Diuen que l'Orquestra Plateria plega després de quaranta anys. No sé si serà veritat, però encara la vam poder veure i escoltar el dijous passat a la plaça de la Margarida Xirgu a Barcelona.
Per a molta gent, bé si mes no per a la Irene i jo, la Plateria no és
només una orquestra, és un sentiment, és la recuperació festiva
del carrer després del franquisme per part del poble. No només
ells, però sobretot ells.
No érem gaire gent a la plaça de la Margarida Xirgu, però la Irene
em va fer adonar que tots plegats estàvem en comunió, còmplices en
una època viscuda en què volíem agafar tot el que ens havien pres.
No ho vam aconseguir del tot, però deu n'hi do que voleu que us
digui.
Els de la Plateria van ser uns precursors. Per exemple, amb ella vam cantar i
ballar la música de Rubén Blades abans de conèixer Blades, com el
txa-txa-txa “Ligia Elena” amb missatge antiracista i
anticlasista.
¡Orquestra Plateria per sempre!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada