dimarts, 13 de novembre de 2018

POT SER DIGNE, DECENT I HUMÀ EL TREBALL?. REFLEXIÓ SOBRE EL TÍTOL D'UNA TAULA RODONA DE CÀRITAS



El passat dijous 8 de novembre Càritas d'Olesa de Montserrat va organitzar una taula rodona amb el suggestiu títol de "Treball digne, treball decent? Per la justícia i humanització del treball". Em sap greu no haver pogut assistir-hi perquè un debat sobre el treball i les seves condicions és sempre interessant i necessari en els temps actuals i, per tant, no puc opinar sobre el que s'hi va dir. El títol de la taula rodona, però, em porta a fer una sèrie de reflexions.

Pot ser digne i decent el treball? Es pot humanitzar el treball?. La proposició final del mateix títol de la taula rodona, en quant demana justícia i humanització del treball, ja ens fa una aproximació negativa a la pregunta de l'inici.

Se sap que la paraula "treball" prové de la llatina "tripalium" que, ni més ni menys, era un instrument de tortura compost per tres pals a on es lligava l'esclau díscol. Per altra banda ens explica el Gènesi que la desobediència d'Adam i Eva Déu la va castigar amb l'expulsió del Paradís i condemnant-los a guanyar-se el pa amb la suor del seu front, és a dir, treballant. També sabem que al frontispici de la porta d'entrada al camp d'extermini d'Auschwitz els nazis, amb un cinisme esgarrifós, hi van posar el lema "Arbeit macht frei" que es pot traduir com "el treball us fa lliures". O, si voleu més dades sobre el caràcter malèfic del treball, només cal llegir el que va escriure Napoleó: “Com més treballin els meus pobles, menys vicis hi haurà. Jo sóc l'autoritat [...] i estaria disposat a ordenar que el diumenge, després dels oficis, les botigues obrissin i els obrers anessin a la feina.

El pacte, tàcita o expressament acceptat pels actors socials després de la Segona Guerra Mundial (i al Reino de España a la mort del dictador Franco amb la Constitució del 1978), pel que el treball era alhora un dret i una obligació que suposadament garantia la integració a la societat i el benestar present i futur de tothom que només era posseïdor de la seva força de treball, sigui física o intel·lectual, per a poder viure s'ha trencat; mantenint sobre el paper els grans principis tot s'ha tornat una ficció. El treball torna a ser aquell "tripalium" amb la precarització, la disgregació i la segmentació. L'estat, que havia de ser neutral, legisla retallant drets històricament guanyats, permetent als posseïdors dels mitjans de producció incrementar la seva autoritat i disciplinar als treballadors posant en qüestió les grans conquestes de civilitat que han sigut el sindicalisme com a organització d'autotutela obrera i la negociació col-lectiva, tot plegat per assegurar el benefici empresarial i reproduir el sistema d'explotació dins d'un cercle pervers.

El treball per compte aliè (i aquí incloc els falsos autònoms i l'oxímoron dels anomenats "treballadors autònoms dependents") es basa en els principis de (obedient) dependència, (escassa) retribució i (falsa) voluntarietat i serà sempre indigne i indecent si no es canvia el model i se'n busca un altre que permeti que la democràcia entri d'una vegada de forma extensa en les relacions laborals i que qui només posseeix la força de treball (física o intel-lectual) no hagi de demanar permís per a viure a qui posseeix els mitjans de producció i se'n beneficia.

Un primer pas cap aquest canvi de model que deia, penso que és garantir, al marge del treball dependent, retribuït i voluntari que es pugui realitzar, les condicions materials de vida i existència de la ciutadania amb una Renda Garantida de Ciutadania universal, incondicional i suficient, és a dir, garantint un ingrés personal a cada ciutadà pel fet de néixer i ser-ho, independentment de si treballa o no i del seu nivell de rendes i que li garanteixi viure decentment per sobre del llindar de pobresa. Que ningú s'espanti, hi ha suficient literatura i evidencia científica que explica la viabilitat de la proposta que garantiria, al meu entendre, l'empoderament del treballador de les seves condicions de treball en posar-lo en una posició negociadora més favorable i possibilitaria la recuperació de drets individuals i col-lectius. El treball continuaria essent indigne, indecent i deshumanitzat però creixeria la llibertat del treballador que no necessitaria demanar permís per a viure.

