divendres, 18 de maig de 2018

 NO PRENDRÀS EL NOM DE SALVADOR SEGUÍ EN VA.

Salvador Seguí el "Noi del Sucre"



Al ple del Parlament de Catalunya del passat dia 14 de maig, el diputat Carles Riera va intervenir en nom del subgrup parlamentari de la CUP-CC per a justificar la seva abstenció en el nomenament com a President de la Generalitat de Catalunya del llavors president “in pectore” i ara, ja, Molt Honorable Sr. Joaquim Torra (President Provisional o Vicari, com us vingui de gust) .

Carles Riera va voler reforçar els arguments per a l'abstenció citant al sindicalista Salvador Seguí, el “Noi del Sucre”, en un discurs pronunciat a Madrid l'Octubre de 1919 que resumeixo: “A Catalunya els elements reaccionaris del catalanisme, sovint aixequen la bandera de les reivindicacions catalanes, en un sentit nacionalista (....)
I us puc assegurar que aquests reaccionaris que s'autoanomenen catalanistes, el que més temen és el redreçament nacional de Catalunya, en el cas que Catalunya no els restes sotmesa (....).
En canvi nosaltres, els treballadors, com sigui que amb una Catalunya independent no hi perdríem res, ans el contrari hi guanyaríem molt. La independència de la nostra terra no ens fa por.”. I així, per art de màgia, ens surt de la xistera un “Noi del Sucre” inequívocament independentista segons la CUP. En direm text A

Però resulta que, també a Madrid i al mateix mes d'Octubre de 1919, Salvador Seguí deia (ho resumeixo i ho escric en castellà perqué ho va dir en castellà): “Se habla, con demasiada frecuencia por cierto, de los problemas de Cataluña. ¿Que problemas de Cataluña? En Cataluña no hay ningún problema (....)
En Cataluña (....) existe otro problema que es el nuestro, (....) que no es un problema de Cataluña, que es de España y es universal (....)
La Liga regionalista ha pretendido (….) que en Cataluña no habia otro problema que el suyo: el regionalista. Esto es una falsedad; (….) un problema de autonomía lindante con la independencia, ese no existe en Cataluña, porque los trabajadores de allí no queremos, no sentimos este problema, no solucionamos este problema bajo esas condiciones.
Que se dé, no ya la autonomía, que esta despues de todo es aceptable, que se dé incluso la independencia a Cataluña, y ¿sabeis quienes serían los primeros en no aceptar la independencia de Cataluña? Nosotros, no (….) Los mercaderes de la Liga regionalista, la misma burguesia catalana, que esta dentro de la Liga regionalista, (….)
Por eso se plantea el problema falso, más que nada por la ineptitud, por la miopia mental de los políticos de España, que han dado una cierta importancia a un problema que realmente era nada más que una lucubración mental, una aspiración política de algo inconfesable de los lideres de Liga.”. Un líder sindical a qui no li fa por una eventual independència de Catalunya si fos el cas, però que no suposa la resolució dels problemes dels treballadors en el seu conjunt i per qui “La lucha sindical (....) tiene para nosotros una importancia capitalísima, no bajo el aspecto en que hasta ahora se la ha considerado; la tiene por otros que nosotros creemos más fundamentales. (….) vamos a la socialización de todos los bienes de la tierra. ¿Por que procedimientos? Por aquellos que las circunstancias nos aconsejen, sin apartarnos de aquel camino que nos hemos trazado de antemano.” Aquí, en canvi, se'ns mostra al Noi del Sucre com a líder sindical internacionalista, ferm en les seves conviccions alhora que pragmàtic. En direm text B

L'Octubre de 1919 Salvador Seguí  i Angel Pestaña  van anar a Madrid per a fer una campanya informativa per explicar les experiències extretes de la vaga de “La Canadenca”  i del funcionament dels Sindicats Únics sortits del Congrés deSants  el 1918, basats en l'organització dels treballadors per rams productius o d'indústria enfront de l'antiga organització per oficis. Van fer diverses conferències a diferents llocs, a la Casa del Pueblo al Ateneo de Madrid..., i hi ha confusió de dates i llocs segons siguin les fonts. Hi ha qui diu que el text A es va pronunciar al Ateneo de Madrid l'1 d'Octubre, hi ha qui diu que va ser el dia 4. Altres diuen que el text B és del dia 4, potser a la Casa del Pueblo o al Ateneo de Madrid, i, el més probable, hi ha qui diu que es tracta de versions diferents del mateix discurs.

Tenim un problema doncs. Quin discurs representa al veritable Salvador Segui?. Haurem d'anar a les fonts.

El text A el trobem al llibre “Salvador Seguí: escrits”, recull a cura del professor Isidre Moles publicat l'any 1975 per Edicions 62. Procedeix del llibre "Apòstols i Mercaders” publicat el 1957 i escrit per Pere Foix, antic cenetista que als anys trenta del passat segle es va integrar a Esquerra Republicana de Catalunya i es va exiliar a Mèxic. Es tracta de fragments, citats de memòria pel mateix Foix, molt possiblement sense documents i apunts originals, d'una conferència feta per Seguí al Ateneo de Madrid el 1919 quasi quaranta anys després i quan l'autor ja a militava a ERC. El problema és que no hi ha suport documental d'aquesta conferència coetani de l'època en què es va fer.

Del text B sí que tenim suport documental. Aquest discurs es va pronunciar el dia 4 d'Octubre i va ser reproduit íntegrament per “España Nueva”, diari madrileny a on Salvador Seguí publicà diversos articles entre 1919 i 1920. El text imprès a “España Nueva” el recull el professor Antonio Elorza al llibre “Articulos madrileños de Salvador Seguí” publicat per Editorial Cuadernos para el Dialogo l'any 1976.

