d'infecció lluitant contra el coronavirus en instal·lacions precàries, sense horaris reglamentats i sense protecció adequada. Si l'atabalada Isabel sabés expressar-ho d'una manera lògica (la lògica en general queda més enllà del límit de les seves aptituds), diria segurament el que va dir don Rodrigo Rato a ocasió cèlebre d'una pandèmia financera anterior: «És el mercat, amic. »

Després de ser aplaudits totes les tardes a les vuit, els herois sanitaris als quals tant devem tornaran al no-res d'on van sorgir, per provar sort en els serveis d'ocupació. El mateix els passarà als reposadors de supermercat, als transportistes, als empleats de fleques o de càtering i a altres figures de treballadors precaris, que ens han estat rigorosament necessaris durant la crisi i que passaran a ser de nou flexiblement innecessaris quan la crisi hagi estat superada.

Llevat que fem entre tots alguna cosa per ells.

Això no va de teletreball, ni de robotització, ni de financerització. Això va de lluita de classes, dispensin vostès la paraulota, col·locada avui en dia fora de les normes de la correcció política.

Ja va dir el poeta llatí Horaci, fa un munt de segles, que de res els serveix als que solquen la mar canviar de cel, si no canvien també d'ànima. Això ens passa ara: de res ens servirà dir que "ja res serà igual", si seguim entestats a mantenir les mateixes estructures i les mateixes condicions lleonines de treball.

Sembla que hi ha algú que considera que la lluita de classes va ser un moment interessant d'una Història social ja definitivament morta i enterrada. Ara hauríem entrat en el lluminós regne de la flexibilitat.

Anem a pams. Flexibilitat màxima en l'ocupació, per l'ocupador. Inflexibilitat, màxima també, per a l'empleat, obligat a acceptar sense discutir el plec de condicions que se li presenta, i obligat a més a signar la liquidació quan les "condicions objectives" així ho demanen.

És el fantasma d'una nova servitud el que recorre avui el món. Segles enrere existien els serfs de la gleva, subjectes a treballar el terrer per al senyor sense redempció possible. Després va venir la fàbrica, que va ser acollida com un alliberament però va acabar per imposar cadenes forçoses igual de pesades. El sindicalisme va batallar contra els nous "mals usos" que afligien a l'obrer industrial d'una manera diferent, però no menys greu, que la del pagès per compte d'altri. Les victòries i les derrotes es van alternar en aquella pugna entre capital i treball, en la qual cadascú era molt conscient de la trinxera que defensava.

Avui es diria, si escoltem alguns, que la "informalitat" i la "flexibilitat", les “start-ups” i la nova emprenedoria, proposen un panorama nou i un horitzó més alt per al treball. No és així. Es nega la substància mateixa del treball, la seva entitat, el seu valor de canvi. Es reclama al treballador que surti en escena “just in time” quan se'l necessita, i se l'acomiada immediatament quan la dificultat productiva ha passat. Se li nega tant en el contracte com en l'acomiadament el seu valor com a persona, es desconeixen els drets que li són deguts per la seva utilitat al comú. Tot s'enfoca cap al guany, l'increment del PIB, la fluctuació dels valors en les borses, la prosperitat privada i la misèria pública.

Es considera un desastre sense precedents que el producte interior brut retrocedeixi un 8%. Però és només una estadística. Els molt rics perdran el 8% dels seus fons invertits en valors segurs; els qui no són rics ja havien perdut des d'abans aquest valor abstracte i sense percentatge quantificable que tan sols "se suposa", com es deia del valor als “quintos” a la “mili”.

(traduït al català del blog PUNTO Y CONTRAPUNTO)

TÒPICS I HUMOR. RIGUEM-NOS DE NOSALTRES MATEIXOS QUE ÉS BO I SALUDABLE

L'etnòleg i folklorista Joan Amades ensenyant-nos a fer pam i pipa

Els catalans tenim fama de garrepes i són infinits els acudits que pretenen donar-ne fe.

Tres acudits sobre catalans

-Quina diferència hi ha entre un català i un basc quan es queden calbs?
Que el basc es compra una txapela i el català es ven la pinta.

-Un català està arrencant el paper pintat de la paret de casa seva, en això que arriba un amic i li diu:
Què?, redecorant la casa?
No. De trasllat.

-Que fa un català quan té fred?
Es posa al costat de l'estufa.
I si en té molt?
L'encén.

