VIDES PARAL-LELES: ALFONS SALA, MIQUEL RIERA

 

    El ple municipal d'ahir, dijous 24 de febrer, havia de ser tranquil, de fet ho va ser: un ordre del dia per adormir-se i una oposició panxacontenta. Fins i tot les xiulades i els crits d'unes 70 persones emprenyades que des de feia un parell de setmanes s'havien conjurat espontàniament per a protestar contra determinades polítiques municipals, no li van fer perdre a l'Il-ltre Sr. alcalde Miquel Riera, la seva aparent i impostada mansuetud, i va fer una lloança hiperbòlica i demagògica del diàleg assenyat i el debat seré, lluny de crispacions, al que, per cert, tan poc acostumats ens té. Això si, en acabar va demanar l'auxili dels Mossos d'esquadra i la seva guàrdia pretoriana perquè controlessin a la purrialla cridaire.

    Al Sr. alcalde d'esquerra alternativa i radical, no li agrada gaire la Constitució, no perquè sigui monàrquica i espanyola, no; sinó pel seu article 21, aquell que reconeix el dret de reunió i manifestació al populatxo, sobretot quan li canten a ell les caramelles. Fixeu-vos que el novembre del 2019, ja va intentar prohibir que la ciutadania protestes contra el POUM tot prenent-se un vermutet amb olives farcides (els ciutadans, no ell). I ara l'ha feta grossa per tal que ningú destorbi el son plàcid del ple municipal. Una manipulació descarada d'uns fets tan greus com són la violència masclista i la covid. Ha esperat cinc dies a convocar un acte públic de condemna del crim masclista de Martorell del dissabte passat per a fer-lo coincidir en dia, hora i lloc amb la protesta ciutadana i ha tancat l'accés del públic al ple municipal pretextant, sense fonament legal, mesures de seguretat contra la covid, com si la sala de plens fos menys segura que qualsevol bar o espectacle que ja no tenen cap mena de restriccions que no sigui portar mascareta. Vet aquí un demòcrata de pedra picada el nostre alcalde i un greuge al personal de neteja i desinfecció de les instal·lacions municipals. Per cert, ni el decret de alcaldia convocant el ple, ni la pagina web oficial de l'ajuntament anunciaven les inventades restriccions, que es van anunciar el mateix dia pel facebook, que, es veu, es el nou butlleti oficial municipal.

    Al segle I Plutarc va escriure "Vides Paral·leles" on feia una comparativa de trets comuns de diversos personatges; així, Alexandre el Gran amb Juli Cèsar o Demòstenes amb Ciceró. De fer-ho ara de segur que compararia els trets comuns del cacic Alfons Sala i Miquel Riera. Alfons Sala usava un llenguatge planer, conciliador, paternalista, condescendent, el copet a l'esquena, la rialleta..., però quan les coses anaven mal dades no dubtava en manipular i treure el que s'anomenava "la partida de la porra". Ara feu de Plutarc i compareu.

EL DARRER TRUC DEL MAG RIERA

 

   L'Il-ltre Sr. Alcalde d'Olesa de Montserrat, després d'un any i escaig de conflicte (feu clic aquí), ha fet retirar els contenidors de residus urbans del carrer Colom cantonada Alfons Sala (simptomàticament encara té aquest nom). Un any de molèsties, pudors i porqueria que han afectat les famílies a qui, arbitràriament, hi havien col·locat els contenidors a escàs metre i mig de les finestres dels seus habitatges i que ha acabat afectant la seva salut física i psíquica. Un any, en què el Bloc Olesà i Junts x Cat, que donen suport al govern municipal, han permès, submisament, la descarada i personalíssima alcaldada. Un any, en què l'oposició, tota¡¡¡, s'ha tapat els ulls i el nas davant aquest despropòsit, podent evitar-ho tenint en compte que el govern està en minoria. Un any, sense explicacions i justificacions coherents més enllà de sospitosos favoritismes. Només hi ha hagut el menyspreu cínic i prepotent de l'Il-ltre. Sr. Miquel Riera i amb ell la resta de forces polítiques com a col·laboradores necessàries.