Les dades objectives fan pensar que el text B és més representatiu del pensament del Noi del Sucre. Encara que no li fa por, la independència no és prioritaria per a la classe obrera perqué els seus problemes tenen abast internacional (universal diu ell) i que cal la unió per aconseguir la seva emancipació.

Per tant he de pensar que la CUP ha utilitzat el nom de Salvador Segui, patrimoni de tots els treballadors, en va per pur interès partidista. Lleig, molt lleig


dilluns, 12 de març de 2018

TREBALL DE LA DONA, PATERNALISME I DEMAGOGIA. EL CAS DEL CACIC I DIPUTAT ALFONSO SALA.





El 24 de febrer de 1900 es discutia al Congreso de los Diputados un projecte de llei per a reglamentar el treball de les dones i els nens i reduir la jornada de les dones a 10 hores de treball diaries i a 8 per als menors de setze anys. L'aleshores diputat pel districte de Terrassa (del que Olesa de Montserrat en formava part) Alfonso Sala i Argemi, personatge molt lligat als interessos de l'indústria tèxtil s'hi va oposar amb criteris ben paternalistes i amb bona dosi de demagògia. Llegim uns fragments de la seva intervenció al plenari del Congrés d'aquell dia:
“…....desde el momento en que se estableciese como se quiere establecer, la jornada de diez horas para las mujeres, eso equivaldrìa a expulsar a esas mujeres de las fábricas porque allí esta reglamentada la jornada de once horas como actual régimen del trabajo y sin que esto quiera decir que el actual régimen no pueda variar, es lo cierto que, si hoy fijásemos el máximum de las horas de trabajo, para la mujer, en diez horas, sería lo mismo que imposibilitarlas para el trabajo de las fabricas, causando grandes perjuicio a las familias obreras, que reclamarían contra tal medida......porque con los medios que el vapor y la electricidad pone hoy en manos de la industria, esas obreras no necesitan hacer ningún esfuerzo corporal que pudiera perjudicarla, y lo cierto es que los industriales se ven asediados constantemente por mujeres que piden entrar a trabajar en esas fábricas deseosas de ganar un jornal con el cual poder atender al sustento de sus familias,.....
Conste, pues que los abusos a que se referia el Sr. Moret, si existen, no se pueden curar con esta ley ni con ninguna otra; conste que esta es una ley reglamentando el trabajo de las mujeres y de los niños, cuyas tendencias aplaudo, y conste, por fin, que....ni El Fomento ni ningún industrial catalán se han opuesto al generoso espíritu que la informa; solo han hecho observaciones para conciliar con la práctica y hacer que no perjudique al obrero lo que en la misma se propone.”(1)

Malgrat la claredat de l'exposició, Sala encara va tenir la necessitat de justificar la seva oposició a la reducció de la jornada de treball de les dones, i el 27 de febrer de 1900 escrivia una carta al diputat del Partido Liberal Segismundo Moret, partidari de la reducció, on reblava el clau i entre altres coses, li deia:
....en una fábrica, nadie admitiría que se pueda parar a una hora para unos y a otra hora para otros; lo que resultará será que no seran admitidas las obreras en las fábricas y serán ellas las que protestarían de la Ley, a no ser que se fuera a la jornada de las 10 horas con lo cual además de ser en perjuicio de las industrias todas, se sentaría el funesto precedente de ser el Estado el que vendría a entrometerse en estas cuestiones, y Dios sabe a donde iríamos a parar¡. No us recorda això al M. Rajoy que va dir sobre la bretxa salarial “Mejor no nos metamos con eso”?.
Seguia Alfonso Sala dient-li: “Venga V. aquí, señor Moret (es refereix a Terrassa), y en estos días de Carnaval, vera V. divertirse a los obreros, alternando con mayordomos y fabricantes en los Casinos, en trajes que no distinguiría a las señoritas de las simples obreras, con colores sanos y hermosos, y comprenderá con cuanta injusticia se habló en el Congreso¡.”.(2)

El paternalisme demagog del diputat Alfonso Sala li feia acabar la seva intervenció parlamentària del 24 de febrer de 1900 amb les següents paraules:
...hubieran podido convencerse (els diputats) de que esa pretendida discordia entre patronos y obreros no es exacta; entonces hubieran podido ver, como yo he visto muchas veces a los obreros de las fábricas socorridos en sus necesidades por los fabricantes.....a los patronos acudiendo al lado del obrero enfermo...compartiendo sus desgracias....formando todos como deben ser una misma familia,...” i per aixó l'obrer ha de saber “...que el pobre no ha de odiar al rico ni este ha de abusar de aquél; que es Dios quien reparte las riquezas y señala cada uno su papel en este mundo y que tras esta vida nos espera una eternidad, en donde todos hemos de ser igualmente juzgados,... Tota una declaració de principis que explica moltes coses

Aquest personatge, representant genuí del caciquisme polític i que amb el temps donaria suport als cops d'estat dels generals Primo de Rivera i Franco, encara té, en ple any 2018, un carrer dedicat a la seva memòria a Olesa de Montserrat.

    (1) “Diario de las Sesiones de Cortes, Congreso de los Diputados, nº 138 de 24-2-1900”
    (2) Josep Puy “Alfons Sala i Argemí. Industrial i polític, 1863-1945” p. 179. Arxiu Tobella, Terrassa, 1983.


dimecres, 22 de novembre de 2017

REPLICA AL REGIDOR JORDI MARTÍNEZ D'UN CIUTADÀ QUE NO VA VOTAR L'1-O


Al 08640 de Novembre el regidor Sr. Jordi Martínez Vallmitjana va publicar una carta a propòsit de la jornada de mobilització del passat 1 d'Octubre, redactada en termes confusos i contradictoris que m'agradaría aclarir sota el meu modest punt de vista.