Ja ho va deixar escrit el Dant al cant VIII de la "Divina Comèdia": l'"avara povertà di Catalogna"

Me n'han explicat d'argentins. Aquesta gent tenen fama de ser pagats d'ells mateixos:

Pongame un tubo de dentrífico "Cuelgate".
Oiga, será "Colgate"
¡Ah, vos también sos argentino!

¿Por que cuando hay tormenta un argentino mira al rayo y rie?.
Porque piensa que Dios le esta sacando una foto.

Una pareja haciendo el amor. La mujer dice: ¡¡Ah, Dios mio¡¡ ,y el argentino le responde..."podes lamarme Oscar".

Com diu el típic tòpic, a tot arreu couen faves.

CAUSES DE LA MORT A OLESA DE MONTSERRAT (1599-1745)

Porra d'argent del Comú d'Olesa de Montserrat (segle XVI)

Repassant el llibre “Olesa de Montserrat en època dels Àustries. Demografia i societat” dels historiadors Xabier Gual Ramírez i Carles Millàs i Castellví, editat el 2002 per “Publicacions de l'Abadia de Montserrat, m'he fixat en el quadre que us transcric que recull les causes de la mort a Olesa de Montserrat entre el 1590 i 1745.

Es documenten 460 morts, que semblaran pocs pels 155 anys que compren la taula, però ja ens adverteixen els autors que “D'un total de 5.236 actes de defunció només s'ha trobat el motiu de la mort en 460 ocasions. Però el que m'ha picat la curiositat de la taula és la manera com es definien les causes de la mort i el llenguatge dels segles XVII i XVIII, que, em penso, us pot interessar.

Fixeu-vos a l'apartat 2.B (Mortalitat per malaltia no epidemiològica) a la cinquena línia. Que li degué passar al pobre home?

La font que han utilitzat els autors és el “Llibre d'òbits” de l'Arxiu Parroquial d'Olesa de Montserrat (APOM)

Causes de la mort a Olesa (1590-1745)

1.-Mortalitat “anormal”

A) Morts accidentals:

-Accident 2

-Caiguda d'olivera 1

-Caiguda d'una rabà 1

-Caiguda per lo camí 1

-Enderroch 2

-Llamp 1

-Lo mata un porc sanglar 1

-Morí ab una gleva de terra li caigue de sobte 1

-Morí d'una desgracia 3

-Ofegat al riu Llobregat 23

-S'ofega en un cup de verema o trull 6

-Una carreta l'arrastra y lo soterra al prat 1

B) Morts violentes:

-Cop de pistola 1

-De pedrenyalada, arcabussada o escopetada 49

-Escopetada y punyalada 1

-Estocada 1

-Lo mataren 3

-Passats per les armes 7

-Punyalada 2

-Soldats morts 145

C) Mort sobtada:

-De repent, impensadament, subitament, de sobte.. 49

D) Trobats morts

-Trobats morts 11

-Trobat mort ab son casa o llit 2

2.- Mortalitat per malaltia

A) Epidemiològiques

-Contagi 21

B) No epidemiològiques

-Bascha 12

-Bomia 1

-Desgana 1

-Feridura 5

-Haver-se tornat furiós 1

-Mal de gola 1

-Malaltia o morí malalt 21

-Perdé la paraula i el sentit 5

-Perdre els sentits 13

-Privat del cap 2

-Quedat nefrat 1

-Sense parlar o hagué perduda la paraula 2

-Vomit 6

3.- Altra mortalitat

-Alletament 10

-Morí a l'hospital 32

-Mort de part 4

-Mort neo-natal, post-part i primsenyats 8

SOBRE EL PRESUMPTE INDEPENDENTISME (O NO) DE SALVADOR SEGUÍ, “EL NOI DEL SUCRE”.

Salvador Seguí, "Noi del sucre"

En els darrers anys, des de determinats sectors d'esquerra independentista es parla d'un suposat independentisme del sindicalista Salvador Seguí, el “Noi del Sucre”. La base sobre la qual se sol sustentar aquesta teoria, és un discurs que va pronunciar a Madrid l'Octubre de 1919 que resumeixo:

“A Catalunya els elements reaccionaris del catalanisme, sovint aixequen la bandera de les reivindicacions catalanes, en un sentit nacionalista (....)