Cal recuperar el debat sobre el concepte de treball, el seu repartiment i reconsiderar el seu paper com a element d'integració social (si és que mai l'ha tingut).

diumenge, 28 d’octubre de 2018

EL REGIDOR JORDI MARTÍNEZ GUARDIÀ DE L'OLESANITAT POLÍTICAMENT CORRECTA.



Ja sabeu, i si algú no ho sap li ho dic ara, que el divendres dia 26 vaig anar a la Ciutat de la Justícia de Barcelona a donar suport a l'Il-lustre Alcaldessa d'Olesa de Montserrat Na Pilar Puimedon perquè el fiscal l'acusa de desobediència per haver signat un decret cedint locals municipals per a la consulta-referèndum-mobilització (poseu-hi el nom que més us agradi) del1d'octubre de l'any passat. Hi era només com a demòcrata -possiblement insuficient i imperfecte- no pas com independentista, però hi era amb convenciment.


Devíem ser uns cinquanta olesans i, com també declarava l'alcalde de La Palma de Cervelló, un nombre semblant de palmarencs. En distesa conversa amb un d'ells, em va dir que La Palma possiblement era el municipi més independentista del Baix Llobregat. Li vaig preguntar quants habitants tenia el municipi i em van dir que uns tres mil. Se'm va ocórrer comentar a un ciutadà olesà (no pas palmarenc) la desproporció habitants/assistents a l'acte solidari entre Olesa i La Palma (50/25.000 – 50/3.000) i de cop vaig sentir una veu jupiterina tronant "El Martí sempre parlant bé d'Olesa" (noteu la ironia) i se'm va aparèixer la efígie del regidor Jordi Martínez, profeta i catequista de l''independentisme (no sé de quina de les seves quatre o cinc faccions simpatitzant) dins de l'heterogeni, eclèctic i imprevisible Bloc Olesà. No sé si feia el xafarder o es que ho va sentir involuntàriament. Tampoc és que m'espantés gaire la gravetat de la seva sentencia, més aviat em va recordar al Molt Honorable Quim Torra quan parla de forma absoluta de Catalunya o a Albert Rivera i Pablo Casado quan parlen de forma absoluta d'Espanya; li deixo que triï.



Home, opinar sobre un fet objectiu, quantificable i tan demostrable com aquell que diu que en un triangle rectangle la suma dels quadrats dels catets és igual al quadrat de la hipotenusa, no és parlar malament d'Olesa, és constatar l'insuficient suport i comprensió d'una majoria d'olesans a una situació que crec injusta. I em temo que això és el que li va fer mal a l'inefable Sr. Jordi Martínez; veure com el que ell dolorosament pensava i no ho podia dir sense trencar l'imaginari d'una Olesa homogèniament independentista, sortia de la boca d'un torracollons impertinent suposadament equidistant.


Però, és clar, que es pot esperar d'un personatge que transforma les 7.761 persones que van votar l'1 d'octubre en "tots i totes" els olesans i olesanes i margina les 9.207 que no van votar?. (feu clic aquí si voleu)

dijous, 11 d’octubre de 2018

ACROBÀCIES PER A MANTENIR L'ESTABILITAT



No ho entenc. Si la premsa diària no menteix, les portaveus de Catalunya en Comú en el Parlament català, Jessica Albiach i Elisenda Alamany, han ofert a l'inestable Govern de Quim Torra donar suport al seu projecte de pressupostos per tal de “contribuir a l'estabilitat”. Ho han fet en el moment en que Torra ha quedat en minoria en tres votacions simbòliques del Parlament. Simbòliques, tot cal dir-ho, perquè segons és costum no hi ha hagut una sola proposta del Govern vicari que no girés entorn de qüestions d'aquest tipus, sense transcendència per a les coses de menjar.

El president ha agraït el gest a les Comuns, no sense abans tirar-lis a la cara que no subratllessin en la seva oferta l'existència de presos polítics al país, i vestissin el sant insistint en la necessitat de recuperar l' “esperit de l'1-O”, la cosa més gran que segons ell ha succeit al país en molts anys.


