AQUELL 23 DE FEBRER DEL 1981. EL MEU RECORD

     

 

 

 

 

 

 

 Gairebé tothom que tenia ús de raó el 23 de febrer de 1981 recorda on era i que feia cap a les sis de la tarda d'aquell dia; fins i tot aquells inconscients despreocupats que se'ls en fotia.

    La memòria subjectiva, personal, sovint no és fidel del tot i amb més raó al cap de quaranta anys, però allò que considera essencial ho guarda i així ho recordo jo:

    Aleshores la Irene i jo vivíem a Sant Feliu de Llobregat en aquell moment, cap a les sis de la tarda,  ella estava a la ràdio municipal on col-laborava de forma voluntària i jo a casa repassant papers del comitè d'empresa de Finanzauto y Servicios, a on llavors treballava, mentre escoltava per la ràdio la sessió d'investidura de Leopoldo Calvo Sotelo. De cop vaig sentir tot allò que tothom ha escoltat en algun moment; el locutor alterat, el “quieto todo el mundo”, “al suelo, “se sienten coño”, les ràfegues dels fusells d'assalt......Sorprés i preocupat vaig decidir anar cap a la seu de la Unió Local de Comissions Obreres. Allà vaig trobar alguns companys i el comitè d'empresa de Motores Diésel Matacás, llavors l'empresa més gran de Sant Feliu, que estava reunit i encara no s'havien assabentat del que passava. Vam decidir que la gent es concentrés a l'ajuntament mentre quatre companys (crec recordar al Josep Mª Pi, el Joan Pérez, el Pere Torrent i jo mateix) ens vam quedar per reunir les fitxes d'afiliació i altres documents i guardar-ho tot en el maleter del cotxe del Pere Torrent que vam aparcar en un lloc discret.

    En moments de tribulació poden passar fets que el pas del temps torna anecdòtics i divertits. Mentre les persones que ens havíem quedat a la seu sindical per guardar la documentació compromesa fèiem la nostra feina, va sonar el timbre. Em vaig acostar a la porta i vaig preguntar qui hi havia i des de l'altra banda una veu forta i amenaçant en va respondre... “la justicia¡¡¡” vaig obrir mig encongit i em vaig trobar amb el company Máximo Taboas de Finanzauto, petant-se de riure, que venia a donar un cop de ma. Em vaig emprenyar molt.

    Amagat tot el material sensible, ens vam dirigir tots a l'ajuntament, que s'havia fet centre de reunió i informació a la ciutadania i on s'hi havia instal-lat un televisor a la sala de plens per seguir els esdeveniments. L'alcalde Francesc Baltasar (del PSUC) va informar que la Guàrdia Civil de Sant Feliu li havia posat de manifest que ells estaven a disposició del que ordenés l'autoritat. Ambigüitat que no va tranquil-litzar gens. Qui era l'autoritat per a ells en aquells moments de confusió?.

    A les deu de la nit els companys de Comissions Obreres ens vam dirigir a Cornellà a on s'havia convocat una assemblea comarcal de delegats i comitès d'empresa que va decidir fer mobilitzacions, segons les possibilitats de cada empresa, que anessin des d'assemblees fins a aturs de 2 a 24 hores. Retornats a l'ajuntament de Sant Feliu, seguia la incertesa de la situació i l'angoixa, fins que cap a la una de la nit, amb el discurs del Rei, la Irene i jo vam tornar a casa a descansar.

    L'endemà, 24 de febrer, a les set del matí ens reuniem el comité d'empresa de Finanzauto y Servicios i vam dir a la direcció del centre de treball que no s'iniciaria la jornada laboral, ja que faríem una assemblea de treballadors per decidir les accions a prendre. No ens van donar autorització, però de tota manera vam tirar pel dret, aconseguint que les 150 i escaig de persones de la plantilla participessin en l'assemblea. La por i incertesa per una banda i el fet de què el discurs reial donava a entendre que el cop estava sota control constitucional per altra banda, va provocar que la majoria de l'assemblea no volgués adherir-se a cap acció d'atur. Quan vaig veure  que no hi havia  més cera que la que cremava, la meva intenció va ser procurar com vaig poder allargar la discussió el màxim de temps, aconseguint que l'assemblea durés una hora i mitja. Menys és res.

PER QUÈ NO HE ANAT A LA MANIFESTACIÓ DE SUPORT AL PABLO HÁSEL.