I us puc assegurar que aquests reaccionaris que s'autoanomenen catalanistes, el que més temen és el redreçament nacional de Catalunya, en el cas que Catalunya no els restes sotmesa (....).

En canvi nosaltres, els treballadors, com sigui que amb una Catalunya independent no hi perdríem res, ans el contrari hi guanyaríem molt. La independència de la nostra terra no ens fa por.”.

Així, ens formem l'imaginari d'un “Noi del Sucre” inequívocament independentista. En direm text A

Però resulta que, també a Madrid i al mateix mes d'Octubre de 1919, Salvador Seguí deia (ho resumeixo i ho escric en castellà perquè ho va dir en castellà) que

“Se habla, con demasiada frecuencia por cierto, de los problemas de Cataluña. ¿Que problemas de Cataluña? En Cataluña no hay ningún problema (....)

En Cataluña (....) existe otro problema que es el nuestro, (....) que no es un problema de Cataluña, que es de España y es universal (....)

La Liga regionalista ha pretendido (….) que en Cataluña no habia otro problema que el suyo: el regionalista. Esto es una falsedad; (….) un problema de autonomía lindante con la independencia, ese no existe en Cataluña, porque los trabajadores de allí no queremos, no sentimos este problema, no solucionamos este problema bajo esas condiciones.

Que se dé, no ya la autonomía, que esta despues de todo es aceptable, que se dé incluso la independencia a Cataluña, y ¿sabeis quienes serían los primeros en no aceptar la independencia de Cataluña? Nosotros, no (….) Los mercaderes de la Liga regionalista, la misma burguesia catalana, que esta dentro de la Liga regionalista, (….)

Por eso se plantea el problema falso, más que nada por la ineptitud, por la miopia mental de los políticos de España, que han dado una cierta importancia a un problema que realmente era nada más que una lucubración mental, una aspiración política de algo inconfesable de los lideres de Liga.”.

Un líder sindical a qui no li fa por una eventual independència de Catalunya si fos el cas, però que no suposa la resolució dels problemes dels treballadors en el seu conjunt i per qui

“La lucha sindical (....) tiene para nosotros una importancia capitalísima, no bajo el aspecto en que hasta ahora se la ha considerado; la tiene por otros que nosotros creemos más fundamentales. (….) vamos a la socialización de todos los bienes de la tierra. ¿Por que procedimientos? Por aquellos que las circunstancias nos aconsejen, sin apartarnos de aquel camino que nos hemos trazado de antemano.”

Aquí, en canvi, se'ns mostra al Noi del Sucre com a líder sindical internacionalista, ferm en les seves conviccions alhora que pragmàtic. En direm text B

Mitíng de "Les Arenes" que posà fi a la vaga de "La Canadenca"

L'Octubre de 1919, Salvador Seguí i Ângel Pestaña van anar a Madrid a fer una campanya informativa per explicar les experiències extretes de la vaga de “La Canadenca” i del funcionament dels Sindicats Únics sortits del Congrés de Sants el 1918, basats en l'organització dels treballadors per rams productius o d'indústria enfront de l'antiga organització per oficis. Van fer diverses conferències a diferents llocs, a la Casa del Pueblo a l'Ateneo de Madrid..., i hi ha confusió de dates i llocs segons siguin les fonts. Hi ha qui diu que el text A es va pronunciar a l'Ateneo de Madrid l'1 d'Octubre, hi ha qui diu que va ser el dia 4. Altres diuen que el text B és del dia 4, potser a la Casa del Pueblo o a l'Ateneo de Madrid, i, el més probable, hi ha qui diu que es tracta de versions diferents del mateix discurs.

Tenim un problema doncs. Quin discurs representa al veritable Salvador Segui?. Haurem d'anar a les fonts.

El text A el trobem al llibre “Salvador Seguí: escrits”, recull a cura del professor Isidre Moles publicat l'any 1975 per Edicions 62. Procedeix del llibre "Apòstols i Mercaders” publicat el 1957, escrit per Pere Foix, antic cenetista que als anys trenta del passat segle es va integrar a Esquerra Republicana de Catalunya i es va exiliar a Mèxic. Es tracta de fragments, citats de memòria pel mateix Foix, molt possiblement sense documents i apunts originals, d'una conferència feta per Seguí a l'Ateneo de Madrid el 1919 quasi quaranta anys després i quan l'autor ja militava a ERC. El problema és que no hi ha suport documental d'aquesta conferència que sigui coetani de l'època en què es va pronunciar.

