divendres, 27 de març del 2020

URBANITAT, BONS "MODOS" I ENSARRONADES



Corria l'any 1966 jo feia el “Segundo de Bachillerato” als “Padres” de Sant Feliu de Llobregat.  Se'ls hi va passar pel cap de donar-nos unes classes de “Urbanidad” que no estaven als programes oficials d'estudis i a on pretenien donar-nos -tendres infants- unes normes de comportament social i cortesia.

L'encarregat d'impartir docència sobre la matèria va ésser el Padre Dionisio, un venerable i ancià prevere que un dia ens va  plantejar el problema de com podíem compaginar el Quart Manament de la Llei de Deu que obliga honorar i  obeir als pares, amb el compliment estricte del Vuitè  quant la mentida et ve induïda pel teu propi progenitor. Deixant de banda els bons “modos” de la  família, moralment el dilema era gros ja que incomplir qualsevol dels dos preceptes i morir-se de sobte sense confessió volia dir anar de cap a l'infern i a mes a mes provocar en el teu pare uns terribles remordiments de per vida.

La cosa va anar així, si fa no fa:

“Queridos niños. Suponed que vuestro padre os dice
-Hoy vendrá a verme el Sr. X pero yo no tengo ganas de verle, así que cuando suene el timbre abres y le dices que no estoy.

¿Que debéis hacer para no ofender a Dios, o bien desobedeciendo a vuestro padre o bien mintiendo?. Pues muy sencillo. Cuando llegase el Sr. X deberíais decirle: -Sr. X, mi padre en este momento no esta. En ese instante girareis la cabeza y disimuladamente musitareis:  (-para verle a usted.)”.

Amb aquesta anècdota -certa i real com la vida- m'han vingut al cap molts polítics, molts, però sobretot tres, que havent estudiat amb el jesuïtes de León, l'un, amb els capellans del internat del Santuari del Collell a la Garrotxa, l'altra, i el tercer introduït en la "finezza" vaticana,  possiblement són coneixedors i practicants d'aquesta tècnica que els va servir per plantar-nos  la bleda al clatell.  Ah¡¡ en queda un altre, però aquest va rebre educació laica al Liceu Francès i no tenia por d'anar a l'nfern per dir mentides.

dilluns, 23 de març del 2020

EPIDEMIES: L'ANY DEL CÒLERA A OLESA DE MONTSERRAT




L'any 1854 Espanya patí un brot epidèmic de còlera (Còlera Morbo en deien) i Olesa de Montserrat no se'n va escapar.

El malaguanyat Josep Maria Sibina, va trobar dades d'aquesta epidèmia a l'Arxiu Històric Municipal i  per això sabem que l'Ajuntament va suprimir la Fira de Sant Bernat que s'havia de celebrar el 20 d'agost d'aquell any, i amb data 13 d'agost s'ordena a un tal Francesc Casals “que la casa de camp que és als defores de la vila anomenada “Les Illes” es faci servir de “Lazareto””. Un "lazareto" (llatzeret en català) és un hospital o edifici similar, més o menys aïllat, on es tracten malalties infeccioses i s'hi reclou als malalts
l
No devia ser gaire escrupolós l'Ajuntament en el compliment de les ordres sanitàries que havia donat el govern perquè el 5 de setembre de 1854 la Diputació de Barcelona va remetre ofici a l'Alcalde d'Olesa Miquel Tobella Oliver que deia així:

“A pesar de las reiteradas órdenes que se han comunicado por este Gobierno de Provincia, nos consta de una manera positiva, que se siguen adoptando por esa municipalidad las medidas más absurdas en perjuicio de los forasteros procedentes de los puntos invadidos por el Cólera Morbo.
Prevengo a V. que al recibo de la presente no levante la cuarentena o cordon sanitario que tiene establecido, permitiendo la libre circulación de gente por este término municipal. Exigiré a V. Sin contemplación, alguna fuerte multa sin perjuicio de lo demás a que haya lugar por su remarcable desobediencia.”.