   

 

    Tenia intenció d'anar a la manifestació en solidaritat amb el raper Pablo Hásel, convocada per l'ANC, ERC, Junts i el Bloc Olesà, però em van deixar fora, no m'hi van voler perquè no sóc independentista. El motiu de la convocatòria era clar per la: “INDEPENDÈNCIA I LA LLIBERTAT per a Pablo Hásel i totes les represaliades”. Per qué s'ha de barrejar una opció política que és subjectiva amb un dret fonamental que és universal? Per què, com a ciutadà no independentista, no puc donar suport al dret a la llibertat d'expressió d'un ciutadà independentista sense tenir que manifestar-me expressament per aquesta opció política?. Mal servei es fa a la llibertat amb aquestes postures excloents alhora que la necessària lluita pels drets fonamentals es debilita.

    M'agradarà o no com a raper el Pablo Hásel, més bé no, però si ha volgut fer ús del seu dret inalienable a la llibertat d'expressió, això per a mi és sagrat i és motiu suficient per a donar-li el meu suport. Per això volia anar a la manifestació davant de l'ajuntament, de la mateixa manera que, al seu moment, em vaig manifestar per la llibertat dels presos i per l'alcaldessa Pilar Puimedón quan la van voler processar, però gat escaldat fuig de l'aigua freda i es cansa de fer el babau.

    Sempre he pensat que el dret fonamental a la llibertat d'expressió és el primer entre iguals de tots els drets fonamentals, és el que permet l'efectivitat de tots els altres i estic d'acord amb el president J.F Kennedy quan va dir que “els drets de cada persona disminueixen quan els drets de només una d'elles es veuen amenaçats”.Els drets s'han de defensar si no te'ls prenen, i ha costat molt aconseguir-los.

    Explico això perquè, com diuen en castellà, “fiate de la virgen y no corras”. Deixo de banda les persones que de bona fe van anar a manifestar-se, però posaria la mà al foc i no em cremaria que si la situació política de Catalunya i Espanya fos una altra, als convocants els importaria una merda el problema del Pablo, perdoneu la cruesa. ¿Pots refiar-te del Bloc Olesà que justifica sancions per gosar dir a la guàrdia urbana que “si una pintada posés que el cap de la policia municipal és un terrorista ja faria temps que estaria esborrada”?. ¿Pots refiar-te de partits com JxCat, ERC que van abaixar el cap i van permetre que això passes a Olesa?. ¿Pots refiar-te de Junts que són els hereus de la CDC que va permetre amb la seva abstenció que tires endavant la "ley mordaza" impulsada pel PP que ha permès la condemna del Pablo?. D'això se'n diu hipocresia.

   Quan algú es troba davant de situacions complicades i angunioses s'agafa a un ferro roent, encara que sigui el de les solidaritats hipòcrites i impostades que només donen suport si hi ha rendibilitat política per als seus fins. Parlo des de la tristor que em provoca veure les manipulacions i mentides d'uns i altres però amb el convenciment de què no s'ha de defallir i que s'ha de fer ús dels drets fonamentals, sempre i no quan convingui, amb radicalitat crítica, defensant-los amb dents i ungles.

 

LA GRAN ESTAFA AL DESCOBERT. LA RELACIÓ PARASITARIA DEL BLOC OLESÀ AMB ELS COMUNS.

“El que ara tenim amb els comuns és un acord escrit en el qual nosaltres subscrivim plenament la ideologia de progrés i d'esquerra, i hi ha un intercanvi de col-laboració quan arriben eleccions, siguin locals, catalanes o estatals.”

(Miquel Riera, Alcalde d'Olesa de Montserrat (Bloc Olesà).“El PuntAvui”, 8-8-2019).

    Avis a navegants. Aquest escrit és d'interès general per a tothom que se senti part del món dels comuns i té ganes de que el projecte tiri endavant. No va d'una peculiaritat política olesana. El cas d'Olesa de Montserrat és el paradigma de com Catalunya en Comú (des d'ara CatC), l'esquerra que es diu alternativa, radicalment democràtica, plural, participativa, etc, etc,...renúncia, per pur càlcul tacticista-curtterminista, a tenir, mantenir i alimentar estructures territorials de reflexió, discussió i acció que permetin crear hegemonies socials d'esquerres i corre el risc d'esdevenir mera plataforma electoral sota el miratge de suposats redits immediats però efímers.

    Ara que ja s'acabat la campanya electoral, s'ha votat i no empitjoraré res susceptible d'empitjorar, tinc ganes de dir quatre coses sobre la singular relació “hoste-paràsit” que tenen CatC i el Bloc Olesà (des d'ara BO). Si recordem el que vam estudiar a l'escola, el parasitisme és un tipus de simbiosi, en la qual un dels participants, el paràsit (BO), depèn de l'altre, l'hoste (CatC), i obté algun benefici. En la majoria dels casos de parasitisme l'hoste rep un dany o perjudici per part del paràsit en algun moment del cicle, com és el cas.