Del text B sí que tenim suport documental. Aquest discurs es va pronunciar el dia 4 d'Octubre i va ser reproduït íntegrament per “España Nueva”, diari madrileny a on Salvador Seguí publicà diversos articles entre 1919 i 1920. El text imprès a “España Nueva” el recull el professor Antonio Elorza al llibre “Articulos madrileños de Salvador Seguí” publicat per Editorial Cuadernos para el Dialogo l'any 1976.

Les dades objectives fan pensar que el text B és més representatiu del pensament del Noi del Sucre: Encara que no li fa por la independència aquesta no és prioritària per a la classe obrera perquè els seus problemes tenen abast internacional (universal diu ell) i que per resoldre'ls als obrers els hi cal la unió i aconseguir així la seva emancipació. Aquí ho deixo.

EL DRET A LA PERESA

Paul Lafargue

Paul Lafargue, socialista, gendre de Marx, suïcida insigne, anorreador d'anarquistes – i, ell, més llibertari que la majoria- a l'Espanya del s. XIX, va escriure “El Dret a la peresa” des d'una presó, el 1883. Ara més d'un segle després, el seu text contra el “dogma desastrós” del treball, se'ns presenta com un apunt subversiu contra l'obsessió productivista d'occident.

Us transcric paràgrafs del primer capítol i el paràgraf final de l'edició de Llibres de l'Índex del 1990. La traducció del francès la va fer Jordi-Manuel Espinet i Burunat i l'estudi preliminar i les notes eren del professor Josep Lluís Martín Ramos.

Mandregem en totes les coses, llevat

quan estimem i bevem, llevat quan mandregem.

LESSING

Una estranya follia posseeix les classes obreres de les nacions on regna la civilització capitalista. Aquesta follia comporta les misèries individuals i socials que, de fa dos segles, torturen la trista humanitat. Aquesta follia és l'amor pel treball, la passió moribunda pel treball, empesa fins a l'esgotament de les forces vitals de l'individu i la seva progenitura. En comptes de reaccionar contra aquesta aberració mental, els capellans, els economistes i els moralistes han fet sacrosant el treball. Homes cecs i obtusos han volgut ser més savis que el seu Déu; homes febles i menyspreables han volgut rehabilitar allò que el seu Déu havia maleït. (...)

A la societat capitalista, el treball és la causa de tota degeneració intel-lectual, de tota deformació orgànica. Compareu un pura sang de les cavallerisses de Rothschild, servit per una catèrvola de criats humans, amb la feixuga bèstia de les granges normandes que llaura la terra, tira del carro dels fems i engranera la collita. Mireu el noble salvatge que els missioners del comerç, i els comerciants de la religió encara no han corromput amb el cristianisme, la sífilis i el dogma del treball, i mireu a continuació els nostres miserables servidors de màquines. (...)

Tampoc els grecs de la gran època no tenien pel treball sinó menyspreu; només podien treballar els esclaus; l'home lliure coneixia ùnicament els exercicis corporals i els jocs de la intel-ligència. (...) Els filòsofs de l'antiguitat ensenyaven el menyspreu pel treball, aquesta degradació de l'home lliure; els poetes cantaven la peresa, aquest present dels Déus: O Melibae, Deus nobis haec otia fecit (1). 

L'Escola d'Atenes. Rafael

Crist, al sermó de la muntanya, va predicar la peresa:

“Fixeu-vos en els lliris boscans, com floreixen: no treballen ni filen; però jo us dic que ni Salomó en la seva gloria no anava vestit com un d'ells” (2).

Jehovà, el déu barbut i malcarat, va donar als seus adoradors l'exemple suprem de la peresa ideal; després de sis dies de treball, va reposar per tota l'eternitat. (...)

I amb tot i això, (...) el proletariat, traint els seus instints, ignorant la seva missió històrica, s'ha deixat pervertir pel dogma del treball. El seu càstig ha estat dur i terrible. Totes les misèries individuals i socials provenen de la seva passió pel treball. (...)

“El prejudici de l'esclavatge dominava l'esperit de Pitàgores i d'Aristòtil”, hom ha escrit amb desdeny; i en canvi Aristòtil, preveia que “si cada eina pogués executar sense requeriment, o bé per ella mateixa, la seva funció pròpia (...) com els trespeus de Vulcà es posaven espontàniament a la feina sagrada; si per exemple, les llançadores dels teixidors teixissin per elles mateixes, al cap de l'obrador ja no li caldrien regnes, ni a l'amo els esclaus”.