Tres dies després -el 8 de setembre- fou cessat Miquel Tobella i nomenat nou alcalde Josep Pascual Carreras.


diumenge, 22 de març del 2020

OLESA DE MONTSERRAT 1908, EL RECTOR I LA BONA SOCIETAT ES QUEIXEN: En el "Café del Siglo" se exhiben mujeres que ora cantan, ora bailan o sirven de camareras"


A l'Arxiu Històric d'Olesa de Montserrat he trobat aquest curiós escrit de data 24 de juliol del 1908 dirigit a l'alcalde, encapçalat pel rector de la Parròquia de Santa Maria, refrendat per cinc senyores de virtuosa conducta i amb l'adhesió de vint-i-nou homes que representaven la millor societat olesana de començaments del segle XX i gent de bé, a on s'hi diu:

Iltre Sr.

Marcelino Garriga Torrens, Cura párroco de la Iglesia parroquial de la villa de Olesa de Montserrat y los demás vecinos de la misma que suscriben, con el mayor respeto acuden a V. y Exponen: Que existe en esta villa un café cantante, o lo que sea, ostentando en su fachada un rotulo que dice “Café del Siglo” en el cual se dan espectaculos públicos reñidos con la moral y la decencia mas rudimentarias; durante las veladas de las vigilias de fiesta y los dias festivos se exhiben mujeres que ora cantan, ora bailan o sirven de camareras, pero siempre en actitudes provocadoras y muy ligeramente vestidas; allí acuden jovenes de todas las edades, impuberes inclusive, (aqui no s'enten....)... avidamente la pornografía gráfica en forma la mas escandalosa; así que, confiando en la rectitud y honorabilidad de V. Rendidamente

Suplican: se digne poner fuerte e inmediato correctivo al dueño de dicho café, prohibiendole severamente la admisión de tales mujeres, para que no sufrán detrimento por mas tiempo la religión, la moral, la pureza de costumbres y hasta la paz de las familias, cuyas madres ven con dolor intenso como los hombres hasta los niños pierden la fe, el producto de su trabajo y la salud.

Justicia que esperan alcanzar del recto proceder de V. cuya vida guarde Dios muchos años.

Olesa de Montserrat 24 de Julio de 1908.”

L'alcalde era el republicà federal Josep Canals Bou que es va apressar a firmar un Decret d' Alcaldia, citant al propietari del “Café del Siglo”, José Vila Dagá, pel 30 de juliol que a la compareixença va manifiestar que “en su establecimiento no ha celebrado nunca ni celebra ningún espectaculo público contrario a la moral, y que la mayoria de los firmantes no lo pueden adverar, cuanto se expresa en la denúncia, por no concurrir o frecuentar su establecimiento y suplica al Sr. Alcalde que delegue a un empleado de su confianza para presenciar los espectaculos que dá en su establecimiento á fin de convencerse de que es falsa en todas sus partes la denuncia formulada....”.

No he trobat el resultat final de tot aquest assumpte. No sé si l'alcalde va enviar algun funcionari a presenciar els espectacles i fer el corresponent informe, i no sé si alguns dels firmants van seguir anant al “Café del Siglo” (recordem que el cafeter va dir, que la “mayoria de los firmantes no lo pueden adverar” referint-se a la moralitat dels espectacles, per tant, hi havia una “minoria” que eren clients del “Cafe del Siglo” i si que ho podien adverar?).

dissabte, 21 de març del 2020

EL MISTERIÓS CAS DE LA BIBLIOTECA DEL METGE CARRERA I L' “INDEX LIBRORUM PROHIBITORUM”. UNA HISTORIA OLESANA DELS TEMPS DE LA DICTADURA DE PRIMO DE RIVERA.


Que en sabem els olesans d'en Francesc Carrera Lamich, el metge Carrera?.

