divendres, 3 d’agost de 2018

EN RECORD DE LA JOSEFINA PALECHA, LA MARE DE LA IRENE (TAMBÉ MEVA), L'IAIA DELS NOSTRES FILLS, L'ERNEST I LA MARINA.



Quinze dies fa que ens va deixar la Josefina. Sense el seu ajut, la seva comprensió i complicitat el seu company de vida, el Felipe Alcántara, no hauria fet ni la meitat del que va fer per les classes treballadores; va ser una col-laboradora necessària per a delinquir amb gust i ganes contra el franquisme. Em costa mostrar sentiments però supleixo aquesta carencia fent servir les emocionades paraules que la seva filla Irene li va dedicar a l'acte de comiat. Llegiu-les si us plau.

Queridos compañeros y compañeras, amigos y amigas quisiera hablaros de Josefina mi madre. La mujer anónima de un hombre público comprometido y respetado por los ciudadanos de Sant Feliu. No era una mujer de partido pero tenía claros los valores de la solidaridad, la responsabilidad, la libertad y el respeto a las personas fueran de la condición que fueran. Ella siempre estaba ahí, discreta, sin hacerse notar, pero siempre dispuesta a colaborar.

En los tiempos dificiles de la dictadura: Disimulando ante los vecinos del edificio del que era portera cuando en casa se realizaban reuniones del movimiento obrero. Escondiendo propaganda clandestina en el cuarto de máquinas del ascensor. Sufriendo en silencio cuando sabía que mi padre y yo estábamos en alguna manifestación ilegal.
Con la llegada de la democrácia, ¿quien no recuerda la tortilla de patatas y las croquetas de la Josefina que se vendian y comian en el stand de “La festa de Treball”?. Como las telas que nos repartimos entre las compañeras de partido para confeccionar delantales para el stand, y cosió ella los que me tocaban a mí y los suyos propios.

Quisiera hablaros ahora de como empezó ésta preciosa história de amor de mis padres. Se conocieron en Fraga (Huesca), en la sala de fiesta Florida, donde los jóvenes de los años 50 iban a bailar. La primera vez que mi padre sacó a bailar a mi madre, le dió calabazas, pero mi padre insistió una segunda vez a la que ella no se negó, pero con la condición de que “no la tirara por los aires ni cosas raras” que él acostumbraba a hacer porque le gustaba mucho bailar; situaros en los tiempos del SWING. Al poco tiempo la familia de mi madre, por motivos laborales se trasladaron de nuevo a vivir a Tetuan, y ni la distancia pudo diluir aquello que los dos sintieron. Papá, ante cierta oposición de la madre de Josefina(mi abuela) a que se casaran, fue a buscarla a Tetuan y de todo aquello surge la idea de colocar en el recordatorio un fragmento de una canción que siempre les traía recuerdos preciosos de esa época: “Muñequita linda”.

Luego, cuando mis padres regresaron de Tetuan a Fraga se casaron y vinieron las niñas, mi hermana y yo. Siempre recuerdo a mi madre trabajando, sabía hacer de todo, la ropa que vestíamos nos la hacía ella, ella no era modista, pero se las apañaba, tanto que se atrevió a hacernos el vestido de la comunión, los abrigos, atendía la casa, la pintaba incluso y cuando venía papá de la mina le daba la sorpresa, atendía a las gallinas y conejos y para las Navidades ella hacía las casitas del belén, son recuerdos preciosos entrañables que los llevaré siempre en mi corazón de igual modo que con el cariño que nos educó a mi hermana y a mí, transmitiéndonos los valores que os he dicho al principio de solidaridad, responsabilidad, libertad y respeto.”

Podría seguir durante horas, pero aquí lo dejo amigos míos dandoos las gracias en nombre de la família por vuestro cariño hacía la Josefina.".


dimecres, 25 de juliol de 2018

TANCAT EL PARLAMENT DE CATALUNYA A LA BRAVA FINS L'OCTUBRE.



La Mesa del Parlament de Catalunya ha pres una decisió insòlita: no se celebraran sessions plenàries fins al mes d'Octubre. Insòlita pel tancament en si mateix i, encara més, pels motius d'aquesta decisió. Quedi clar que el motiu no és l'aclaparadora calor i els tremends nivells d'humitat. Al cap i a la fi ses Senyories tenen un generós aire condicionat i en la cantina hi ha un bon nivell d'existències, sòlides i líquides, a mòdics preus. Francament no em manifesto contrari ni a l'un ni a l'un altre, perquè les condicions de treball són el primer. El motiu del tancament, la responsabilitat del qual és de la Mesa, és eminentment polític.

La majoria parlamentària la té el sobiranisme, que està enfrontat entre si. D'aquesta manera, a través de la seva crisi, deteriora la representació política a la qual té dret la ciutadania. Ara, la representació política i el mateix Parlament són una simple ornamentació. O sigui, el tancament parlamentari és un recurs per no airejar encara més la confrontació entre les diverses fraccions independentistes, principalment entre les de l'home de Berlín i les de Junqueras. D'aquesta manera –abaixant les persianes del Parlament- es dóna un altre cop de rosca.