    De cop, com en un joc de trilers, els contenidors "okupes" han desaparegut del lloc a on han estat un any i d'on era impossible moure'ls perquè si no haguessin caigut les set plagues d'Egipte sobre Olesa, i, curiosament, no han tornat a aparèixer a les dues ubicacions a on eren abans (si fa no fa, a 15 metres mirant cap a la muntanya, i a 30 metres mirant cap al riu), ni enlloc. Ara ja no és molèstia que alguns veïns hagin de caminar una mica més per llençar les escombraries?, ja no hi haurà desbordaments?, no es molestaran les sargantanes de cal Sequis?, on es llençaran els ossos de pernil?. El Mag Riera amb la seva vareta (de comandament) ha fet desaparèixer els contenidors, que ell anomena conflictius, quan a l'escenari on actua han sonat redobles de suspens que anunciaven mobilitzacions ciutadanes i, a més a més, ha ofert al respectable públic un bis: un procés participatiu per decidir que volem fer amb el solar de cal Sequis i que segurament pagarem amb els 15.000 € que, diu el mag, ens hem estalviat movent els contenidors que hi havien davant 30 metres més amunt, fins el carrer Colom ¡Tachan!

    Només l'actitud constant i valenta dels afectats -que, entre d'altres greuges, han hagut d'enfrontar-se a un assetjament despietat de calúmnies per part d'una processó de servils portafarcells-, i una teranyina de solidaritats, ha permès visibilitzar que això no era un combat personalista ni egoista, si no un combat de la raó contra l'actuació d'una administració pública, l'arbitrarietat de la qual pot afectar el conjunt de la ciutadania individual o col·lectivament, violant els seus drets constitucionals. Però això no s'ha acabat, hem trencat la baula d'una cadena i cal continuar la lluita des de l'evidència de què aquesta s'ha de fer amb la força que dona la unió cívica i responsable.

    Alguns us preguntareu per què entro en aquest camp de carxofes, podent estar tranquil? Perquè soc d'esquerres i comunista (si, encara en quedem), faig meva la frase de Publi Terenci, l'esclau que va aconseguir la llibertat, "Soc home, res del que és humà no m'és indiferent" i, per tant, em repugnen fins a la nàusea les polítiques i els polítics que provoquen patiment innecessari.Ja està, acabo.

 

A MISSES DITES, UNA REFLEXIÓ PERSONAL SOBRE LES ELECCIONS DE CASTELLA I LLEÓ.

   

    Els resultats electorals a Castella i Lleó (o Castilla y León, com vulgueu) són decebedors per al conjunt de l'esquerra. Se me'n fot si el PP, malgrat ser la primera força, ha fet un pa com unes hòsties a l'haver calculat malament el moment electoral. Em preocupa, en canvi, l'ascens de l'extrema dreta feixistitzant de VOX i l'aparició de candidatures cantonalistes que puguin consolidar-se en unes eventuals eleccions generals segurament a costa dels vots de l'esquerra (i amb això no vull dir que m'agradi el bipartidisme).

    Però dins de la decepció d'aquest conjunt de l'esquerra, els que ens reconeixem en el que, per entendre'ns, en diem esquerra alternativa i radicalment democràtica representada per Unidas Podemos, Catalunya en Comú i el que pengi a la resta del regne, penso que hem d'estar doblement preocupats. No ha servit de res la reforma laboral durament negociada pel govern, els sindicats i patronal? Pujar a 1000 € el SMI? La llei de Riders? i altres actuacions a igualtat, consum i universitats no tan visibles mediàticament, les nostres criatures, que indubtablement hauran de canviar les condicions de vida de la gran majoria de la ciutadania.

