AIXÍ, A “BOTE PRONTO” I UNA MICA EMPRENYAT

No ens hem d'estranyar, perquè no podia ser d'una altra manera: els medis de comunicació i persuasió que s'han dedicat a desprestigiar la vaga i als sindicats convocants continuen la seva campanya. Per a ells la vaga general es limita als aldarulls de Barcelona que quatre arreplegats van provocar i que només són una anècdota dins el conjunt de la pacifica i democràtica (si, pacifica i democràtica) mobilització obrera, que es va concretar en una notable aturada de l'activitat i unes concorregudes manifestacions a Barcelona, Girona, Lleida i Tarragona. El que dic de Catalunya ho estenc a la resta del Reino de España. I ja esta, no hi donem mes voltes, tenen el cul llogat i han de lligar el ruc a on diu l'amo. Així doncs normalitat només alterada parcialment per les coaccions i violència sindical.

¡I una merda per a ells!. Jo ho vaig veure i viure. Vaig veure moltes ¡moltes! empreses tancades als polígons industrials on vaig anar. Vaig participar a piquets i no vam exercir cap mena de violència, sense arribar a ser “versallescos” que no cal ( és clar que vam tenir que parar els peus a mes d'un "revolucionari", com també alguns “pacífics” exercents del dret al treball ens van intentar agredir). I per la tarda, a Barcelona, vaig estar a una manifestació amb una assistència de gent com feia anys que no la veia (no la compareu amb la del “dret a decidir” que és fer trampes), pacifica i serena. No cal entrar en cap ball de xifres, no éns entendriem.

La vaga general ha sortit bé tenint en compte la gran segmentació dels treballadors, amb un alt nivell de precarietat laboral, de falsos autònoms, d'aturats..., i malgrat les impies campanyes mediatiques (foteu-vos) ha estat l'exercici voluntari d'un dret col-lectiu i de pràctica democràtica amb un valor afegit importantissim que cal preservar: l'alt nivell d'unió i enteniment que han tingut CC.OO. i U.G.T .

Això es la meva opinió i experiència, ara cal esperar l'anàlisi assenyat que en faran els sindicats. Els altres, feu-me cas, llegiu-los si volèu però no us escalfeu gaire el cap.

Una dada: els gràfics , de "Red Electrica Española" mostren l'evolució del consum electric el día 29 de setembre

¡¡JA HA ARRIBAT EL 29 DE SETEMBRE!!
¡¡TÉNS DRET A FER VAGA!!
LA CONSTITUCIÓ T'HO RECONEIX COM A DRET FONAMENTAL

SEGUEIX EL DESENVOLUPAMENT DE LA VAGA GENERAL FENT CLIC AQUÍ

FALTEN MENYS DE DUES HORES

“Quant els treballadors fan vaga no és que no vulguin treballar sinó, que volen fer-ho en millors condicions”.
va dir Francesc Layret

“¿Per que els empresaris només defensen el dret al treball quan es convoca una vaga?”.
pregunto jo

¡¡FALTA UN DIA I PICO!!

Feu-me el favor de llegir el que va dir el magistrat Falguera Baró

Magnifica (1) i alliçonadora intervenció del Magistrat del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya senyor Miquel Àngel Falguera i Baró al Paranimf de la Universitat de Barcelona el 22-9-2010 a l'acte de suport a la vaga general del 29 S de professors i professores de les universitats catalanes i professionals.

(1) “magnífic-a adj....Caracteritzat per la seva grandesa, bellesa majestuosa, esplendor.” (Diccionari de la Llengua Catalana, Institut d'Estudis Catalans, p. 1158)

Permetin-me que en aquest acte tan important reflexioni com un simple jurista. I, permetin-me també, que recordi que els juristes no parlem de diners sinó de drets. Que la nostra raó de ser no passa per l'increment de les riqueses sinó per l'avanç de la civilitat.

Tinc la impressió que vivim uns temps tan incerts que cal recordar obvietats. Com, per exemple, recuperar el sentit de les paraules. Així, caldrà recordar que, en contra del que se'ns vol fer creure, la democràcia no només és sinònim de llibertat sinó que és alguna cosa més. És clar que no hi ha democràcia sense llibertat. Però la democràcia és també igualtat. I la democràcia és també la fraternitat, és a dir el dret de tots els homes i totes les dones a desenvolupar-se com a persones a partir del reconeixement social d'uns mínims de subsistència. O, com afirmaven els pares constituents nord-americans: el dret a la felicitat.

