L'HORA DE LES CONSIGNES

La notícia m'ha deixat estupefacte. Cada dia, després que el rellotge de l'Ajuntament de Vic 

(Osona) ha tocat les campanades corresponents a les vuit del vespre, es difon per la megafonia municipal la consigna següent: «No normalitzem la situació d'excepcionalitat i urgència nacional. Recordem cada dia que hi ha presos polítics i exiliats. No ens desviem del nostre camí: la independència de Catalunya.».

No és un somni d'Orwell. Passa cada dia a Vic. Els veïns no s'han queixat i l'Ajuntament està, pel que sembla, orgullós de la seva iniciativa.

Josep Torras i Bages

Però que no s'espanti ningú. Només és a Vic. La seu episcopal va ser ocupada des de finals del segle XIX fins a 1916, any de la seva mort, per monsenyor Josep Torras i Bages, capdavanter del catalanisme conservador. Monsenyor va declarar en una ocasió, amb pompa i circumstància: «Catalunya serà cristiana o no serà.». Va ser aclamat per les forces vives, precedents de l'actual Ajuntament consignista. Monsenyor va convertir la ciutat en una fortalesa espiritual. Aquí queda això.

El PDeCAT ha rebutjat la pujada d'impostos a les rendes més altes. Convindria que tal circumstància es difongués també per la megafonia vigatana. Quan es proposa amb tant fervor la independència, convé especificar a més la qualitat que tindrà aquesta independència en cas de sobrevenir. Fins a quin punt respondrà als anhels d'una vida millor per part dels necessitats, o bé a la pastura desinhibida d'un ramat dòcil i lliurat cegament al guiatge benvolent de les jerarquies. La conxorxa de l'actual moviment independentista amb les rendes altes i l'alt clergat és palès, tant en les línies generals del projecte com en multitud de detalls visibles a contraclaror.

L'historiador Josep Fontana no forma part del cens oficial de les glòries catalanes, com ho denúncia avui mateix des del seu bloc José Luis López Bulla. Abans han estat exclosos de l'Olimp cultural nacionalista el cantant Raimon, el novel·lista Juan Marsé, fins i tot el poeta Salvador Espriu. No diguem ja gent com el Noi del Sucre, Josep Solé Barberá i molts altres de tendència semblant. La consigna pujolista de "fer país" ha d'entendre's avui com "fer el país cada cop més petit".

La vella dicotomia de Torras i Bages, «Catalunya serà cristiana o no serà», va pretendre segurament ser emblema d'una unitat mística en la fe. Avui ressona com un eco d'amenaça als diferents:"Extra ecclesiam nulla salus" (1), etcètera.

(1) Fora de l'Esglesia no hi ha salvació

(Traducció de l'escrit de Paco Rodriguez de Lecea a "Punto y Contrapunto")

L'HISTORIADOR "ROIG I CATALANISTA". EN RECORD DE JOSEP FONTANA

La mort del professor Josep Fontana són d'aquelles que et deixen en la més absoluta orfenesa intel·lectual; no ens podem permetre que qui pensa de debò i ajuda a pensar críticament ens deixi tirats. I no és la primera vegada que em passa; ja vaig patir aquest sentiment amb el Manolo Vàzquez Montalbàn, el Joan García Nieto, el José Luis Sampedro .....gent  que calia escoltar.

Si no ho sabeu i voleu saber qui era Josep Fontana feu clic aquí. Si, ja ho veieu, un historiador (com va dir Rafael El Gallo "hay gente pa tó") que havia après el seu ofici amb Ferran Soldevila, Jaume Vicens Vives i Pierre Vilar i va ser capaç de sintetitzar tres corrents historiogràfiques i donar sentit a la seva feina: la història com a servei a la societat, donant-li eines perquè entenent el passat es pugui comprendre el present i, si la gent vol, condicionar el futur. Ho resumia en el títol d'un llibre: "Història. Anàlisis del pasado y proyecto social".

El seu esperit crític era essencial per a mantenir un compromís social i cívic que el va portar a militar al PSUC durant el franquisme i a donar suport a Ada Colau per a l'alcaldia de Barcelona tot mostrant, alhora, la seva simpatia per les CUP. S'autoqualificava de "roig i catalanista" i malgrat ser independentista va mostrar sense equivocs les seves discrepàncies amb el "processisme".

