LA COMPLICADA LAÏCITAT DE L'AJUNTAMENT D'OLESA DE MONTSERRAT. LA MISSA DE NADAL I LA VARA DE L'ALCALDE, UNA HISTORIA OLESANA DEL 1910

Al meu entendre, el laïcisme a l'Ajuntament d'Olesa de Montserrat és un problema no resolt. Només cal veure el resultat de la discussió i votació de la moció "Per la convivència, la pluralitat i la tolerància. Reafirmem la laïcitat de l'Ajuntament d'Olesa de Montserrat" presentada pel grup de MOVEM OLESA al ple municipal del passat 22 de setembre (si voleu, cliqueu aquí sobre i llegiu).

Un intent d'estudiar el salisme a Olesa de Montserrat fa que em capbussi a l'Arxiu Històric Municipal en la lectura i anàlisi dels llibres d'actes municipals des del 1909. De moment només he arribat al gener del 1911 i no vull fer categories d'anècdotes puntuals ni treure conclusions prematures, però d'aquest tan curt període de temps he pogut llegir uns quants fets i actuacions que, sense tenir un lligam directe amb l'estudi que pretenc, ens mostra una sinuosa i contradictoria relació de l'Ajuntament amb l'Església Catòlica que va des d'una posició totalment subordinada a entreveure's l'inici d'actituds crítiques per part de regidors republicans, sobretot amb l'entrada a l'ajuntament de Joan Tost Pavia del Partit Republicà Radical l'1 de juliol del 1909.

Aixi, veiem com les invitacions del rector de la Parròquia de Santa Maria a què els regidors assisteixin en corporació als oficis religiosos de Setmana Santa, Corpus Christi, Festa Major i Nadal són acceptades sense discussió. Trobem acords del ple municipal perquè l'Ajuntament es faci càrrec del cost dels ciris que portaran els regidors a les processons i de les despeses que suposin el sermó de la Festa major i fins i tot "Que por la alcaldia se contrate la orquesta de esta villa que por turno le corresponda, para tocar en las funciones religiosas que se celebrarán el día de Corpus Christi; y que se le pague la suma que percibió del año último, del capítulo noveno del actual presupuesto.". 

Es produeix una inflexió, però, al Ple del 21-12-1909 en que hi va haver, sense exit, un intent per part del regidor del Partit Republicà Radical Sr. Joan Tost Pavia, que posteriorment seria alcalde, de qüestionar l'assistència en corporació a actes religiosos; dic sense exit ja que "despues de una larga discusión en la que tomaron parte varios Sres. Concejales se pasó dicha invitación a votación nominal, la que fue aceptada por los Sres. Marinello, Carrera, Bou, Cortada, Jorba, Gotsens y Canals y rechazada por los Sres. Tost, Astor y Llongueras.". A partir d'aquesta data cada vegada que la Parròquia convida als regidors a assistir a actes religiosos sovint es produeixen vives discussions entre conservadors i republicans posant-se a votació la invitació i quan aquesta és rebutjada ens trobem que, malgrat tot, els conservadors normalment hi assisteixen exhibint la insígnia del càrrec de regidor.

En aquest sentit, un fet anecdòtic però significatiu es produí el Nadal del 1910, quan Joan Tost exercia l'alcaldia accidental per la mort de l'anterior alcalde Josep Canals. El Ple municipal del 19 de desembre va decidir, sense discussió i per evitar polèmiques, acceptar la invitació de la parròquia a assistir als oficis religiosos de Nadal, però "dejando en libertad de acción a los Sres. Concejales para que fuera el que lo tuviera por conveniente.".

L'alcalde accidental Joan Tost Pavia no hi va assistir als actes religiosos, però si ho va fer el conservador Joan Jorba Matas ¡portant la vara de comandament de l'alcalde!. El Ple del 2 de gener de 1911 va ser tens. L'alcalde accidental va posar el crit al cel (mai més ben dit) i el regidor es va considerar autoritzat a portar la vara perquè la invitació parroquial havia estat formalment acceptada. Transcric com va quedar reflectida la polèmica a l'acta del ple:

"A continuación la presidencia participó a los reunidos que el día de la fiesta de Navidad del Señor, el concejal Sr. Jorba hizo uso en la función religiosa de aquel día, sin su autorización ni consentimiento de la vara insignia de su autoridad y que siendo una extralimitación de atribuciones preguntaba con que derecho se había practicado.
Tomada la palabra por el Sr. Jorba, manifiesta que si usó de dicha vara o insignia de la Alcaldía fué por indicación y de acuerdo del Sr. Casas y demás Concejales que habían asistido a la expresada fiesta religiosa, añadiendo que le fue entregada dicha vara por el alguacil del Ayuntamiento Lorenzo Gotzens. Llamado este expone que habiéndole mandado sacar dicha vara, lo hizo asi dejandola sobre la mesa.
El Sr. Ribas dice que el alguacil lo es del Ayuntamiento y no solo del Sr. Alcalde y solicita se lea el acuerdo del Ayuntamiento en que se dio cuenta de la invitación del Sr. Cura Párroco. Leido el indicado acuerdo hizo uso de la palabra el Sr. Casas manifestando que le extrañaba se diera al hecho tanta importancia, contestándole la Presidencia que mientras él ostente la representación de la Alcaldia procurará se respete la Autoridad que el cargo significa y que no es quién un Sr. Concejal para atribuirsela sin estar autorizado expresamente.".

