 |
| BORSA DE VALORS DE MADRID |
Una mostra de la lògica
implacable dels nostres neoliberalistes l'acaba de donar Isabel Díaz
Ayuso, que no renovarà el contracte temporal de tants/es /
treballadors/es / de la sanitat que han estat en primera línia de
dedicació i d'infecció lluitant contra el coronavirus en
instal·lacions precàries, sense horaris reglamentats i sense
protecció adequada. Si l'atabalada Isabel sabés expressar-ho d'una
manera lògica (la lògica en general queda més enllà del límit de
les seves aptituds), diria segurament el que va dir don Rodrigo Rato
a ocasió cèlebre d'una pandèmia financera anterior: «És el
mercat, amic. »
Després de ser aplaudits
totes les tardes a les vuit, els herois sanitaris als quals tant
devem tornaran al no-res d'on van sorgir, per provar sort en
els serveis d'ocupació. El mateix els passarà als reposadors de
supermercat, als transportistes, als empleats de fleques o de
càtering i a altres figures de treballadors precaris, que ens han
estat rigorosament necessaris durant la crisi i que passaran a ser de
nou flexiblement innecessaris quan la crisi hagi estat superada.
Llevat que fem entre tots
alguna cosa per ells.
Això no va de
teletreball, ni de robotització, ni de financerització. Això va de
lluita de classes, dispensin vostès la paraulota, col·locada avui
en dia fora de les normes de la correcció política.
Ja va dir el poeta llatí
Horaci, fa un munt de segles, que de res els serveix als que solquen
la mar canviar de cel, si no canvien també d'ànima. Això ens passa
ara: de res ens servirà dir que "ja res serà igual", si
seguim entestats a mantenir les mateixes estructures i les mateixes
condicions lleonines de treball.
Sembla que hi ha algú
que considera que la lluita de classes va ser un moment interessant
d'una Història social ja definitivament morta i enterrada. Ara
hauríem entrat en el lluminós regne de la flexibilitat.
Anem a pams. Flexibilitat
màxima en l'ocupació, per l'ocupador. Inflexibilitat, màxima
també, per a l'empleat, obligat a acceptar sense discutir el plec de
condicions que se li presenta, i obligat a més a signar la
liquidació quan les "condicions objectives" així ho
demanen.
És el fantasma d'una
nova servitud el que recorre avui el món. Segles enrere existien els
serfs de la gleva, subjectes a treballar el terrer per al senyor
sense redempció possible. Després va venir la fàbrica, que va ser
acollida com un alliberament però va acabar per imposar cadenes
forçoses igual de pesades. El sindicalisme va batallar contra els
nous "mals usos" que afligien a l'obrer industrial d'una
manera diferent, però no menys greu, que la del pagès per compte
d'altri. Les victòries i les derrotes es van alternar en aquella
pugna entre capital i treball, en la qual cadascú era molt conscient
de la trinxera que defensava.
Avui es diria, si
escoltem alguns, que la "informalitat" i la "flexibilitat",
les “start-ups” i la nova emprenedoria, proposen un panorama nou
i un horitzó més alt per al treball. No és així. Es nega la
substància mateixa del treball, la seva entitat, el seu valor de
canvi. Es reclama al treballador que surti en escena “just in time”
quan se'l necessita, i se l'acomiada immediatament quan la dificultat
productiva ha passat. Se li nega tant en el contracte com en
l'acomiadament el seu valor com a persona, es desconeixen els drets
que li són deguts per la seva utilitat al comú. Tot s'enfoca cap al
guany, l'increment del PIB, la fluctuació dels valors en les borses,
la prosperitat privada i la misèria pública.
Es considera un desastre
sense precedents que el producte interior brut retrocedeixi un 8%.
Però és només una estadística. Els molt rics perdran el 8% dels
seus fons invertits en valors segurs; els qui no són rics ja havien
perdut des d'abans aquest valor abstracte i sense percentatge
quantificable que tan sols "se suposa", com es deia del
valor als “quintos” a la “mili”.
(traduït al català del
blog PUNTO Y CONTRAPUNTO)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada