Al Partit Popular, no li
ha quedat més remei que votar a favor de l'Ingrés Mínim Vital
(IMV); i Vox s'ha volgut diferenciar una mica, però no ha tingut
collons de votar en contra i s'ha abstingut. Uns i altres sabien que
no podien anar en contra d'una mesura de justícia distributiva,
reclamada per una gran majoria de la ciutadania i rebutjada per una
minoria de “cayetanos” classistes i elitistes. Malgrat escampar
interessades i barroeres mentides de què la “pagueta per
subvencionar dropos agraïts” era un primer pas cap al “comunisme
bolivarià”, han hagut de rendir-se a la evidència de què
rebutjar una prestació de seguretat social que ja estava implantada
a molts estats de la Comunitat Europea des d'abans de la pandèmia
els hi era totalment contraproduent i inùtil en aquests moments
complicats i difícils i no els hi hagués aportat cap benefici per a
la seva política de crispació. En definitiva, una petita victòria
de les classes populars sobre les dretes trabucaires que no paren
d'enredar (i de quina manera¡¡) des del segle XIX.
Dit això, penso que és
una llei d'indubtable benefici per a les persones que pateixen
pobresa severa i no s'ha de menystenir, però, sincerament, també
penso que hem quedat molt curts; segurament per una barreja de por i
d'excessiva prudència davant de determinats poders i també per
interessos i formes de pensar que el mateix PSOE arrossega
feixugament; factors que, conjuntament, han condicionat l'actuació
del govern de progrés.
Honestament, d'entrada
vull dir que per a lluitar contra la pobresa, la precarietat i la
desigualtat sóc partidari d'una Renda Bàsica Universal (RBU)
enfront d'un “treball garantit” o una “renda condicionada”.
RBU entesa com a assignació monetària suficient pagada per l'estat,
com a dret individual de ciutadania, sense tenir en compte si s'és
ric o pobre, si es vol o no es vol treballar de forma remunerada, amb
independència de quines puguin ser altres possibles font de renda i
sense que importi amb qui es conviu. Considero que la RBU empodera la
persona, incrementa la seva llibertat personal, no l'estigmatitza per
què no ha de passar per la vergonya de demostrar que és pobre i
simplifica la burocràcia (per a conèixer millor i aclarir dubtes
aneu a http://www.redrentabasica.org/rb/
).
Però, sense anar tan
lluny, fent una lectura rapida del Reial Decret-Llei 20/2020 que
regula l'IMV, al meu entendre hi ha una sèrie de problemes que
condicionen de forma important l'efectivitat del que es pretén d'aquest IMV.
La pròpia quantia de la
prestació (462€/mes amb un topall màxim de 1015€/mes) no
garanteix l'objectiu de prevenció de la pobresa. Al Regne d'Espanya
el llindar de pobresa, entès com a nivell d'ingrés mínim necessari
en un país per sota del qual no es pot tenir un adequat estàndard
de vida segons els seus costums, tradicions i creences, s'ha
convingut que l'any 2019 era no arribar a 739€/mes per a una
persona o 1552€/mes per a dos adults i dos nens.
Penso que ningú pot
viure dignament amb 462€/mes i molt menys si es viu de lloguer.
Cal, doncs, que comencem a deixar l'Indicador públic de renda
d'efectes múltiples (IPREM) com a factor de referència per adquirir
el dret a l'IMV i tornem a utilitzar el Salari mínim
interprofessional (SMI) que per això és minim.
La prestació la poden
demanar les persones d'entre 23 a 65 anys sempre que es reuneixin els
requisits un dels quals és haver viscut independentment tres anys.
Aquí hi ha un risc d'exclusió de molts joves perquè si tenim en
compte les estadístiques de l'Eurostat l'edat mitjana d'emancipació
a Espanya és als 29'3 anys (els homes als 30'3 i les dones al 28'3)
i això vol dir que moltes persones no podran accedir a l'IMV fins
als 32 anys¡¡¡.
Per a mi ja és greu que
la prestació no tingui un clar caràcter individual que permeti
trencar situacions de dependència i dominació del titular amb
relació als beneficiaris, però posats en la tessitura del RDLlei
què té en compte la Unitat de convivència (UC) i la dinàmica
familiarista com en les rendes mínimes existents a les comunitats
autònomes que en tinguin, em sembla insuficient que només es
permeti arribar fins al segon grau de consanguinitat o afinitat entre
titular i beneficiaris, ja que d'aquesta forma queden exclosos d'una
possible UC els oncles, nebots i cosins que puguin conviure amb el
titular; situacions que no són forassenyades.
No es mencionen les
persones sense llar, (com demostraran que han viscut tres anys
independentment?), ni els demandants d'asil, totes elles d'altíssima
vulnerabilitat.
En fi, s'haurà de veure
com es desenvolupa reglamentàriament el RDLlei, però molt em temo
que no servirà perquè “ningú es quedi enrere” com, em penso
que de bona fe, pretén el govern de l'estat. Mentrestant caldrà seguir lluitant per a una RBU.