Si disseccionem la carta veurem que el Sr. Martínez comença agraint i lloant la participació en la jornada de “tantes olesanes i olesans” i al final, no se sap per quina mena de mecanisme mental, aquest “tantes” es transforma en un agraïment a “tot el poble d'Olesa”. Parla des de la “memòria individual” però utilitza la primera persona del plural i acaba firmant de forma institucional com a “Regidor de Participació Ciutadana, Esports i Habitatge”. Es dirigeix a “tants joves que van posar el seu coneixement i el seu treball al servei de tot el poble (...) i ens va permetre votar.” i també als “membres de les meses, tant els que ho van ser fruit del sorteig com els que ho van ser voluntàriament,”. Té un record “especial a totes i tots que (...) feien guàrdia a les portes dels col-legis electorals per protegir-los (...) dient-se no passaran i votarem,”. Evidentment, no s'oblida de “totes i tots els olesans que (...) van fer llarguíssimes cues per votar.”. Com veieu, tot gira al voltant del concret acte personal de votar.

A Olesa de Montserrat van votar 7.761 persones d'un cens de 16.968 (si no m'erro); per tant hi ha 9.207 que no van votar. Pregunto: Quin raonament lògic ha fet el regidor per a transformar 7.761 votants (que segons ell conformen tot el col-lectiu de votants, voluntaris, etc.) en “totes i tots” les olesanes i olesans, que no sigui el d'excloure de la ciutadania les 9.207 persones que, legítimament, no van voler votar?. Com classifica el regidor a les persones que, encara que no ens sentíem cridats a votar, voluntàriament vam anar a defensar els col-legis electorals dient-nos “encara que no volem votar no passaran”?. Pel regidor de Participació Ciutadana, Esports i Habitatge han desaparegut 9.207 persones ciutadanes d'Olesa de Montserrat, no hi són.

És també curiós que s'utilitzi per a una carta d'opinió personal el càrrec institucional que ostenta el Sr. Jordi Martínez i s'usi la primera persona del plural (a menys que utilitzi el plural majestàtic) per fer els agraïments als fidels. Està autoritzat a fer-ho?, parla en nom del Govern Municipal?. Caldria aclarir-ho perquè molt em temo el redactat i la literalitat de la carta contradiu la manifestació que va fer la Il-lustre Sra. Alcaldessa quan va donar suport a la celebració de l'anomenat referèndum i va dir que amb aquell acte defensava a “tots” els olesans i olesanes “fins i tot els que no volien votar”, o sigui també els 9.207.

Em temo que el Sr. Jordi Martínez Vallmitjana, regidor de Participació Ciutadana, Esports i Habitatge de l'Ajuntament d'Olesa de Montserrat s'ha passat de la ratlla una altra vegada.  

dijous, 26 d’octubre de 2017

L'ESCATOLOGÍA COM A SIGNE D'IDENTITAT NACIONAL


Malgrat ser un poble sobri els catalans ens permetem de tant en tant algun que altre excés, entre els quals n'hi ha un que, sincerament, crec que conforma la identitat nacional juntament amb la llengua i el pa amb tomàquet: la nostra tirada cap a l'escatologia, definida pel seny ordenador del nostre verb, el mestre Pompeu Fabra, en el ”Diccionari General de la Llegua Catalana” com a “Estudi dels excrements; supersticions relatives als excrements”.

El pet es un d'aquests petits excessos que ens permetem. L'enyorat Manuel Vázquez Montalbán teoritzà a l'”Art de menjar a Catalunya” (Edicions 62, 1977, p. 144) que “El pet català és un pet poques vegades sorollós, és lent, segur, mes tipificat sota el nom de “gansa”, i si qualsevol seguidor de Freud hi pot veure un lúdic retorn a la infantesa reprimida per tant de seny, un fisiòleg dirà que no hi ha cap altra causa que l'elevat percentatge que ocupa la mongeta seca a la cuina casolana del país. El pet es la rauxa, la petita bogeria imprevista i realitzada en família, mai davant de forasters, potser en el dubte que sabessin assimilar les fetors com un acte de servei a la convivència. D'altra manera li hagués anat històricament al país si hagués fet servir aquests gasos naturals per a defensar les seves raons, sempre tant evidents, que tal volta, no requeririen cap altre armament més contundent”. Que prengui nota l'Assemblea Nacional Catalana.

La tradició popular oral o escrita de literatura de costellada n'és plena d'exemples dels nostres costums excrementícis. Recupero i trec la pols del llibret “Poesies catalanes de Josep Robreño (1800-1837)” en una edició de la Llibreria Bonavía del 1935, a on l'escriptor en el poema titulat “SATISFACCIÓ que donà l'autor havent-li sens motiu llevat un fals testimoni, culpant el seu cul d'indecent, perquè s'oí un pet”, entre altres coses hi diu,
.........
Tu que ets un cul avesat
a restrenye't si t'obliga,
i ets, si no està mal que ho diga,
com una pinya de cerrat;
tu hauràs comés tal maldat
d'obrir les portes en sec?
Repeteixo que no ho crec 
ni pot ser tal insolència, 
perquè la teva prudència 
de petit que la conec.