A la pagina web de l'Ajuntament d'Olesa de Montserrat s'explica que Francesc Carrera Lamich va néixer a Santa Coloma de Queralt (1849) i arribà a Olesa l’any 1882, a 33 anys. L’any 1883 se li donà la plaça de metge de la vila on va exercir (al carrer de la Senyora) conjuntament amb el doctor Antoni Blanxart. Participà de la política municipal com a regidor de l’Ajuntament del 1906 al 1910 i del 1912 fins al 1916. A causa de la seva delicada salut, va deixar d’exercir la medicina l’any 1922. En morir sense descendència el 1924, cedí tot el seu patrimoni personal a l’Ajuntament, facilitant, entre d’altres actuacions, la construcció de l’Escola Mare de Déu de Montserrat. El 25 de setembre de 1925 es posà el seu nom a un carrer del municipi (mal anomenat al nomenclàtor com “Metge Carreras” en comptes de “Metge Carrera” i no hi han noticies que l'Ajuntament tingui intenció d'esmenar l'error).

Al testament, atorgat el 20 de juny de 1923, Francesc Carrera va nomenar marmessors “...a Don Salvador Casas y Baltasar, propietario de Olesa, Don Arsenio Sala y Dinarés, farmaceutico de Tarrasa, y Don Francisco Badia y Tobella, abogado de Olesa de Montserrat, confiriendoles, juntos y a solas, las facultades necesarias para el desempeño de dicho cargo...” alhora que, després d'establir el que llegava a la seva dona Dolores Gonzalez Muñoz, també els nomenava “...En todos mis restantes bienes y derechos, de cualquier clase o especie que sean, que deje a mi fallecimiento, sea cual fuere el titulo, razon o causa por que correspondan....herederos de confianza...” (1), no és cert, doncs, com afirma la web municipal, que cedis tot el seu patrimoni personal a l'Ajuntament.

Qui eren els marmessors i hereus de confiança del metge Carrera?. Salvador Casas i Baltasar, un dels mes grans propietaris olesans, era en aquell moment alcalde d'Olesa de Montserrat nomenat per Reial Decret (tinguem en compte que el Regne d'Espanya estava en plena dictadura del general Primo de Rivera), Arseni Sala i Dinarés era farmaceutic i va ser molts anys subdelegat de Farmacia del partit judicial de Terrassa i director-cap del Laboratori Microbiologic de Terrassa i Francesc de Paula Badia i Tobella era un advocat nascut a Olesa que aconseguì plaça de notari a Terrassa i profundament catòlic.


Del patrimoni personal d'en Francesc Carrera m'interessa parlar de la biblioteca, que segons un article publicat a una revista terrassenca anomenada La Acción del 12 febrer de 1926, era una gran biblioteca amb llibres de totes les tendències i camps del saber a on s'hi trobaven autors francesos, com ara Hugo, Voltaire i Renan; russos, com Tolstoi i Dostoievski, italians, com D'Annunzio i Lambros; castellans, com Galdós i Valera, valencià com Blasco Ibañez... (2).

El fet és que en aquell article de La Acción i en un altre del 2 d'abril, trenta olesans preguntaven als marmessors de Francesc Carrera per la biblioteca del metge, sobre els destí que se l'hi havia donat, ja que corrien rumors de que part dels llibres havien sigut cremats. Contestava el 9 abril en la mateixa publicació Arseni Sala i Dinarés explicant que s'havien dividit els llibres en “dos clasificaciones: cientificos y literarios” i que els primers s'havien entregat a un “estudiante pobre de medicina” i “en lo referente a la sección literaria, el albaceazgo acordó donar algunos volúmenes al ilustre Ayuntamiento de Olesa para formar la base de su futura Biblioteca Municipal; se repartieron muchos otros entre todas las entidades locales y, los restantes, se entregaron a varios amigos del finado, entre ellos nosostros........Los únicos libros que se quemaron , y quizá ello dio pábulo y fundamento a los infundados rumores que La Acción se hizo eco, fueron varias colecciones de periódicos y revistas.....por el estado deplorable en que se encontraban...” (3).