La cosa va arribar al Jutje de 1ª Instancia i Instrucció de Terrassa que el 9 de gener de 1911 va enviar a l'Ajuntament el següent ofici: "Espero merecer de V. se sirva librar y remitir certificación en que conste el último acuerdo que se hubiere tomado por la corporación de su presidencia respecto a concurrir a funciones religiosas, a fin de que surta sus efectos en el sumario que instruyo sobre usurpación de funciones."

Encara no sé com va acabar tot plegat. El que si puc dir es que des de la lluita inicial d'aquells laïcistes olesans poc s'ha avançat (si no s'han fet passos enrere) en 105 anys des del moment que en ple 2016, la moció més amunt esmentada per la laïcitat de l'Ajuntament d'Olesa es motiu d'abstenció per part de 12 regidors presumptament d'esquerres.

BANDA SONORA DEL MES DE NOVEMBRE. "La poesía es un arma cargada de futuro", canta Paco Ibañez

Gabriel Celaya

A bon entenedor no li calen gaires paraules. Son temps dolents per a la poesia. No m'explico més.

LA POESÍA ES UN ARMA CARGADA DE FUTURO

(De "Cantos iberos", 1955)

GabrielCelaya

Cuando ya nada se espera personalmente exaltante,
mas se palpita y se sigue más acá de la conciencia,
fieramente existiendo, ciegamente afirmando,
como un pulso que golpea las tinieblas,

cuando se miran de frente
los vertiginosos ojos claros de la muerte,
se dicen las verdades:
las bárbaras, terribles, amorosas crueldades.

Se dicen los poemas
que ensanchan los pulmones de cuantos, asfixiados,
piden ser, piden ritmo,
piden ley para aquello que sienten excesivo.

Con la velocidad del instinto,
con el rayo del prodigio,
como mágica evidencia, lo real se nos convierte
en lo idéntico a sí mismo.

Poesía para el pobre, poesía necesaria
como el pan de cada día,
como el aire que exigimos trece veces por minuto,
para ser y en tanto somos dar un sí que glorifica.

Porque vivimos a golpes, porque a penas si nos dejan
decir que somos quien somos,
nuestros cantares no pueden ser sin pecado un adorno.
Estamos tocando el fondo.

Maldigo la poesía concebida como un lujo
cultural por los neutrales
que, lavándose las manos, se desentienden y evaden.
Maldigo la poesía de quien no toma partido hasta mancharse.
Hago mías las faltas. Siento en mí a cuantos sufren
y canto respirando.
Canto, y canto, y cantando más allá de mis penas
personales, me ensancho.

Quisiera daros vida, provocar nuevos actos,
y calculo por eso con técnica, qué puedo.
Me siento un ingeniero del verso y un obrero
que trabaja con otros a España en sus aceros.

Tal es mi poesía: poesía-herramienta
a la vez que latido de lo unánime y ciego.
Tal es, arma cargada de futuro expansivo
con que te apunto al pecho.

No es una poesía gota a gota pensada.
No es un bello producto. No es un fruto perfecto.
Es algo como el aire que todos respiramos
y es el canto que espacia cuanto dentro llevamos.

Son palabras que todos repetimos sintiendo
como nuestras, y vuelan. Son más que lo mentado.
Son lo más necesario: lo que no tiene nombre.

Son gritos en el cielo, y en la tierra, son actos.

LA POTINERIA DEL BLOC OLESÀ PER A DISSIMULAR QUE "LOS HAN PILLAO CON EL CARRITO DEL HELAO"

Quan pensàvem que la famosa parella Mariano Rajoy i Maria Dolores de Cospedal ja ens ho havia dit tot en l'art de formular sentencies i màximes que innoven i plantegen nous reptes a les ciències polítiques i jurídiques, en trobem una de genial del regidor i portaveu del govern municipal olesà Sr. Jordi Martínez (del BLOC OLESÀ, no cal dir-ho) que el dijous dia 6 en la tertúlia política referint-se a l'associació ANIMALISTES D'OLESA (AD'O) la qualifica de partit polític "que ho és menys" (sic). I ho justifica amb un irrefutable axioma: alguns membres de l'AD'O formen part d'un partit polític ergo l'AD'O es un "partit polític que ho és menys". Aristòtil es remou a la seva tomba aclaparat per raonament tan lúcid.

(feu clic sobre l'adreça per escoltar Olesa Radio i posseu des del minut +/-7) http://www.olesademontserrat.cat/olesaradio/pl11/radio-a-la-carta/id5519/tertulia-politica-punts-de-vista-6102016.htm

Si l'ajuntament declara d'interès local la incontestable teoria jordimartinesiana, Olesa de Montserrat es convertirà d'una revolada en el municipi espanyol (ui¡ perdó) amb més densitat de partits polítics, encara que ho siguin menys, per quilòmetre quadrat. Associacions de veïns, clubs, entitats, empreses, societats, sindicats, corporacions, congregacions, esglésies i confessions de tota mena... els nostrats (a l'entendre de l'alcaldessa) La Passió, els Misteris, etc. etc. quedaran convertits "de facto" en partits polítics que ho son menys.

No és menys genial la teorització, encara no suficientment sistematitzada per l'inefable regidor a la mateixa tertúlia radiofònica, de la figura del que provisionalment podríem anomenar "partit polític per subrogació" o "partit polític suplent" (caldria filar molt prim sobre el concepte, ja que podria produir un trasbals del "corpus doctrinal" del BLOC OLESÁ). És certament notable i hauria d'entrar en els manuals de ciència política, la formulació d'aquesta figura que defineix el partit polític que, sense ser convidat oficialment, compareix a una convocatòria municipal en nom d'un altre partit polític que si havia estat convidat oficialment.

(feu clic sobre l'adreça per escoltar Olesa Radio i posseu des del minut +/-7)

http://www.olesademontserrat.cat/olesaradio/pl11/radio-a-la-carta/id5519/tertulia-politica-punts-de-vista-6102016.htm

No cal explicar que tota teoria prové d'una pràctica prèvia que és la seva base i que en aquest cas, segons ens va comentar el regidor i diletant de la politologia Sr. Jordi Martínez, l'experiment va ser el següent: l'alcaldessa va convidar a una persona del PACMA (partit del tot) a una reunió incomoda i bilateral que li havia sol·licitat l'AD'O (partit que ho és menys) i a on, vés a saber perquè, al final hi van comparèixer cinc persones de PODEM (també partit del tot), sense que cap dels tres regidors assistents (Sr. Segado, Sr. Martínez i Sra. Yañez, del BLOC OLESÁ no cal dir-ho) s'estranyessin malgrat la protesta d' l'AD'O. Prova passada amb èxit: la reunió va resultar un guirigay amb desitjos per part del regidor Martínez de posar morrions a segons qui i sense resultats pràctics de cap mena pels sol·licitants incomodants. La teoria s'ha demostrat valida pels efectes que es busquen.

Deixem de banda el sarcasme. En tota aquesta moguda interessa saber si el regidor Sr. Jordi Martínez ha mentit a la ciutadania, I, si ha mentit, ho ha fet sabent-ho o perquè li han venut una moto. Sigui com sigui el regidor Martínez ha sigut l'encarregat de tapar les vergonyes d'unes autoritats municipals que les han "pillao con el carrito del helao" fent trampes intentant portar una reunió incomoda a la seva cleda. El BLOC OLESÀ, que s'ha omplert sempre la boca de democràcia, participació i transparència ha caigut en els pitjors vicis de qui té majoria absoluta: la prepotència, el menyspreu i la manipulació dels ciutadans.

A propòsit d'aquest despropòsit voldria fer dues reflexions finals des de la meva condició d'adherit a INICIATIVA PER CATALUNYA VERDS (ICV) als socis de CATALUNYA SI QUE ES POT i EN COMÚ PODEM:

A ESQUERRA UNIDA I ALTERNATIVA els hi diria que deixin de ser víctimes de l'esquizofrènia de la doble militància política en què malviuen. No es pot ser com la Rosa d'Alexandria que, diu la cançó, és "colorada de noche, blanca de dia", és a dir, no es pot ser d'esquerres a Catalunya i Espanya, i a Olesa estar diluït en aquesta amalgama de "gauche divine" i conservadorisme tradicionalista clerical preconciliar en què s'ha tornat el BLOC OLESÀ. Que recuperin aquella voluntat de convertir el Bloc en referent d'esquerra transformadora a Olesa que ens van proposar a ICV fa un parell d'anys i que no va reeixir.

I a PODEM els hi diria que, com afirmen ells, la nova política vol nous mètodes de participació i transparència, claredat i valentia. Sincerament, l'actuació de PODEM en tot el que s'ha dit sobre la reunió amb l'ajuntament em sembla sospitosament condescendent i escumosa malgrat que la versió que donen sobre la convocatoria és diferent i enfrontada a la municipal. Haurien d'explicar amb la transparencia, claredat i valentia que he dit abans quin és el seu paper real en tot aquest conjunt de confusions i/o mentides. Està en joc la seva credibilitat com a nou subjecte polític.

BANDA SONORA DEL MES D'OCTUBRE. "Paloma de la paz", canta Chicho Sánchez Ferlosio

Chicho Sánchez Ferlosio

Aquesta cançó del 1964 no ha sigut mai un “hit parade”, ni ha estat mai als “Cuarenta principales”, però es va cantar i escoltar molt fa anys; en determinats ambients i llocs, diguem-ho clar : reunions clandestines al camp, assemblees de treballadors, manifestacions, gresques de diumenge al “Abuelo” de Barcelona, quan després tornaves a casa mig “carregadet” emparat amb l'anonimat que et donava un tren ple de gom a gom....La cantàvem amb més embranzida que la que li dóna el seu autor Chicho Sánchez Ferlosio, és cert, cridant, potser bramant perquè voliem dir a tothom les nostres irrebatibles raons. Ara no la sento mai, enlloc. Potser és que no cal perqué ja no hi ha raons irrebatibles per a cantar-la?.  ¡Ah! jo no la cantava el 1964 si no el 1973, no em feu tant vell.

"M'AVORREIXEN ELS ATEUS PERQUÈ SEMPRE PARLEN DE DÉU", VA DIR L'ALCALDESSA I ES VA QUEDAR TANT AMPLA.

"Catalunya serà cristiana o no serà."
(Atribuït al Venerable Josep Torres i Bages, bisbe de Vic, a la "Tradició catalana", 1892)

"La Nación española considera como timbre de honor el acatamiento a la ley de Dios, según la doctrina de la Santa Iglesia Católica, Apostólica y Romana, única verdadera y fe inseparable de .la conciencia nacional, que inspirará su legislación."