    Fem-nos una pregunta: Algú sap per què CatC ha estat pràcticament absent de la campanya electoral a Olesa de Montserrat? Ras i curt. Per l'incompliment per part del BO dels acords escrits que diu que té amb CatC; deslleialtat que ha impossibilitat que aquesta formació política amb prou feines hagi tingut a Olesa medis, cobertura mediàtica i logística en aquestes eleccions i hagi estat invisible. Que quedi clara una cosa a tothom: En funció d'aquests acords i per instruccions de la direcció de CatC, la gent de Podem a Olesa es va posar a disposició del BO per a treballar la campanya i logística electoral (interventors, apoderats...) i aquest, amb total menyspreu i desvergonyiment, ni tan sols va tenir la deferència de contestar. No ens ha d'estranyar; la deslleialtat del BO és com una malaltia genètica, crònica i irreversible. Els qui tallen el bacallà al BO, a l'igual que els  tramposos tahurs del Mississipí amagaven les cartes,   de sempre han procurat amagar als seus electors (i, fins i tot, als seus candidats) la relació amb CatC. 

   La fe s'acaba amb l'evidència dels fets, i si algú s'havia cregut de bona fe la sinceritat del BO en el seu compromís amb CatC, el que ha passat en aquest procés electoral li ha de acabar de treure la bena dels ulls i si no ho veu o és cec o és un ximple que li falta un bull. El BO no és un soci fiable i no ha complert, ni té voluntat de complir, cap dels seus compromisos, siguin electorals, siguin programàtics, amb CatC. Tot plegat una estafa, frau i farsa sense pal-liatius. I aixó que des de Movem Olesa, gats vells i escaldats, havien advertit a CatC que no caiguessin en l'error en què anys abans ja havien caigut Iniciativa per Catalunya i l'Entesa pel Progrés Municipal.

    Cal fer una mica d'història per entendre el que ha passat si tenim ganes d'aprendre.

    El 2019, olesanes i olesans d'Iniciativa per Catalunya, Podem i independents, que feia mesos s'havien adherit a CatC i que, des del grup municipal de Movem Olesa, defensaven el seu programa, els hi van proposar crear una candidatura per a les eleccions municipals amb aquelles sigles, que havia de concretar-se en un programa d'inequívoc i radical compromís social, ecològic i feminista (el fil roig, verd, violeta, que en deien). Però la mare va abandonar els fills i la resposta va ser una gerra d'aigua freda: en cap cas CatC donaria suport a la seva candidatura, ja que (sense consultar-ho a les olesanes i olesans adherits) s'havia signat un acord electoral amb el BO i que es posessin a disposició d'ells.

    Va ser inútil intentar explicar a la direcció nacional de CatC que la ideologia de progrés i d'esquerra que deia subscriure el BO era un engany d'impostor. No podia ser d'esquerres i progressista un partit que era un poti-poti d'ideologies (segons va dir Salvador Prat, que va ser el seu primer alcalde), una amalgama informe de “gauche divine” i conservadorisme localista, tradicionalista-clerical. Vaja, com la Rosa de Alejandria de la copla que “es colorada de noche y blanca de día". 

    Enlluernats per la majoria absoluta de què disposava el BO en aquells moments a l'ajuntament, CatC va preferir pactar amb ell i abandonar als seus a canvi del plat de llenties d'un improbable diputat pel partit judicial de Terrassa a la Diputació per a CatC i pel BO un segur conseller comarcal pel Baix Llobregat. Resultat: Movem Olesa va quedar fora de l'ajuntament (i amb ells l'ideari de CatC), el BO va perdre la majoria absoluta i els seus vots van ser insuficients perquè CatC aconseguís el preuat diputat provincial, però, en canvi, CatC complia "lleialment" la seva part del compromís i donava al BO un conseller comarcal en la persona del Sr. Jordi Martínez (mes avall tornarà a sortir aquest personatge), i el que és pitjor i greu, persones valuoses, velles, per dir-ho d'alguna manera, amb l'experiència d'antigues lluites socials i joves disposades a continuar-les, van quedar desencisades, frustrades i decebudes.  Com se sol dir, “cornuts i pagar el beure”. 