Fins ara no va ser infreqüent que, en ple merder parlamentari, el versàtil president suspengués durant algunes hores la sessió per, després, reprendre-la a la “remanguillé”. El merder en aquelles situacions era l'enfrontament entre independentistes i els seus adversaris. La suspensió de les sessions plenàries fins al mes d'Octubre està referida a la confrontació entre independentistes. Aquesta és la novetat. És un tancament a la brava I, probablement, d'escassa pulcritud democràtica.

Postil·la.-- Els estables d'Augías s'han traslladat al Parc de la Ciutadella. Fort olor de purins pels quatre punts cardinals de Catalunya. Als meus vuitanta anys és el que em faltava per veure.

(Traducció de l'escrit de José Luís López Bulla a  "Metiendo bulla".)

dilluns, 16 de juliol de 2018

OLESA DE MONTSERRAT 1908, EL RECTOR I LA BONA SOCIETAT ES QUEIXA: En el "Café del Siglo" se exhiben mujeres que ora cantan, ora bailan o sirven de camareras"




A l'Arxiu Històric d'Olesa de Montserrat he trobat aquest curiós escrit de data 24 de juliol del 1908 dirigit a l'alcalde, encapçalat pel rector de la Parròquia de Santa Maria, refrendat per cinc senyores de virtuosa conducta i amb l'adhesió de vint-i-nou homes que representaven la millor societat olesana de començaments del segle XX i gent de bé, a on s'hi diu:

Iltre Sr.

Marcelino Garriga Torrens, Cura párroco de la Iglesia parroquial de la villa de Olesa de Montserrat y los demás vecinos de la misma que suscriben, con el mayor respeto acuden a V. y Exponen: Que existe en esta villa un café cantante, o lo que sea, ostentando en su fachada un rotulo que dice “Café del Siglo” en el cual se dan espectaculos públicos reñidos con la moral y la decencia mas rudimentarias; durante las veladas de las vigilias de fiesta y los dias festivos se exhiben mujeres que ora cantan, ora bailan o sirven de camareras, pero siempre en actitudes provocadoras y muy ligeramente vestidas; allí acuden jovenes de todas las edades, impuberes inclusive, (aqui no s'enten....)... avidamente la pornografía gráfica en forma la mas escandalosa; así que, confiando en la rectitud y honorabilidad de V. Rendidamente

Suplican: se digne poner fuerte e inmediato correctivo al dueño de dicho café, prohibiendole severamente la admisión de tales mujeres, para que no sufrán detrimento por mas tiempo la religión, la moral, la pureza de costumbres y hasta la paz de las familias, cuyas madres ven con dolor intenso como los hombres hasta los niños pierden la fe, el producto de su trabajo y la salud.

Justicia que esperan alcanzar del recto proceder de V. cuya vida guarde Dios muchos años.

Olesa de Montserrat 24 de Julio de 1908.”

L'alcalde era el republicà federal Josep Canals Bou que es va apressar a firmar un Decret d' Alcaldia, citant al propietari delCafé del Siglo”, José Vila Dagá, pel 30 de juliol que a la compareixença va manifiestar que “en su establecimiento no ha celebrado nunca ni celebra ningún espectaculo público contrario a la moral, y que la mayoria de los firmantes no lo pueden adverar, cuanto se expresa en la denúncia, por no concurrir o frecuentar su establecimiento y suplica al Sr. Alcalde que delegue a un empleado de su confianza para presenciar los espectaculos que dá en su establecimiento á fin de convencerse de que es falsa en todas sus partes la denuncia formulada....”.

No he trobat el resultat final de tot aquest assumpte. No sé si l'alcalde va enviar algun funcionari a presenciar els espectacles i fer el corresponent informe, i no sé si alguns dels firmants van seguir anant al “Café del Siglo” (recordem que el cafeter va dir, que la “mayoria de los firmantes no lo pueden adverar” referint-se a la moralitat dels espectacles, per tant, hi havia una “minoria” que eren clients del “Cafe del Siglo” i si que ho podien adverar?).

dilluns, 2 de juliol de 2018

CURIOSITATS OLESANES: "ERA DE NOCHE Y SIN EMBARGO LLOVIA"



SANT TOMAS D'AQUINO


En acabar el darrer ple municipal l'Il-ltre. Sra. Alcaldessa d'Olesa de Montserrat em va tornar a retirar la paraula. Ja és la quarta o cinquena vegada (no ho recordo), i no és perquè estigues atabalada amb les caramelles que li cantaven des del carrer les treballadores i treballadors de la neteja dels edificis municipals, no; és una dèria que té, li surt espontàniament com qui no vol.