(Ley de Principios del Movimiento Nacional de 17 de maig de 1958)

Font: Ajuntament d'Olesa de Montserrat

Ja veieu que hi ha doctrina per a tothom.

El grup municipal de MOVEM OLESA va presentar al ple del passat 22 de setembre a la consideració dels regidors una moció titulada "Per la convivència, la pluralitat i la tolerància. Reafirmem la laïcitat de l'Ajuntament d'Olesa de Montserrat". Era necessària aquesta moció de reafirmació laica?. Considero que si i miraré d'explicar-me.

No em feu dir l'any perquè no el sé, però l'Ajuntament d'Olesa de Montserrat es va adherir als motius i objectius del Conveni signat el dia 15 de desembre de 2004 entre la Generalitat de Catalunya i la Lliga per la Laïcitat i es comprometia a separar les actuacions pròpies de la gestió municipal de qualsevol manifestació de caràcter religiós (vegeu http://www.laicitat.org/html/mocio_aj.htm). Malgrat això, si mes no en els darrers dos anys si la memòria no em falla, el govern municipal del BLOC OLESÀ, considerat pel regidor Jordi Martínez en una tertúlia radiofònica, com a precursor "avant la lettre" de les actuals confluències d'esquerres, no ha acabat d'entendre que vol dir aquesta separació d'actuacions.

Només cal veure com per la festivitat de Santa Oliva l'Ajuntament d'Olesa de Montserrat

Font: Ajuntament d'Olesa de Montserrat

presideix en corporació oficial, escortats per dos policies locals uniformats de mitja gala, el seguici i posterior ofrena floral a la santa on un ministre de l'Església Catòlica Apostòlica i Romana beneeix l'ofrena municipal. Fins i tot intervé l'alcalde o alcaldessa, que al discurs de l'any 2015 va voler deixar clar que aquell acte religiós era una mostra d'"olesanitat". També cal esmentar com a la Setmana Santa del 2015, des d'Olesa Radio Emissora Municipal en una entrevista radiofònica, l'alcalde d'Olesa de Montserrat va convidar a "tots" els olesans a participar en els actes  religiosos que realitza l'Església Catòlica Apostòlica i Romana. O bé com en el ple municipal del 16 de desembre de 2015 l'Ajuntament d'Olesa de Montserrat va declarar els "Misteris" (exposició pública d'imatges de la passió i mort de Nostre Senyor Jesucrist) festa d'interès local. Tampoc hem d'oblidar com en un altre ple de no recordo quin dia i mes del 2016 l'alcaldessa d'Olesa de Montserrat va dir, visiblement molesta per la intervenció d'un regidor de l'oposició, que "La Passió" és de "tots" els olesans (es referia a l'obra teatral sobre la passió i mort de Nostre Senyor Jesucrist no al patiment del conjunt dels ciutadans olesans).

Amb aquests antecedents d'actuacions preconstitucionals i/o anticonstitucionals de caràcter totalitzador de la societat olesana, plural i diversa, em sembla que estava justificada de sobres la moció per reafirmar la laïcitat de l'ajuntament olesà presentada per MOVEM OLESA. El que no té tanta justificació, al meu entendre, és el resultat de la votació i les explicacions de vot dels diferents grups municipals. Perquè la moció es va aprovar, si, però ¡fixeu-vos bé! per tres vots a favor, un en contra i ¡catorze abstencions!; hi va haver tres absències (a favor: dos del BLOC OLESÁ i un de MOVEM OLESA, en contra: un de CiU -encara es diuen així-, abstencions: nou del BLOC OLESÁ, dos del PSC, dos d'ERC i un del PP). És preocupant que tres partits que es consideren d'esquerres i que, sembla, en el paper consideren als ciutadans iguals, lliures i fraterns, obviïn el fons de la moció que és, ni més ni menys, que garantir que, en l'àmbit municipal, no hi hagi ingerències en l'espai públic amb l'ostentació de simbologia confessional per part de càrrecs públics, electes o no, que han d'eximir-se de cap implicació confessional pública, reservant els actes de culte als quals els dugui la seva consciència a l'estricta esfera de la privacitat, en virtut de què, com mana l'Article 16 de la Constitució, cap confessió té caràcter estatal. Lluny d'això, van justificar la seva abstenció amb arguments totalment peregrins i clientelars: bàsicament que a Olesa no hi havia conflictes, ni enfrontaments religiosos (és cert), que a l'ajuntament s'escolta i es rep a tothom (faltaria més), que hi ha actes tradicionals de caràcter religiós assumits per la societat i entitats religioses que fan un servei (sense cap mena de dubte, però ¡ah!, aquí està la veritable mare dels ous de la seva actitud abstencionista).

L'argument definitiu, però, pare i mare de tots els arguments, segurament inspirat en la famosa "conspiracion judeo masonica comunista internacional" el va oferir la Sra. Alcaldessa quan va donar a entendre que tot plegat era cosa d'ateus i descreguts. ¡Ah! va ser un fabulós cop d'efecte. Al final de la seva intervenció, ens va fer una mostra d'erudició, i citant "Opinions d'un pallasso" del premi Nobel de Literatura del 1972 Heinrich Böll va concloure "M'avorreixen els ateus perquè sempre parlen de Déu", meditable reflexió si no fos que tenia trampa i ens va amagar que la cita començava dient "Els catòlics em posen nerviós perquè juguen brut". Home, jo, que no em considero totalitari com el BLOC OLESA, no em crec que tots els catòlics juguen brut, però hi ha alcaldesses que sí.

