LA SANTA INQUISICIÓ MUNICIPAL CONTRA EL MOVIMENT VEÏNAL

 

Un espectre plana sobre Europa: l'espectre del comunisme. Totes les poténcies de la vella Europa, el Papa i el Tsar, Metternich i Guizot, radicals francesos i policies alemanys, s’han conjurat en una guerra santa contra aquest espectre.

Karl Marx i Friedrich Engels. Manifest del Partit Comunista (1847).

    Si Marx i Engels fossin olesans de l'any 2020 i haguessin escoltat el ple municipal del dijous 26 de novembre, ara encapçalarien el seu manifest així: “Un espectre plana sobre Olesa: l'espectre de Movem Olesa. Tota la vella Olesa, el Bloc Olesà, Junts x Cat, ERC i el PSC, els senyors Riera, Martínez, Paloma, Parent i Vicente, les immobiliàries, constructors i especuladors, s'han conjurat en una guerra santa contra aquest espectre.”.

    Efectivament, si hem de fer cas de les intervencions dels regidors en aquell ple a l'hora de discutir la moció presentada pel Moviment Veïnal (MV) a l'empara de l'Article 83 del Reglament Orgànic Municipal (ROM), demanant aturar el Pla d'Ordenació Urbana Municipal (POUM), veiem que s'ha escampat entre els grups municipals, com si fos una pandèmia, la teoria conspiranoica del Bloc Olesà (BO), segons la qual Movem Olesa (MO) mou els fils de l'oposició al POUM de forma artera i clandestina.

    Ja vaig dir fa uns mesos que el BO, com Franco, s'inventa enemics externs per amagar les seves carències (mireu aquí), i ara afegeixo, a la vista del que va passar en aquell ple, que a més a més i amb la mateixa finalitat, és usuari dels onze principis de la propaganda teoritzats pel ministre nazi Goebbels (alerta¡ com sóc gat escaldat, dic solemnement que de cap manera penso que el BO sigui per força nazi, malgrat que usi aquests famosos onze principis per als fins que li convingui. Es pot ser manipulador sense tenir la condició de seguidor d'Adolf Hitler).

    La presentació de la moció davant el Ple va ser com aquells sinistres actes de fe del Tribunal del Sant Ofici de la Inquisició. D'entrada l'Il-ltre Sr. Alcalde va renyar al ponent del MV que va defensar la moció (pam pam al culet) perquè tenia defectes de forma i manca de requisits i que si s'admetia a tràmit era per la benevolència quasi caritativa de l'ajuntament, model premiat de democràcia i participació. Després, al pobre ponent, tot sol al mig de la sala de plens, observat per quaranta-dos ulls i sense dret a replicar, el van estovar de valent; tots excepte els dos regidors de la CUP, apatxes envoltats pel Seté de Cavalleria. L'assenyalaven amb el dit....Que, qui es pensava que era per posar en qüestió els 12.000 vots que avalaven als dignes regidors, amb 550 firmetes (que van reduir a 400) obtingudes vés tu a saver com? Que, com s'avenia a ser el “tonto útil” d'aquests ressentits de MO?. Que no s'adonava, pobre ignorant, que si es paralitzava el POUM caurien sobre Olesa les set plagues d'Egipte?. Votació: au vinga, no emprenyeu i deixeu les males companyies,16 vots (BO, PSC, Cs i JxC); votaríem que si perquè visca la participació i el dret a decidir¡¡¡¡ però com teniu a MO al darrere..., 3 vots (ERC); i si home si, peró, i si féssim un referèndum sobre coses puntuals del POUM i tots contents?, 2 vots (CUP). I bona nit i tapat.

    Sorprèn que dinou regidors plantegin un fals dilema confrontant la democràcia representativa amb la democràcia participativa (tenim 12.000 vots, enfront 550 firmes miserables del MV) com si ambdues fossin incompatibles. Preocupa que no els preocupi la participació de només 92 persones en la discussió del POUM, una part de les quals amb interessos urbanístics particulars i privats, i encara tinguin la barra de dir que el procés participatiu ha sigut exemplar i admirable en comptes de fer examen de consciència i buscar noves formes que engresquin la ciutadania a discutir sobre coses tan importants pel futur d'Olesa com pot ser el POUM. A més, quantes de les propostes d'aquests 92 minsos ciutadans s'han recollit efectivament?. Segurament en tindríem prou amb els dits de les mans per contar-les. I, sobretot, molesta al BO que reneixi un nou teixit associatiu veïnal de la desfeta que ells van provocar per interessos purament partidistes, que gosi reclamar que se l'escolti i qüestioni el model, paternalista, caciquil i elitista del BO.

    Aquells que s'omplen la boca de participació i transparència, per segona vegada han rebaixat l'article 83 del ROM de dret ciutadà a una qüestió de simple beneficència graciable. No està gens malament tenint en compte que el tal article només s'ha utilitzat dos cops.

 

DE NOU UNA INTERESSANT CONFERÈNCIA DEL PROFESSOR PUY SOBRE ALFONS SALA I UNA ALTRA OPORTUNITAT PERDUDA A OLESA DE MONTSERRAT PER A DISCUTIR I PROPOSAR ACCIONS DE REPARACIÓ I JUSTICIA PER A LES VICTIMES DEL FRANQUISME.

 

Alfons Sala (amb el "canotier") i el "salisme" olesá

No hauria fet falta que Olesa Ateneu organitzés la conferència sobre Alfons Sala el divendres dia 16 d'octubre si Olesa de Montserrat fos una vila on la memòria democràtica estigues normalitzada i neta de pols i palla. En efecte, es va repetir la mateixa conferència, amb el mateix professor Josep Puy com a ponent, que va tenir lloc l'any 2002 al bar dels “Salistes” organitzada pel Fòrum Olesa, una revista d'opinió de vida efímera. Aleshores, en acabar, va haver-hi un col-loqui a on van aparèixer notables prohoms locals queixant-se que aquell acte era remenar coses que no calia dir, ni saber. Divuit anys després que s'expliqués qui era Alfons Sala i que era el Salisme, a aquest representant de la dreta caciquil monàrquico-feixista del nacionalisme espanyol i teoritzador de la “concòrdia” de classes des del paternalisme, l'elitisme i la violència (feu clic aquí, aquí i aquí), encara se li fan conferències il-lustratives i té un carrer principal a Olesa de Montserrat per vergonya nostra. Com va venir a dir el professor Puy a la seva intervenció, Alfons Sala és un personatge que de tant en tant s'amaga i de tant en tant se'l treu a passejar segons convingui, però, això si, sempre procurant tractar-lo amb equidistància condescendent, com es va veure a la presentació i epíleg de l'acte (ai, l'equidistància que tant es critica a segons qui¡¡).

