CRÒNIQUES PLENARIES OLESANES. MITGES VERITATS I MENTIDES SENCERES

  

Lluís XIV

   

    Gairebé cinc hores va durar el Ple municipal del passat 24 de març. No s'espanti l'amable lector, que aquest cronista no explicarà fil per randa el que va passar en aquest període de temps, no; torracollons i rondinaire de mena com és, només ho farà amb els fets que consideri criticables i/o censurables sota el seu, i només seu, punt de vista, això si, tot amb la noble finalitat de què a la ciutadania no li plantin la bleda al clatell. Amb tot allò que està ben fet no cal perdre-hi el temps, perquè se suposa que és responsabilitat de les administracions públiques servir l'interès general amb eficàcia (ep¡¡, això diu la Constitució) i no hem de raspallar l'esquena dels senyors regidors només per qué fan bé la seva feina, això va en el sou. Per propaganda Olesa Ràdio, El Nunci de la Vila i publicitat pagada a altres medis.

    Dues coses es van evidenciar al Ple. La primera: El trauma infantil, compartit amb el seu germà, que té el regidor Jordi Martínez del Bloc Olesà, provocat pel dubte de no saber si Fu-Manxú, s'escriu Fu-Manxù, Fu-Manchú, Fumanchú, Fumanxú, Fu Manxú o Fu Manchú. Quedi tranquil el Sr. Martínez, que totes les variants serveixen perquè sobre el particular no hi ha consens entre l'Institut d'Estudis Catalans, la Real Acadèmia de la Lengua, ni la 語言學院 (secció mandarí). De la segona cosa ja ens havíem adonat fa temps: Com és de fàcil que l'alcalde, Il-ltre. Sr. Miquel Riera i Rey, se senti ofès i s'enfadi quan li diuen alguna cosa que no és del seu personal gust. Aquest home, fent honor al seu segon cognom, deu voler imitar l'absolutista rei Lluís XIV de França pensant que "l'Ajuntament soc jo". Però ja ens va advertir el vell Marx (el barbut, no Groucho) que quan la història es repeteix la segona vegada ho fa en forma de farsa.

    Entre rialletes burletes i comentaris capciosos cap als pobres regidors de Ciutadans (s'ha de dir que de vegades s'ho guanyen a pols), mitges veritats i mentides senceres, va anar passant el temps i l'ordre del dia de la sessió plenaria.

    Es va votar el Reglament Municipal de Prestacions Econòmiques de Caràcter Social. El regidor Jordi Martínez, si el del Fu-Manxú, va predicar que l'ajuntament ara reconeixerà drets de ciutadania irrevocables a on abans només hi havia subvencions graciables i així "ara qui reuneix les condicions, té el dret, i passa a tenir el recurs assegurat" va sentenciar, però el cronista, que a més de torracollons és curiós, s'ha mirat el susdit reglament i no para de veure-hi referències a condicionar aquests suposats drets ciutadans a limitacións pressupostàries, amb el risc que qui no corri a demanar i arribi tard, tururut violes. El Sr. Barreres de la CUP, que creu en la igualtat, es va posar molt content. Potser no havia llegit la lletra petita del prospecte.

    El Sr. alcalde ens deia, orgullós ell, que l'ajuntament olesà havia sigut pioner a reclamar uns diners que la Generalitat s'havia quedat de les escoles bressol, però fins i tot els serveis informatius municipals ja havien aixecat la llebre i havien deixat escrit feia mesos, que el pioner havia sigut el de Cornellà, que més tard van reclamar sis municipis més, i finalment Olesa apareixia barrejat entremig de trenta municipis ressagats d'última hora. Cagondena.

    També el Bloc Olesà ens va voler fer passar bou per bèstia grossa presentant una moció per transformar la SAREB, aquella cosa que en diuen el “banc dolent” i que es va quedar tots els pisos que tenien els bancs per a deixar-los nets de pols i palla, en un instrument per garantir el dret a l'habitatge cedint-los als ajuntaments . Una bona moció per crear habitatge públic, aprovada amb els vots favorables del Bloc Olesà, ERC, la CUP i Junts i les abstencions del PSC i Ciutadans. Tots veiem Olesa com un valerós David tot sol contra el gegant Goliat en forma d'especulador, una lluita desigual i heroica...., però el Bloc va presentar la moció com si fos de collita propia i es va oblidar d'aclarir que la moció s'havia presentat per Catalunya en Comú a tots els municipis on els comuns són presents d'una forma o altra. No hi havia heroïcitat, sinó esquivar les tensions internes del Bloc Olesà fent equilibris per dissimular la seva interessada relació parasitaria amb Catalunya en Comú....... En fi, el que deiem a l'encapçalament.

