1er. de maig, Dia Internacional dels Treballadors. Penso que paga la pena que coneguem com va transcórrer per primera vegada aquella diada a Olesa de Montserrat amb els documents de què disposem per ara..
El Congrés Obrer de la Segona Internacional celebrat a París el juliol de 1889 va acordar declarar el 1er de maig com a Dia Internacional dels Treballadors i institucionalitzar així, a tot el món, una data concreta i certa de lluita per les reivindicacions socials i laborals de la classe obrera. El dia no es va triar per casualitat, ja que pretenia retre homenatge als “Màrtirs de Chicago”, sindicalistes executats als Estats Units per participar en la vaga iniciada justament l'1 de maig de 1886 per aconseguir la jornada laboral de vuit hores.
De resultes d'aquella declaració internacionalista, el 1er de maig de 1890 esclatava a Catalunya la primera vaga general de la seva història i de la que Olesa de Montserrat no se'n va escapar.
Sabem que a Olesa llavors ja hi havia organitzacions obreres que es reunien a locals
 |
| Treballadors de Carlos Pigrau el 1894 (Font L'Abans) |
situats al carrer de la Riera, al carrer Ample i al carrer de l'Església a l'anomenat Cafè Imparcial, amb capacitat i voluntat de tirar endavant aquella jornada. Les condicions de treball, com a tot arreu, eren lamentables; salaris insuficients, llargues jornades, manca de mesures de seguretat, treball infantil (només cal que mireu la fotografia i compteu els infants i adolescents que s'hi veuen)..., encara que, si fa no fa, deixant de banda els sistemes i mètodes de treball, no hi trobem gaires diferències amb la situació actual. La reivindicació era “vuit hores de treball, vuit de lleure i vuit de descans”.
Ja es veia a venir que aquell 1er de maig de 1890 seria calent perquè l'alcalde d'Olesa, el previsor i conservador Pere Vilata, uns dies abans ja havia demanat reforços d'agents de l'ordre públic, malgrat que sense gaire èxit, ja que rep les següents respostes del caporal de la Guardia Civil de Monistrol i el Comandant Militar de Manresa el 29 i 30 d'abril respectivament:
“El Cabo de Monistrol al Alcalde de Olesa.
Por el presente, no me es posible el envio de ninguna pareja para el 1º de Mayo, ......por tener que aguardar órdenes con la fuerza reunida. Si me es posible o que me faculten, lo haré de buena gana y con mucho gusto...” (de buena gana y con mucho gusto?).
“Comandancia Militar de Manresa.
Digame V. si cree necesario la fuerza en ésa, de la Guardia Civil que tiene Esparraguera, y recurra a élla, por ser necesaria aquí la tropa”.
Aquesta manca de reforços d'agents d'ordre públic obliga a l'ajuntament a ser pragmàtic perquè, ja posats de ple al 1er de maig, rep una delegació de la manifestació obrera i, de grat o per força, remet al governador civil aquest escrit:
“Estando constituido el Ayuntamiento de mi presidencia en sesión permanente, se ha pressentado una comisión de la Manifesción efectuada por la clase obrera, representante de las tres clases de vapor, herreros y cerrajeros de máquinas, carpinteros, albañiles y demás artes y oficios, suplicando a la Corporación, se sirva elevar al Gobierno de su Majestad por conducto de las Autoridades de la Provincia, la siguiente súplica:
LOS OBREROS QUE LA COMISIÓN REPRESENTA, ENCARECEN AL GOBIERNO DE SU MAJESTAD, LA NECESIDAD QUE EXISTE DE QUE SE FORMULE UNA LEY QUE PONIENDO EN ARMONIA EL CAPITAL CON EL TRABAJO, REDUZCA A 8 HORAS DE TRABAJO Y AUMENTE LOS JORNALES, DE MANERA QUE EL OBRERO, CON EL PRODUCTO DE UN JORNAL, PUEDA ATENDER A SUS NECESIDADES.”.
La vaga, però, va continuar i a tres quarts de nou del vespre, per telegrama, el Comandant de Manresa comunicava a l'alcalde que “en tren exprés de Madrid, sale una Compañia del Regimiento de Luchana nº 28 para esta población”. Malgrat tot es va voler tranquil-litzar al governador civil amb aquest altra telegrama. “Se ha celebrado en esta villa, la manifestación de la clase obrera. Reina por ahora tranquilidad. Tengo a mi disposición una compañia del Regimiento de Luchana nº 28, 7 guardias civiles de Esparraguera y 4 Mozos de la Escuadra de Monistrol”.
Tranquil-litat relativa perquè, encara que amb alts i baixos, la vaga es va allargar fins més enllà del dia 5 de maig. Sabem que el dia 3 de maig estaven aturats Can Sedó, les fàbriques de llana i els paletes, però treballaven les fàbriques de cotó, es retiraven les forces de l'ordre i quedaven només quatre guàrdies civils. El dia 4 es devia tornar a complicar perquè l'alcalde telegrafiava al governador dient-li que “si mañana lunes continua la huelga, no puedo responder de la tranquilidad en ésa si no vienen fuerzas”. L'últim document que tenim és el telegrama del dia 5 a les 11 del mati a on l'alcalde comunica al governador civil que les “fábricas trabajan sin novedad. Los albañiles continuan en huelga y exigen la rebaja de horas de trabajo”.
Com hem vist, la classe obrera olesana de bon començament es va adherir de forma activa a la primera celebració de la història del Dia Internacional dels Treballadors el 1890, plantejant de forma clara i rotunda les seves reivindicacions per millorar les condicions de treball i socials en sintonia amb la resta dels treballadors i treballadores de tot el món. No vull semblar pessimista ni nostàlgic, però com va dir Ciceró, “o tempora, o mores”, oh quins temps, quins costums¡¡¡.
PS. Aquest escrit es deutor dels treballs de recerca que va fer en Josep Mª Sibina Alsina, de qui he tingut la sort de poder accedir al seu arxiu personal.