Penso que retirar Alfons Sala del nomenclàtor ha de ser una decisió que l'Ajuntament, autoanomenat d'esquerra alternativa, hauria de prendre d'ofici per aplicació de la Llei de Memòria Històrica i/o per dignitat, però davant la deixadesa no està de més donar-li un cop de mà, perquè la recuperació de la memòria democràtica a Olesa és d'una timidesa esfereïdora. No n'hi ha prou amb treure'ns la mala consciència fent una vegada l'any una jornada, ni col-locar unes rajoles davant de l'ajuntament que ningú veu i tothom trepitja; la història no comença ni s'acaba el 1714, els fets van ocórrer com aquell qui diu d'abans-d'ahir i afecta la dignitat de persones que, encara, alguns olesans van conèixer. Per això cal que les persones olesanes assassinades pel franquisme durant la guerra i postguerra així com als camps de concentració nazis, tinguin un reconeixent visible i durador en forma de carrers, locals municipals, etc., com l'han tingut de sempre els que van donar suport al cop d'estat contra la República , i això ho hem de forçar les persones i les entitats que creiem que això no és reobrir ferides que mai s'han tancat, sinó desinfectar-les i curar-les i així enfortir la democràcia i la convivència avui en dia tan malmesa. A hores d'ara ja hi ha urgència per a fer justícia reparadora i no podem anar amb mitges tintes ni equidistàncies i no entendre-ho és tenir mala fe.

Un incís constructivament crític als amics ateneistes: mai sabrem si divuit anys després d'aquella primera conferència, a la segona s'hauria produït la mateixa actitud d'obstrucció de la memòria democràtica per part d'un sector del públic, ni quines intervencions, aportacions i reaccions s'haguessin produït, perquè, lamentablement, no va haver-hi col-loqui. I aquesta imprevisió dels organitzadors em sembla desoladora perquè afecta una característica essencial de l'ateneisme. Amàlia Bosch i Datzira a la seva obra “Els ateneus de Catalunya” (Federació d'Ateneus de Catalunya, Barcelona, 1991) recull uns paràgrafs dels Estatuts del 1887 de l'Ateneu Lliure del Llobregat que expressen clarament “Los medios que el Ateneo Libre empleará para alcanzar el fin corporativo son.....la discusión...” entesa com a “examinar amb detall una qüestió, raonar sobre ella, presentant consideracions favorables o adverses.” (Pompeu Fabra). Una ocasió perduda de nou per clarificar, prendre decisions i fer propostes. Esperarem divuit anys més?.

EL RENEGAT TARDÀ I EL PSUC

És un costum socialment establert entre la gent aficionada o professional de la política i que avui en dia dona pedigrí democràtic, reivindicar-se de la tradició del PSUC, n'hagi militat o no i que, segurament, va plegar fotent un cop de porta emprenyat per sentir-se subjectivament traït. D'aquesta gent que ja tira cap a la senectut, en trobem arreu, del PSC al PDeCAT i ERC. Aquesta enyorança, però, el que de debò amaga és impotències i fracassos per una banda i/o oportunisme potiner per altra.

Efectivament, impotència, fracàs i oportunisme potiner és el que mostra l'article que Joan Tardà va publicar a El Periodico el dilluns 21 de setembre. Joan Tardà reclama per a ERC (textualment) “un rol semblant al desplegat pel Partit Socialista Unificat de Catalunya. ....., d'igual manera que durant la dècada dels anys 70 del segle passat el PSUC comandat per Gregorio López Raimundo i Antoni Gutiérrez deixà de ser el partit polític dels comunistes catalans només per passar a ser el partit dels lluitadors per la democràcia, Esquerra Republicana és en procés de deixar de ser un partit exclusivament d’independentistes per esdevenir el partit de la república. El partit contenidor. Emplenat de voluntats i idearis polítics heterogenis enfilats per l’agulla de la socialdemocràcia radical, dels valors republicans i del referèndum.  En definitiva, els interessos potencialment avui dia compartits per una gran majoria de ciutadans de Catalunya. “.

Seria una mostra de prudència no manipular la memòria del PSUC i el record dels dos secretaris generals que ja no poden parlar i que amb les seves llums i ombres, plegats ja formen part de la història que, en tot cas, s'ha d'estudiar de forma objectiva i contextualitzada, com sap l'historiador professional Joan Tardà. Però ha sigut imprudent el Tardà que va abandonar el PSUC el ja llunyà 1974 per no ser suficientment nacionalista, i per fer-se escoltar dins del seu propi partit, on tothom, vacil-lant i indecís esfulla la seva pròpia margarida (Puigdemont, eleccions, si, no....ai, no sé), no te cap dubte en brandar, desvergonyit, la memòria del PSUC del qual va renegar. Se li veu la poteta per sota de la porta com als tres cabridets del conte.

Obvia el ciutadà Joan Tardà, que el PSUC, que va ser efectivament el partit referent dels lluitadors per la democràcia, mai va amagar, des de la seva fundació el 1936 la seva condició de partit d'esquerres, republicà i comunista amb tot el que això representa  i els seus hereus mai han renegat d'ell, aquí no hi ha hagut gat amagat. Creu de debò que ERC pot dir el mateix?. Pot jugar aquest paper de cami central cap a vés tu a saber on, un partit d'al-luvió, ara federalista ara independentista, ara de dretes ara d'esquerres?, ho pot fer un partit on, amb persones inequívocament demòcrates, hi han conviscut sense problemes supremacistes com Heribert Barrera, economistes lliberals com Joan Hortalà o il-luminats com Àngel Colom i Pilar Rahola; un partit que sense fer examen de consciencia del “procés”, dels seus errors i mancances democràtiques passa del fonamentalisme nacionalista a la moderació purament tacticista?. No, no pot. Si més no sol.

Amb el que únicament estic d'acord amb l'article d'en Joan Tardà és quan diu que “és prioritari governar el país tan bé com perquè sigui possible donar resposta als temps difícils que vivim i viurem, raó per la qual cal enterrar tota mena de sectarisme per tal d'establir aliances parlamentàries i governamentals com més àmplies millor. I amb urgència”, però per això no cal que ara, ploramiques, reivindiqui el PSUC, només calia no haver marxat i seguir, contra tots els obstacles, com van fer molts.

(https://www.elperiodico.cat/ca/opinio/20200920/el-mirall-psuquero-desquerra-article-joan-tarda-8120194).

BLOC OLESÀ, CAL CANDI I L'AMAGATALL DE FU-MANCHÚ

En català hi ha una frase feta molt bonica, ara gairebé en desús, que diu de qui té calés de sobra per a gastar-los en coses inútils i supèrflues que “va fort d'armilla”. El Bloc Olesà (des d'ara BO) deu anar fort d'armilla, perquè s'ha fet inserir al periòdic 08640 del Juny un pamflet d'”autobombo” a doble pàgina, primorosa tipografia i a dos colors, titulat “Cal Candi una mica d'història”. Una cosa tan gran i colossal li deu haver costat un colló, tot plegat només per mirar de fotre al Moviment Veïnal i Movem Olesa (des d'ara MO).