Ningú no pot ser lliure si no té la possibilitat de desenvolupar totes les seves potencialitats com a ésser humà. D'aquí que Aristòtil caracteritzés la democràcia com "el govern dels homes pobres lliures" a diferència de l'oligarquia, "el govern dels homes rics lliures". D'aquests conceptes simples van sorgir les idees centrals de la Il·lustració, de la qual som fills.

I caldrà recordar també -perquè s'oblida sovint- que els actuals marcs constitucionals dels països occidentals no van aparèixer del no-res, sinó que són fruit de l'immens esforç de les persones pobres, més o menys lliures, al llarg de dos segles . Que són la conseqüència de la lluita, la sang i el patiment de la pobresa laboriosa. Després que dues generacions de treballadors europeus i nord-americans deixessin la vida en els camps de batalla en les dues guerres mundials es va aconseguir un pacte social transcendental que va comportar noves regles de repartiment del pastís de la riquesa (que, certament, obviava la realitat dels països menys desenvolupats), recuperant un model social que havia estat mínimament dissenyat per les constitucions de Weimar i Querétaro.

Tot i això, fa un quart de segle -arran de l'aparició del que es coneix com neolliberalisme- les condicions contractuals han canviat. I d'aquesta manera els valors constitucionals s'han vist pervertits. Encara que ningú ho digui, els textos de les nostres cartes magnes han quedat en paper mullat, en simples declaracions sense contingut.

Al llarg d'aquests anys, els juristes hem vist, estupefactes, fins a quin punt les conquestes de civilització eren posades en solfa; com el dret havia de sotmetre's a l'economia.

Moltes vegades assistim a discursos oficials que qüestionen la igualtat i la fraternitat per "antigues" i reivindiquen una suposada "societat del risc" que comporta la instauració del neodarwinisme social. Ara som més desiguals que fa unes dècades. En altres paraules, els rics són més rics i els pobres més pobres. I no només en escales dels països opulents, també a nivell mundial com constata l'OIT. Discursos i polítiques que reclamen "menys Estat" i "menys regulació", és a dir, l'abandonament de la intervenció de la societat com a col·lectiu en les relacions privades, de tal manera que els més poderosos acabin imposant els seus interessos.

En aquest marc els juristes hem assistit, bocabadats, a la negació de que la propietat té una finalitat social, tal i com afirmen la majoria dels textos constitucionals occidentals. I, així, el triomf a la vida sembla passar pel simple enriquiment i no per la auto-emancipació individual i col·lectiva de l'ésser humà i la millora de les nostres societats. Un enriquiment a qualsevol preu i a costa dels altres: la caiguda del concepte de ciutadania social a favor de l'individualisme descarnat.

Hem assistit a la negació dels drets i valors col·lectius a favor de l'individualisme en contra del que afirmen les Constitucions. Cada vegada són més freqüents les polítiques, declaracions i normes que qüestionen als sindicats, la negociació o el dret de vaga. En aquests precisos moments tenim clars exemples. Se'ns diu -i se'ns vol fer creure- que aquestes institucions col·lectives, conquerides per històriques lluites desiguals, impedeixen el creixement econòmic.

S'ha retallat la solidaritat social a través d'una política fiscal regressiva. I això ha comportat l'increment de la desigualtat, en drets bàsics, com el dret a l'ensenyament, el dret a l'habitatge, el dret a la tutela judicial efectiva, els drets de conciliació de la vida laboral i efectiva o les situacions de dependència . El sistema de Seguretat social -la gran conquesta de la pobresa laboriosa i el màxim exponent de la fraternitat social- també és negat, perquè se'ns diu que afecta l'economia i ens fa incapaços d'afrontar i encarar els riscos els riscos de les societats modernes. Constantment apareixen estudis -directament o indirectament pagats per entitats financeres- que indiquen la impossibilitat de pervivència de l'actual model de previsió social, amb gran ressonància en els mitjans de comunicació que oculten les pèrdues elevades dels sistemes privats de previsió. Mentrestant, les nostres pensions es van reduint i s'endureixen els requisits d'accés.

Amb l'excusa de l'ocupació -excusa que la pràctica ha demostrat ser falsa- portem cinc anys de retallades dels drets dels treballadors davant els empresaris. I assistim a la regulació de majors facilitats per a l'acomiadament i greus limitacions del seu posterior control judicial.