DES DEL MEU CONFINAMENT: HOMENATGE A JOSEP MARIA SIBINA DE QUI SOC DEUTOR DE MOLTES DE LES COSES QUE HE ESCRIT

Josep Maria Sibina Alsina

Quan ens va deixar ja fa tres anys i escaig, el Josep Maria Sibina Alsina tenia 90 anys. Era curiós com una criatura i generós. Es capbussava en el passat per entendre el present i divulgava i compartia els seus coneixements, no com algunes patums lletraferides que se'ls guarden pensant de forma interessada que hi ha coses que val més no remenar, o potser pensant que el secret els dóna unes engrunes d' influència i poder.

El Josep Maria havia escrit diversos llibrets sobre fets de la història olesana, però també poesia i miscel-làneas. Es notava que no era historiador professional (tampoc pretenia semblar-ho), li mancava la tècnica històrica apresa a les facultats, però investigava la “microhistòria” amb rigor i minuciositat per explicar-la amb veracitat al conjunt de la seva societat i perquè pogués ser usada eficaçment pels historiadors professionals per donar sentit a la “macrohistòria”.

La curiositat i la generositat que, com deia abans, caracteritzava al Josep Maria l'havien fet valent (alguns a Olesa fins i tot creuran que temerari) i es va atrevir a escriure sobre un tema “tabú” a Olesa: L'any 2005 -abans que aparegués l'estudi sobre la violència del professional Oriol Dueñas- va publicar, pagant-lo de la seva butxaca, “Sense el vostre permís (memòries d'un poble, 69 anys després)”, un meticulós treball d'investigació sobre la violència incontrolada a Olesa de Montserrat a l'inici de la guerra civil i la metòdica repressió portada a terme pel franquisme una vegada ocupada. Va fer una minuciosa recerca a diversos arxius, des de l'Arxiu Històric Municipal al del Govern Militar, es va submergir a la part corresponent a Olesa de la “Causa General” traient a la llum per primera vegada una exhaustiva relació de fets, noms i cognoms de protagonistes d'aquella tragèdia, etc.. I ho va analitzar sense exculpar a ningú, però des d'un punt de vista irrefutable: els responsables primers i principals de totes les morts d'un signe o altre van ser els colpistes per l'acció criminal d'aixecar-se contra la legitimitat democràtica de la República, ningú mes.

En el moment de la seva mort estava immers en una investigació sobre els llinatges (com ell en deia) d'Olesa; un estudi que va deixar inacabat i a on havia recollit moltes dades que resten a casa seva i que no es poden perdre juntament amb la gran quantitat de documentació d'afectació general que hi devia guardar. És una llastima que l'ajuntament no hagi demostrat un mínim interès per a aquests materials.

Quan ens trobàvem pel carrer, discutíem de política general i municipal, d'ètica, d'història, sovint amb vehemència. De vegades ens enteníem, d'altres no; ell des de la seva condició d'anarquista militant de la CNT (així m'ho manifestava), jo des de la meva de comunista del PSUC  (així ho manifesto), però sempre cordialment, i és per això que li reto homenatge personal oferint-li “A las barricadas”.

Trobo a faltar la teva saviesa, company Josep Maria.

BANDA SONORA DEL MES D'AGOST. "Que pena" i "Sé todos los cuentos" de León Felipe

León Felipe

És que aquest any tocava. Ha fet vuitanta anys del traïdor cop d'estat contra la II República que va portar mort, por, silenci, misèria, incultura i moltes generacions tocades de l'ala; fins ara encara.

I, el mes important, aquest any tocava perquè la Generalitat havia fet sonar el cornetí i l'Ajuntament d'Olesa de Montserrat no podia quedar-n'he al marge. Quina vergonya si això passes¡¡. Correm-hi, que el divuit de juliol ja està aquí¡¡. Dues mocions d'urgència¡¡. Correm a canviar el nom de la Plaça del Terç de la Mare de Déu de Montserrat¡¡¡. Que quin nom li posem? Provisionalment que es digui Plaça de la Dignitat, és bonic i no incomoda a ningú, després ja veurem, no vindrà d'aquí, total des del 1975 cap govern municipal a dit res a Olesa, ningú ha pensat en la dignitat, en la reparació i la memòria, dels morts, els exiliats i els represaliats del franquisme.

El dia escollit va ser el 19 de juliol. Les forces vives municipals i quatre més ens vam trobar a les 7 de la tarda. Allà la directora d'informatius d'Olesa Radio (que, per cert, ha vetat al representant d'un grup municipal a participar en la tertúlia política dels dimecres) va fer un encès elogi de la democràcia, elogi que va refrendar l'Iltre. Alcaldessa (que, per cert, també ha refrendat el vet al representant d'un grup municipal a participar en la tertúlia política dels dimecres) i després regidors de grups municipals (que, per cert, res han dit sobre el vet al representant d'un grup municipal a participar en la tertúlia política dels dimecres) van llegir emotius poemes de Raimon, Pere Quart, Antonio Machado i Lluis Serrahima, i el grup municipal que té vetat el seu representant en la tertúlia política dels dimecres, gairebé es queda sense llegir res perquè resulta no tenien regidors disponibles perquè un era de vacances i l'altra treballava. Al final, en un acte de “benevolència” es va permetre que fos un simple ciutadà i no algú amb la “dignitat” de regidor qui llegís un poema del seu avi Diego Arenas escrit abans que fos afusellat.