El Generalisimo Franco feia servir allò del “contubernio judeo-masónico” i la “pertinaz sequia” per justificar les seves carències i fracassos. El BO l'imita i fa de MO el dimoni que li tapi els fracassos de vuit anys de govern absolutissim i absolutista mes un de propina, contra l'especulació urbanística, la seva suposada gran raó de ser. El pamflet del 08640, l'ha parit un febril i angoixat BO, per fer creure a la ciutadania olesana que MO és una mena de societat secreta que, com el Fu-Manchú del cine, conspira des de subterranis i inhòspits amagatalls per manipular i fer seva la vida social d'Olesa, especialment la del, per a ells, emprenyador Moviment Veïnal.

El BO, que ara governa Olesa amb la lleial col-laboració de la dreta post post post convergent de Junts x Cat, s'avorreix amb la invisible oposició que li fan els que l'han de fer i té “mono” de la que li injectava en vena MO, malgrat que ara no tingui representació al consistori (a causa del confusionisme i usurpació de sigles del BO, sigui dit aprofitant que el Llobregat passa per Olesa). La veritat és que el BO per anar tirant, necessita una oposició “light” i desprestigiar el Moviment Veïnal oposat al POUM. Per això el titlla de “tonto útil” de MO.

Com a ciutadà amb dret a petició (Art. 29 CE) i sabent de la seva proverbial generositat li demanaria al BO dues coses: 1) que no busqui fantasmes, perquè no n'hi ha, en un associacionisme veïnal, independent, propositiu, crític i radical que vol renéixer de les cendres que va deixar el BO després d'assaltar la Federació d'Associacions de Veïns i utilitzar-la descaradament per als seus interessos de partit i 2) que no jugui en els llindars de la prevaricació i compleixi fil per randa el que diu el Reglament Orgànic Municipal sobre la participació de les entitats als Plens Municipals; li seria profitós.

Amb el “despotisme il-lustrat” que el caracteritza, el BO tracta la ciutadania olesana com si fos menor d'edat, sense criteri, manipulable i necessitada de tutela, i no veu (o sí que ho veu i això l'espanta) que és una ciutadania madura, pensant, creadora del Moviment Veïnal que li ha posat al davant un mirall que, com a la madrastra de la Blancaneu, li ha dit que ja no és el mes “guapo” i li mostra la imatge d'un BO fracassat contra l'especulació perquè ha debilitat la seva capacitat de negociar, amb la prepotència de qui es creu “llanero solitario”, salvador únic i providencial del poble i ha destruït l'associacionisme veïnal, menystenint la mobilització ciutadana que li podia haver donat força i convertint la participació en simple exhibició de fira, com si fos la dona barbuda o l'home elefant.

El BO carrega sobre l'esquena de MO l'herència d'Iniciativa per Catalunya i l'Entesa dels Olesans des del 1993. La hipocresia del BO és d'escàndol, perquè des de fa ¡mooolts! anys (encara que ho amagui i es grati la urticària) ell és el representant impostat de IC-EUiA-EPM i ara de CatComú a Olesa, com el Papa de Roma ho és de Déu a la Terra, en canvi MO, tendre infant, va néixer el 2015. Pero vaja, “pelillos a la mar”.

Posaria la ma al foc i no em cremaria, que els de MO no són carallots, i ni reclamen l'expropiació de Cal Candi, ni, molt menys, volen arruïnar el poble com afirma el mentider BO al seu pamflet. És veritat que han donat suport a la urbanització de Cal Candi; com Esquerra Unida abans de fundar el BO, o com Convergència i Unió que ara, transvestida en Junts x Cat, governa amb el BO, o bé com il-lustres convergents transfugats al BO, o com ara i forçat per la seva impotència, el mateix BO. Però, dit això, Iniciativa, l'Entesa i MO en tots aquests anys sempre han defensat urbanitzar Cal Candi de forma equilibrada amb l'ecosistema, preservant gran part de la ja desapareguda pineda (molt més dels miserables 5 o 7000 m2 de què presumeix el BO), convertir-la en un gran parc amplament obert al carrer Vall d'Aran i amb majoria d'habitatge social, que ara serà minoria (si és que arriba a ser algun dia). Això és el que no ha pogut aconseguir el BO per arrogant, sord, cec i tancat en si mateix.

En fi, al pamflet del 08640 el BO pregunta, amb mala llet evident, quins interessos espuris pot tenir MO. Pobrissons, volen fer mal i no saben com. Ës públic i notori que a MO ningú té interessos urbanístics de cap mena. Pot dir el mateix el BO? Que mirin i repassin el POUM de dalt a baix i després donin un cop d'ull a la llista dels seus adherits. “La vida te da sorpresas, sorpresas te da la vida. ¡¡Ai, Dios!!” cantava desafinat però encertat el borratxo de Pedro Navaja.

EL NECESSARI PERÒ INSUFICIENT INGRÉS MÍNIM VITAL

Al Partit Popular, no li ha quedat més remei que votar a favor de l'Ingrés Mínim Vital (IMV); i Vox s'ha volgut diferenciar una mica, però no ha tingut collons de votar en contra i s'ha abstingut. Uns i altres sabien que no podien anar en contra d'una mesura de justícia distributiva, reclamada per una gran majoria de la ciutadania i rebutjada per una minoria de “cayetanos” classistes i elitistes. Malgrat escampar interessades i barroeres mentides de què la “pagueta per subvencionar dropos agraïts” era un primer pas cap al “comunisme bolivarià”, han hagut de rendir-se a la evidència de què rebutjar una prestació de seguretat social que ja estava implantada a molts estats de la Comunitat Europea des d'abans de la pandèmia els hi era totalment contraproduent i inùtil en aquests moments complicats i difícils i no els hi hagués aportat cap benefici per a la seva política de crispació. En definitiva, una petita victòria de les classes populars sobre les dretes trabucaires que no paren d'enredar (i de quina manera¡¡) des del segle XIX.

Dit això, penso que és una llei d'indubtable benefici per a les persones que pateixen pobresa severa i no s'ha de menystenir, però, sincerament, també penso que hem quedat molt curts; segurament per una barreja de por i d'excessiva prudència davant de determinats poders i també per interessos i formes de pensar que el mateix PSOE arrossega feixugament; factors que, conjuntament, han condicionat l'actuació del govern de progrés.

Honestament, d'entrada vull dir que per a lluitar contra la pobresa, la precarietat i la desigualtat sóc partidari d'una Renda Bàsica Universal (RBU) enfront d'un “treball garantit” o una “renda condicionada”. RBU entesa com a assignació monetària suficient pagada per l'estat, com a dret individual de ciutadania, sense tenir en compte si s'és ric o pobre, si es vol o no es vol treballar de forma remunerada, amb independència de quines puguin ser altres possibles font de renda i sense que importi amb qui es conviu. Considero que la RBU empodera la persona, incrementa la seva llibertat personal, no l'estigmatitza per què no ha de passar per la vergonya de demostrar que és pobre i simplifica la burocràcia (per a conèixer millor i aclarir dubtes aneu a http://www.redrentabasica.org/rb/ ).