LA MEMÒRIA DEMOCRÀTICA DESMEMORIADA

    El divendres 8 d'abril a l'auditori de la Casa de Cultura d'Olesa, vaig assistir a l'Audiència Memorial d'Olesa. Aquest és un projecte de la Diputació de Barcelona com ""exercici de memòria pública amb l'objectiu que fets silenciats puguin ser explicats en públic" i fer-ho des d'un punt de vista plural, des de l'inici de la Guerra Civil fins a la instauració de la democràcia després de la dictadura franquista..... (i) que a Olesa els testimonis se centrarien sobretot en episodis relacionats amb la Guerra Civil i la primera etapa del franquisme."...."amb els testimonis dels besnets, per tant, familiars de quarta generació de les persones víctimes de la Guerra Civil"....."aquests testimonis són importants per conscienciar i sensibilitzar la població més jove i treballar perquè "els fets del passat no tornin a succeir en el futur"", segons detalla la pàgina web de l'ajuntament.

    Crida l'atenció que un acte d'"exercici de memòria pública...de fets silenciats... des de l'inici de la Guerra Civil fins a la instauració de la democràcia.." a Olesa, se centri cronològicament només des de la guerra a la primera etapa del franquisme, obviant que el dictador va morir el 1975 amb les presons plenes de presos polítics i aplicant la pena de mort a lluitadors antifranquistes (sense oblidar que el règim dictatorial va durar de fet fins al 1978). En la intervenció institucional de l'alcalde es va reconèixer que s'anava tard i això explica que hagin de ser els familiars de quarta generació (besnets) qui facin aquest exercici de memòria. Però és que sempre anem tard a Olesa en qüestions de memòria democràtica: Es va trigar dinou anys després de la mort del dictador, a retirar el Monument als "25 años de paz", trenta-tres a rehabilitar i homenatjar al seu alcalde Fèlix Figueras, assassinat pel feixisme, quaranta-un per canviar el nom de la Plaça del Terç de la Mare de Déu de Montserrat i quaranta-set el carrer d'Alfons Sala... i encara pengen serrells; perquè a Olesa en els trenta-sis anys de dictadura no només va haver-hi víctimes directes de la guerra i dels camps de concentració, també hi va haver "maquis", protagonistes de lluites obreres i socials del franquisme mes tardà represaliats, o, fins i tot, tota una societat que conscientment o inconscientment estava mutilada en els seus drets pel ferri control ideològic i religiós condicionant la qualitat del seu futur democràtic que, ara, és present. També s'ha d'esperar que la quarta generació dels que vam viure el darrer franquisme faci el nostre exercici de memòria?. Per què aquesta singularitat olesana?.

    També crida l'atenció el suposat "bonisme" de l'acte i de l'anomenat "punt de vista plural", equiparant els suposats dos bàndols en la responsabilitat dels terribles fets, el mite-fal·làcia de les "dues espanyes". No hi ha hagut mai "dues espanyes" sinó la imposició fèrria i violenta de privilegis per part de les classes poderoses des de la guerra del francès de 1808, si mes no (sí, 1808, heu llegit bé) . Totes les morts violentes són reprovables, però de les que es van produir a la rereguarda republicana per part d'elements incontrolats als primers mesos de la guerra, cal preguntar-se quines injustícies havien trasbalsat aquest país perquè és desfermes aquell odi contra les classes privilegiades i la religió catòlica, cal preguntar-se si s'haguessin produït aquells fets execrables de no ser pel cop d'estat feixista i la República hagués fet camí. Cal, doncs, que els descendents d'aquelles víctimes s'adonin que els responsables primers de la seva mort van ser els revoltats contra la legalitat republicana, teòricament els seus, ningú més. Ells van recuperar privilegis i patrimoni fins i tot amb escreix, mentre els perdedors van recuperar la misèria i el menyspreu. Si no són conscients d'això, difícilment es pot parlar de reconciliació i reparació, perquè una cosa és el descontrol en moments confusos i altra la repressió i el terror institucionalitzat, metòdic i sistemàtic dels facciosos que va durar trenta-cinc anys pel cap baix. És partint d'aquestes premisses que, com va dir l'alcalde, "els fets del passat no tornin a succeir en el futur".

 

CARTA OBERTA I DESENCISADA A CLAUDIO CARMONA, COORDINADOR DE CATALUNYA EN COMÚ AL BAIX LLOBREGAT.

Company (?) Claudio Carmona:

    El dimarts 29 de març els adherits a (militants de, millor dit) Catalunya en Comú (CatComú) d'Olesa de Montserrat vàrem baixar a Sant Feliu de Llobregat per mirar de reobrir el procés de creació del Comú olesà (suspès des de fa anys per pressions inicials d'EUiA i mantingut per l'actual direcció), i oferir, de nou, la creació d'una alternativa de candidatura d'esquerra crítica i radical a les eleccions municipals de 2023 que permetés superar l'anomalia democràtica que suposa el suport de CatComú al Bloc Olesà (BO), perquè encara crèiem en el projecte CatComú i el volíem fer créixer. No veníem a pidolar, sinó a exigir.