Us explico com va anar tot plegat:

Fa bastants dies l'exconsellera d'ensenyament Clara Ponsetí reconeixia a la premsa que, en relació al “procés” independentista, l'1 d'octubre i la proclamació de la República Catalana el govern de la Generalitat i els grups polítics que el recolzaven havien jugat al pòquer i van farolejar. Aquestes manifestacions i d'altres que s'han anat fent des del 1d'Octubre per persones significades de l'entorn del “processisme”, han causat en sectors de la ciutadania catalana que s'ho havien cregut de bona fe, decepció, desil-lusió, desconfiança, sensació d'engany, patiment i, el més greu, aquesta partida de pòquer fallida ha provocat que la societat catalana corri perill de fracturar-se. El fet que “Ciudadanos” sigui el primer grup del Parlament de Catalunya ens ha de fer reflexionar.

Lligat a tot el que he dit fins ara, és públic i notori que la Il-ltre Alcaldessa d'Olesa de Montserrat Sra. Pilar Puimedon ha donat ple suport a aquest “procés”, així ho ha manifestat reiteradament a la ràdio olesana i a diversos mitjans de comunicació. És cert, i cal dir-ho, que la seva legítima presa de posició i d'altres regidors del Bloc Olesà ha estat personal, però no podem deixar de banda que les opinions polítiques d'una persona que governa un municipi, si fa no fa, de 24.000 habitants amb majoria absolutìsima i absolutista, tenen un ascendent i una autoritat sobre la ciutadania que poden crear opinió i criteri. Però, alerta¡¡, no està de mes apuntar que les darreres eleccions al Parlament de Catalunya a Olesa de Montserrat, l'Olesa de “La Passió”, “Els Misteris” i dels “Miquelets” les va guanyar “Ciudadanos”.

Després d'aquesta reflexió em va semblar pertinent, al finalitzar el Ple Municipal de juny, fer-li a la Il-ltre. Sra. Alcaldessa les següents preguntes acollint-me a allò establert a l'Article 17. 2. del Reglament Regulador de la Participació Ciutadana:
  1. Vostè es creia que el procés independentista, tal com es feia, era viable o sabia que es farolejava, o com es diu en castellà “si sale con barba san Antón o si no la Purisima Concepción”?
  2. Sigui per acció o omissió, quina responsabilitat assumirà com a Alcaldessa en la decepció, desil-lusió, desconfiança, sensació d'engany i patiment de les olesanes i olesans que van confiar en vostè de bona fe?
L'Alcaldessa va contestar sense haver de consultar els serveis jurídics municipals, trencant una vella costum: “Represento un partit que només té abast municipal, que dins les nostres files hi ha gent d'àmplia tipologia i que aquelles manifestacions que jo he fet les he fet a títol personal perquè no tinc cap inconvenient i no me'n amago i de la resta no penso opinar res més.”. Una resposta digna d'Antonio Neira de Mosquera, aquell escriptor gallec que va començar un llibre amb la frase “Era de noche y sin embargo llovia”.

No podia donar altra resposta: fugir d'estudi perquè no es veies que la reina va nua i és que, com ha dit l'escriptora Emma Riverola (El Periodico, 1-7-2018), la veritat és un afront quan s'està instal-lant en el món de la al-legoria. I d'aquí que em retires la paraula quan vaig voler posar de manifest una resposta intempestiva i incongruent.

Mireu, sincerament, em costava pensar que una alcaldessa que governa el 56 municipi de Catalunya sobre 947, no tingues, o no li proporcionessin informació, que li fes pensar que les coses podrien anar mal dades, que no tingues ni un bri de sentit crític o uns mínims coneixements d'allò que en diem “Historia de España”. Però, bé, també podia suposar que ella es creia la il-lusió que tot era possible ràpidament i fàcil, que el camí era planer. Al cap i a la fi creure és un acte de fe i pensar un acte racional i en temps més gasosos que líquids i gens sòlids la fe guanya a la racionalitat. I així estem.

PS. Curiosament, mentre l'Il-ltre Alcaldessa es feia el “longui” ERC i el PDCat es van sentir molestos amb les preguntes. Però si no anava per a ells¡¡¡

dilluns, 25 de juny de 2018

FEU POLÍTICA REPUBLICANA D'UNA VEGADA

Bust de la República a Sant Feliu de Llobregat


El Conseller de Treball, Afers Socials i Famílies del Govern de la Generalitat de Catalunya, Honorable Senyor Chakir El Homrani ha escrit a “El Periodico” (25-6-2018) un article a on ens parla de la fractura social de la crisi. Entre altres coses, el conseller opina que s'han de derogar les darreres reformes laborals (el plural indica que es deu referir a la del PSOE de 2010 i la del PP de 2012) per “reduir la borsa de treballadors empobrits i facilitar el creixement de salaris al ritme a què creix l'economia”. De passada i com qui no vol us dic que el conseller és d'Esquerra Republicana de Catalunya (ERC), paradigma de l'equidistancia, aquesta paraula que tan ha sonat.