La polèmica a Olesa es va deixar morir fins que el 1928 va saltar a Terrassa l'escàndol de la Biblioteca Soler i Palet d'on s'havien retirat llibres inclosos en l'Index de llibres prohibits per l'Església Catòlica. L'encarregat de donar les oportunes explicacions fou el membre del Patronat Soler i Palet Francesc de Paula Badia i Tobella (recordem que era marmessor de Francesc Carrera) que va argumentar “l''Església, posseïdora de la Veritat, no tem la veritat i la mentida sols serveix per la lluïssor d'aquella. Sols hem cregut que certs textos podrien ésser nocius a alguns lectors. Cal ser molt escrupolós des del Patronat, a no servir obres deshonestes.....A més l'article tercer del Concordat i el dret canònic és prou clar parlant de llibres bons i dolents" (4).

El cas d'Olesa de Montserrat i la biblioteca del metge Carrera es torna a plantejar a la revista L'Opinió del 10 de novembre de 1928 on s'escriu que “el Senyor Badia i Tobella, notari de Terrassa, membre del Patronat de la Biblioteca Soler i Palet, que feu retirar (?) en nom del dret canònic part dels llibres de l'Ajuntament terrassenc destinats a engruixir el llegat Soler i Palet, ja havia cremat anteriorment a Olesa de Montserrat part dels llibres del llegat del Doctor Carrera, del qual era albacea testamentari"

La resposta es produí a la publicació de la Parròquia de Santa Maria d'Olesa “Vida Olesana” el mateix mes de novembre a l'editorial sota el títol, amb reminiscències d'Anselm Turmeda, “Llibres fan bé. Llibres fan mal. Llibres fan l'home infernal” on s'hi escriu “...alguns anonims olesans (defensen) que el bé i el mal, la veritat i la mentida mereixen igual consideració; que les biblioteques populars tenen de servir llibres sense limitacions, lo que és igual a dir prescindint de tota acció educativa....Esceptic¡ No trovaras la veritat entre els sofismes....estudis desordenats, ni llegint novel-les que compatricis califiquen de “grandes filosofos”....ni en la sala d'espectacles sensuals adhuc es califiquin d'instructius.....Cal treurer la brossa perqué el camí no es perdi.”(6).

Possiblement mai sabrem si es van cremar llibres de la biblioteca d'en Francesc Carrera, si se'n van estripar o algú se'ls va quedar, però de la actuació que s'ha explicat, d'en Francesc de Paula Badia a Terrassa i l'editorial de “Vida Olesana” se'ns planteja la possibilitat, mes enllà del dubte raonable, de que hi va haver censura civil i/o eclesiastica. El fet objectivament cert, però, es que ni a la Biblioteca Municipal Santa Oliva ni a l'Arxiu Historic Municipal d'Olesa de Montserrat hi ha cap mena de referència sobre el fons bibliografic per a constituir la biblioteca municipal a què feia referencia Arseni Sala i Dinarés, un dels marmessors i hereus de confiança del metge Carrera. On van anar a parar els llibres?.

1. vid. “Entorn d’un Patronat de la Biblioteca Soler i Palet”, Germans Badia i Tobella. “Terme” núm. 22, 2007, pp. 220-223.Terrassa.
2. vid. “L'afer Soler i Palet”, Joan Pérez i Ventayol. “Terme” núm. 21, 2006, p.198, nota 36 (La Acción, 12 de febrer del 1926. "Cuestión que conviene ser aclarada"). Terrassa.
3. vid. “Metges, cirurgians i apotecaris d'Olesa de Montserrat”, Àngel Manuel Hernandez i Cardona. p. 228. Seminari Pere Mata de la Universitat de Barcelona. Reial Academia de Medicina de Catalunya. Barcelona, 2013..
4. vid.“L'afer Soler i Palet”, Joan Pérez i Ventayol. “Terme” núm. 21, 2006, p.189. Terrassa.
5. ibid. p. 198, nota 35.
6, vid, “Vida Olesana”, núm. 51, novembre 1928, p.1. Olesa de Montserrat.

dijous, 19 de març del 2020

LA LLEI DE L'EMBUT, ESTRET PER A MI AMPLE PER A TU. MODESTES REFLEXIONS JURÍDIQUES CONTRA LA GRAN CACICADA (SEGONA I ÚLTIMA PART).