Assistim a un ús abusiu de la mà d'obra estrangera en un interessat disseny de lleva d'un autèntic exèrcit industrial de reserva que abarateix els costos salarials. I, en paral·lel, assistim també a l'increment preocupant de discursos xenòfobs i actuacions dels governs dels països rics que incompleixen els tractats internacionals.

Amb aquestes polítiques contràries a la igualtat i a la fraternitat som cada vegada menys lliures. Perquè assistim a uns moments en què els vots dels homes pobres lliures no serveixen de res per delimitar les grans polítiques socials i econòmiques. Aquestes polítiques es dissenyen en organismes i corporacions transnacionals que no han estat votades per ningú ni ningú les votarà. I som menys lliures perquè tota veu mínimament crítica no només és omesa sinó cremada inquisitorialment a la plaça pública.

L'actual crisi no és imputable als treballadors i als pobres homes lliures sinó a aquestes polítiques neolliberals. No deixa de ser sorprenent que, poc després de l'inici de la crisi, veus destacades comencessin a parlar de reformar el sistema, de regular l'economia. Va ser una idea efímera. Una vegada que els homes lliures van pagar de la seva butxaca els excessos financers, la conclusió dels poderosos va ser que aquestes polítiques suïcides havien de incrementar-se. Van dir que eren els pensionistes, els empleats públics i les persones dependents que havien de pagar les conseqüències. Que la solució a la crisi era menys igualtat i menys fraternitat. Que havia de continuar retallant els drets dels treballadors i els sindicats. Han omès que la causa de l'actual situació no és la igualtat sinó precisament les retallades dels drets constitucionals de les persones.

Per això, la meva associació professional, Jutges per la Democràcia, ha decidit donar públic suport a la vaga general del proper 29 de setembre. Perquè essencialment nosaltres som juristes i la nostra passió és el Dret. Algú podria dubtar i pensar que els motius de la vaga en res ens afecten, que són cosa dels treballadors i els sindicats. Qui així pensi s'equivoca. El que ens juguem aquest dia és molt més que el redactat d'unes lleis. El que ens juguem és si el nostre futur el decidiran els nostres vots o les organitzacions financeres internacionals. El que ens juguem és si optem per la democràcia o per l'oligarquia.

JOSE ANTONIO LABORDETA EN EL RECORD

".....Quiero daros vida, provocar nuevos actos,
y calculo por eso, con técnica, que puedo.
Me siento un ingeniero del verso y un obrero
que trabaja con otros a España, a España en sus aceros...."

(Gabriel Celaya, "La poesia es un arma cargada de futuro")

“MOTION INDUCED BLINDNESS”

Si et quedes mirant al centre d'aquesta imatge (la creu negra), veuràs que els punts roses es tornen verds, per al cap de 10 segons desaparèixer. El fenomen és conegut com "ceguesa produïda pel moviment" (Motion Induced Blindness) i posa de manifest que quan el cervell se li presenta un estímul de contrast s'inclina al més predominant, sacrificant la seva atenció a certs aspectes dins del camp visual. El més curiós és que aquest fenomen el podríem experimentar en alguns casos a la vida diària, sense que ens n'adonem.

Vegeu alguns altres exemples d'il·lusions causades per la “Motion Induced Blindness” a on l'estímul de contrast predominant serien els medis de comunicació i persuasió:

-Per crear llocs de treball , eliminar el frau i l'abús en la contractació temporal i reduir l'atur cal abaratir les indemnitzacions per acomiadament i permetre la desvinculació de les empreses dels convenis col-lectius.

-Per a fer front al deute i a la situació econòmica causada per la crisi financera són necessaries polítiques d'austeritat i per tant retallar, antre d'altres, despeses socials.

-En aquests moments de crisi és bò abaixar els impostos a les grans fortunes i grans empreses per evitar una fuga de capitals necessaris per a la recuperació econòmica.

-La negociació col-lectiva no es positiva ni pel país ni l'ocupació.

-La historia demostra que les vagues com a forma de mobilització i lluita col-lectiva dels treballadors no serveixen per a res.

-Els sindicats, que només tenen presents als treballadors amb treball fix, són anacrònics i corporativistes.

ESCOLTEM ALS MÉS GRANS QUE JA TENEN EL CUL PELAT I LES HAN VIST DE TOTS ELS COLORS

Ens diuen des del blog "Según Antonio Baylos..." que després de la concentració de 19.000 delegats en l'acte central de Madrid del 9 de setembre, amb la presència dels secretaris generals de la CES, John Monks i de CC.OO. i UGT, comencen a sortir a la llum una sèrie de preses de posició de diferents sectors en relació amb l'adhesió a la vaga general del 29-S. Una d'elles, que mereix especial atenció, és el manifest que han signat catorze dirigents històrics de CC.OO. i UGT que van estar presents en la transició democràtica i que van conformar una part important del paisatge personal en el qual la ciutadania identificava als líders sindicals. El text íntegre del manifest, per si el voleu llegir sencer, ha estat publicat en el blog "Desde mi cátedra".