Ara, unes preguntes em venen al cap: On eren els veïns del barri en aquell acte?. Es va donar participació a l'Associació de Veïns?. Si la resposta és afirmativa, l'ajuntament es qüestiona per què l'Associacio de Veïns no va fer seu aquell acte de reparació i memòria?. Potser falta pedagogia de la democràcia?. Calen respostes.

Tot plegat em porta a la memòria aquells dos poemes de León Felipe, aquell poeta que va morir exiliat a Mèxic: “Que pena” i “Sé todos los cuentos”. Escolteu-los si us ve de gust (un el recita ell mateix, l'altre Antonio Barea) i sabreu perquè em venen a la memòria.

SOBRE LA DIGNIFICACIÓ DE LA MEMÒRIA DEMOCRÀTICA A OLESA DE MONTSERRAT. UNA APORTACIÓ DE BONA FE

Un dels temes que, com el Guadiana, apareix i desapareix a l'agenda ciutadana d'Olesa de Montserrat és el nomenclàtor dels carrers, o, millor dit, l'adaptació d'aquest nomenclàtor a la realitat i memòria democràtica. Normalment les discussions, quan es produeixen, es tanquen en fals en un municipi on el monument als “25 años de paz” no es va treure (i de forma clandestina) fins al 1994, que fins al 2004 no va retirar la medalla d'or de la vila al dictador i que fins al 2008 no es va donar nom a una plaça amb el nom de l'alcalde republicà afusellat pel franquisme Felix Figueras, és a dir als 19, 29 i 33 anys de la mort del dictador respectivament.

El 2009 un documentat informe del Centre d'Estudis Comarcals del Baix Llobregat recomanava camviar el nom a determinats carrers olesans i va ser acrítica i contundentment desprestigiat pel Bloc Olesà llavors a l'oposició.

Ara, amb motiu del 80è aniversari del cop d'estat del 18 de juliol de 1936 (si, 80è¡¡¡ o 41è de la mort del dictador colpista¡¡¡, com vulgueu), de nou emergeixen les aigües amagades del nomenclàtor amb la presentació al darrer ple municipal del 30 de juny per part del Bloc Olesà d'una moció urgent “relativa a la retirada de simbologia franquista i per la dignificació de la memòria democràtica” a on es preveu (respireu fort) “Redactar el Reglament del Nomenclàtor Municipal i crear la Comissió del Nomenclàtor Municipal, que vetlli pel manteniment i adequació del nomenclàtor als canvis culturals i socials, tot procurant conservar aquelles arrels d'identitat que són les que aporten el seu caràcter simbòlic i representatiu, seguir els criteris objectius per part de la Generalitat de Catalunya per la normalització lingüística i complir amb la normativa estatal que obliga a la retirada de possibles referències existents commemoratives d'exaltació, personal o col-lectiva al sollevament militar, a la guerra civil espanyola i a la repressió de la dictadura militar franquista.” (ho enteneu? doncs, torneu a respirar i seguim que encara no s'ha acabat) “Continuar amb la tasca ja iniciada relacionada amb actuacions adreçades a identificar i retirar dels edificis, carrers i nomenclàtor del nostre poble qualsevol element, referència o simbologia franquista, la seva ideologia i les persones que l'han defensat i l'han servit, així com amb actuacions destinades a la dignificació, reconeixement i difusió de la memòria democràtica al nostre poble.” (fi, ara si).

Darrere d'aquest criptíc, imprecís i inconcret argot administrativista s'amaga la voluntat real i definitiva d'honorar la memòria de les víctimes de la repressió franquista a Olesa de Montserrat?. Tenint en compte que el 2006 i el 2008 ja hi havia hagut uns compromísos municipals en aquest sentit ho dubto; i ho dubto no només pels antecedents d'incompliments sinó també pel llenguatge utilitzat (que vol dir “manteniment i adequació del nomenclàtor als canvis culturals i socials, tot procurant conservar aquelles arrels d'identitat que són les que aporten el seu caràcter simbòlic i representatiu”?, com es concreten les “actuacions destinades a la dignificació, reconeixement i difusió de la memòria democràtica al nostre poble” ?) i ho dubto sobretot perquè del debat que hi va haver al ple municipal es veuen a venir problemes d'acord i de consens ja crònics en la vida olesana.

Que vull dir?. No sé per què, quan a Olesa es parla de víctimes de la repressió franquista (sistematitzada i planificada), algú les ha de contraposar sempre a les víctimes de la violència incontrolada a l'inici de la guerra en territori republicà, com dient: alerta¡ no toqueu a segons qui. Això és un fenomen transversal que afecta tant a la dreta com a l'esquerra com es desprèn de les intervencions al plenari de la Sra. Jou de DC (ex UDC) i el Sr. Segado (de doble militància al BO i a EUiA). Jo penso que no es tracta de treure del nomenclàtor al Reverend Massana, ni a Benet Margarit o Salvador Casas etc. etc.; el que ens hem de preguntar els ciutadans és per què els uns tenen dedicats carrers, reconeixement i honors des del final de la guerra civil, mentre els altres, a 41 anys de la mort del dictador assassí encara esperen dignitat, reconeixement i honor. Per la causa que sigui els diferents governs municipals democràtics de tots aquests anys han preferit fer declaracions buides de continguts mentre Olesa s'ha anat omplint de carrers amb nom de comarca catalana, posem per cas, i personatges i conceptes, diguem-ne, per entendre'ns, “neutres”.