De quina estabilitat parlem llavors, de la de l'unilateralisme a seques? I per què cal salvaguardar-la? Quina rara virtut, que jo desconec, té l'estabilitat per l'estabilitat?, el suport a la permanència precària d'una política construïda sobre el “fake” i la benvolent llum verda a una tossuda negativa a rectificar?


Si la clau està en les dificultats de l'alcaldessa Colau per aconseguir passar els pressupostos de Barcelona, aquest objectiu amb prou feines té recorregut. La batalla de les municipals serà despietada i l'unilateralisme solament sostendrà els comptes de la Casa Gran a canvi d'una prèvia rendició incondicional de l'alcaldessa a la “causa”. Perquè no són la independència ni la república els objectius reals d'aquest joc de trons, sinó el poder descarnat pel poder. I la ciutat de Barcelona és en aquest sentit el mos més exquisit que queda per repartir.


Mentre, Ernest Maragall, de qui es parla com a candidat de la unilateralitat a l'alcaldia per als comicis que estan ja molt a prop, acusa a Josep Borrell en carta oberta de “trencar el clima de diàleg” entre la Generalitat i l'Estat. Simultàniament, Torra declara que “el crèdit de Sánchez s'ha acabat”, i renova el seu ultimàtum al govern central. Bonic exemple de clima de diàleg. Maragall recrimina en la seva carta a Borrell que no convidés a Torra al fòrum internacional de la Unió pel Mediterrani, quan Torra va brillar fa pocs dies per la seva absència en una reunió de les autonomies implicades en el corredor mediterrani, a la qual estava oficialment convidat. Per què es queixa Maragall, llavors? I de què es queixa, exactament?


No entenc la lògica de totes aquestes acrobàcies arbitraries amb xarxa. No entenc, sobretot, que les Comuns ofereixin un pacte d'estabilitat a la incoherència i a la inconsistència, quan res ni ningú els obligava a fer-ho.

(Traduït del Blog "Punto y Contrapunto" de Paco Rodriguez de Lecea)


dimarts, 25 de setembre de 2018

SORPRESA¡¡¡




Dilluns era festa major a Barcelona però la Marea Pensionista ens va convocar a concentrar-nos i cap allà que vam anar la Irene i jo. Després de fer una petita manifestació de l'estil d'aquelles que surten a les pel-licules americanes (donar voltes a la Plaça Universitat amb cartells i algú disfressat d'home "sandvitx") i d'esmorzar una suculenta xocolata i menjar blanc a "La Pallaresa" del carrer Petritxol, vam decidir acostar-nos a la plaça de Sant Jaume i al passar per la de Sant Josep Oriol va saltar la sorpresa.

Va ser la Irene qui se'n va adonar. A l'aparador de la botiga de teles "Coses de casa", malgrat tenir les persianes abaixades, va veure dues caixes de fruita de les d''abans posades com aquell que no vol, com a decoració amb el nom de San (sic) Feliu de Llobregat i les inicials CMR, tot ven clar. Com van arribar allà les caixes?.

Eren iguals que les que jo havia vist de petit al Camp del Riu i al Camp de Dalt del meu avi Pere i després del meu oncle Llorenç (de Cal Mataporcs ambdós). Folrades d'un paper blanc i sobre un matalàs de viruta les omplien curosament amb dues o tres capes de pomes, préssecs, peres o mirabolans, depèn; les tancaven lligant la tapa a la caixa amb quatre filferros i hi posaven una etiqueta que me'n recordo bé, hi deia “Frutas Caspu” (l'empresa intermediaria, m'imagino). Els grans treballaven mentre jo i els meus cosins ens omplíem el pap de fruita mentre jugàvem.

Són records d'aquells temps quan al setembre, Sant Feliu de Llobregat es perfumava amb l'olor del raïm que s'espremia a la premsa dels "Pagesos".