    És difícil fer-se sentir quan hi ha soroll, i n'hi ha hagut molt dins del govern d'esquerres i progrés, i també travetes. Soroll i travetes que han sigut amplificats interessadament, per un conglomerat de mitjans de comunicació poderosos que no tenen competència. Però això, tot i ser important, no ho explica tot.

    Hem d'aprendre i comprendre que si no tenim medis alternatius de comunicació que donin a conèixer objectivament la tasca feta i la nostra pràctica ho tenim fotut. És necessari per això crear múscul, un cos fibrat, sense greix ni colesterol perquè sigui àgil i la gimnàstica a fer no pot ser altra que crear militància (aquesta paraula) arrelada a la gent del territori realment existent. Tenim un programa que no ha nascut del no-res, si no que és fruit de moltes experiències democràtiques i socials radicals que s'han trobat, deixant de banda inicials adamismes, però ens mata el tacticisme empobridor i curtterminista que ens porta a pactar amb etèries i ideològicament gasoses organitzacions locals sense estructura mes enllà d'interessos privats com a ciment, i no donem vitamines al múscul que dèiem de la militància que s'esgota en la impotència, posant en perill la nostra pròpia credibilitat com a objecte útil de lluita i transformació social.

    Si volem ser forts, cal que aquell a qui hem triat per a dirigir, ens cuidi, ens estimi, perquè els adherits (militants) no som només peons o camàlics per enganxar i carregar propaganda, hem de ser l'avançada ideològica d'un projecte global i no interessadament localista i se'ns ha de donar eines per poder actuar críticament (és a dir, amb criteri) en el que és una carrera de fons dia a dia. Joan Coscubiela, temps era temps, ho va dir de forma clara: no hi ha res pitjor per una força política que trencar el vincle emocional amb la seva gent. I això està passant, reflexionem-hi.

 

SEMINARI SOBRE PRINCIPIS ELEMENTALS DEL PENSAMENT DE LA CUP A OLESA DE MONTSERRAT (TERCERA PART): LA INFLUÈNCIA DE SANT AGUSTÍ I ELS JESUÏTES.

 

Jo soc dos i estic a cada un dels dos.
Sant Agustí

    En aquesta tercera sessió del seminari, és de justícia i necessari posar de manifest que aquest és deutor de les aportacions teòriques, orals i escrites fetes pel regidor de la CUP d'Olesa de Montserrat Sr. Miquel Barreres, ja que sense la seva desinteressada col-laboració no hagués sigut possible realitzar-lo. Sincerament agraït.

    Recapitulem pels qui no heu seguit el seminari des de l'inici: A la primera sessió vam analitzar el pes que la tesi marxista (línia Groucho) dels principis intercanviables té en l'ideari/pensament o pensament/ideari de la CUP a Olesa (feu clic aquí). A la segona sessió es va estudiar la utilització de la lingüística creativa per jugar amb els significats i significands i aconseguir ser incoherentment coherent i viceversa, original aportació a la comunicació verbal i/o escrita de la CUP olesana que, com ja vam dir, hauria de ser motiu de reflexió per part de la Secció Filològica de l'Institut d'Estudis Catalans (feu clic aquí).

    Aquesta tercera sessió neix de la resposta que el Sr. Barreres va donar a la pregunta que se li va fer al Ple Municipal de Gener (pregunta i resposta les podeu llegir fent clic aquí). El lector que sigui mínimament intel·ligent conclourà que la resposta barrereiana és reiteració i confirmació de les dues teories anteriorment exposades unides a la sospita de què es van votar contra les al-legacions al Reglament de participació ciutadana sense haver-les llegit i sense escoltar el que un ciutadà li va exposar sobre la jerarquia normativa. La perversitat i malignitat de l'aparent dualisme de la CUP olesana només és un miratge si ens il·luminem amb el monisme de Sant Agustí d'Hipona, segons el qual el mal no és el contrari del bé sinó la seva absència i, per tant, no existeix per si mateix llevat que el mateix bé li proporcioni l'existència, i d'aquí a dir amb Sant Agustí la sentencia "Jo soc dos i estic a cada un dels dos" només hi ha un pas per desmuntar les suposades contradiccions del pensament/ideari cupaire malgrat el risc de caure en l'esquizofrènia.