Però, sense anar tan lluny, fent una lectura rapida del Reial Decret-Llei 20/2020 que regula l'IMV, al meu entendre hi ha una sèrie de problemes que condicionen de forma important l'efectivitat del que es pretén d'aquest IMV.

La pròpia quantia de la prestació (462€/mes amb un topall màxim de 1015€/mes) no garanteix l'objectiu de prevenció de la pobresa. Al Regne d'Espanya el llindar de pobresa, entès com a nivell d'ingrés mínim necessari en un país per sota del qual no es pot tenir un adequat estàndard de vida segons els seus costums, tradicions i creences, s'ha convingut que l'any 2019 era no arribar a 739€/mes per a una persona o 1552€/mes per a dos adults i dos nens.

Penso que ningú pot viure dignament amb 462€/mes i molt menys si es viu de lloguer. Cal, doncs, que comencem a deixar l'Indicador públic de renda d'efectes múltiples (IPREM) com a factor de referència per adquirir el dret a l'IMV i tornem a utilitzar el Salari mínim interprofessional (SMI) que per això és minim.

La prestació la poden demanar les persones d'entre 23 a 65 anys sempre que es reuneixin els requisits un dels quals és haver viscut independentment tres anys. Aquí hi ha un risc d'exclusió de molts joves perquè si tenim en compte les estadístiques de l'Eurostat l'edat mitjana d'emancipació a Espanya és als 29'3 anys (els homes als 30'3 i les dones al 28'3) i això vol dir que moltes persones no podran accedir a l'IMV fins als 32 anys¡¡¡.

Per a mi ja és greu que la prestació no tingui un clar caràcter individual que permeti trencar situacions de dependència i dominació del titular amb relació als beneficiaris, però posats en la tessitura del RDLlei què té en compte la Unitat de convivència (UC) i la dinàmica familiarista com en les rendes mínimes existents a les comunitats autònomes que en tinguin, em sembla insuficient que només es permeti arribar fins al segon grau de consanguinitat o afinitat entre titular i beneficiaris, ja que d'aquesta forma queden exclosos d'una possible UC els oncles, nebots i cosins que puguin conviure amb el titular; situacions que no són forassenyades.

No es mencionen les persones sense llar, (com demostraran que han viscut tres anys independentment?), ni els demandants d'asil, totes elles d'altíssima vulnerabilitat.

En fi, s'haurà de veure com es desenvolupa reglamentàriament el RDLlei, però molt em temo que no servirà perquè “ningú es quedi enrere” com, em penso que de bona fe, pretén el govern de l'estat. Mentrestant caldrà seguir lluitant per a una RBU.

CAL CANDI I LES LLÀGRIMES DE COCODRIL DEL BLOC OLESÀ

Ha costat, però per fi ho han dit. El tercer alcalde de l'era del Bloc Olesà (BO) ha fet un acte d'atrició -no pas de contrició- i, fent de la necessitat virtut, ha reconegut que el conveni urbanístic del Pla Parcial de Cal Candi no era el que el BO desitjava sinó el que la correlació de forces realment existent i la capacitat negociadora han permès. Ho ha reconegut, això si, forçat per les preguntes ciutadanes a l'acte virtual informatiu que, a través del canal municipal de YouTube, es va realitzar el dia 26 de maig. Tot plegat llàgrimes de cocodril o, com es diu en castellà "a buenas horas mangas verdes".

L'alcalde ens va venir a dir: “ciutadans, la llei és dura però és la llei i cal complir-la” i el que es volia presentar com una “Operación Triunfo” del “gran i definitiu” acord sobre Cal Candi, que permet construir sobre una pineda més que centenària 454 habitatges (80 de protecció oficial), amb un “gran” parc d'entre 5.000 i 7.000 m2 (d'un total de 116.000 m2) es convertia en allò que la regidora de Movem Olesa, Meritxell Arenas, ja havia dit en el ple del 24 de maig del 2019 “ la millor proposta aconseguida però no era segur que (...) fos el millor pel poble d'Olesa”.

La cosa ve de lluny, de molt lluny, i és inútil que els diferents grups municipals que l'han viscuda ara es tirin pel cap els plats d'allò que, com a la pel-licula, “el vent s'endugué”; tots des del que representaven, han intentat jugar el seu paper. 

Però sí que cal reflexionar sobre la responsabilitat del BO pel fracàs del que, deien, era el seu projecte de vida: la lluita contra l'especulació urbanística i a on Cal Candi era la seva senyera fins al moment en què, captiu i desarmat, els amos del tros, amb traïdoria i pandèmia li han dit: “nois, el juny comencem, s'ha acabat el bròquil”.

Per què és un fracàs del BO?. 

La història ens ensenya que les lluites per un urbanisme just i sostenible, entès com a eina de transformació social, precisen d'un teixit associatiu veïnal fort, propositiu i cohesionat, amb capacitat de mobilització per pressionar i forçar canvis. 

El BO es va formar sobre l'ocupació i utilització en profit propi del moviment associatiu veïnal i això li va servir per aconseguir governar el municipi. Però una cosa és governar i altra tenir el poder (que el tenen els poderosos) i sobre un terreny societari veïnal que havent estat fèrtil va deixar erm, amb una actuació política més propera al despotisme il-lustrat del segle XVIII del tot per al poble però sense el poble, que a la participació democràtica, el BO s'ha trobat sense capacitat (i potser voluntat) de mobilització per a canviar les coses, i quan amb el temps, un nou moviment amb voluntat de transformar ha buscat el seu espai, ja no hi ha estat a temps, ni ha volgut empoderar-lo (o, si voleu, fer-lo poderós) i fins i tot, cec i poruc, l'ha demonitzat.

Perquè no torni a passar el que a passat amb Cal Candi, cal que qui aspiri a governar Olesa de Montserrat amb afany transformador sota els principis del republicanisme cívic de la llibertat, la igualtat i la fraternitat, reflexioni i col-labori lleialment, sense pretensions d'hegemonia, a crear i reforçar moviments veïnals autònoms que treballin i proposin amb esperit crític. Si no foscor, barbàrie i campi qui pugui, i si ets oportunista vessar llàgrimes de cocodril.

(Segona part) EL CRIM DEL MAS DE SANT JAUME D'OLESA. EL VIUTÈ AGARROTAT I LA TORNA: EL LÍDER OBRER JOSEP BARCELÓ

EXECUCIÓ DE JOSEP BARCELÓ

(per saber els antecedents, si voleu cliqueu aquí).

.....Tot d'una, conclòs el judici i executats els culpables del crim del mas de Sant Jaume, apareix la figura d'en Pau Melis, filador de Molins de Rei que el vespre del dia dels fets, 29 de març de 1855, algú l'havia vist sopant a una fonda d'Esparreguera amb la quadrilla de malfactors.