Em sembla bé el que opina l'Honorable Conseller i per això cal retornar a la negociació col-lectiva el paper primordial que ha de tenir, equilibrant la relació entre les parts i també cal tornar la seguretat jurídica al món del treball, sobretot a la contractació i les causes d'extinció del contracte.

Si bé és cert que en el seu moment ERC va votar en contra de les esmentades reformes, no és menys cert que Convergència Democràtica de Catalunya (CDC), ara transsubstanciada en el Partit Demòcrata de Catalunya (PDCat), es va abstenir el 2010 i va votar a favor el 2012. El Conseller sap que al Congrés de Diputats el PDCat, com a bon partit de dretes que és, no donara suport a les derogacions i impedirà que hi hagi majoria per a fer-ho. El Conseller també sap que al Govern presidit pel Molt Honorable vicari Senyor Quim Torra s'hi troba el PDCat que li farà el llit i li impedirà fer les polítiques que, potser o no?, voldria. El Conseller sap, per tant, que ens està plantant la bleda al clatell.

Si de debò vol reduir la borsa de pobresa sense interferències, el Conseller té una oportunitat d'or, com ell mateix diu en el seu escrit, desenvolupant la Renda Garantida de Ciutadania (RGC) que va aprovar el Parlament i que està vigent des del 15 de setembre de 2017. Malgrat que el Conseller ens digui que 112.000 persones s'estan beneficiant d'aquesta RGC els professors Jordi Arcarons, Daniel Raventós i Lluís Torrens ens expliquen a http://www.sinpermiso.info/textos/la-renta-basica-da-igual que a finals d'abril només 5.023 persones noves havien rebut la nova RGC des del darrer setembre, quan s'esperava un increment de més de 70.000 famílies. Al desembre de l'any 2016 hi havia 28.904 expedients actius de l'anterior Renda Mínima d'Inserció (RMI) amb un total de 72.554 persones beneficiàries. A l'abril d'aquest any, només 26.228 famílies i 67.350 beneficiaris cobraven la RGC per a persones amb dret comparable a la RMI del 2016. ¡¡1.700 famílies i 6.000 persones menys amb una nova llei que se suposava ampliava drets!!. Cal recordar que amb dades de rendes de l'Enquesta de Condicions de Vida del 2016 hi havia 211.847 llars i 493.990 persones susceptibles de percebre la RGC a Catalunya.

Nomes cal voluntat política per a fer-ho, establint prioritats i posant per davant els drets que els ciutadans i ciutadanes tenen reconeguts. Aixó és una actuació cívica republicana la resta son punyetes.

divendres, 18 de maig de 2018

 NO PRENDRÀS EL NOM DE SALVADOR SEGUÍ EN VA.

Salvador Seguí el "Noi del Sucre"



Al ple del Parlament de Catalunya del passat dia 14 de maig, el diputat Carles Riera va intervenir en nom del subgrup parlamentari de la CUP-CC per a justificar la seva abstenció en el nomenament com a President de la Generalitat de Catalunya del llavors president “in pectore” i ara, ja, Molt Honorable Sr. Joaquim Torra (President Provisional o Vicari, com us vingui de gust) .

Carles Riera va voler reforçar els arguments per a l'abstenció citant al sindicalista Salvador Seguí, el “Noi del Sucre”, en un discurs pronunciat a Madrid l'Octubre de 1919 que resumeixo: “A Catalunya els elements reaccionaris del catalanisme, sovint aixequen la bandera de les reivindicacions catalanes, en un sentit nacionalista (....)
I us puc assegurar que aquests reaccionaris que s'autoanomenen catalanistes, el que més temen és el redreçament nacional de Catalunya, en el cas que Catalunya no els restes sotmesa (....).
En canvi nosaltres, els treballadors, com sigui que amb una Catalunya independent no hi perdríem res, ans el contrari hi guanyaríem molt. La independència de la nostra terra no ens fa por.”. I així, per art de màgia, ens surt de la xistera un “Noi del Sucre” inequívocament independentista segons la CUP. En direm text A