Fragment de"L'extracció de las pedra de la follia" (Hieronymus Bosch)
Us demano paciència perquè és una mica llarg i fins i tot avorrit, però us vaig dir que a partir del dia 27 de març hi hauria la segona part de la “Llei de l'embut” i aquí us la deixo, abans d'hora perquè no sé si el dia 26 hi haurà Ple. Si voleu llegiu-ho i tingueu en compte que estar informat és bàsic per a opinar (vegeu els antecedents de tot plegat fent clic aquí i aquí per refrescar la memòria)..

Vaig escriure fa dies que la barroera maniobra de la Junta de Portaveus de l'Ajuntament d'Olesa de Montserrat per amagar a la ciutadania el posicionament dels grups municipals amb relació al govern de coalició i progrés de l'estat, era una cacicada que ni a l'egregi patrici Alfons Sala li hagués passat pel magí. Deixant de banda dos dels tres pretextos per denegar el tràmit de la moció de MOVEM OLESA (MO), 1) que no s'havia obert expedient i 2) que no s'havia presentat l'acord de l'assemblea de MO, ambdós defectes esmenables i dels quals ni tan sols es va intentar l'esmena (Jordi Martínez ho va dir), ¿té fonament jurídic tal cacicada?. Jo penso que no, i provaré d'explicar-me. Abans, però, i com a qüestió prèvia, cal dir que he trobat a faltar per part de l'Ajuntament, el compliment de l'obligació legal de comunicar en forma a MO, com a part interessada, la resolució presa motivant-la i fonamentant-la. Un primer defecte formal.

Si m'heu fet cas i refrescat la memòria com us he demanat a dalt -si no ho heu fet no segiu perquè no entendreu res-, analitzem el tercer pretext -el suposat “esperit” de la norma- per a denegar el tràmit i per aixó endinsem-nos dins del Reglament Orgànic Municipal (ROM), en concret als Articles 4 i 83.

L'article 4 del ROM forma part del Títol preliminar, s'anuncia com “Interpretació del Reglament” i literalment diu: “La facultat d'interpretar aquest Reglament correspon al Ple Municipal, prèvia consulta a la Junta de Portaveus, que ho farà segons el sentit propi de les seves paraules en relació amb el context i atenent fonamentalment, l'esperit i la finalitat perseguida en redactar els preceptes controvertits. La interpretació haurà de fer-se sempre en el sentit més favorable als drets de representació política i en general a la normativa aplicable”, és a dir, recull gairebé fil per randa el que diu l'article 3 del Codi Civil (CC).

Una primera ullada ens permet veure una altra possible infracció formal del citat article 4, en quan la Junta de Portaveus s'ha donat a si mateixa una facultat d'interpretació de la norma que només correspon al Ple, ja que la seva funció és merament consultiva. Per aquest motiu ¿la decisió presa per la Junta de Portaveus a l'“interpretar” el ROM podria ser nul-la per manca de competència orgànica d'acord amb l'article 62 de la llei de procediment administratiu i s'hauria de traslladar al Ple?, pregunto.

Anem ara per l'article 83 del ROM i el posarem en relació amb el 4.

L'article 83, anunciat com “Dret d'intervenció en els plens municipals i d'incorporació d'una proposició”, forma part del Títol tercer (Drets de la ciutadania) i literalment diu al començament -que és el que interessa als nostres efectes-: “1. La ciutadania i/o representants d'entitats i associacions que vulguin intervenir directament i oralment en relació a algun dels punts inclosos en l'ordre del dia de la sessió, ho hauran de sol-licitar a l'alcaldia, amb una antelació de dos dies a la seva celebració. “

La Junta de portaveus, sense que el Ple li ho demanes, va començar per “interpretar” l'Article 83 per l'últim dels motius previstos, a l'Article 4 en relació amb el 3 del Codi Civil -és a dir atenent a un suposat “esperit”-, no pel primer motiu per ordre que és “segons el sentit propi de les paraules”. El raonament va ser que l'”esperit” de l'article 83 no preveu que es pugui aplicar a partits polítics sense representació al Ple, ja que seria una forma “impròpia” (sic -Jordi Martínez ho ha dit-) de participació, i es van quedar tan amples.