En una sala tancada,
plena de nimfes hermoses
que, aplicades i industrioses
daba goig de ser mirada,
S'oí una gran tronada....
D'on sortí? Això es ignorat;
sols a n'a tu t'han culpat,
cul, sempre el més innocent...
Al davant de tanta gent
no ets tu qui s'és afluixat.”

encara més; quan era petit un vell republicà catalanista em recitava en un suposat llatí,
Cagat homo, cagat dona,
et cagat bestia et persona”,

i ja en català deia,
Caga el rei, caga el Papa
i de cagar ningú s'escapa.
Paraules d'un pobre diable 
que cagava en un estable”.
Sembla que allò que el vell republicá catalanista recitava, encara que ell no ho sabia, era una versió molt lliure i que passà oralment de pares a fills, d'un versos recollits en un fulletó publicat a Manresa per la Impremta de Roca el 1873 títulat “Virtuts Del Cagar. Nou discurs pronunciat en la càtedra cagatoria de la Universitat de ENSUMALANCA per Macari Cagané “ que comença així,
Maigs bonum est cagare
quam bibere et manducare.
Millor cosa es el cagar
que el beure i el menjar.
Paraules d'un caganer
en temps que cagava bé."

Seria un pecat oblidar-se de l'obra teatral "Don Jaume el Conquistador", grandiós monument a l'escatologia i la pornografia,  d'en  Frederic Soler alies "Serafí Pitarra"  (1839-1895) que hom considera pare del teatre català. En aquesta comèdia, on el rei Jaume I  emmalalteix d'unes "purgacions culeres", la frase més fina que s'hi  diu  és "ja vaig cagar-me en tots els tronos".
I que dir del popular caganer del pessebre¡. Veritable fet diferencial. Quina nació, amb estat o sense, te quelcom de semblant?. Fins hi tot ja ha agafat l'advocació mariana de la Moreneta. Fer ensenyar el cul a una marededéu em sembla una manera sublim d'humanitzar i fer terrenal una dona que està al cel en cos i anima capaç de tenir fills sense conèixer baró ni perdre la virginitat en temps que no existia la fecundació “in
vitro”. Penso que l'església catalana no s'hauria d'escandalitzar com ho ha fet, ans al contrari, es una manera de modernitzar el lema "Catalunya serà cristiana o no serà" del venerable bisbe Torras i Bages (1846-1914) i hauria d'estar patriòticament agraïda pel “merchandising”. Diria mes, hauria de recomanar a l'artista posar una gibrelleta a la falda de la verge bruna a on pogués seure còmodament el fill bo i fent les seves necessitats.



divendres, 29 de setembre de 2017

OLESA DE MONTSERRAT ASSETJADA?


El títol de l'encapçalament és una hipèrbole que quedi clar.

El Ple municipal ordinari de l'Ajuntament d'Olesa Montserrat que s'havia de celebrar el dijous dia 28 de setembre, s'ha ajornat fins al dia 3 d'octubre convocant-se amb caràcter extraordinari, però amb el mateix ordre del dia (?).

Motiu?: “la situació d'excepcionalitat que, malauradament, està vivint Catalunya en aquestes darreres dates” diu el decret de l'alcaldia, com també diu que la decisió s'ha pres “després de consensuar-ho amb els diferents grups municipals”. Una nota de premsa a la web municipal aclareix que “l’Ajuntament d’Olesa s’afegeix a la llarga llista de poblacions catalanes —com Abrera, Collbató o Masquefa— que han decidit posposar el ple ordinari del mes de setembre fins a la setmana vinent”.

(Nota al marge: Amb la informació de què disposo haig de dir que, a diferència del que diu el decret, no hi ha hagut consens entre els grups municipals a l'hora de prendre aquesta decisió i, fins i tot, em permeto dubtar que s'hagi reunit la Junta de Portaveus a l'efecte. Si haig de rectificar, rectificaré.).

Gairebé tothom estarem d'acord que la situació democràtica al Regne d'Espanya (ès a dir, a Catalunya i a la resta de l'estat) ès preocupantment precària però no hi ha una situació d'excepcionalitat legal (que no vol dir que no bulli l'olla segons li convingui a cadascú, aclareixo) que justifiqui la deixadesa de funcions que suposa la suspensió del Ple, molt més havent a Olesa absoluta normalitat i tranquil-litat ciutadana; però encara que fos certa aquesta suposada excepcionalitat al.legada per l'alcaldessa, no arribo a lligar que té a veure amb un Ordre del dia del Ple amb punts tan normals i avorrits com, per exemple, tractar del reglament de mesures alternatives educatives a la sanció per l'ordenança de civisme i convivència, l'ordenança de control, protecció i tinença d'animals, les festes locals del 2018....i no m'allargo.

De debò pensa l'alcaldessa que el dia 3 d'octubre s'haurà tornat a la normalitat com per a fer el ple? O potser creu que el dia 3 d'octubre, 48 hores després del “referèndum” podrà aprofitar el ple i proclamar heroicament la República catalana des del balcó?. Ja s'ha vist que no és només a Olesa on s'han suspès els plens, i em fa l'efecte que tot plegat són consignes arribades des del processisme oficial per donar una sensació d'estat de setge que reafirmi als convençuts i convenci als tebis de la necessitat de votar sense importar les garanties.

Per a tot això, senyora alcaldessa, no feia falta renunciar a l'autonomia municipal, seguir consignes i aplicar el corró de la seva majoria absoluta. No sap que tot està dat i beneit de fa temps?.



dimarts, 19 de setembre de 2017

CARTA OBERTA DE SUPORT A L'ALCALDESSA D'OLESA DE MONTSERRAT D'UN CIUTADÀ CRÌTIC

Font: web Ajuntament d'Olesa de Montserrat

Il·lustre Sra. Na Pilar Puimedon.