El somni d'Aristòtil és la nostra realitat. Les nostres màquines, amb l'alè de foc, els membres d'acer, infatigables, d'una fecunditat meravellosa, inesgotable, acompleixen dòcilment per elles mateixes la feina sagrada; i amb tot, el geni dels grans filòsofs del capitalisme resta dominat pel prejudici de la salarització, el pitjor dels esclaus. Encara no comprenen que la màquina és el redemptor de la humanitat, el Déu que rescatarà l'home de les sordidae artes i del treball assalariat, el Déu que li donarà lleures i llibertat.

1. “Oh, Melibeu, un déu va fer per a nosaltres aquests ocis”. Virgili, Bucòliques.
2. Evangeli segons Sant Mateu, cap. VI. 2.

LA FICADA DE POTA DE POMPEU FABRA

Pompeu Fabra i Josep Miracle

Devia tenir, jo, onze o dotze anys quan el pare em va portar al Centre Parroquial de Sant Feliu de Llobregat -la capital del Baix Llobregat, sigui dit de passada- a una conferència que va pronunciar en Josep Miracle, escriptor, deixeble i biògraf de Pompeu Fabra, sobre les seves vivències i experiències amb el mestre i, com se sol dir, seny ordenador del nostre verb.

M'ha quedat a la memòria la curiosa i divertida anècdota que ens va explicar.

Un dia de per allà els anys trenta del segle XX, passejaven distretament mestre i deixeble per la Rambla de Barcelona. Acabava de ploure i Josep Miracle es va adonar que Pompeu Fabra estava a punt de ficar els peus a un bassal d'aigua. El Josep aturà ràpidament la conversa i va cridar, -¡ull amb el bassal mestre!. No va arribar a temps l'advertència que els peus ja eren a dins. Amb els peus mullats i molest el mestre va renyar al deixeble - ¡podies haver dit “oju” home!. Cert com hi ha mon.

DE “CARAJILLOS” I “CIGALONS”

Jo em prenc “carajillos” (digueu “carajillus” si parleu català oriental), mai “cigalons”. M'agrada més la petita contùndencia de “carajillo” enfront de la blanura de “cigaló”. Els puristes de la parla vernacla m'ho retreuen, i els conversos a la llengua llemosina també perquè, diuen, és un castellanisme. Jo ho nego, però.

Reivindico la catalanitat del mot.

Diu que -quan n'hi havien- els traginers de la il-luminada i catalana terra, sempre apressats, arribaven a la fonda, dinaven a corre-cuita i per no perdre més temps exigien el cafè barrejat amb el licor espirituós “que ara guillo”, és a dir “que foto el camp”. I d'aquí l'expressió va evolucionar cap al “carajillo”

No sé si el mestre Joan Amades al seu “Costumari català” recull la facècia. Si més no, segons sembla, en Josep Maria Espinàs en parla en algun dels seus escrits i en Quim Monzó se n'ha fet ressò a una de les seves columnes de “La Vanguardia”.

Malgrat que aquesta teoria li fa perdre la dosi de virilitat al “carajillo”, “si non è vero, è ben trovato”. A mi ja em va bé explicar-ho d'aquesta manera quan algú em llença a la cara la paraula, així no passo per botifler.

LA SETMANA TRÀGICA A OLESA DE MONTSERRAT. ELS FETS CONEGUTS

Viaducte del Boixadell, Pont del Nord o Pont de Can Marcetó

Hem parlat dels burgesos confinats al balneari de la Puda a causa dels fets ocorreguts a Olesa de Montserrat en relació amb la Setmana Tràgica (recordem: del 26 de juliol al 2 d'agost de 1909).

Però, que va passar a Olesa aquells dies a més a més del confinament dels pobres burgesos? Només disposem de la correspondència que consta a l'Arxiu Historic Municipal, que és poca cosa però ens permet fer-nos una idea.

El malestar de la ciutadania va començar a partir del 15 de juliol quan a l'Ajuntament es va rebre el següent telegrama

Caminos de hierro del Norte

Telegrama recibido

15 de Julio de 1909

Gobernador a Alcaldes de toda la provincia que tengan Estación Telegrafica.