Caldria aclarir primer si els partits polítics són entitats de caràcter associatiu o no tenen aquesta naturalesa. El dret d'associació es reconeix a l'article 22 de la Constitució (CE) i els partits polítics queden definits a l'article 6. La sentència del Tribunal Constitucional (STC) 56/1995 ens diu que “El derecho de asociación consagrado genéricamente en el primer apartado de este precepto (es refereix a l'article 22 CE) es un derecho que se concreta en los distintos tipos de asociaciones que libremente pueden crearse por lo que el mero hecho de que la Constitución regule aspectos especificos de las mismas en otros preceptos no supone necesariamente la consagración de un derecho de asociación distinto. (....) esto no significa que al crear y participar en un partido se este ejerciendo un derecho distinto del derecho de asociación. Los articulos 6 y 22 deben interpretarse conjunta y sistematicamente sin separaciones artificiosas”.

Aclarida la qüestió, apliquem la primera i preferent de les formes d'interpretar les normes (article 4 del ROM i 3 del CC), és a dir “el sentit propi de les seves paraules”. Aquí hauríem de fer servir el principi general del dret que ens ensenya que “allò que la llei no distingeix, nosaltres no ho hem de distingir” i si el ROM ens parla d'entitats i associacions sense distinció d'objectius i finalitats i els partits polítics, com diu el TC, són associacions, no poden quedar exclosos de l'abast de l'Article 83 del ROM. “Allò que està clar no cal interpretar-ho” diu un altre principi general del dret i per això no pot el Ple i molt menys la Junta de Portaveus sense que li ho demani el Ple, interpretar de manera restrictiva una norma atribuint a les paraules un abast més reduït o restringit del què resulta del seu propi significat.

Ara si, anem a l'argument més “important” (Jordi Martínez torna a parlar) per justificar la inadmissió de la moció de MO: L'”esperit” de la norma (Article 4 del ROM i 3 del CC). Aquest “esperit” (Jordi Martínez altra vegada) es resumeix en el fet que els redactors i ponents que van discutir el ROM de 2019, volien excloure expressament els partits polítics sense representació municipal, fossin o no fossin reconeguts com a associacions o entitats, perquè no s'immiscuissin de forma “impròpia” al Ple (Jordi Martínez de nou).

Conèixer la veritable intenció de qui fa una norma no és fàcil i s'ha de demostrar si no volem caure en subjectivismes. Com s'acredita o es demostra l'”esperit” d'una norma per a interpretar-la?. A mi se m'ocorren quatre formes: 1) Fent un acte de fe (descartat), 2) llegint l'exposició de motius de la norma a interpretar (el ROM del 2019 no en té), 3) llegint, escoltant o visualitzant els suports documentals que recullen la discussió feta pels ponents de la norma controvertida (em temo que inexistents) i 4) anant als precedents històrics (en aquest cas el ROM del 2000, amb relació al Reglament de Participació Ciutadana també del 2000).

No ens quedarà més remei que anar als precedents històrics i aquí descobrim la gran fal-làcia. Se'ns vol fer creure que l'article 83 del ROM de 2019 és un element innovador redactat de bell nou amb la intenció (esperit) de què només fos utilitzat per entitats i associacions “no polítiques” que abans havien de fer servir els partits representats en el Ple com a transmissors de les seves propostes i així, ara ho podran fer directament ¡¡tot un avenç de la “participació” i la “democràcia”¡¡. Res més fals. L'”innovador” article 83 del ROM del 2019 és còpia literal i exacta de l'article 17 del Reglament de Participació Ciutadana (RPC) del 2000, que, segons la seva Disposició Addicional Segona desenvolupava el Títol Tercer del ROM del 2000 (RPC que, per cert, no ha estat derogat expressament i encara està a la pàgina web de l'Ajuntament i pot portar a un conflicte de normes). Poca llum ens dóna la literalitat i exactitud entre els dos reglaments que no sigui confirmar-nos en el camí d'interpretar segons el sentit propi de les paraules, no distingir el que no està distingit i no interpretar allò que és clar i meridià. De debò que dinou anys després, l'actual Junta de Portaveus i els redactors del ROM del 2019 pretenen conèixer l'”esperit” que guiava als redactors del ROM i el RPC del 2000?, si alguns ni eren regidors ni els interessava la política, altres ni vivien a Olesa i altres estudiaven primària¡¡¡; més aviat sembla un “esperit” creat “ad hoc” per impedir que la molesta moció de MOVEM OLESA arribés al Ple i destapés les impostures i vergonyes dels grups municipals.