He conegut per la web de l'Ajuntament que serà investigada per la fiscalia, juntament amb altres alcaldes i alcaldesses, per haver signat el decret en el qual manifesta el seu ple suport al Referèndum per a l'autodeterminació de Catalunya i la disponibilitat a habilitar els centres de votació. No sé si aquest ha sigut el millor camí davant el "cul de sac" en què ens trobem la ciutadania catalana en general i olesana en particular; hi ha opinions, accions i omissions per donar i vendre. Puc dubtar-ne, però creuré (pensi que en creure estic fent un acte de fe) que, com va dir a la ràdio, ho ha fet en defensa dels interessos de tots els olesans i olesanes "tant els que volen votar si, com els que volen votar no, com els que no volen anar a votar". Així doncs, d'avançada, com a Alcaldessa d'Olesa de Montserrat, compti amb tot el meu suport i solidaritat enfront de l'actuació barroera del govern del Reino de España judicialitzant un problema polític, i tingui la seguretat que em tindrà recolzant-la en tots els actes i manifestacions que es convoquin en aquest sentit.

Li justificaré aquest suport, però per evitar equivocs primer em convé aclarir-li que jo sóc dels que no volen anar, i no aniran, a votar. És veritat que la resposta autoritària i repressiva del govern espanyol del PP fa que el fetge em demani votar, peró el cervell va per un altre cantó. En síntesi: no puc estar d'acord en la forma antidemocràtica en què es van votar les lleis de referèndum i transitorietat al Parlament de Catalunya (no cal estendre's ara), la pregunta binaria no m'interpel·la i, sobretot, penso que el referèndum no beneficia els interessos i la cohesió de la classe obrera o treballadora a qui pertanyo; i perdoni per utilitzar aquest terme que pot semblar antiquat però jo el trobo analíticament rigorós.

Ara si, la justificació del meu suport. Ara i aquí (això que, convencionalment, en diem Catalunya i Espanya) els drets i llibertats de la ciutadania estan en perill i, el més greu, la primera la llibertat d'expressió, aquella sense la qual l'exercici de els demés drets fonamentals és impossible.

Els drets i llibertats fonamentals que garanteix la Constitució del 1978 i, per remissió expressa a ella (quina paradoxa¡¡), l'article 22.1. de la Llei de transitorietat jurídica i fundacional de la República, no s'atribueixen als pobles i als territoris genèricament, són drets de ciutadania personalíssims i la investigació del fiscal pretén vulnerar el dret a la seva llibertat d'expressió de la qual ha fet ús en firmar el Decret, i com comparteixo la frase de J.F. Kennedy de què "els drets de cada persona disminueixen quan els drets de només una d'elles es veuen amenaçats" per això li faig costat.

Per qué no vull votar l'1-O em diuen equidistant i no és veritat, sóc distant d'uns i altres, però proper i compromès en la defensa de la llibertat i la democràcia, sobretot en aquesta llibertat d'expressió que ara li volen negar i que vostè, com a alcaldessa d'Olesa, amb l'excusa de què tenia por a prevaricar (feu clic aqui) tantes vegades m'ha negat a mi, multant-me, mirant cap a una altra banda quan vaig ser apartat arbitràriament de la tertúlia política radiofònica, no deixant-me parlar al torn del públic dels plens i no fent cas de les recomanacions del Síndic de greuges. Reflexioni sobre la cita de Kennedy.


Amb tota la meva modesta solidaritat i suport.

diumenge, 10 de setembre de 2017

MARCELINO CAMACHO DESPULLA LES CUP


Des del Parlament de Catalunya TV3 entrevistava a la diputada Anna Gabriel de les CUP el dia en què es votava la "Llei de Transitorietat Jurídica i fundacional de la República" i deia, descarada, que ja sabia que la llei no era la que ells haurien volgut però que no havien pogut aconseguir res millor (guaita tu). Tot seguit intervenia al plenari i, també descarada, intentava avergonyir al Joan Coscubiela (i a CSQEP, ICV, PSUC, CC.OO..., de rebot) per pusil·lànime, citant-li a Marcelino Camacho: "el derecho de huelga se consigue haciendo huelgas".

Quina costum tant repugnant tenen alguns de citar els morts que sempre han menyspreat. La cita és del llibret "Charlas en la prision" que es va editar per primera vegada a Paris el 1974, és a dir en condicions de clandestinitat i dura repressió en la lluita contra el franquisme (feixisme si voleu). Una vegada mort el dictador Franco (al seu llit), les classes obreres i populars va lluitar pels seus drets desobeint la legalitat il-legitima del franquisme, fins que es van concretar, amb molt de sacrifici i lluita, en la Constitució del 1978 tant infamada avui dia pels adamistes de tota mena, entre elles la Sra. Gabriel.

Resulta que Marcelino Camacho, ara admirat per les CUP, va donar suport a aquella nefanda llei. Com va justificar Marcelino Camacho el seu vot positiu a la Constitució?: "Si a una Constitución que considera como valores superiores la LIBERTAD, LA JUSTICIA, LA IGUALDAD Y EL PLURALISMO POLÍTICO, y que recoge los derechos de ASOCIACIÓN, REUNIÓN, EXPRESIÓN, HUELGA, las libertades públicas.....porque aunque no todo se recojiera según nuestros deseos, sin embargo, con la Constitución los trabajadores conseguimos un nuevo equilibrio de fuerzas...Hay cosas en esta CASA QUE VA A SER DE TODOS que no nos gustan, pero trataremos de cambiarlas sin derribar el edificio" ("Confieso que he luchado. Memorias". Ediciones Temas de hoy. 1990. p.p. 419-420.).