Però resulta que, també a Madrid i al mateix mes d'Octubre de 1919, Salvador Seguí deia (ho resumeixo i ho escric en castellà perqué ho va dir en castellà): “Se habla, con demasiada frecuencia por cierto, de los problemas de Cataluña. ¿Que problemas de Cataluña? En Cataluña no hay ningún problema (....)
En Cataluña (....) existe otro problema que es el nuestro, (....) que no es un problema de Cataluña, que es de España y es universal (....)
La Liga regionalista ha pretendido (….) que en Cataluña no habia otro problema que el suyo: el regionalista. Esto es una falsedad; (….) un problema de autonomía lindante con la independencia, ese no existe en Cataluña, porque los trabajadores de allí no queremos, no sentimos este problema, no solucionamos este problema bajo esas condiciones.
Que se dé, no ya la autonomía, que esta despues de todo es aceptable, que se dé incluso la independencia a Cataluña, y ¿sabeis quienes serían los primeros en no aceptar la independencia de Cataluña? Nosotros, no (….) Los mercaderes de la Liga regionalista, la misma burguesia catalana, que esta dentro de la Liga regionalista, (….)
Por eso se plantea el problema falso, más que nada por la ineptitud, por la miopia mental de los políticos de España, que han dado una cierta importancia a un problema que realmente era nada más que una lucubración mental, una aspiración política de algo inconfesable de los lideres de Liga.”. Un líder sindical a qui no li fa por una eventual independència de Catalunya si fos el cas, però que no suposa la resolució dels problemes dels treballadors en el seu conjunt i per qui “La lucha sindical (....) tiene para nosotros una importancia capitalísima, no bajo el aspecto en que hasta ahora se la ha considerado; la tiene por otros que nosotros creemos más fundamentales. (….) vamos a la socialización de todos los bienes de la tierra. ¿Por que procedimientos? Por aquellos que las circunstancias nos aconsejen, sin apartarnos de aquel camino que nos hemos trazado de antemano.” Aquí, en canvi, se'ns mostra al Noi del Sucre com a líder sindical internacionalista, ferm en les seves conviccions alhora que pragmàtic. En direm text B

L'Octubre de 1919 Salvador Seguí  i Angel Pestaña  van anar a Madrid per a fer una campanya informativa per explicar les experiències extretes de la vaga de “La Canadenca”  i del funcionament dels Sindicats Únics sortits del Congrés deSants  el 1918, basats en l'organització dels treballadors per rams productius o d'indústria enfront de l'antiga organització per oficis. Van fer diverses conferències a diferents llocs, a la Casa del Pueblo al Ateneo de Madrid..., i hi ha confusió de dates i llocs segons siguin les fonts. Hi ha qui diu que el text A es va pronunciar al Ateneo de Madrid l'1 d'Octubre, hi ha qui diu que va ser el dia 4. Altres diuen que el text B és del dia 4, potser a la Casa del Pueblo o al Ateneo de Madrid, i, el més probable, hi ha qui diu que es tracta de versions diferents del mateix discurs.

Tenim un problema doncs. Quin discurs representa al veritable Salvador Segui?. Haurem d'anar a les fonts.

El text A el trobem al llibre “Salvador Seguí: escrits”, recull a cura del professor Isidre Moles publicat l'any 1975 per Edicions 62. Procedeix del llibre "Apòstols i Mercaders” publicat el 1957 i escrit per Pere Foix, antic cenetista que als anys trenta del passat segle es va integrar a Esquerra Republicana de Catalunya i es va exiliar a Mèxic. Es tracta de fragments, citats de memòria pel mateix Foix, molt possiblement sense documents i apunts originals, d'una conferència feta per Seguí al Ateneo de Madrid el 1919 quasi quaranta anys després i quan l'autor ja a militava a ERC. El problema és que no hi ha suport documental d'aquesta conferència coetani de l'època en què es va fer.

Del text B sí que tenim suport documental. Aquest discurs es va pronunciar el dia 4 d'Octubre i va ser reproduit íntegrament per “España Nueva”, diari madrileny a on Salvador Seguí publicà diversos articles entre 1919 i 1920. El text imprès a “España Nueva” el recull el professor Antonio Elorza al llibre “Articulos madrileños de Salvador Seguí” publicat per Editorial Cuadernos para el Dialogo l'any 1976.

Les dades objectives fan pensar que el text B és més representatiu del pensament del Noi del Sucre. Encara que no li fa por, la independència no és prioritaria per a la classe obrera perqué els seus problemes tenen abast internacional (universal diu ell) i que cal la unió per aconseguir la seva emancipació.

Per tant he de pensar que la CUP ha utilitzat el nom de Salvador Segui, patrimoni de tots els treballadors, en va per pur interès partidista. Lleig, molt lleig


dilluns, 12 de març de 2018

TREBALL DE LA DONA, PATERNALISME I DEMAGOGIA. EL CAS DEL CACIC I DIPUTAT ALFONSO SALA.