Però, i si ens creguéssim i acceptéssim que aquest era l'”esperit” autèntic de l'Article 83 del ROM? Que passaria?. Al meu entendre la decisió de la Junta de Portaveus, a més de nul-la, com he dit, seria anticonstitucional per vulnerar l'Article 14 de la CE que prohibeix qualsevol mena de discriminació. Hi ha discriminació (negativa) quan es dóna un tracte desigual entre grups que tenen un “status” en principi igual i això comporta un element de distinció injusta, immotivada i arbitraria en la imposició de càrregues i distribució de favors segons es cita al “Diccionario Unesco de Ciencias Sociales”. Em pregunto i no trobo resposta, per què MOVEM OLESA com a associació ha de ser de pitjor condició que el Billar Club Olesa, el Col-lectiu de Misteris o els Amics de l'Orgue i de les Arts, posem per cas, i més quan com a associació política (partit) l'Article 6 de la CE li dóna la capacitat d'expressar el pluralisme polític i ser instrument fonamental per a la participació política com a “asociaciones cualificadas por la relevancia constitucional de sus funciones” (STC 10/1983). La lògica i el sentit comú ens ensenya que és una reducció a l'absurd prohibir la participació política d'associacions polítiques utilitzant justament aquella part del ROM que, suposadament, vol propiciar la participació política ciutadana.

En resum, penso que la decisió de la Junta de Portaveus de no admetre a tràmit la moció de MOVEM OLESA de suport al govern de coalició i progrés perquè fos discutida pel Ple Municipal d'Olesa de Montserrat no va seguir la forma legal de comunicació als interessats i mancava de fonamentació causant indefensió, no es va permetre l'esmena de defectes esmenables, és nul-la per manca de competència orgànica de la Junta de Portaveus i anticonstitucional per discriminatòria. És la meva, penso que fonamentada, opinió.

PS. Endevinalla: Si heu seguit atentament l'escrit, ¿podeu deduir quin va ser el crani privilegiat pensant de la gran cacicada?... Si. Bingo¡¡

dimarts, 17 de març del 2020

MUSTAFA ICHIOVEN I MOHAMED EL EMRANI. DUES PERSONES INTIMAMENT LLIGADES A LA CULTURA OLESANA.



¿Algú a Olesa de Montserrat recorda a Mustafà Ichioven i Mohamed El Emrani?. Ho dubto, però són dues persones íntimament lligades a la cultura olesana. No han escrit cap “Passió” com en Joan Povill, ni són escultors com en Amadeu Paltor, ni teòrics tèxtils i musicòlegs com en Daniel Blanxart, ni arquebisbes com en Ramon Torrella, tampoc humanistes com en Cebrià Montserrat (o Cipriano quan exercia de censor eclesiàstic i atorgava el “Nihil obstat”), ni tenen cap carrer a Olesa al contrari que tots els que he anomenat.
Recordeu: Mustafà Ichioven i Mohamed El Emrani són els dos encofradors que el migdia del 22 de desembre de 1998 van perdre la vida en quedar sepultats per una esllavissada de terra mentre feien els fonaments de la nostra “Casa de Cultura”.
La “Casa de Cultura” s'inaugurà el 26 d'abril de 2003 i dues plaques recorden l'equip tècnic del projecte i l'alcalde del moment, però ni un record pel Mustafà Ichioven i el Mohamed El Emrani, ni un. 

Quina merda de societat que cal recordar-li l'obvietat que va deixar escrita Bertold Brecht a “Preguntes d'un treballador que llegeix".