Venen a tomb aquests aclariments, perquè posen en evidencia les camàndules i mala fe de les CUP en tot l'anomenat procés, fent-se passar per la locomotora que arrossega cap a Ítaca als mandrosos del PDCat (Convergència, que collons¡¡¡) i ERC, com martell de l'anomenat "règim del 1978"...quan no son mes que els encaradors ("mamporreros" per entendre'ns) voluntaris o involuntaris, tant fa, que possibiliten i possibilitaran la continuïtat de les polítiques antisocials de la dreta, sigui independentista o unionista per activa o passiva, mentre somien en un Puigdemont com a Kerensky i un proper assalt al Palau de la Generalitat encara que no sigui a l'hivern.

Però, quines penques les de la Sra. Gabriel¡¡¡¡ Que fàcil és fer veure que es fa la revolució des de la seguretat que dóna no estar en el franquisme¡¡¡. Peró el seu ara admirat, es veu, Marcelino Camacho la posa davant del mirall. La lluita dura de les classes populars, malgrat pressions dels poders económics i militars, van aconseguir drets fonamentals fins aquells moments negats: expressió, opinió, consciència, reunió, vaga, etc....Que han aconseguit les CUP amb la “Llei de transitorietat jurídica i fundacional de la República”? El que han pogut, diuen?.No res. Amb les presses per anar enlloc, la dreta els ha fet empassar un text amb notables carències democràtiques pel que fa a separació de poders, que els dona l'hegemonia en el futur procés constituent (si s'hi arriba), i que com a drets fonamentals l'article 22 garanteix els ja reconeguts a la Constitució espanyola (sic). Tant dolenta no deu ser, doncs, potser no hem sigut capaços de treure-li el suc.


Home, em sembla que m'aixequen la camisa. Per tenir el que ja tinc i afegir-hi incerteses, prefereixo provar de canviar-ho tot junt amb els meus; els treballadors i les classes populars d'això que anomenen Espanya amb la vista posada al món. Digueu.me somiatruites, peró de moment jo ja he trencat bastants ous.

dimecres, 30 d’agost de 2017

UN AJUNTAMENT "GUAI" O LA FESTA DELS MIQUELETS. UNA CONTRADICCIÓ

Qüestió prèvia que hauria de ser innecessària però que no és sobrera ara i aqui: Això no va contra la Festa dels Miquelets ni contra les recreacions històriques dels fets del 1714, un pensa el que pensa però cadascú es diverteix com vol i ja s'ho faran; això vol posar de manifest la incongruència de l'equip de govern municipal d'”esquerra alternativa” del Bloc Olesà (amb la complicitat d'altres grups municipals) que s'ha declarat pacifista, tolerant i defensor del concepte de Cultura de Pau, mentre recolza i permet actes de caràcter militar i/o paramilitar en clara contradicció amb la moció aprovada per unanimitat al ple municipal del passat 27 d'abril que va declarar Olesa de Montserrat "Vila desmilitaritzada. Municipi de Cultura per la Pau".

Digueu-me com sempre torracollons, però llegiu, poseu-vos la mà al cor i jutgeu vosaltres mateixos.

Atenció al que s'hi diu a la moció:

"-Des de la dimensió local volem ser plataforma d'experimentació i consolidació d'una ciutadania democràtica plena i promoure una convivència pacifica mitjançant el desenvolupament dels valors ètics i cívics.(...)

-Els valors que transmet la institució militar -l'obediència, la disciplina, el patriarcat, l'androcentrisme, la competitivitat, l'ordre jeràrquic, el recurs a les armes i a violència- contradiuen els valors que han de vertebrar i que han de regir l'educació dels infants i joves: l'autonomia, l'esperit crític, la responsabilitat, el diàleg, la solidaritat i la col·laboració.(...)

-L'exèrcit (...) recluta joves que aprendran a obeir ordres, a no tenir opinió o a no expresar-la i a "jugar" a la guerra. I la guerra no és un joc. Les armes no eduquen, les armes maten. (...)."

i per tot això i altres coses que s'hi diuen i resultant que

" (...) només la justícia social i l'equitat, junt amb l'educació i la formació de totes les persones (infants, adolescents, joves i adultes) en l'esperit crític i en la cultura de Pau, són el camí per revertir els canvis que la nostra societat necessita. (...).

L'Ajuntament acorda entre altres coses:

1.Assumir com a "Vila desmilitaritzada", un paper actiu en la difusió de la Cultura de la Pau, tot divulgant els diversos aspectes que la conformen a través de declaracions institucionals (a favor del desarmament, de la vida i de la salut física i mental del jovent; contra els conflictes armats i el comerç d'armes) i donat suport a activitats específiques sobre aquestes qüestions, com ara cursos, xerrades i exposicions a favor de la pau i la no violencia. (...)”.

7. No autoritzar l'ùs de cap instal·lació municipal o via pública per a actes d'exhibicions de l'exèrcit o d'organitzacions paramilitars. (...).”.

Fins aqui un resum de la moció

Entre les festes locals, la "Festa dels Miquelets" ha arrelat entre la ciutadania olesana amb un protagonisme important que cal tenir en compte per les seves connotacions lúdiques, socials i econòmiques. I és per això que quan es va aprovar la moció declarant Olesa "Vila desmilitaritzada. Municipi de Cultura per la Pau", el regidor de Movem Olesa Jordi Cornellas ja va advertir de la contradicció i incongruència en què podria caure l'Ajuntament en la gestió de la festa amb el seu actual format. Mentrestant, a molts regidors se'ls hi escapava un somriure burleta com dient "ja esta l'esgarria cries pixant fora de test".