El 24 de febrer de 1900 es discutia al Congreso de los Diputados un projecte de llei per a reglamentar el treball de les dones i els nens i reduir la jornada de les dones a 10 hores de treball diaries i a 8 per als menors de setze anys. L'aleshores diputat pel districte de Terrassa (del que Olesa de Montserrat en formava part) Alfonso Sala i Argemi, personatge molt lligat als interessos de l'indústria tèxtil s'hi va oposar amb criteris ben paternalistes i amb bona dosi de demagògia. Llegim uns fragments de la seva intervenció al plenari del Congrés d'aquell dia:
“…....desde el momento en que se estableciese como se quiere establecer, la jornada de diez horas para las mujeres, eso equivaldrìa a expulsar a esas mujeres de las fábricas porque allí esta reglamentada la jornada de once horas como actual régimen del trabajo y sin que esto quiera decir que el actual régimen no pueda variar, es lo cierto que, si hoy fijásemos el máximum de las horas de trabajo, para la mujer, en diez horas, sería lo mismo que imposibilitarlas para el trabajo de las fabricas, causando grandes perjuicio a las familias obreras, que reclamarían contra tal medida......porque con los medios que el vapor y la electricidad pone hoy en manos de la industria, esas obreras no necesitan hacer ningún esfuerzo corporal que pudiera perjudicarla, y lo cierto es que los industriales se ven asediados constantemente por mujeres que piden entrar a trabajar en esas fábricas deseosas de ganar un jornal con el cual poder atender al sustento de sus familias,.....
Conste, pues que los abusos a que se referia el Sr. Moret, si existen, no se pueden curar con esta ley ni con ninguna otra; conste que esta es una ley reglamentando el trabajo de las mujeres y de los niños, cuyas tendencias aplaudo, y conste, por fin, que....ni El Fomento ni ningún industrial catalán se han opuesto al generoso espíritu que la informa; solo han hecho observaciones para conciliar con la práctica y hacer que no perjudique al obrero lo que en la misma se propone.”(1)

Malgrat la claredat de l'exposició, Sala encara va tenir la necessitat de justificar la seva oposició a la reducció de la jornada de treball de les dones, i el 27 de febrer de 1900 escrivia una carta al diputat del Partido Liberal Segismundo Moret, partidari de la reducció, on reblava el clau i entre altres coses, li deia:
....en una fábrica, nadie admitiría que se pueda parar a una hora para unos y a otra hora para otros; lo que resultará será que no seran admitidas las obreras en las fábricas y serán ellas las que protestarían de la Ley, a no ser que se fuera a la jornada de las 10 horas con lo cual además de ser en perjuicio de las industrias todas, se sentaría el funesto precedente de ser el Estado el que vendría a entrometerse en estas cuestiones, y Dios sabe a donde iríamos a parar¡. No us recorda això al M. Rajoy que va dir sobre la bretxa salarial “Mejor no nos metamos con eso”?.
Seguia Alfonso Sala dient-li: “Venga V. aquí, señor Moret (es refereix a Terrassa), y en estos días de Carnaval, vera V. divertirse a los obreros, alternando con mayordomos y fabricantes en los Casinos, en trajes que no distinguiría a las señoritas de las simples obreras, con colores sanos y hermosos, y comprenderá con cuanta injusticia se habló en el Congreso¡.”.(2)

El paternalisme demagog del diputat Alfonso Sala li feia acabar la seva intervenció parlamentària del 24 de febrer de 1900 amb les següents paraules:
...hubieran podido convencerse (els diputats) de que esa pretendida discordia entre patronos y obreros no es exacta; entonces hubieran podido ver, como yo he visto muchas veces a los obreros de las fábricas socorridos en sus necesidades por los fabricantes.....a los patronos acudiendo al lado del obrero enfermo...compartiendo sus desgracias....formando todos como deben ser una misma familia,...” i per aixó l'obrer ha de saber “...que el pobre no ha de odiar al rico ni este ha de abusar de aquél; que es Dios quien reparte las riquezas y señala cada uno su papel en este mundo y que tras esta vida nos espera una eternidad, en donde todos hemos de ser igualmente juzgados,... Tota una declaració de principis que explica moltes coses

Aquest personatge, representant genuí del caciquisme polític i que amb el temps donaria suport als cops d'estat dels generals Primo de Rivera i Franco, encara té, en ple any 2018, un carrer dedicat a la seva memòria a Olesa de Montserrat.

    (1) “Diario de las Sesiones de Cortes, Congreso de los Diputados, nº 138 de 24-2-1900”
    (2) Josep Puy “Alfons Sala i Argemí. Industrial i polític, 1863-1945” p. 179. Arxiu Tobella, Terrassa, 1983.


dimecres, 22 de novembre de 2017

REPLICA AL REGIDOR JORDI MARTÍNEZ D'UN CIUTADÀ QUE NO VA VOTAR L'1-O


Al 08640 de Novembre el regidor Sr. Jordi Martínez Vallmitjana va publicar una carta a propòsit de la jornada de mobilització del passat 1 d'Octubre, redactada en termes confusos i contradictoris que m'agradaría aclarir sota el meu modest punt de vista.

Si disseccionem la carta veurem que el Sr. Martínez comença agraint i lloant la participació en la jornada de “tantes olesanes i olesans” i al final, no se sap per quina mena de mecanisme mental, aquest “tantes” es transforma en un agraïment a “tot el poble d'Olesa”. Parla des de la “memòria individual” però utilitza la primera persona del plural i acaba firmant de forma institucional com a “Regidor de Participació Ciutadana, Esports i Habitatge”. Es dirigeix a “tants joves que van posar el seu coneixement i el seu treball al servei de tot el poble (...) i ens va permetre votar.” i també als “membres de les meses, tant els que ho van ser fruit del sorteig com els que ho van ser voluntàriament,”. Té un record “especial a totes i tots que (...) feien guàrdia a les portes dels col-legis electorals per protegir-los (...) dient-se no passaran i votarem,”. Evidentment, no s'oblida de “totes i tots els olesans que (...) van fer llarguíssimes cues per votar.”. Com veieu, tot gira al voltant del concret acte personal de votar.