He tingut la sort de treballar en una feina que m'ha agradat i no em queixo, però la meva vocació frustrada era ser historiador i haver pogut gaudir del mestratge de Josep Fontana, ensenyar història a adolescents i com en una pel-licula m'imagino entrant a una aula el primer dia del curs i escriure a la pissarra com a lema-guia el que diu el Manifest Comunista: "La història de totes les societats que han existit fins avui, és la història de les lluites de classes", i diria als alumnes -Anotin això i no ho oblidin mai. Segur que el professor Fontana ho trobaria una mica simplista però, sense cap mena de dubte, suggerent.

EN RECORD DE LA JOSEFINA PALECHA, LA MARE DE LA IRENE (TAMBÉ MEVA), L'IAIA DELS NOSTRES FILLS, L'ERNEST I LA MARINA.

Quinze dies fa que ens va deixar la Josefina. Sense el seu ajut, la seva comprensió i complicitat el seu company de vida, el Felipe Alcántara, no hauria fet ni la meitat del que va fer per les classes treballadores; va ser una col-laboradora necessària per a delinquir amb gust i ganes contra el franquisme. Em costa mostrar sentiments però supleixo aquesta carencia fent servir les emocionades paraules que la seva filla Irene li va dedicar a l'acte de comiat. Llegiu-les si us plau.

“Queridos compañeros y compañeras, amigos y amigas quisiera hablaros de Josefina mi madre. La mujer anónima de un hombre público comprometido y respetado por los ciudadanos de Sant Feliu. No era una mujer de partido pero tenía claros los valores de la solidaridad, la responsabilidad, la libertad y el respeto a las personas fueran de la condición que fueran. Ella siempre estaba ahí, discreta, sin hacerse notar, pero siempre dispuesta a colaborar.

En los tiempos dificiles de la dictadura: Disimulando ante los vecinos del edificio del que era portera cuando en casa se realizaban reuniones del movimiento obrero. Escondiendo propaganda clandestina en el cuarto de máquinas del ascensor. Sufriendo en silencio cuando sabía que mi padre y yo estábamos en alguna manifestación ilegal.

Con la llegada de la democrácia, ¿quien no recuerda la tortilla de patatas y las croquetas de la Josefina que se vendian y comian en el stand de “La festa de Treball”?. Como las telas que nos repartimos entre las compañeras de partido para confeccionar delantales para el stand, y cosió ella los que me tocaban a mí y los suyos propios.

Quisiera hablaros ahora de como empezó ésta preciosa história de amor de mis padres. Se conocieron en Fraga (Huesca), en la sala de fiesta Florida, donde los jóvenes de los años 50 iban a bailar. La primera vez que mi padre sacó a bailar a mi madre, le dió calabazas, pero mi padre insistió una segunda vez a la que ella no se negó, pero con la condición de que “no la tirara por los aires ni cosas raras” que él acostumbraba a hacer porque le gustaba mucho bailar; situaros en los tiempos del SWING. Al poco tiempo la familia de mi madre, por motivos laborales se trasladaron de nuevo a vivir a Tetuan, y ni la distancia pudo diluir aquello que los dos sintieron. Papá, ante cierta oposición de la madre de Josefina(mi abuela) a que se casaran, fue a buscarla a Tetuan y de todo aquello surge la idea de colocar en el recordatorio un fragmento de una canción que siempre les traía recuerdos preciosos de esa época: “Muñequita linda”.

Luego, cuando mis padres regresaron de Tetuan a Fraga se casaron y vinieron las niñas, mi hermana y yo. Siempre recuerdo a mi madre trabajando, sabía hacer de todo, la ropa que vestíamos nos la hacía ella, ella no era modista, pero se las apañaba, tanto que se atrevió a hacernos el vestido de la comunión, los abrigos, atendía la casa, la pintaba incluso y cuando venía papá de la mina le daba la sorpresa, atendía a las gallinas y conejos y para las Navidades ella hacía las casitas del belén, son recuerdos preciosos entrañables que los llevaré siempre en mi corazón de igual modo que con el cariño que nos educó a mi hermana y a mí, transmitiéndonos los valores que os he dicho al principio de solidaridad, responsabilidad, libertad y respeto.”

Podría seguir durante horas, pero aquí lo dejo amigos míos dandoos las gracias en nombre de la família por vuestro cariño hacía la Josefina.".