Una cosa és fer un mercat barroc, música al carrer, fer cuina olesana del segle XVIII, però, com es casa que " (...) només la justícia social i l'equitat, junt amb l'educació i la formació de totes les persones (infants, adolescents, joves i adultes) en l'esperit crític i en la cultura de Pau, són el camí per revertir els canvis que la nostra societat necessita. (...)" amb la instal·lació a les nostres places de tres campaments militars (per molta recreació històrica que siguin) que reprodueixen la seva forma de vida d'obediència, disciplina, patriarcat, androcentrisme, competitivitat, ordre jeràrquic, que justament critica la moció?. Com podem fomentar l'autonomia, l'esperit crític, la responsabilitat, el diàleg, la solidaritat i la col·laboració, tots ells contraposats als valors militars, com també diu la moció, amb rondes de vigilància i desfilades pel poble per part d'aquests exercits (d'ocupació?), mostres d'instrucció militar i l'explicació de com carregar un fusell (encara que sigui d'època) i la recreació de batalles i enfrontaments?. I sobretot, com es poden fer totes aquestes activitats de caràcter militar sense que l'Ajuntament autoritzi l'ús de cap instal·lació municipal o via pública per a actes d'exhibicions de l'exercit o d'organitzacions paramilitars que la moció prohibeix expressament?.

Se perfectament que molts ciutadans no li donaran importància a aquesta incongruència dels nostres governants. És una festa¡¡ Divertim-nos¡¡peró ens estem divertint "jugant" a la guerra i com recorda la moció que van votar els nostres regidors per unanimitat "la guerra no és un joc. Les armes no eduquen, les armes maten".

No vull acabar sense recordar que un dels actes de la "Festa dels Miquelets" és el que s'anomena "La Justícia del Poble" que l'Agenda Cultural de Tardor editada per l'Ajuntament publicita com "Passejada entre els crits fins a la pl. de les Fonts, lectura del memorial de crims i atrocitats comeses i execució del "CapitanMaria". Tota una aplogia del linxament.


Tot plegat un contrasentit i una altra moció llençada a la paperera de les mocions que mai es compliran perquè el Bloc Olesà sense pensar-ho gaire vol fer veure que és el mes "guai" i "progre" dels municipis que es fan i es desfan a la República Catalana. 

Els polítics per a ser creïbles han de ser congruents amb els seus actes, tota la resta és banalitzar la política.

dimecres, 23 d’agost de 2017

PER QUÈ NO ANIRÉ EL DISSABTE A LA MANIFESTACIÓ DE BARCELONA




Amb els atemptats terroristes de Barcelona i Cambrils s'ha posat de manifest un clamor popular d'unitat per a fer front a un perill que entenem comú. Però, com si es tractes d'un volcà que ha entrat inesperadament en erupció, aquest clamor unitari surt com un magma a on es barregen tota mena de materials incandescents i que només quan es refreden som capaços d'endevinar la diversitat de la seva composició, mentrestant tot està barrejat, camuflat i amagat; la bona fe amb la mala fe, l'atrevida i perillosa ignorància amb qui té el coneixement però el manipula, l'esperit crític amb el gandul mental....

Però jo no vull esperar que el magma es refredi i no puc compartir espai amb qui que ens ha portat amb els seus actes conscients i culpables a aquesta situació, que ha suposat un món més insegur i que culpabilitza a qui mes ha patit aquest terrorisme, els mateixos musulmans. No han demanat perdó.

Jo no puc compartir espai, amb qui és culpable de la pèrdua de drets econòmics, socials i polítics i que ha portat patiment i dolor a les classes treballadores i desesperació a moltes de les persones a qui ara fa suspectes de terrorisme, mentre altres s'han enriquit. Malgrat que diuen que l'economia torna a funcionar mantenen les polítiques de patiment i no han demanat perdó.

Jo no puc compartir espai amb qui ha sigut i és còmplice voluntari i actiu d'aquelles polítiques de patiment i dolor i ara per tapar-se les vergonyes es disfressa i ens vol portar a aventures amb un vaixell que no van enlloc.

Jo no puc compartir espai amb qui es tapa els ulls, les orelles i la boca i es fa còmplice per omissió del patiment i el dolor, perquè vol ser el capità del vaixell que no va enlloc.

Com diuen en castellá “de aquellos polvos estos lodos" i ara tots ells ens reclamen unitat i ningú se la creu.

No sóc una ment perversa, ni maligna, i vull retre homenatge personal i intim a les víctimes dels terrorismes de tota mena. Per això el dissabte aniré al Pla de l'os a la Rambla de Barcelona i allà retré homenatge a les víctimes dels atemptats terroristes del dia 17 i seguidament em traslladaré al Fossar de la Pedrera (el meu Fossar de les Moreres) a retre homenatge a les víctimes de l'acte de terrorisme més gran que ha sofert aquest país, la dictadura franquista i que molts dels que ara em reclamen unitat encara no han condemnat, ni volen fer-ho.

Als amics que el dissabte es manifestin de bona fe els demano perdó, però no puc fer-hi mes. No demano comprensió per a la meva decissió, només respecte.

Visca la llibertat¡¡¡.


dilluns, 31 de juliol de 2017

CARTA OBERTA AL REGIDOR DEL PP D'OLESA DE MONTSERRAT



Sr. José Fco. Ramírez Carpintero:

Li contesto públicament a l'esbroncada que em va fotre en públic en finalitzar el ple municipal del passat dijous 27 de juliol. Li escric en català, porque haig de suposar que, en la seva condició de ciutadà català i per tal condició també espanyol (no pateixi) i en virtut del seu càrrec públic fidel complidor de les normes constitucionals i estatutàries, haig de suposar, deia, que és coneixedor de la llengua pròpia de Catalunya. Som-hi doncs.