    Et recordo la teva resposta, Claudio?. Va ser que Olesa de Montserrat no formava part dels "teus" (sic) interessos, que els adherits a (militants de, millor dit) CatComú olesans no gaudíem de la "teva" (sic) confiança. Després, en un intent de dividir-nos, vas derivar la teva manca de confiança només cap a la meva persona, perquè llegies el meu blog i les dues vegades que m'havies vist (no recordo la primera) el meu "to" (sic) et "violentava" o "incomodava" (sic). Més tard, i davant arguments tan pobres el company (?) Jordi Gil, que et coadjuvava, va confessar que la veritable raó del despropòsit olesà era que el BO "ens dona un alcalde" (sic) malgrat "que nosaltres tampoc ens en refiem d'ells" (sic), i és tanta la poca vergonya, que vau tenir la barra de dir que si el BO perdia l'alcaldia el 2023 ja parlaríeu amb nosaltres pèl...2027¡¡¡. La política com a ètica dels afers públics en estat pur (permetem la ironia).

    Claudio, ets jove i no sé de quina cultura política, sindical o social vens, però que et "violenti" o "incomodi" la vehemència i l'apassionament en la parla o l'escriptura de qui es creu el que fa, m'indica que no has tingut gaire praxi assembleària, però, mira company (?), jo soc vehement i m'apassiono quan parlo, sobretot si em toquen els collons (espero no ferir-te la sensibilitat), és la meva cultura, forjada al PSUC i les CC.OO. des de 1972 i ni puc ni penso renunciar-hi als meus seixanta-vuit anys. Per "violència" o "incomoditat" la nostra que només ens teniu de camàlics enganxacartells mentre alimenteu el parasitisme del BO.

    Nosaltres veníem a parlar d'ideologia i de principis, d'esquerra crítica i radical, del fil roig, verd i violeta, vosaltres ens vàreu parlar de números, traduït en vots i diners, i per vosaltres això vol dir donar el paraigua de CatComú al BO, un partit estretament local sense estructura ni militància, poti-poti d'ideologies (com va dir el seu primer alcalde), amb elements de "beautiful people", "gauche divine" i tradicionalisme conservador-clerical, renunciant per pur càlcul tacticista-curtterminista, a tenir, mantenir i alimentar estructures territorials de reflexió, discussió i acció que permetin crear hegemonies socials d'esquerres i córrer el risc d'esdevenir mera plataforma electoral sota el miratge de suposats redits immediats però efímers. Mentrestant el BO, igual que  els tramposos tafurs del Mississipí amagaven les cartes, sempre ha procurat amagar als seus electors (i, fins i tot, als seus candidats) la relació amb CatComú. Ho saps bé Claudio, són com la Rosa de Alejandria de la copla que "es colorada de noche y blanca de día".

    Com deia Antonio Gramsci, "les idees i la lluita no viuen sense organització", estic convençut, i per això i malgrat tot, em vaig creure les paraules de la Jèssica Albiach a les darreres eleccions "Mirem-nos als ulls.... potser no guanyarem... però ens necessitem mútuament", em creia les crides que per e-mail em fèieu a participar i crear estructura, però que hipòcrita i fals em resulta ara tot plegat. Com voleu que siguem avançada ideològica d'un projecte global i no interessadament localista, si no ens estimeu, no ens cuideu, no ens doneu eines en el que és una carrera de fons?. Ja va dir Joan Coscubiela que no hi ha res pitjor per una força política que trencar el vincle emocional amb la seva gent.

    Fins aquí he arribat Claudio, la fe s'acaba amb la evidència dels fets, heu desencisat, frustrat i decebut persones valuoses, velles, per dir-ho d'alguna manera, amb l'experiència d'antigues lluites socials, i joves disposades a continuar-les. Fins ara la meva relació amb CatComú era contradictòria però lleial, com a l'estrofa de "Lagrimas negras":

Aunque tú me has echado en el abandono.
Aunque tú has muerto todas mis ilusiones.
En vez de maldecirte con justo encono.
En mis sueños te colmo
de bendiciones.

però ara, m'allibero de lleialtats buides i m'acolliré al Pau Riba de "Mel" quan deia:

Ens asseurem al sol sota les parres
o sota un pi o d'una olivera,
i deixarem que les abelles
se'ns enduguin els pensaments
al rusc
per fer-ne mel.

    De tot cor Claudio,sigues feliç 

Martí Obiols Casanovas