Es veu que el tal Melis havia sigut implicat pels acusats Aguiló, Duràn i Valldeperas i fou detingut el 19 d'abril. Davant els mossos d'esquadra que el van detenir i interrogar no pogué negar-ho i en un primer moment va adduir que hi havia anat de festa, però després va canviar la declaració i digué que la seva presencia a Esparreguera era deguda al fet que havia de tractar qüestions relacionades amb la Societat de Filadors, però que en acabar i havent sopat va tornar a Molins de Rei i aquesta va ser la versió que va mantenir al consell de guerra que se li va fer el 10 de maig. Durant l'interrogatori va sortir pel mig el nom del president de la Societat de Filadors Josep Barceló i Cassadó que va ser involucrat per Pau Melis en el crim del mas de Sant Jaume com a “instigador”, ja fos per treure's responsabilitat, ja fos per instàncies dels mossos d'esquadra sota promesa de benevolència i tracte favorable o per les dues coses a l'hora.

Josep Barceló i Cassadó era un líder destacat dels obrers catalans amb gran carisma i capità de la Milícia Nacional, que dirigí diverses lluites amb notable èxit, la més important de les quals va acabar amb la prohibició per part del capità general Ramón de la Rocha, que els industrials tèxtils de Barcelona utilitzessin les màquines denominades “selfactines”. D'un nivell cultural no habitual va tenir encesos debats amb persones com l'economista i jurista que va ser ministre d'hisenda el 1868 Laureà Figuerola, sobre lliurecanvisme i proteccionisme.

El març de 1855 fou nomenat capita general de Catalunya Juan Zapatero Navas en lloc de Ramón de la Rocha que fou destituït. Zapatero era un militar dur, sense escrúpols i simplista, amb nul-la capacitat política, obsedit per acabar amb les faccions carlines i sobretot, amb la lluita obrera molt activa i desafiant en aquells moments. Dintre d'aquest context s'ha d'entendre el fet d'implicar Barceló amb el robatori i crim del mas de Sant Jaume: s'havia de produir un escarment i seria en la seva persona perquè servis d'exemple.

Les confessions de Melis els hi havia obert les portes. Van detenir a Josep Barceló la nit del 27 d'abril i posat sota la jurisdicció militar. L'11 de maig, Pau Melis que havia sigut condemnat a morir al garrot, va entrar en capella i al vespre Josep Barceló fou conduït a on aquell esperava la seva hora per fer un acarament davant el fiscal. Melis ratificà que Josep Barceló havia estat l'instigador del crim i robatori del mas de Sant Jaume a Olesa de Montserrat. Fins aquell moment s'havia especulat que a Pau Melis li seria commutada la pena de mort i, segurament per això es va mantenir en la seva declaració, però tot fou debades; el van ajusticiar a dos quarts de vuit del matí del dissabte 12 de maig.

El 4 de juny de 1855 a la sala de vistes de la presó de la Ciutadella es formà el consell de guerra que havia de jutjar a Josep Barceló utilitzant el testimoni d'una persona que havia estat executada dies abans i que no va poder ratificar les seves declaracions davant el tribunal. El van condemnar a mort.

A Josep Barceló el van executar al garrot a les 7 hores i 20 minuts del dia 6 de juny de 1855 al portal de Sant Antoni de Barcelona. En previsió d'aldarulls populars el capità general Juan Zapatero va declarar l'estat de guerra mobilitzant tota la força militar de què disposava i la va distribuir per tota la ciutat.

Dues setmanes després de l'execució del líder obrer, el dia 21 de juny de 1855, Zapatero suprimí totes les associacions obreres i confiscà llurs béns; es retornava a la clandestinitat. La resposta no es va fer esperar; el 2 de juliol esclatava la primera vaga general que es convocava a Espanya i que es va estendre a tot Catalunya.

En els fets del mas de Sant Jaume hi va haver nou garrotats, el darrer, la torna, pesava més que tots els altres junts.

Fonts: -Josep Mª Sibina i Alsina. “Josep Barceló i el robatori de Sant Jaume”. Autoedició, Olesa de

Montserrat (1998).

-Josep Mª Sibina i Alsina. “Carlins. Matiners, facciosos, trabucaires”. Autoedició, Olesa de

Montserrat (2006)

-Manuel Bofarull i Terrades. “Crims a la Catalunya del segle XIX”. Cossetània Edicions,

Valls (2008).

-Josep Benet i Casimir Martí. “Barcelona a mitjan segle XIX. El Moviment Obrer durant el

Bienni Progressista (1854-1856)”. Curial Edicions catalanes, Barcelona (1976).

-Per a una àmplia contextualització dels fets del mas de Sant Jaume en relació a la situació histórica vegeu

http://segledinou.cat/wp/tiempo-de-lucha-obrera-1854-1856/

EL CRIM DEL MAS DE SANT JAUME D'OLESA. SET ASSASSINS AGARROTATS. (Primera part)

Ja era negra nit aquell 29 de març del 1855 quan uns homes, disfressats amb uniformes de mosso d'esquadra, es van presentar a l'isolat mas de Sant Jaume del terme municipal d'Olesa de Montserrat i van trucar al portal que ja era tancat. El Llorenç Sanahuja, l'amo, va treure el cap per una finestra, i un romanço ens explica que el que dirigia el grup li va dir,

Abrid, no temais, señor.

En esta casa he llamado

por cumplir con un deber

y un gran servicio prestaros.

Esta noche sin tardar

deben venir a robaros

y nosotros entraremos

para prender los malvados.

Des que havia acabat la “guerra dels matiners” (segona guerra carlina) sis anys abans, als camins i contrades eren sovintejades per partides de bandolers que no havien sabut o pogut adaptar-se i aquesta mena de situacions no eren estranyes. Així doncs, confiat dels uniformats, el Llorenç els franquejà el pas i una vegada a dins aquests van mostrar les seves veritables intencions. La casa era habitada per la família Sanahuja Nicolau que era formada pel Llorenç que, com hem dit, era l'amo, la seva dona i els seus dos fills, el noi que es deia Josep i la noia (no he trobat el nom de l'esposa ni la filla). Els facinerosos van

desproveir les dones d'anells i arracades i les van tancar al rebost, mentre als dos homes els van lligar a sengles cadires al costat de la llar de foc i poder escorcollar tranquil-lament la masia buscant diners i béns de valor. No van trobar res de bo i davant la negativa de l'amo i el seu fill a dir-los on eren els diners van col-locar les cadires amb ells lligats, sobre la foguera de la llar i els van sotmetre al turment del foc. Les dones sentien els crits i pel forat del pany del rebost veieren al paorós suplici. Una vegada van aconseguir el que volien els malfactors van fugir per a on havien vingut, deixant pare i fill molt malferits. El pare va sobreviure però el fill, Josep, morí al cap de poc.