Vostè, Sr. Ramírez Carpintero, és l'únic regidor del Partit Popular (PP) a l'Ajuntament d'Olesa de Montserrat. Amb prou feines parla als plens municipals, no recordo que mai hagi fet cap proposta, i quan vota alguna cosa gairebé sempre ho fa abstenint-se. Per no parlar no va ni a les tertúlies de la ràdio a dir-hi la seva. Tot un esperit crític, vaja.


Jo, senyor Ramírez, em pensava que no parlava perquè seguia el consell que l'Abate Dinouart ens va deixar escrit l'any 1771 al seu llibret "L'art de callar", pel qual "Només s'ha de deixar de callar quan s'ha de dir alguna cosa més valuosa que el silenci" (li evitaré la crítica facil: ja sé que jo callo poc, però ara parlem de vostè, no de mi).

Veig que no, que no ha fet cas a l'abat, perquè al darrer ple, el del dia 27 de juliol, va parlar, va dir coses; emprenyat, però va dir coses, improperis i retrets però va parlar. No, si ja entenc el que li va passar, home, i és comprensible l'enrabiada. Com se'm va ocórrer de fer-li a vostè dues preguntes, del meu interès com a ciutadà i com, per altra banda, acostumo a fer quan acaben tots els plens, en el punt d'intervenció del públic¡¡¡¡. És clar, no li havia passat mai, vaig envair descarat la seva zona de confort, com es diu ara, es va atabalar i va treure el seu veritable temperament, tan semblant, per altra banda, al del pare fundador del PP (si, D. Manuel, aquell ministre del Generalisimo). Tant d'esforços per a semblar de centre per a no res. Em sap greu....o potser no?. No, definitivament. Miri, que cada gos es llepi la seva cua.

Situïs i fixis, en resum, en algunes de les "perles cultivades" que em va dir: "Porque esta agresividad contra nosotros....Esto es una sesión plenaria.....Esto no es un circo.....aqui se tratan cosas serias.....aquí se hacen comisiones.......aqui hay un equipo de gobierno que lo ha elegido el pueblo....hay que dejar trabajar al equipo de gobierno.....hay que aceptar las cosas como son y usted no puede venir aquí a preguntarnos a todos a hacer un interrogatorio como si usted fuera aquí pues yo que sees que no lo se, ...la CIA¡¡.".


Voldria aclarir-li una cosa abans d'entrar en matèria. Cregui'm, d'agressiu no en sóc gens, malgrat el que algú li pugui haver dit, sóc ateu però estic profundament marcat pel principi cristià d'estimar al proïsme del que vostè i els vint regidors i regidores restants formen part; ara, no em demani que faci versallesques barretades perquè no em surten. Miri, posats a dir, una mica emprenyat amb la Il·lustre Sra. Alcaldessa sí que ho estic, perquè sempre rebrega els reglaments per tal de no deixar-me parlar i després es fa l'orni, però de debò l'estimo tant com a vostè i els altres (i les altres).


Ara, Sr. Ramírez, lliguem caps. Vegem que diu l'Article 17. 2. del vigent Reglament de Participació Ciutadana, publicat el BOP el 17-10-2000: "Desprès de les sessions ordinàries del Ple, l'Alcalde declararà closa oficialment la sessió, i a continuació obrirá un torn de paraules del públic i de representants d'entitats i associacions". Per acabar-ho de lligar seguidament vegem el que diu l'Article 3.1. del Codi Civil: "Les normes s'interpretaran segons el sentit propi de les seves paraules, en relació amb el context, els antecedents històrics i legislatius, i la realitat social del temps en què han de ser aplicades, atenent fonamentalment a l'esperit i finalitat d'aquelles.".

Ah,¡ S'ha sorprès Sr. Ramírez Carpintero?. Ves per on, si posem en relació les dues normes esmentades, resulta que el ple municipal ja havia acabat, ja no era "una sesión plenaria" com vostè afirma i s'havia obert un torn de paraules del públic assistent, sense limitacions personals, o formals i, per tant, estava sotmès a la servitud de ser interpel·lat o criticat per la ciutadania no per....."la CIA". A partir d'aquí no hi ha circ ni "cachondeo" sinó ciutadans i ciutadanes exercint un dret, uns parlant de places, de jardins....altres de drets fonamentals personals i col·lectius, però tots plegats pensant en millorar les condicions de vida de la ciutadania olesana, independentment de si el govern municipal te majoria absoluta o no i mai acceptant les coses com a fatalment immutables. I això és el que vostè (i no només vostè) no entén i queda descol·locat quan el desperten i comprova que, com ja es va adonar fa anys Rafael Gómez "El Gallo", " hay gente pa to" i s'ha d'estar a punt perquè, quan menys t'ho esperes pot saltar la llebre.

Una altra cosa li vull dir. No es refii dels elogis dels regidors del Bloc Olesa i les rialles que li feien. Només els hi va fer gràcia que vostè digues el que va dir, perquè en el fons és el que ells també tenien ganes de dir, però han de guardar les formes per a semblar gent d'esquerres i demòcrates. Ells, com ja li he dit, interpreten els reglaments i van fent, però vigili, no es deixi prendre el lloc i defensi'l, el de dretes amb "pedigree"és vostè.

Ah, si, m'oblidava¡¡ Va dir, referint-se a mi, que "esto no es un circo". Podria fer un acudit fàcil amb el circ i els treballadors del circ que fan riure però no el faré perquè aquells treballadors es mereixen un respecte. Vull dir, però, que el circ el va muntar vostè, Sr. Ramírez, volent fer de domador de feres. No es va adonar que la fera ja és vella i aviciada, les ha vist de tots els colors en els darrers cinquanta anys, no  res a perdre i ja és indomable per sempre.

Fins aviat al proper ple.