…...Que dispuesto por Real Orden la movilización primer (sic) Brigada de Cazadores. Los Alcaldes de esta provincia activarán por incorporaciones de soldados, situación licencia y reserva activa que sean llamados por los Jefes batallón Madrid, Barbastro, Figueras, Arapiles, Navas, Gerona, asi como los que llamen segundo regimiento de Ingenieros y primera Comandancia tropas Administración Militar, autorizándoles listas de embarque para que se incorporen camino mas corto a sus puestos.

En consecuencia lo digo a Vdes. para su conocimiento y el mas exacto cumplimiento.

El 21 de juliol es van rebre oficis més concrets directament de l'autoritat militar

Regimiento Vergara 57

Sirvase V.S. ordenar la inmediata incorporación a banderas de los individuos de este Regimiento que al margen se expresan los cuales disfrutan licencia temporal e ilimitada en esa, previniendoles no han de exponer pretexto de ningun genero pues no seran válidos y que de no hacerlo sin pérdida de tiempo se procederá a la formación del expediente por deserción con arreglo al Código de Justicia Militar. (marge) Soldado José Font Matas.

Regimiento Infanteria Alcántara num. 58

Ruego a V.S. se sirva disponer tan pronto reciba la presente comunicación que los individuos que al respaldo se relacionan residentes en esa localidad en situación de licencia temporal o ilimitada, se incorporen inmediatamente a el mismo día a este Regimiento, debiendo emprender la marcha en el mismo día de recibir conocimiento del presente oficio del que me acusará inmediato recibo.

El viaje lo efectuaran por cuenta del Estado a cuyo fin les facilitará las listas de embarque correspondientes.

I el 27 de juliol del Regimiento de Infanteria de la Princesa i del Regimiento de Infanteria de “La Albuera” Num. 26 amb els mateixos termes imperatius.

Les protestes van començar el dia 26 de juliol i les vagues el dia 28, segons comunica l'alcalde Josep Canals Bou al governador civil:

Josep canals Bou, alcalde d'Olesa

Exmo. Sr.

Tengo el honor de participarle V. E. que en esta fecha a las 8'30 horas han quedado paradas todas las fábricas de esta localidad. No ha habido hasta la hora que le escribo, provocación alguna ni insultos a autoridades ni a persona alguna de esta jurisdicción.

…....

Olesa de M. 28 Julio 1909

El Alcalde

Exmo. Sr. Gobernador Civil de esta provincia de Barcelona.

Aquell 28 de juliol, com a Barcelona, les dones de classe obrera devien tenir un protagonisme important en la lluita, ja que vivien amb angoixa la movilització cap al Marroc dels seus fills i marits. Aquesta protesta es devia escapar de les organitzacions locals que enquadraven les classes populars perquè es va enviar el següent escrit a la Guàrdia Civil:

Los abajo suscritos presidente e individuos de la Junta del “ Centro instructivo, recreativo y democrático” de esta villa ponen en conocimiento de V. que dimiten dichos cargos a causa del alboroto de mujeres que se ha presentado en esta población y de consiguiente declinan toda responsabilidad en caso de pasar a mayores riesgos por resultado del paro de las fábricas que han efectuado los obreros y obreras en esta población .

Y por descargo de esta junta le presentamos el presente por duplicado en Olesa de Montserrat a 28 de Julio de 1909.

Sr. Comandante del puesto de la Guardia Civil de esta villa.

Malament devien anar les coses quan les forces vives olesanes van decidir escriure a l'autoritat militar de Terrassa

  Iltre. Sr.

Los abajo suscritos, Alcalde, Juez municipal y Presidentes de las Sociedades de esta villa, tenemos el sentimiento de participar a V.S. que habiendo sido avisados los reservistas por el Comandante de la Guardia Civil de este puesto que ingresasen en su Regto. o se presentasen a la ciudad de Manresa, los cuales se hallan en este pueblo desde el día 27 de este mes por estar interceptada la via férrea del Norte y oponiendose a ello el pueblo a pesar de la voluntad de ingresar los soldados, suplican a V.S. demore la presentación de los mismos a su Regto. durante tres o cuatro dias, a fin de que, durante los cuales calme la excitación y quizas se ahorre con ello un dia de luto y recuerdos dolorosos por este vecindario.

….Olesa de Montserrat 30 de julio de 1909.