La investigació del robatori i el crim la va dirigir el tinent coronel dels mossos d'esquadra Josep Antoni Vidal Pujadas, home conegut per obeir cegament als seus superiors polítics o militars, astut, de mètodes poc ortodoxes, amb una densa xarxa d'espies i delators escampada per tot el territori i obsedit amb els seus dimonis particulars, com ho estava també el seu superior el capità general Juan Zapatero Navas: els carlins, el moviment obrer i la seva suposada relació. És important retenir aquesta dada

Quinze dies després, a la nit del 13 al 14 d'abril es va anunciar la detenció de set individus com a sospitosos. Eren: Joan Poyo, natural de Lleida i dirigent de la colla, fou capità del bàndol carlí i ajudant del general Savalls; Josep Duràn, Antoni Geis i Maties Valldeperes d'Olesa de Montserrat; Antoni Aguiló, no se sap si de Cabrils al Maresme o Cambrils del Baix Camp o el del Solsonès; Francesc Arqué, també capità carlí, de Torrebesses i Jaume Torres de Granollers. Foren acusats d'assassinat, amb els agreujants de despoblat, nocturnitat, anar armats, abús de confiança, premeditació, acarnissament, usurpació de funcions d'una força pública...i, provats aquests delictes, condemnats a la pena de mort al garrot.

El 23 d'abril de 1855, dia de Sant Jordi, a les nou del matí van ser ajusticiats públicament a Barcelona, Joan Poyo, Antoni Aguiló, Francesc Arqué i Jaume Torres. El dia abans, 22 d'abril, a les quatre de la matinada havien traslladat als tres condemnats olesans, Durán, Geis i Valldeperes a Terrassa i el 24 arribaven a Olesa de Montserrat.

A les 7 del matí del dia 25 d'abril van ser conduïts fins al cadafal que s'havia instal-lat a la Plaça Nova, on s'esperaven el poble i el rector. Primer fou garrotat Antoni Geis, després Maties Valldeperes i finalment Josep Duràn. Segons documentació i diaris de l'època, acabades les execucions el rector d'Olesa va fer un sermó al públic que havia presenciat el terrible acte pregant al jovent que escarmentés d'aquells infeliços i visquessin segons els preceptes de l'Evangeli, i als pares que eduquessin els seus fills segons aquells preceptes i els allunyessin de les males companyies.

Amb aquestes execucions semblava que quedava tancat el cas del crim del mas de Sant Jaume, però de cop i volta aparegué un vuitè personatge.....

Fonts: 

-Josep Mª Sibina i Alsina. “Josep Barceló i el robatori de Sant Jaume”. Autoedició, Olesa de

Montserrat (1998).

-Josep Mª Sibina i Alsina. “Carlins. Matiners, facciosos, trabucaires”. Autoedició, Olesa de

Montserrat (2006)

-Manuel Bofarull i Terrades. “Crims a la Catalunya del segle XIX”. Cossetània Edicions,

Valls (2008).

-Josep Benet i Casimir Martí. “Barcelona a mitjan segle XIX. El Moviment Obrer durant el

Bienni Progressista (1854-1856)”. Curial Edicions catalanes, Barcelona (1976).

SOBRE CULTURA POPULAR: ELS MISTERIS, LA IMPOSTURA SUBVENCIONADA (amb tot el respecte i consideració)

El juny de l'any 1911 el Rei Alfonso XIII assistia a la cloenda del XXII Congreso Eucaristico Internacional celebrat a Madrid. El 30 de maig del 1919 el mateix monarca presidia l'acte de consagració d'España al Sagrado Corazón de Jesús; consagració renovada pel dictador Francisco Franco l'1 de juny del 1969 amb la presència dels Principes de España Juan Carlos i Sofia. Entre el maig i juny de 1952 a Barcelona es celebrava el XXXV Congreso Eucaristico Internacional que va permetre al franquisme la seva primera apertura al món gràcies a la guerra freda i l'Església Catòlica Apostòlica i Romana. El 16 de desembre de 2015 l'Ajuntament d'Olesa, amb el suport dels grups municipals suposadament laics, Bloc Olesà, ERC i PSC, va declarar els “Misteris” com a "Festa d'interès local".

Sabeu quina diferència hi ha entre tots aquests fets?. Que els congressos eucarístics i les consagracions sacres es van fer en contextos de manca de llibertat religiosa i política en concubinat entre el poder temporal i el poder espiritual, mentre que la declaració festiva d'interès local dels "Misteris" es va fer en un context de teòrica separació de poders gràcies a una Constitució que garanteix l'aconfessionalitat (o laïcitat) dels poders públics.

La proposta festiva interesadament local, es va fonamentar en la llarga tradició dels “Misteris” i el benefici econòmic que reportaria a Olesa l'assistència de visitants d'arreu. I, sobretot, en la possibilitat que el "Col-lectiu Misteris d'Olesa" pogués demanar subvencions per a les seves activitats. ¿és creïble que persones de tot arreu vinguin a visitar la tarda de dijous sant i tot el divendres sant una sèrie d'escenes del Via Crucis, i que siguin capaces d'omplir els calaixos de comerços i restaurants?, ¿quina mena de despeses necessita subvencionar amb diners públics el col-lectiu dels “Misteris”?.

Els Misteris tenen un caràcter religiós catòlic perquè s'exposen imatges pròpies d'aquesta confessió. Ara bé, s'ha de ser creient o no per participar de l'esperit dels Misteris d'Olesa? Molta gent em diu que no, i m'ho crec; però, amb els meus ulls de descregut i, em penso, fins i tot amb els d'algun cristià, veig que no deixa de ser un retorn nostàlgic i acrític a una mostra del nacional catolicisme per part d'algunes persones que els van viure a la seva infantesa i/o joventut

.

Només cal veure la pàgina web del "Col·lectiu Misteris d'Olesa" per donar-nos'en compte: "L'any 1969 amb les noves directrius que es van aprovar en el Concili Vaticà II i també per la decisió consensuada d'alguns sacerdots de la Diòcesi de Barcelona entre els quals hi havia el de la Parròquia d'Olesa, Mn. Jaume Serrano, deixaren d'exposar-se al públic els nostres Misteris, igual que deixaren de fer-se les processons a la nostra vila, entre elles la de Setmana Santa, que van quedar en l'oblit durant dues llargues dècades. (....) Molta gent va témer, fa uns anys, que l'influx conjugat amb una secularització de la societat i de la cultura, i les reformes de Concili Vaticà II, anessin afeblint el fervor del poble, protagonista d'aquestes manifestacions. Gràcies a Déu, això no ha estat així a Olesa de Montserrat.".

És veritat que del 1969 al 2017 ha plogut molt, però si aprofitant-se de la involució que va iniciar el Papa Joan Pau II, es vol tornar a la religiositat, anterior al Concili Vaticà II, d'una Espanya negra dominada pel franquisme, a mi em fa por pel caràcter totalitari d'aquell catolicisme. Però ja s'ho faran, els qui hi volen tornar perquè s'ho creuen i els qui ho accepten sense criteri per quedar bé davant vés a saber qui, o els hi fa gràcia recuperar la "tradició". Afortunadament i contràriament el 1969 cadascú és lliure de creure o fer el que vulgui (si mes no de dret, de fet és més discutible), això si, sempre que no es vulgui imposar al demès de forma clara o amb subterfugis.