LLAMAMIENTO EN APOYO A LA HUELGA GENERAL DEL 29-S

Por UGT: Nicolás Redondo, Antón Saracíbar, José María Zufiaur, José María Romero, Miguel Ángel Ordóñez, Suso Mosquera, Carlos Trevilla.

Por CCOO: Julián Ariza, Nicolás Sartorius, José Luís López Bulla, Eduardo Saborido, Rafael Pillado, Tomás Tueros, Antonio Montalbán.

El Gobierno, en contradicción con sus promesas electorales y sus declaraciones de no proceder a recortes de derechos sociales, ha adoptado una serie de medidas que entendemos lesivas para los trabajadores y otros colectivos sociales, así como para la recuperación de nuestra economía.(……)

Es preciso destacar que las medidas tomadas tanto en España como en los demás países de la UE se inscribirían en una lógica que, de no combatirse, conducirían a la idea de que para competir en los mercados globales Europa tiene que recortar su Estado de Bienestar. Tal idea no es nueva y se presenta con fuerza cada vez que hay una crisis económica, cuando se pretende presentar como criterios de la ciencia económica lo que no es más que vieja ideología conservadora de sobrada insolvencia. Lo peligroso de un periodo como el actual es que en él concurren la hegemonía política de la derecha en casi toda Europa y la falta de un proyecto claro de la izquierda, lo que hace temer que esta vez los recortes pueden ser, si no lo evitamos, además de profundos de difícil arreglo. Y especialmente delicado en el caso de España donde contamos con una derecha que no sólo no ha hecho nada para salir de la crisis sino que acentuaría el carácter anti-social de las medidas.(…..)

Respecto de la reforma laboral, tras la experiencia de más de sesenta modificaciones del Estatuto de los Trabajadores, algunas tan profundas como las de 1984, 1994 y 2002, su virtualidad ha sido y será prácticamente nula para la generación de empleo pues, de entrada, facilita y abarata los despidos, aumenta el poder de disposición de las empresas sobre la mano de obra, debilita a los sindicatos y hace retroceder el papel del Estado en su función de tutelar las condiciones de vida y de trabajo. El mercado de trabajo es consecuencia del modelo productivo y no al revés. Mientras éste no cambie aquel no se estabilizará.

No es casual que, en este contexto se haya recrudecido, en abundantes plataformas de opinión, la campaña de desprestigio de los sindicatos. Al fin y al cabo son la principal fuerza social que, a pesar de todo, sigue teniendo capacidad para oponerse a estas medidas tan desequilibradas. Sobre los sindicatos recae, a fin de cuentas, buena parte de la responsabilidad de mejorar el modelo social europeo y contribuir a equilibrar la política que emana de las instituciones de la UE. Convendría que las fuerzas progresistas no olvidaran que sólo desde la movilización social a nivel europeo la izquierda retomara el pulso y la capacidad de llevar adelante un proyecto más justo socialmente y económicamente más eficaz. No nos estamos jugando un ajuste para paliar el endeudamiento de un país sino evitar un retroceso histórico de conquistas y derechos de los ciudadanos europeos. No se trata de permanecer estáticos sino de reformar para mejorar y salir de la crisis.

Desde la conciencia de que esto es así, en la convicción de que puede corregirse tal deriva y con la experiencia de que para conseguirlo es necesaria la movilización social, quienes suscribimos este documento - personas que asumimos, en su día, responsabilidades en la lucha de las CC.OO. y UGT durante la dictadura franquista, en el tránsito pacífico a la democracia y en el devenir del movimiento sindical durante el periodo democrático- hacemos un llamamiento a trabajadores y ciudadanos para que participen en las movilizaciones acordadas en unidad por los sindicatos y en la huelga general del día 29 de septiembre. Acción que persigue el objetivo de hacer rectificar la política económica del Gobierno, lesiva para los derechos de los trabajadores, haciéndola coincidir con la jornada de movilizaciones a escala europea convocada por los sindicatos de la CES, pues es en ese espacio, donde se libra la gran tarea de salir de la crisis y mejorar el estado del bienestar. Nos jugamos todos mucho.