Qui va construir Tebes, la ciutat de les set portes?
Als llibres hi ha noms de reis.
Van arrossegar els reis els blocs de pedra?”.

I m'he recordat que fa ben bé un any i mig -o potser dos- vaig presentar a la Comissió de Nomenclàtor Municipal un escrit proposant que la Casa de Cultura o, si mes no, una de les seves sales d'actes i exposicions, portés els seu nom. Encara espero resposta del regidor de cultura que ja ho era a l'anterior govern i ho és a l'actual.



dimarts, 10 de març del 2020

LA LLEI DE L'EMBUT, L'ESTRET PER A MI L'AMPLE PER A TU (PRIMERA PART)



Segons sembla les resolucions de l'Ajuntament d'Olesa de Montserrat ja no es comunicaran per escrit als interessats com obliga la llei de procediment administratiu, sinó de viva veu i si tens la sort de què el regidor Jordi Martínez (que, es veu, és l'encarregat) et trobi pel carrer i tingui la “deferència”, és a dir l'amabilitat i/o cortesia, de fer-ho. Un dret de ciutadanía i deure de l'administració pública s'ha convertit de cop en un acte de “benevolença”

Si més no això es va insinuar al darrer ple municipal i així ho ha viscut MOVEM OLESA (MO), que d'aquesta peculiar i irregular manera va saber que la moció de suport al govern de coalició i progrés de l'estat espanyol, que havia presentat a discussió del ple municipal a l'empara de l'article 83 del Reglament Orgànic Municipal (ROM) no s'havia admès a tràmit (si sou persona curiosa i voleu saber més cliqueu aquí).

La voluntat de MO en presentar la moció era que, aprofitant la majoria que tenen al ple els partits representats en el govern de coalició i progrés (Bloc Olesà (BO), soci de Catalunya en Comú, i PSC), posessin de manifest el seu el suport al govern de l'estat enfront de l'hostilitat de les dretes nacionals espanyoles i catalanes. No va ser possible perquè la junta de portaveus unànimement va decidir no tramitar la proposta, ni tan sols posar-la a discussió.

¿Cui prodest?”; qui se'n beneficia?, preguntaven els romans per determinar l'autor d'un acte que restava amagat: En aquest cas excepte al PSC, tothom. Ciutadans, ERC, la CUP i JxCat des de diferents barricades, per no fer publicitat gratuïta a un govern que vol dialogar, i sobretot, un BO sense ideologia, que evita així haver de fer filigranes dialèctiques per dir si dient no, o dient no dient si, i no haver de posar-se en evidencia davant el seu “teòric” soci Catalunya en Comú -mai volgut però interessadament desitjat-, i alhora no trencar-se internament i quedar retratat davant el seu electorat per la impostura. I el PSC? El PSC fent de cavaller de la trista figura, renegant dels seus camarades i lligat a un BO possiblement des del primer ple del mandat actual, en què es va abstenir al votar les retribucions dels regidors sobre la base de no se sap quins compromisos mai explicats, adquirits amb l'alcalde.

Com va impedir la Junta de portaveus municipal que la moció de suport al govern de coalició i progrés presentada per MO passes a ser discutida i votada al plenari i escamotejar el debat a la ciutadania?: doncs matant al missatger. Algú es va inventar la ficció jurídica -comprada acriticament i interessada per tothom- de què l'”esperit” (sic) de l'article 83 del ROM, que permet a les entitats i associacions -sense distinció d'objectius i finalitats- participar i intervenir als plens i incorporar proposicions a l'ordre del dia, no estava pensat perquè en fessin ús els partits polítics que no haguessin obtingut representació. La cacicada, que ni el millor Alfons Sala hagués pensat mai, estava servida i la ciutadania d'Olesa de Montserrat mai sabria les posicions dels seus representants polítics sobre un fet tan transcendental en els darrers anys com la formació d'un govern de coalició i progrés a l'estat espanyol. Després s'ompliran la boca de “transparència” i “participació”.

(a partir del dia 26 de març la segona part de la llei de l'embut, no us la perdeu)