    El BO no només ha incomplert el compromís de col-laboració electoral que té amb CatC, sinó també, i de forma reiterada, el d'assumir polítiques d'esquerra i progrés. Fixeu-vos: Ha sigut incapaç d'aglutinar als seus regidors per a condemnar la reforma laboral del PP (clic aquí). No entén ni practica el principi constitucional de laïcitat (o aconfessionalitat) que obliga als poders públics (clic aquí). Ha declarat festes d'interès local celebracions religioses que, en el seu moment, el mateix Concili Vaticà II havia qualificat de desaconsellables (clic aquí). Ha signat manifestos pacifistes mentre dóna suport a festes on es fa apologia del linxament i el militarisme (clic aquí). És incapaç, per clientelisme electoralista, de complir la llei de memòria democràtica (clic aquí). Ha justificat sancionar a ciutadans per exercir el dret a la llibertat d'expressió (clic aquí) i la censura i veto de portaveus dels partits d'oposició a les tertúlies radiofòniques malgrat les advertències i recomanacions del Síndic de Greuges (clic aquí). Ha intentat prohibir el dret fonamental de manifestació de la ciutadania (clic aquí). Ha boicotejat mocions en defensa dels serveis públics (clic aquí). Ha manipulat reunions amb entitats ciutadanes (clic aquí). És delinqüent de les seves pròpies ordenances i reglaments (clic aquí i aquí), ....I, malgrat els acords escrits, és descaradament deslleial a CatC perquè es nega a donar suport al Govern de Coalició i progrés de l'estat (clic aquí) i perquè el 2015 el Sr. Jordi Martínez (si, aquell conseller comarcal del BO que ho és per la gràcia de CatC) va dir a Olesa Ràdio, parlant com BO, que li agradaria que ”Junts pel si” tregui majoria absoluta, tant de bo...” i que “...si “Catalunya sí que es pot” en treu zero, jo ho aplaudiré...” (clic aquí). Un bon grapat de perles cultivades.

    I que dir de Catalunya en Comú, hoste masoquista del paràsit?. Penso que amb aquests tripijocs posa en perill la seva pròpia credibilitat com a objecte útil de lluita i transformació social i que ha de deixar de fer el babau, tenir vista llarga i veure el bosc i no només l'arbre i, sobretot, hauria de ser coherent amb el seu vídeo electoral: Mirem-nos als ulls.... potser no guanyarem... però ens necessitem mútuament. Si volen ser forts, cal que s'acostin als seus, els cuidin, els estimin, perquè els adherits no són només peons o camàlics per enganxar i carregar propaganda, han de ser  l'avançada ideològica d'un projecte global i no interessadament localista  i se'ls hi  ha de donar eines per poder actuar críticament (és a dir, amb criteri) en el que és una carrera de fons dia a dia. Joan Coscubiela ho va dir molt clarament: no hi ha res pitjor per una força política que trencar el vincle emocional amb la seva gent.

Dedico "Lagrimas negras" cantada per Diego el Cigala, a Catalunya en Comú, amb afecte. 

 "Aunque tú me has echado en el abandono.

Aunque tú has muerto todas mis ilusiones.
En vez de maldecirte con justo encono.

En mis sueños te colmo 

De bendiciones"

 

 

CIÈNCIES NATURALS. PARÀSITS, PARASITISME I HOSTES.

    

 A bon entenedor......

     El parasitisme és un tipus de simbiosi, en la qual un dels participants, el paràsit, depèn de l'altre, l'hoste (també anomenat amfitrió), i obté algun benefici. En la majoria dels casos de parasitisme l'hoste reb un dany o perjudici per part del paràsit en algun moment del cicle.

    S'entén per paràsit facultatiu a aquell ésser que és de vida lliure habitualment, però pot parasitar a un altre organisme viu quan es donen les condicions adequades.

    Els paràsits que viuen fora de l'amfitrió reben el nom d'ectoparàsits. Un paràsit que mata l'organisme on s'allotja és anomenat parasitoide. Alguns paràsits són paràsits socials, obtenint avantatge d'interaccions amb membres d'una espècie social. Els ectoparàsits (paràsits externs), sovint tenen elaborats mecanismes i estratègies per trobar organismes hostes.

    Una característica del parasitisme és que si bé el paràsit s'ha d'adaptar a la vida parasitària, l'hoste també ho ha de fer. Això és degut al fet que la població paràsita exerceix una pressió selectiva en aquest, de manera que el paràsit i l'amfitrió coevolucionen paral·lelament a conseqüència del parasitisme. 

    Els paràsits són generalment molt selectius pel que fa als seus hostes, arribant en un elevat percentatge de casos a ser exclusius d'una espècie.

    Quan s'hagi acabat la campanya electoral seguirem parlant de paràsits, parasitisme i hostes. Farem una lliçó pràctica sobre parasitisme a l'ecosistema olesà.