Per cert algú sap de qui són les inicials CMR de les caixes?

diumenge, 23 de setembre de 2018

COMUNICAT DE LA "MAREA PENSIONISTA D'OLESA DE MONTSERRAT"




S'HA CONSTITUIT LA MAREA PENSIONISTA D'OLESA DE MONTSERRAT

El passat dia 13 de setembre es va constituir formalment la Marea Pensionista d'Olesa de Montserrat que es coordinarà fraternalment amb el conjunt de marees de Catalunya i l'estat espanyol. Era una necessitat de la nostra vila la creació d'aquesta plataforma reivindicativa per tal de donar resposta a l'assemblea que fa uns mesos es va realitzar a la Biblioteca Santa Oliva amb notable participació ciutadana.

La Coordinadora de la Marea Pensionista va néixer com a organització per tal de situar en el debat polític la defensa i blindatge constitucional del Sistema de Seguretat Social i Dependència tal com el coneixem, de caràcter públic, universal, solidari i redistributiu, enfront dels atacs que amb l'excusa de la mal anomenada "crisi econòmica", ha fet i està fent el capital financer, especulatiu i depredador, qualificant-lo d'insostenible amb la perversa intenció de privatitzar-lo. Beneficis per a qui es pugui pagar un fons privat i misèria per a les persones pobres i treballadores precàries.

La Marea Pensionista d'Olesa de Montserrat ha de créixer i fer-la seva totes les persones pensionistes olesanes actuals i futures, les unes per mantenir els drets que tenen, les altres per no perdre'ls i juntes, totes plegades, fins i tot per a millorar-los, demostrant que és possible un Sistema de Seguretat Social i Dependència públic, universal, solidari i redistributiu. Per això cal que iniciem una sèrie d'activitats pròpies i col-laborem amb les que es facin al conjunt de Catalunya i l'estat espanyol. Convidem, doncs, com a primer pas, a la ciutadania olesana a participar cada dilluns a les concentracions que es realitzen a Barcelona a les 10 del matí a la Plaça Universitat, per a demostrar que estem alçats per a la defensa dels nostres drets.

¡¡¡Perquè és possible un Sistema de Seguretat Social i Dependència públic, universal, solidari i redistributiu, no ens deixem enganyar¡¡¡¡

Marea Pensionista d'Olesa de Montserrat

SE HA CONSTITUIDO LA MAREA PENSIONISTA DE OLESA DE MONTSERRAT

El pasado día 13 de septiembre se constituyó formalmente la Marea Pensionista de Olesa de Montserrat que se coordinará fraternalmente con el conjunto de mareas de Cataluña y el estado español. Era una necesidad de nuestro municipio la creación de esta plataforma reivindicativa para dar respuesta a la asamblea que hace unos meses se realizó en la Biblioteca Santa Oliva con notable participación ciudadana.


La Coordinadora de la Marea Pensionista nació como organización para situar en el debate político la defensa y blindaje constitucional del Sistema de Seguridad Social y Dependencia tal como lo conocemos, de carácter público, universal, solidario y redistributivo, frente a los ataques que con la excusa de la mal llamada "crisis económica", ha hecho y está haciendo el capital financiero, especulativo y depredador, calificándolo de insostenible con la perversa intención de privatizarlo. Beneficios para quienes se pueda pagar un fondo privado y miseria para las personas pobres y trabajadoras precarias.

La Marea Pensionista de Olesa de Montserrat ha de crecer y hacerla suya todas las personas pensionistas olesanas actuales y futuras, unas para mantener los derechos que tienen, otras para no perderlos y juntas incluso para mejorarlos, demostrando que es posible un Sistema de Seguridad Social y Dependencia público, universal, solidario y redistributivo. Por eso hace falta que iniciemos una serie de actividades propias y colaboremos con las que se hagan en el conjunto de Cataluña y el estado español. Invitamos, pues, como primer paso, a la ciudadanía olesana a participar cada lunes en las concentraciones que se realizan en Barcelona a las 10 de la mañana en la Plaza Universidad, para demostrar que estamos en pie para la defensa de nuestros derechos. 

¡¡¡Porqué es posible un Sistema de Seguridad Social y Dependencia público, universal, solidario y redistributivo, no nos dejemos engañar¡¡¡¡

Marea Pensionista de Olesa de Montserrat

dissabte, 15 de setembre de 2018

JO TAMBÉ PUBLICO LA MEVA TESI (BÉ..., TESINA), O HAIG DE SER MENYS QUE EL PEDRO SÁNCHEZ?