A Olesa de Montserrat van votar 7.761 persones d'un cens de 16.968 (si no m'erro); per tant hi ha 9.207 que no van votar. Pregunto: Quin raonament lògic ha fet el regidor per a transformar 7.761 votants (que segons ell conformen tot el col-lectiu de votants, voluntaris, etc.) en “totes i tots” les olesanes i olesans, que no sigui el d'excloure de la ciutadania les 9.207 persones que, legítimament, no van voler votar?. Com classifica el regidor a les persones que, encara que no ens sentíem cridats a votar, voluntàriament vam anar a defensar els col-legis electorals dient-nos “encara que no volem votar no passaran”?. Pel regidor de Participació Ciutadana, Esports i Habitatge han desaparegut 9.207 persones ciutadanes d'Olesa de Montserrat, no hi són.

És també curiós que s'utilitzi per a una carta d'opinió personal el càrrec institucional que ostenta el Sr. Jordi Martínez i s'usi la primera persona del plural (a menys que utilitzi el plural majestàtic) per fer els agraïments als fidels. Està autoritzat a fer-ho?, parla en nom del Govern Municipal?. Caldria aclarir-ho perquè molt em temo el redactat i la literalitat de la carta contradiu la manifestació que va fer la Il-lustre Sra. Alcaldessa quan va donar suport a la celebració de l'anomenat referèndum i va dir que amb aquell acte defensava a “tots” els olesans i olesanes “fins i tot els que no volien votar”, o sigui també els 9.207.

Em temo que el Sr. Jordi Martínez Vallmitjana, regidor de Participació Ciutadana, Esports i Habitatge de l'Ajuntament d'Olesa de Montserrat s'ha passat de la ratlla una altra vegada.  

dijous, 26 d’octubre de 2017

L'ESCATOLOGÍA COM A SIGNE D'IDENTITAT NACIONAL


Malgrat ser un poble sobri els catalans ens permetem de tant en tant algun que altre excés, entre els quals n'hi ha un que, sincerament, crec que conforma la identitat nacional juntament amb la llengua i el pa amb tomàquet: la nostra tirada cap a l'escatologia, definida pel seny ordenador del nostre verb, el mestre Pompeu Fabra, en el ”Diccionari General de la Llegua Catalana” com a “Estudi dels excrements; supersticions relatives als excrements”.

El pet es un d'aquests petits excessos que ens permetem. L'enyorat Manuel Vázquez Montalbán teoritzà a l'”Art de menjar a Catalunya” (Edicions 62, 1977, p. 144) que “El pet català és un pet poques vegades sorollós, és lent, segur, mes tipificat sota el nom de “gansa”, i si qualsevol seguidor de Freud hi pot veure un lúdic retorn a la infantesa reprimida per tant de seny, un fisiòleg dirà que no hi ha cap altra causa que l'elevat percentatge que ocupa la mongeta seca a la cuina casolana del país. El pet es la rauxa, la petita bogeria imprevista i realitzada en família, mai davant de forasters, potser en el dubte que sabessin assimilar les fetors com un acte de servei a la convivència. D'altra manera li hagués anat històricament al país si hagués fet servir aquests gasos naturals per a defensar les seves raons, sempre tant evidents, que tal volta, no requeririen cap altre armament més contundent”. Que prengui nota l'Assemblea Nacional Catalana.

La tradició popular oral o escrita de literatura de costellada n'és plena d'exemples dels nostres costums excrementícis. Recupero i trec la pols del llibret “Poesies catalanes de Josep Robreño (1800-1837)” en una edició de la Llibreria Bonavía del 1935, a on l'escriptor en el poema titulat “SATISFACCIÓ que donà l'autor havent-li sens motiu llevat un fals testimoni, culpant el seu cul d'indecent, perquè s'oí un pet”, entre altres coses hi diu,
.........
Tu que ets un cul avesat
a restrenye't si t'obliga,
i ets, si no està mal que ho diga,
com una pinya de cerrat;
tu hauràs comés tal maldat
d'obrir les portes en sec?
Repeteixo que no ho crec 
ni pot ser tal insolència, 
perquè la teva prudència 
de petit que la conec.