Divendres Sant (Olesa de M., 1962). Font: L'Abans

Però no parlo de totalitarisme i subterfugis en va, sinó perquè, i torno a la web del "Col·lectiu Misteris d'Olesa", el rector catòlic es permet dir que "Cal que, en visitar aquests Misteris, fem pregària en bona sintonia amb Jesús i amb tota la comunitat cristiana, en definitiva, amb tot Olesa de Montserrat, que, fidel a les seves tradicions, ha fet possible que arribi fins als nostres dies aquesta bonica tradició" .

De debò pensa el dirigent de l'església catòlica a Olesa que els 24.000 i escaig olesans som tots cristians? Es veu que no hi ha olesans musulmans, ni testimonis de Jehovà, ni protestants i molt menys agnòstics o ateus. Absolutament tots els olesans són catòlics practicants de missa dominical que es creuen i coneixen, fil per randa, els dogmes de la Santíssima Trinitat, la Immaculada Concepció, la Infal·libilitat Papal (quan parla assegut) etc.... i per tan fervorosos seguidors de la Ruta dels Misteris. Per favor a mi que no m'hi barregi. Els respecto i passo pacientment l'anomenada Setmana Santa, però demano el mateix respecte..

A partir d'aquest axioma tot és justificable, fins i tot que l'ajuntament, que s'ha manifestat oficialment laic o aconfessional (és veritat que gairebé per força, com si no s'hi estès constitucionalment obligat), hagi declarat els Misteris festa d'interès local, això si, amb el miratge de què una festa tan arrelada a l'imaginari col·lectiu és visitada per tota una multitud de persones vingudes d'arreu i porta innombrables beneficis econòmics al comerç local.

Ja perdonareu aquest pobre descregut, però em fa l'efecte que amb l'excusa d'un suposat benefici col·lectiu, es vol subvencionar amb diners públics uns olesans electoralment interessants, que tenen tot el dret a manifestar les seves conviccions religioses, interessades o no, però que no deixen de ser personals i, sincerament, penso que el que no es pot fer és vendre amb diners públics l'espectacle i la impostura d'una suposada fe massiva per amagar la realitat d'una Olesa que gairebé no practica la religiositat de la fe catòlica. Com a tot arreu.

Al final he fet meva la màxima de Raimon: “més val no ser entès que romandre callat”. Ja ho he dit, mira.

 

LA SETMANA TRÀGICA A OLESA DE MONTSERRAT. LA REPRESSIÓ

Ja hem pogut coneixer seguint els documents que consten a l'Arxiu Històric Municipal, com va transcórrer la Setmana Tràgica a Olesa de Montserrat (si no, cliqueu aquí i aquí). Però que va passar després?. Seguim-ho també amb els documents de l'Arxiu Històric Municipal.

L'historiador Josep Termes escriu a propòsit de la Setmana Tràgica que a Catalunya ”(...)acabada la revolta, va produir-se una forta repressió, amb centenars de detinguts i sembla que amb dos mil exiliats a França (o fugits, simplement, que després retornaren). Molts lerrouxistes foren interrogats, o processats. E. Iglesias, Zurdo Olivares, Valenti Camp, Guerra del Rio, Ardid, H. Giner. Tots defugiren la responsabilitat en els fets i l'atribuïren a l'anarquisme, refirmaren la seva estima a l'Exèrcit i recordaren l'odi que sentien per ells els de Solidaridad Obrera. Algunes d'aquestes declaracions serviren per condemnar a mort Francesc Ferrer i Guàrdia” (1).

A Olesa hem vist que “Fraternidad Republicana” no va tenir protagonisme en els fets, sinó que, fins i tot, fou un element de col-laboració i control, però com adherida al Partit Republicà Radical (lerrouxistes) en va patir les conseqüències. El 23 d'agost de 1909 el governador civil ordenà a l'ajuntament que clausurés els locals de “Fraternidad Republicana”, ordre que es va complir immediatament, demanant, però, l'alcalde, que es permetés deixar una porta oberta perquè pogués entrar i sortir el conserje, ja que hi tenia la residència, petició que fou denegada. Foren processats per la justícia militar, acusats de rebel-lió el Primer Tinent d'Alcalde Joan Tost Pavia que fugí, el regidor Jaume Ros Tort i el president de la fraternitat Tomàs Canut.

Per altra banda el 23 de setembre es rep un primer requeriment del “Juzgado de Instrucción del Centro de Reclutamiento de Tarrasa nº 65”:

En méritos de la causa que me hallo instruyendo sirvase remitirme a la brevedad posible los certificados de conducta de los paisanos del margen con el fin de poderlos incluir en dicha causa , así como también los nombres y apellidos y señas particulares que pueda reunir referentes a unos vecinos de esa llamados el uno Paulino, el otro José María y el otro el segundo Alcalde, los tres desaparecidos de esa ciudad por resultar cargos sobre ellos en la presente causa a fin de reclamarles por requisitoria

…....

Tarrasa 23 Septiembre 1909

El Comandante Juez Instructor

Sr. Alcalde Constitucional de Olesa de Montserrat (rebut el 25-9-1909)

(marge que es diu) Jaime Solsona Font

Amadeo Sastre Valls

José Guixá Pechame

Jaime Ros Tort

Julio (…?) (…?)

Manuel Guillamón Alejandro

Pascual Guillamón Alejandro

Pedro Grau Aymá

José Sagués Delgado

Tomás Dinarés Santandreu

Maria Oleart Bou

Aurora Tort Martells

En dates posteriors, els requeriments s'amplien a més persones: Fidel Martells Carreras, Damian Torras Costa, Francisco Batlló Boada, Miguel Casanovas Oleart, Juan Valldeperas Carreras, Manuel Bonafont i Miguel Dinarés Sanahuja.

De tots ells l'alcaldia expedeix per al jutjat militar certificats de “bona conducta”, excepte per a Tomàs Canut Pros i Juan Tost Pavia que només és de “conducta”(no diu bona conducta). De Miguel Dinarés s'informa que “La conducta observada por el vecino Miguel Dinarés Sanahuja mientras ha permanecido en esta, ha sido un poco incorrecta dado su temperamento bastante nervioso, y que si mal no recuerdo, ha sufrido tres arrestos en la carcel por riñas; y que el referido paisano, en vista de los datos adquiridos, resulta no le vieron en los dias 27, 28 y 29 de julio último entre las masas de revoltosos por decirse estaba enfermo” i per això el jutge insta el metge Antonio Blanxart que certifiqui “los dias del mes de julio en que asistió, al expresado paisano, si estuvo enfermo”. Del jove Juan Valldeperas Carreras certifica que “de unos diez y siete años de edad, ha observado hasta la fecha buena conducta y que si ha hecho una mala acción quizas fue debido a la juventud o a algún individuo que le ha querido mal. De l'expòsit Manuel Bonafont, també de disset anys informa que “vive en el día de la fecha y reside, según noticias, en la carcel de la ciudad de Tarrasa desde los primeros dias de la última semana”. Ja el febrer de 1910, el Jutjat municipal d'Olesa reclama de l'Alcalde la recerca i conducció d'Aurora Tort Martells que vivia al carrer Coscoll nº 27, i el 17 de febrer, l'Alcalde respón que fa dies que no viu a Olesa.