Permeteu-me la immodèstia, però si, jo també vaig fer la meva tesina per a poder culminar els estudis de Graduat Social (ara Grau en Relacions Laborals i Recursos Humans) i contràriament a d'altres no l'he perdut, ben al contrari, ha estat sempre a la biblioteca de casa perqué estic orgullós d'ella. La vaig defensar públicament un dia, no recordo quin, de juliol de 1987 i el títol tenia (p)suc: "Crisis económicacambio social y sindicalismo" amb un subtítol llarguíssim, "Un breve estudio sobre la salida capitalista a la crisis económica y las respuestas y alternativas sindicales". No vaig treure un "sobresaliente" o un "cum laude" com treuen les tesi dels qui no han fet tesi però si un "notable" que no està gens malament si tenim en compte que el Diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans ho defineix com una cosa "remarcable, digne d'esser particularment esmentat".


La crisi a què es refereix el treball era la dels anys 80 del segle XX, però encara que ja han passat 31 anys, ja s'apunta i entreveu a on hem arribat a hores d'ara: disgregació, segmentació i inestabilitat del mercat de treball, descentralització productiva, efectes de les noves tecnologies sobre el treball, noves formes de treball; les conseqüències sobre el sindicat, sobretot el perill corporativista i crisi de representativitat....., però també hi ha esperança i tanco la tesina amb el següent missatge: "Todo este trabajo ha tenido un hilo conductor que se refleja en la cita de Heráclito que lo encabeza: el mundo no esta inmoviltodos los aspectos de la vida y actividad del hombre, la historia en definitiva, se desarrollan por los avances cientificos y técnicos y los enfrentamientos y contradicciones que generan la hace avanzar, no en un circulo cerrado, si no en un constante movimiento en espiral expansivo en que cada etapa deriva contradictoriamente de la anterior y es cualitativamente superior a ella".



Si mireu la pàgina 3 veureu que l'obreta està dedicada a la "Irene y a él o ella". A la Irene perquè li devia, ja que durant l'any i mig en què hi vaig treballar em va donar suport i em va animar en tot moment sacrificant temps i diversions; al final el "él o ella" va ser "ell" l'Ernest, que va néixer el Desembre del 1987. Si fos ara diria "a Irene y a él y ella" perquè ara també tenim a la Marina amb nosaltres.



Que per què la vaig escriure en castellà? Senzillament perquè sí.


Si hi esteu interessats o sou "masoques" podeu llegir la tesina (o donar-hi un cop d'ull) fent clic a l'ènllaç que hi ha al final de tot, són 129 pàgines de res mes amenes que les de Pedro Sánchez. Vaja em penso


CRISIS ECONÓMICA CAMBIO SOCIAL Y SINDICALISMO .pdf

CAGAR-SE EN DÉU I FER REPÚBLICA


El periodista Albert Soler va publicar al Diari de Girona del dia 14 de setembre aquest article amb el qual em sento plenament identificat. Com que les coses al Facebook són efímeres el penjo a aquest bloc per a poder-lo trobar i llegir quan em vingui de gust. 