En una sala tancada,
plena de nimfes hermoses
que, aplicades i industrioses
daba goig de ser mirada,
S'oí una gran tronada....
D'on sortí? Això es ignorat;
sols a n'a tu t'han culpat,
cul, sempre el més innocent...
Al davant de tanta gent
no ets tu qui s'és afluixat.”

encara més; quan era petit un vell republicà catalanista em recitava en un suposat llatí,
Cagat homo, cagat dona,
et cagat bestia et persona”,

i ja en català deia,
Caga el rei, caga el Papa
i de cagar ningú s'escapa.
Paraules d'un pobre diable 
que cagava en un estable”.
Sembla que allò que el vell republicá catalanista recitava, encara que ell no ho sabia, era una versió molt lliure i que passà oralment de pares a fills, d'un versos recollits en un fulletó publicat a Manresa per la Impremta de Roca el 1873 títulat “Virtuts Del Cagar. Nou discurs pronunciat en la càtedra cagatoria de la Universitat de ENSUMALANCA per Macari Cagané “ que comença així,
Maigs bonum est cagare
quam bibere et manducare.
Millor cosa es el cagar
que el beure i el menjar.
Paraules d'un caganer
en temps que cagava bé."

Seria un pecat oblidar-se de l'obra teatral "Don Jaume el Conquistador", grandiós monument a l'escatologia i la pornografia,  d'en  Frederic Soler alies "Serafí Pitarra"  (1839-1895) que hom considera pare del teatre català. En aquesta comèdia, on el rei Jaume I  emmalalteix d'unes "purgacions culeres", la frase més fina que s'hi  diu  és "ja vaig cagar-me en tots els tronos".
I que dir del popular caganer del pessebre¡. Veritable fet diferencial. Quina nació, amb estat o sense, te quelcom de semblant?. Fins hi tot ja ha agafat l'advocació mariana de la Moreneta. Fer ensenyar el cul a una marededéu em sembla una manera sublim d'humanitzar i fer terrenal una dona que està al cel en cos i anima capaç de tenir fills sense conèixer baró ni perdre la virginitat en temps que no existia la fecundació “in
vitro”. Penso que l'església catalana no s'hauria d'escandalitzar com ho ha fet, ans al contrari, es una manera de modernitzar el lema "Catalunya serà cristiana o no serà" del venerable bisbe Torras i Bages (1846-1914) i hauria d'estar patriòticament agraïda pel “merchandising”. Diria mes, hauria de recomanar a l'artista posar una gibrelleta a la falda de la verge bruna a on pogués seure còmodament el fill bo i fent les seves necessitats.



divendres, 29 de setembre de 2017

OLESA DE MONTSERRAT ASSETJADA?


El títol de l'encapçalament és una hipèrbole que quedi clar.

El Ple municipal ordinari de l'Ajuntament d'Olesa Montserrat que s'havia de celebrar el dijous dia 28 de setembre, s'ha ajornat fins al dia 3 d'octubre convocant-se amb caràcter extraordinari, però amb el mateix ordre del dia (?).

Motiu?: “la situació d'excepcionalitat que, malauradament, està vivint Catalunya en aquestes darreres dates” diu el decret de l'alcaldia, com també diu que la decisió s'ha pres “després de consensuar-ho amb els diferents grups municipals”. Una nota de premsa a la web municipal aclareix que “l’Ajuntament d’Olesa s’afegeix a la llarga llista de poblacions catalanes —com Abrera, Collbató o Masquefa— que han decidit posposar el ple ordinari del mes de setembre fins a la setmana vinent”.

(Nota al marge: Amb la informació de què disposo haig de dir que, a diferència del que diu el decret, no hi ha hagut consens entre els grups municipals a l'hora de prendre aquesta decisió i, fins i tot, em permeto dubtar que s'hagi reunit la Junta de Portaveus a l'efecte. Si haig de rectificar, rectificaré.).

Gairebé tothom estarem d'acord que la situació democràtica al Regne d'Espanya (ès a dir, a Catalunya i a la resta de l'estat) ès preocupantment precària però no hi ha una situació d'excepcionalitat legal (que no vol dir que no bulli l'olla segons li convingui a cadascú, aclareixo) que justifiqui la deixadesa de funcions que suposa la suspensió del Ple, molt més havent a Olesa absoluta normalitat i tranquil-litat ciutadana; però encara que fos certa aquesta suposada excepcionalitat al.legada per l'alcaldessa, no arribo a lligar que té a veure amb un Ordre del dia del Ple amb punts tan normals i avorrits com, per exemple, tractar del reglament de mesures alternatives educatives a la sanció per l'ordenança de civisme i convivència, l'ordenança de control, protecció i tinença d'animals, les festes locals del 2018....i no m'allargo.

De debò pensa l'alcaldessa que el dia 3 d'octubre s'haurà tornat a la normalitat com per a fer el ple? O potser creu que el dia 3 d'octubre, 48 hores després del “referèndum” podrà aprofitar el ple i proclamar heroicament la República catalana des del balcó?. Ja s'ha vist que no és només a Olesa on s'han suspès els plens, i em fa l'efecte que tot plegat són consignes arribades des del processisme oficial per donar una sensació d'estat de setge que reafirmi als convençuts i convenci als tebis de la necessitat de votar sense importar les garanties.

Per a tot això, senyora alcaldessa, no feia falta renunciar a l'autonomia municipal, seguir consignes i aplicar el corró de la seva majoria absoluta. No sap que tot està dat i beneit de fa temps?.