El Alcalde El Juez Municipal

Mentrestant, 45 soldats que anaven a Barcelona per reprimir els aldarulls van quedar retinguts a Olesa pel tall de la via fèrria del Nord, Així ho explicava l'alcalde al Governador Militar el dia 5 d'agost una vegada ja s'havia normalitzat la situació:

En contestación a su telegrama 5 del actual....en el que ordena a esta alcaldia se incorporen a Cuerpo los soldados que se hallan detenidos en esta, tengo el honor de participar a V.E. que dichos individuos supongo estarán incorporados desde el día 3 del corriente por haber venido a buscarlos el día 2 del que cursa a la noche D. Valeriano (?) Perez, Capitán del Regimiento de Infanteria de Navarra nº 25.

Al propio tiempo debo manifestarle que los motivos de detención en esta villa de los soldados fueron debidos al estar interceptada la linea ferrea del Norte desde el dia 27 del pasado mes, en cuya fecha pidieron auxilio a esta Alcaldia 42 individuos del Regimiento Infanteria Alcantara num. 58, 22 del Regimiento Vergara 57 y un individuo del 4º Regimiento Mixto de Ingenieros y el día 30 del que cursa dos individuos de Caballeria cuyos soldados, procedentes de Zaragoza y su provincia, se dirijian a Barcelona, de los cuales, 23 se marcharon el mismo día 27 a las 17 horas y los restantes, se quedarón en esta el día dos del mes en curso.

Exmo Sr. como quiera que esta Alcaldia les facilitó en principio los medios necesarios para su subsistencia por haberlos reclamado entre otros el Cabo D.........los cuales importan 145'65 pesetas; habiendo cesado despues en parte esta Alcaldia de auxiliar a dichos soldados por haber ofrecido socorrerles los Sres. L. A. Sedó Sociedad en Comandita del término municipal de Esparraguera.

En vista de lo expuesto desearia de V. E. acordara lo conveniente a fin de que sean abonadas a este Ayuntamiento las ciento cuarenta y cinco pesetas sesenta y cinco centimos desembolsadas para mantener en parte los soldados de referencia.

…......

Olesa de Montserrat 7 Agosto 1909.

El Alcalde

Exmo. Sr. Gobernador Militar de esta provincia de Barcelona.

El dia 2 d'agost es normalitzava la situació. Les forces polítiques presents a Olesa de Montserrat no degueren tenir gaire protagonisme en els fets, - segons es desprèn de la següent nota- sinó, més bé de manteniment de l'ordre, malgrat que posteriorment “Fraternidad Republicana” va patir la repressió que va seguir a la Setmana Trágica

Hallándose normalizada esta localidad, creo no hay necesidad de que salga V. e individuos de la Sociedad que preside a patrullar esta noche por las calles de esta población y estando agradecida esta alcaldia por los trabajos prestados en bien de todos los habitantes de esta villa y su termino, no puede que dar a la misma las mas expresivas gracias.

…......

Olesa de Montserrat 2 de Agosto de 1909

El Alcalde

Sr. Presidente del Centro instructivo, recreativo y democrático, Presidente de Fraternidad Republicana, Presidente Agrupación Autonomista, Presidente del Centro Tradicionalista de esta Villa.

El governador civil va requerir a l'alcalde que li fes cinc cèntims de tot plegat

Caminos de Hierro del Norte

Telegrama Recibido

Gobernador a Alcalde cábeme participarle

(8-8-1909)

Sirvase contestar en igual forma y decirme con urgencia noticias minuciosas y detalladas de los sucesos que hayan ocurrido en (sic) desde el dia 26 hasta quedar restablecida la normalidad.

I l'alcalde li va contestar de forma gens minuciosa i detallada

Alcalde de Olesa de Montserrat a Gobernador Civil

En contestación a su telegrama de hoy cábeme participarle que los sucesos ocurridos en esta desde el día 26 del finido mes hasta quedar restablecida la normalidad son los siguientes: paro de fábricas, muchos grupos por las calles que impedian circular carruajes, que pudieron disolverse sin lamentar desgracias. Intentar (..?) barreno, según se dice, contra el puente del ferrocarril que dista cinco kilometros de esta población.

8 Agosto 1909.

Acabada la revolta com el rosari de l'aurora, va venir la repressió que també va afectar Olesa de Montserrat. En parlarem