Les actuacions judicials no degueren anar a mès perquè a l'acta del ple municipal del 14 de desembre de 1909 podem llegir que

“En este acto el Sr. Mongay propone que conste en acta haber visto con gusto la venida de su compañero de consistorio D. Juan Tost y la de los demas vecinos que estaban presos, eso demuestra que los cargos que les habián hecho no eran ciertos, toda vez que el Tribunal Militar sobresiguió la causa, añadiendo daba las gracias a todas las personas que habían intervenido por la libertad de los detenidos. (...)

A petición del Sr. Carrera se acuerda felicitar al Ejercito Español por la brillante campaña de Melilla y por la paz lograda y que se comuniqué al Exmo. Sr. Capitán General de Cataluña el presente acuerdo participándole al propio tiempo que veria con gusto la Corporación que usare benevolencia con los presos de los sucesos de Julio último.”.

També es va tornar a obrir la seu de la “Fraternidad Republicana” com podem deduir d'aquesta sol-licitut:

Sr. Alcalde Constitucional de Olesa de Montserrat

Muy apreciable Sr.: Deseariamos de su bondad nos permitiese celebrar un mitin pro presos que tendrá lugar en la Fraternidad Repúblicana a las nueve y media de la noche en el día veinte y tres del corriente mes.

Fabor (sic) que esperamos de su bondad vernos complacidos, dandole las gracias anticipadas quedan de V. atento SSS

El Comité Republicano

Presidente

Tomas Canut

…....Olesa de Montserrat 21 de Enero de1910

Tanmateix algun ciutadà olesà -que no se sap qui és- quedà exclòs de l'amnistia pel que podem concloure de la literalitat de l'acta del Ple de 22 de gener del 1910:

“A renglón seguido preguntó el Sr. Ribas a la Presidencia los trabajos que se habian hecho durante este año a favor del fugitivo de esta villa después de los sucesos y habiendole contestado no se había hecho ninguno, se acuerda nombrar en comisión a los Sres. Mongay y Ribas para hacer las gestiones necesarias a fin de alcanzar la amnistia del que falta a esta población.”.

No deixa de ser curiós que el regidor conservador Ignasi Ribas Durán fos nomenat per aquesta comissió perquè moments abans, en aquest mateix Ple havia manifestat que “estaba conforme en pedir benevolencia con los presos pero no la libertad de todos porqué entiende debe hacerse justicia.”.

I aquestes són les dades de què disposa l'Arxiu Històric Municipal sobre els fets de la Setmana Tràgica a Olesa de Montserrat.

(1) Historia de Catalunya dirigida per Pierre Vilar, Josep Termes, volum 6, Edicions 62, primera edició en rústica: març de 1999, p. 221

NOVES SERVITUDS

BORSA DE VALORS DE MADRID

Una mostra de la lògica implacable dels nostres neoliberalistes l'acaba de donar Isabel Díaz Ayuso, que no renovarà el contracte temporal de tants/es / treballadors/es / de la sanitat que han estat en primera línia de dedicació i d'infecció lluitant contra el coronavirus en instal·lacions precàries, sense horaris reglamentats i sense protecció adequada. Si l'atabalada Isabel sabés expressar-ho d'una manera lògica (la lògica en general queda més enllà del límit de les seves aptituds), diria segurament el que va dir don Rodrigo Rato a ocasió cèlebre d'una pandèmia financera anterior: «És el mercat, amic. »

Després de ser aplaudits totes les tardes a les vuit, els herois sanitaris als quals tant devem tornaran al no-res d'on van sorgir, per provar sort en els serveis d'ocupació. El mateix els passarà als reposadors de supermercat, als transportistes, als empleats de fleques o de càtering i a altres figures de treballadors precaris, que ens han estat rigorosament necessaris durant la crisi i que passaran a ser de nou flexiblement innecessaris quan la crisi hagi estat superada.

Llevat que fem entre tots alguna cosa per ells.

Això no va de teletreball, ni de robotització, ni de financerització. Això va de lluita de classes, dispensin vostès la paraulota, col·locada avui en dia fora de les normes de la correcció política.

Ja va dir el poeta llatí Horaci, fa un munt de segles, que de res els serveix als que solquen la mar canviar de cel, si no canvien també d'ànima. Això ens passa ara: de res ens servirà dir que "ja res serà igual", si seguim entestats a mantenir les mateixes estructures i les mateixes condicions lleonines de treball.

Sembla que hi ha algú que considera que la lluita de classes va ser un moment interessant d'una Història social ja definitivament morta i enterrada. Ara hauríem entrat en el lluminós regne de la flexibilitat.

Anem a pams. Flexibilitat màxima en l'ocupació, per l'ocupador. Inflexibilitat, màxima també, per a l'empleat, obligat a acceptar sense discutir el plec de condicions que se li presenta, i obligat a més a signar la liquidació quan les "condicions objectives" així ho demanen.

És el fantasma d'una nova servitud el que recorre avui el món. Segles enrere existien els serfs de la gleva, subjectes a treballar el terrer per al senyor sense redempció possible. Després va venir la fàbrica, que va ser acollida com un alliberament però va acabar per imposar cadenes forçoses igual de pesades. El sindicalisme va batallar contra els nous "mals usos" que afligien a l'obrer industrial d'una manera diferent, però no menys greu, que la del pagès per compte d'altri. Les victòries i les derrotes es van alternar en aquella pugna entre capital i treball, en la qual cadascú era molt conscient de la trinxera que defensava.

Avui es diria, si escoltem alguns, que la "informalitat" i la "flexibilitat", les “start-ups” i la nova emprenedoria, proposen un panorama nou i un horitzó més alt per al treball. No és així. Es nega la substància mateixa del treball, la seva entitat, el seu valor de canvi. Es reclama al treballador que surti en escena “just in time” quan se'l necessita, i se l'acomiada immediatament quan la dificultat productiva ha passat. Se li nega tant en el contracte com en l'acomiadament el seu valor com a persona, es desconeixen els drets que li són deguts per la seva utilitat al comú. Tot s'enfoca cap al guany, l'increment del PIB, la fluctuació dels valors en les borses, la prosperitat privada i la misèria pública.

Es considera un desastre sense precedents que el producte interior brut retrocedeixi un 8%. Però és només una estadística. Els molt rics perdran el 8% dels seus fons invertits en valors segurs; els qui no són rics ja havien perdut des d'abans aquest valor abstracte i sense percentatge quantificable que tan sols "se suposa", com es deia del valor als “quintos” a la “mili”.

(traduït al català del blog PUNTO Y CONTRAPUNTO)