.jpg)
En acabar la concentració ciutadana davant el CAP d'Olesa de Montserrat del divendres 10 de febrer, li vaig dir a una autoritat que era un «pocavergonya». L'home es va sentir insultat, i a mi companys de bona fe em van estirar les orelles, lleument això sí. De vegades m'han dit que mai caço sense gos (en castellà en dirien que «no doy puntada sin hilo) i per això, en el meu descàrrec, intentaré raonar perquè el nostre prohom és un «pocavergonya» i no es pot considerar insultat, sinó que és la constatació d'un fet objectivament demostrable. Utilitzaré tres vies d'anàlisi: la filològica, la filosòfica i l'ètica.
Per a l'anàlisi filològica, recorreré a l'autoritat del seny ordenador del nostre verb, Pompeu Fabra, que al seu diccionari defineix «pocavergonya» com a mancat de vergonya. Se'm planteja, doncs, el problema de definir «vergonya» i, seguint amb el mestre Fabra, veig una accepció que diu «torbament de l'ànim per una falta comesa...». Però, més modernament, el Diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans (IEC) afina conceptes i ens complica una mica la cosa dient que un «pocavergonya» és una persona «desvergonyida», que es defineix com qui «parla i obra amb desvergonyiment» alhora que, a la corresponent entrada, ens explica que el desvergonyiment és la manca de vergonya. Bé, de moment hi ha coincidència entre Pompeu Fabra i l'IEC. Però, ambdós coincideixen en la definició de vergonya?. Doncs resulta que al diccionari de l'IEC també hi ha una accepció que reprodueix fil per randa la de Fabra: «torbament de l'ànim…». Dues fonts amb autoritat filològica indubtable em donen elements coincidents per avaluar l'existència de desvergonyiment.
L'anàlisi filosòfica posada en relació amb la filològica, serà molt breu. Simplement, em remeto a la lògica sil·logística aristotèlica que em permet argumentar que una persona a qui no se li torba l'ànim quan comet una falta, obra amb desvergonyiment, amb manca de vergonya i, conseqüentment, és un pocavergonya.
El tercer element d'anàlisi ens endinsa en el camp de l'ètica i hauré de veure si s'ha comès alguna falta susceptible de torbar l'ànim d'una persona normal. És una falta mentir?. Tornem al diccionari de l'IEC. Mentir és «enganyar,» i «enganyar» és fer caure en un error algú de forma voluntària. I, si, el nostre prohom ha mentit, ha enganyat atribuint-me falsament que jo vaig dir als concentrats davant del CAP que el govern municipal del Bloc Olesà en onze anys no ha fet res per la sanitat pública, i això és mentida, és un engany descarat, intencionat i interessat. El que jo vaig dir a la concentració, ho he escrit a molts altres llocs i m'hi reafirmo, és que el govern municipal del Bloc Olesà en onze anys no ha parat de demanar a la Generalitat i la Mútua de Terrassa, pidola constantment, sí, però davant del contumaç silenci que rep per resposta, servilment renuncia a demanar i animar la col·laboració de la ciutadania perquè tiri endavant mobilitzacions eficaçment organitzades que li permeti negociar en condicions, i no la demana perquè té por de la societat cívica mobilitzada i crítica, té por que reneixi i creixi el teixit associatiu veïnal, temorós de què se li giri en contra, i, per això, s'estima més continuar actuant com un pidolaire solitari.
Si el nostre personatge fos catòlic, tindria motius per a preocupar-se, ja que podria anar de cap a les Calderes d'en Pere Botero, a l'infern per cometre el pecat mortal d'incomplir el cinquè manament de la Llei de Déu: no mentiràs, però com no ho deu ser, es pensa que pot mentir amb total impunitat i desvergonyiment; s'hi ha acostumat i s'hi troba còmode.
La filologia, la filosofia i l'ètica ens demostra que objectivament és un pocavergonya. Ara jugueu a posar-li cara.