Amb tot el meu respecte, malgrat la discrepància, amb els polítics presos i amb la meva total indiferència cap als autoanomenats "exiliats"
"Willy Toledo es va cagar en Déu i en cap moment, com va fer Puigdemont, s'ha excusat dient que ho hagués fet simbòlicament, i això que en el seu cas tindria més raó que un sant, ja que encara no ha nascut persona humana capaç de fer-ho literalment. A més, en lloc de fugir a Bèlgica, va esperar a peu ferm que el vingués a buscar la policia, i després va ratificar davant del jutge que havia comès el delicte. Es podrà estar o no d'acord amb ell, però Willy Toledo és un valent. Es podrà o no estar d'acord amb ell, però Carles Puigdemont és un covard.
Fins no fa gaire temps, cagar-se en Déu era molt més habitual que proclamar (o fer, com es diu en la neollengua catalana) una república. Hi ha molta gent, el meu pare entre ells, i espero que el jutge no llegeixi això, que s'hi caga al començament de cada frase. O quasi. Sembla que escolto el que em dirà demà quan el vegi.
-Cagumdéu, no tens res més de què parlar, que em tornis a fer sortir al diari?
Ara la cosa s'ha igualat i també trobes cada dia un piló de persones que reclamen fer república, tantes com les que es caguen en Déu. Això si tens sort i no te'n trobes de les que asseguren que Catalunya ja és una república, que també en corren, i per més sorpresa a fora del frenopàtic.
Jutjar una persona per cagar-se en Déu, sigui el meu pare o sigui Willy Toledo, és absurd. Si Déu no existeix, equival a cagar-se en unicorns. I si existeix, no cal castigar en aquesta vida l'autor de l'ofensa, ja s'encarregarà Déu de fer-ho quan arribi el moment. Quin sentit té castigar algú a una pena d'uns dies de presó i una multa, quan l'espera una eternitat cremant-se a l'infern? Només l'ensurt d'obrir els ulls i trobar-se davant d'un senyor de barba blanca en lloc de trobar-se amb la buidor més absoluta ja és més càstig que qualsevol pena que pugui imposar un jutge.
És clar que el mateix podria argumentar el pobre Puigdemont, que va proclamar una república que només existia en la seva imaginació. Però el seu error va ser fugir com un ratolí. Si s'hagués quedat a lloc com Willy Toledo, no hauria costat gaire convèncer el Govern espanyol -tots som humans- que li permetessin continuar jugant a repúbliques, bé hi ha nenes que juguen a cuinetes. Ningú l'hauria perseguit, tothom hauria entès que la seva pretesa proclamació de república era tan inofensiva com cagar-se en Déu. Si no hagués fugit, en Puigdemont s'hauria proclamat president de Catalunya, potser rei, s'hauria instal·lat a la casa que manté al Golf Girona, i allà rebria visites, signaria decrets, nomenaria ambaixadors i lluiria una corona de cartó que ell creuria d'or amb diamants, sense que res d'això tingués cap efecte sobre ningú.
Com diu un dels protagonistes d' El rey recibe»', el nou llibre d' Eduardo Mendoza, «Per què un ha de creure en l'Evangeli i no en El màgic d'Oz? Són dos relats i tracten del mateix: el camí a la salvació. A més, en El màgic d'Oz els personatges són més propers. Entre Sant Pere i l'Espantaocells, ja em diràs tu amb qui et quedes».

El mateix es pot dir de cagar-se en Déu i fer una república catalana: són dos relats imaginaris i irrealitzables. A més, entre un Willy Toledo que fa riure volent i un Puigdemont que el fa sense voler, ja em diràs tu amb qui et quedes."

Albert Soler

dilluns, 10 de setembre de 2018

TEMPUS FUGIT



A les golfes de casa he trobat aquesta rajola de la qual ni me'n recordava que estava allà. És un quadrat de només 10 cm. de costat; petita però, com les rajoles de tipus hidràulic d'abans, és gruixuda (2 cm.). És del 1928, per tant ja ha fet 90 anys i la deu haver trepitjat una gentada fins que la van arrancar d'on era.

Alcaldes republicans, també nomenats a dit per administracions dictatorials, o bé escollits democràticament en temps de monarquies parlamentàries. Regidors de tots els colors: comunistes, socialistes, nacionalistes, falangistes, democratacristians..... Veïns interessats per la política municipal, veïns emprenyats, queixosos i cridaners. Assistents a actes culturals, reivindicatius, homenatges a prohoms i entregues de distincions, etc. etc...


Algú recorda haver-la vist mai? Doncs aquesta rajola formava part del terra de l'antiga Sala de Plens de l'Ajuntament de Sant Feliu de Llobregat abans que la renovessin.


Nostàlgia? No, però un munt de records sí.


PS.- Quan ja havia publicat aquest escrit, l'Alcalde de Sant Feliu de Llobregat, Jordi San José, em diu que quan es va renovar la sala de plens de l'Ajuntament es va mantenir el terra original del 1928. Com la rajola és indubtablement de la sala de plens, hem convingut que segurament en devien quedar per reposar. Llastima d'història perquè "si non e vero ben trovato".

dijous, 6 de setembre de 2018

INFAUST ANIVERSARI

Andreu Claret Serra

Sobre un fons de coral fosforescent, en record de les brides de les urnes maltractades per la policia, s'alça el Pedraforca. És la samarreta de l'ANC per a la propera Diada, amb un dibuix on l'escalador republicà acampa en quatre o cinc ocasions, que corresponen a les dates mítiques de l'independentisme, abans de 'fer el cim'. Al meu em sembla una mica kitsch, però a la vista de com van les vendes haig d'estar equivocat. El mite ven. I mobilitza. Com deia Edgar Morin, l'home crea mites que s'apoderen del nostre esperit. Entre les dates assenyalades, destaca la de l'1-0. Mítica, per descomptat, per la qual cosa va tenir de determinació popular, i infausta per les imatges que va oferir d'un Estat maldestre i malcarat. Hi ha unes altres, però ni rastre del 6 i 7 de setembre, que també van ser dates infaustes. Van donar una imatge menys èpica que la de l'1-0 però políticament tan funesta com la de la policia bastonejant dones i homes que volien votar. 

En la conferència de Quim Torra també van abundar les dates però tampoc va esmentar setembre, quan es va aprovar la llei del referèndum i la de transitorietat. Llàstima. Sóc dels quals pensen que l'Estat, algun dia, haurà de demanar perdó per la seva actuació l'1-0. I ho dic sabent que era una convocatòria il·legal. Però avui, aniversari del 6 de setembre, l'independentisme hauria d'ajupir el cap. Els qui justifiquen l'astracanada que va sofrir el Parlament amb referències a Gandhi o Luther King estan de broma. Desobeeixen les persones, no les institucions. Els ciutadans tenen el dret a desobeir contra lleis que consideren injustes. Anton Costas recordava ahir que Thoreau, Russell i Rawls hi han teorizat sobre la legitimitat d'aquest tipus d'actitud en les democràcies. No obstant això, no busquin el concepte de desobediència institucional en la teoria política. És un oxímoron. Una aberració que va tancar les portes d'Europa a l'independentisme. Algun dia, algú hauria de reconèixer-ho.

(Traducció de la Mini-crónica catalana 102 d'Andreu Claret Serra)

diumenge, 2 de setembre de 2018

URBANITAT I BONS "MODOS"


L'any 1966 jo feia el “Segundo de Bachillerato” als “Padres” de Sant Feliu de Llobregat i se'ls hi va passar pel cap de donar-nos unes classes de “Urbanidad” que no estaven als programes oficials d'estudis i a on pretenien donar-nos, tendres infants, unes normes de comportament social i cortesia.

L'encarregat d'impartir docència sobre la matèria va ésser el Padre Dionisio, un venerable i ancià prevere que un dia ens va  plantejar el problema de com podíem compaginar el Quart Manament de la Llei de Deu que obliga honorar i  obeir als pares, amb el compliment estricte del Vuitè  quant la mentida et ve induïda pel teu propi progenitor. Deixant de banda els bons “modos” de la  família, moralment el dilema era gros ja que incomplir qualsevol dels dos preceptes i morir-se de sobte sense confessió volia dir anar de cap a l'infern i a mes a mes provocar en el teu pare uns terribles remordiments de per vida.

La cosa va anar així, si fa no fa:

“Queridos niños. Suponed que vuestro padre os dice
-Hoy vendrá a verme el Sr. X pero yo no tengo ganas de verle, así que cuando suene el timbre abres y le dices que no estoy.

¿Que debéis hacer para no ofender a Dios, o bien desobedeciendo a vuestro padre o bien mintiendo?. Pues muy sencillo. Cuando llegase el Sr. X deberíais decirle: -Sr. X, mi padre en este momento no esta. En ese instante girareis la cabeza y disimuladamente musitareis:  (-para verle a usted.)”.

Ara que hi penso; algú s'hi va fixar si Carles Puigdemont va girar el cap dissimuladament el 27 d'Octubre passat quan va proclamar la República Catalana?, perquè havent estudiat amb els capellans del internat del Santuari del Collell a la Garrotxa possiblement es coneixedor i practicant d'aquesta tècnica:."Proclamo la República Catalana¡ (... i ara us la planto al clatell i foto el camp.)".