En una cosa té raó el regidor Segado: el descontrol en territori republicà a l'inici de la guerra va suposar que es produíssin venjances i fets delictius que van provocar la tràgica i injusta mort de moltes persones només per ser de dretes i/o catòliques, fets que es van acabar quan la Generalitat va recuperar el control de la legalitat. Donem a aquestes víctimes el benefici del dubte; mai sabrem del cert, a causa de la seva prematura mort, quina actuació haguessin tingut davant el cop d'estat: de suport i/o acceptació de la legalitat? de rebelió? digueu-me ingenu. Per tant, la meva reflexió és la següent: els primers responsables de les morts de la guerra i postguerra, siguin del bàndol que siguin, són els que es van aixecar contra la legalitat republicana per què si no haguessin donat el cop d'estat no s'haguessin desfermat passions i odis latents que la República hagues sigut capaç de canalitzar si hagues pogut acabar la seva tasca de modernització i democratització de la societat. De forma gràfica podem dir que els responsables primers de la mort dels alcaldes Salvador Casas i Llorenç Zapater i tants d'altres són els mateixos que els que van causar la mort de l'alcalde Felix Figueras i tants d'altres: els franquistes alçats en armes contra la legalitat de la República.

Aquesta línia argumental ens permet trencar l'escull de la desconfiança mútua, mantenir la memòria d'unes víctimes i d'una vegada per sempre reconèixer, dignificar i honorar les víctimes directes del franquisme tantes vegades vergonyosa i impudicament postergades a Olesa de Montserrat.

I dels que van col-laborar i/o van donar suport al franquisme de forma notoria que en fem? La llei és clara: no hi ha raó legal per mantenir els carrers a Alfons Sala, el censor eclesiàstic Cebrià Montserrat ni el Terç de la Mare de Deu de Montserrat i algú altre si hi és.

La Comissió del Nomenclàtor Municipal que es creí no té motius pel fracàs. Bona feina..

BANDA SONORA DEL MES DE JULIOL. "Ligia Elena", interpreta Orquestra Plateria

Diuen que l'Orquestra Plateria plega després de quaranta anys. No sé si serà veritat, però encara la vam poder veure i escoltar el dijous passat a la plaça de la Margarida Xirgu a Barcelona.

Per a molta gent, bé si mes no per a la Irene i jo, la Plateria no és només una orquestra, és un sentiment, és la recuperació festiva del carrer després del franquisme per part del poble. No només ells, però sobretot ells.

No érem gaire gent a la plaça de la Margarida Xirgu, però la Irene em va fer adonar que tots plegats estàvem en comunió, còmplices en una època viscuda en què volíem agafar tot el que ens havien pres. No ho vam aconseguir del tot, però deu n'hi do que voleu que us digui.

Els de la Plateria van ser uns precursors. Per exemple, amb ella vam cantar i ballar la música de Rubén Blades abans de conèixer Blades, com el txa-txa-txa “Ligia Elena” amb missatge antiracista i anticlasista.

¡Orquestra Plateria per sempre!

BANDA SONORA DEL MES DE JUNY. "Dalt del tren", canta El Grup de Tres

Gran alegria hi ha hagut entre l'esquerra olesana quan s'ha sabut que Esquerra Unida i Alternativa, la casolana, la d'Olesa, que s'havia apartat del ramat de "En comú podem" a les eleccions generals del passat 20 de desembre ha tornat a la cleda. Oblidem-nos de tot, mai van existir aquelles estranyes paperetes de vot a Alberto Garzón que, és clar, van resultar nul·les, fins i tot, si volen (i sí que volen), es poden atribuir el modest triomf de "En comú Podem" a Olesa per mèrits propis, sense haver fet campanya i sense haver votat la candidatura.

Ara si, ara és el moment de la unitat, del treball conjunt de l'esquerra. El 20 de desembre (quina victòria més amarga) era massa d'hora i els impacients no ho vam saber veure.

Benvinguts companys d'EUiA, llum que guiarà l'esquerra alternativa olesana, ajudeu-nos a fer gran aquella petita victòria del 20 de desembre i el 26 de juny mostreu a "En Comú Podem" el camí que ens porti a conquerir els cels. Gràcies.

Que millor per demostrar l'alegria que omple els nostres cors que escoltar, i cantar si us ve de gust, "Dalt del Tren" aquell espiritual negre que fa molts anys, però molts, van versionar en català "El Grup de Tres"..

BANDA SONORA DEL MES DE MAIG. "Please", canta Mary Gauthier

Mary Gauthier

Com vaig descobrir la Mary Gauthier no me'n recordo, però a la Irene li va agradar tant com a mi i és una de les cantants que ens agrada sentir, sobretot quan anem amb cotxe. No sabem angles i no sabem que diu la cançó “Please” (que esta a l'album "Between Daylight and Dark"), i el Google ho tradueix fatal, peró la Mary Gauthier té una música i una cadència que et fa pensar que no diu beneiteries ni explica foteses. 

Escolteu-la si us ve de gust

BANDA SONORA DEL MES D'ABRIL, "Anda suelto Satanàs", Canta Miguel Rios i Baròn Rojo.