    Potser seria adient afegir al que he dit fins ara sobre pensament de la CUP la influència del jesuïtisme, fonamentat en la màxima "en temps de tribulació, no fer mudança”, demostració magistral de què el marxisme grauchisme, la lingüística creativa i l'agustinisme permet a la CUP fregir una corbata i planxar un ou alhora. Mentre el precepte ignasià avantdit els hi serveix a Olesa per no pertorbar l'ànim i el són plàcid del consistori introduint elements estranys que posin en evidencia l'anecdòtica, sinó inexistent, oposició al Bloc Olesà, a Madrid a estat a punt de fer caure el govern d'esquerres i progrés i mantenir la precarietat i el treball indigne que va portar la reforma laboral del PP de 2012.

    Temps ideològicament líquids? No, gasosos.

 

QUICO PI DE LA SERRA, L'INSUBORNABLE COMPROMÍS.

Quico Pi de la Serra i Joan Pau Cumellas a l'espai L'Escorxador d'Olesa de Montserrat

    L'octubre de 1973, el Francesc Pi de la Serra (encara no se li deia Quico) feia un recital al Centre Parroquial de Sant Feliu de Llobregat i un grup de joves li va demanar que dediques un cartell a un noi que era un "fan" seu i que no havia pogut anar a escoltar-lo perquè estava a la presó Model per haver repartit un pamflet informatiu de la vaga dels treballadors de l'empresa Exin Lines Bron (la del Scalextric, Exin Castillos i Cine Exin). Ara, el 2022, quaranta-nou anys després, aquell "noi" ha tret la pols d'aquell cartell i el Quico li ha dedicat de nou, renovant el compromís mutu de lluita, contínua i necessària, per la democràcia i els drets socials. Gràcies, Quico

 

Aquell cartell del 1973

   El diumenge 6 de febrer, a l'espai L'Escorxador d'Olesa de Montserrat, el festival BarnaSants ens va permetre sentir la guitarra i la veu de Quico Pi de la Serra , una veu excel·lent malgrat els setanta-nou anys que li pengen, acompanyat del no menys excel.lent Joan Pau Cumellas a l'harmònica.

    M'agrada, molt, Pi de la Serra, la seva poesia, la seva mala llet, la seva correcta incorrecció, el seu compromís. Ell no ho sap, però com diu a la cançó "M'agrada el blues" els dos "com cafè amb llet anem ensems" des de fa més de cinquanta anys; des que el 1969, amb el meu primer sou em vaig comprar el disc "Triat i garbellat".

    Amb records a l'Ovidi Montllor, i influències de Georges Brassens, de Big Bill Broonzy, dels seus amics personals Caetano Veloso i Paolo Conte, el Quico i el Joan Pau a L'Escorxador van destil·lar per un imaginat alambí musical, ritmes, sons i versos que interpel·laven al públic: "La cultura és usada pels dos bàndols, els que la van desfent sense manies, perquè fa raonar i no és rentable i els campanuts tibats que se la guarden". "No penseu que cantant es farà altra cosa millor que polir la butaca!" que diu a "Sento el vent", si volem arreglar un "planeta que s'esquerda asfixiat per la merda" de "La mala setmana", perquè si "els fills de puta volessin no veuríem mai el sol i per això ens va cridar des d'"Apa noi" que "el llibre o l'eina deixa'ls estar, anem junts a manifestar¡¡¡".

    El 1988 apareixia el disc "Quico rendeix-te" veient l'abandonament per part del pujolisme, d'aquella cultura de cantautors antifranquistes, crítics i radicals. Per sort nostra no els va fer cas i aquí, amb gairebé vuitanta anys, el tenim tocant els... instruments i cantant. Perquè encara ens cal, redeu.

Pi de la Serra canta "Sento el vent"