Divendres Sant. Comença a espetegar tot, els llums fan pampallugues, surt fum d'un endoll. Jesucrist, l'ordinador, el renta vaixelles, el frigorífic, l'escalfador, són morts.

ENDESA està solta. La seva descuidada i antiquada xarxa elèctrica al nucli antic d'Olesa de Montserrat ha petat i ha provocat el caos a casa. Fins dimarts no s'hi pot fer res. ¡¡Fills d'Aznar!! (deixem d'una vegada en pau les putes i els seus fills). Avui és divendres una altra vegada però encara estic emprenyadíssim, o superemprenyat com es diu ara.

Escolteu, si ús dóna la gana, “Anda suelto Satanas”, cantada per Miguel Rios i Baron Rojo. La va escriure i compondre Luis Eduardo Aute no sé quants anys fa (molts, moltíssims).

EL “SALISME” (O EL CACIQUISME SI VOLEU) QUE NIA EN EL BLOC OLESÀ

“La princesa i el pèsol”

La moció consensuada entre la “Plataforma Olesa es mou” (POEM) i els grups municipals en contra del tancament de línies de P3 a Olesa de Montserrat com pretén la Generalitat, va ser aprovada per unanimitat al ple municipal del dia 25 de febrer. L'alegria i satisfacció de l'alcaldessa Sra. Pilar Puimedon des del començament semblava gran (no en va és mestre), llançant floretes d'agraïment al públic assistent va fer un abrandat discurs d'explicació del vot del Bloc Olesà.

I dic que semblava gran la seva alegria i satisfacció perquè, de cop, una vegada el secretari havia donat fe del feliç resultat de la votació, la Il·lustre alcaldessa, en virtut de la seva autoritat, va voler tancar, sense rèplica, aquell punt de l'ordre del dia i prenent la paraula amb afectació i gravetat va començar a esbossar a la llum de l'ètica aristotèlica (juro que no me'n foto) un memorial de greuges contra la, al seu entendre, deslleial oposició. Com es diu en castellà, se “armo la de Dios es Cristo” i fracassada en l'intent de tancar sense rèplica la seva intervenció, l'alcaldessa va haver de sentir les indignades respostes dels grups opositors que l'acusaven d'haver introduït un element nou de debat fora del moment processal, davant l'estupefacció del públic que, o bé no entenia res, uns, o bé ho entenia massa, altres.

Que havia passat?. Que havia trencat l'harmonia del ple?. Que havia torbat l'ànim de la Il·lustre Senyora? I la resposta la va insinuar la regidora del Bloc Olesà Sra. Susanna Yañez quan va explicar la seva versió del que va passar en la Comissió Informativa prèvia al ple en què es va discutir la moció i va dir: “nosaltres apostem per les mocions que siguin locals”... “moció de gent d'Olesa, i la POEM ho és, que treballen perquè no es tanquin línies de P3”...”respecte a la POEM”.... Quedava clar que la moció era inamovible i immodificable i que la POEM, mai hagués acceptat cap modificació, argumentava la Sra. Yañez. La pretensió de l'oposició d'introduir-hi elements aliens, com, per exemple, de la moció aprovada al Consell Comarcal del Baix Llobregat (i que el conseller comarcal del Bloc Olesà Sr. Jordi Martínez segurament havia votat, imaginem que amb gran dolor i remordiment), era  una indelicadesa a la POEM i, edemes, atemptava contra la “olesanitat” de la que el Bloc es arcàngel guardià amb espasa flamígera (ara llegim entre rengles: el Bloc Olesà volia passar davant la POEM com l'únic interlocutor i tutor de la seva proposta).

Com que els de l'oposició són una colla d'incrèduls, van anar a veure la POEM, els hi van fer cinc cèntims del que passava i plegats, conscients que més enllà del Pla del Fideuer, de la Roca de la Mona, de la Riera de Sant Jaume i de la riba esquerra del Llobregat hi ha vida, van enriquir la moció amb aportacions de la del Consell Comarcal i la van presentar a consideració del Bloc Olesà que, amb el cul a l'aire, va haver d'acceptar per no haver de ser indelicats, ara si, amb la POEM. Aquesta és, doncs, la moció que finalment es va aprovar per unanimitat el 25 de febrer.

I d'aquí plora la criatura. Com al conte de “La princesa i el pèsol” tan fina te la pell l'Il·lustre alcaldessa que ni els onze matalassos que representen els onze regidors que li donen la majoria absoluta van impedir que notes a l'esquena el pèsol que li van col·locar en forma de moció modificada i que li va provocar l'enrabiada que no va poder evitar amb elegància. Això sí que és una falta de respecte a la POEM.

És curiós el doble raser del Bloc Olesà. Mentre la moció contra el tancament de línies de P3 era inamovible i innegociable per “olesana” i fer-ho haguès suposat una falta de respecte a la POEM, mesos enrera no va admetre a tràmit una moció de la Plataforma d'Afectats per la Hipoteca (PAH) perquè es van negar a modificar-la com volia el Bloc Olesà. Però com va dir a la radio el regidor Jordi Martínez al Bloc no li agrada com treballen les PAH. El Bloc Olesà fa la seva cuina i a segons qui si volen dinar els conviden, mentre que a d'altres se'ls hi dóna de menjar només si ho demanen bé. Mala peça al teler.