AQUELL 23 DE FEBRER DEL 1981. EL MEU RECORD

     

 

 

 

 

 

 

 Gairebé tothom que tenia ús de raó el 23 de febrer de 1981 recorda on era i que feia cap a les sis de la tarda d'aquell dia; fins i tot aquells inconscients despreocupats que se'ls en fotia.

    La memòria subjectiva, personal, sovint no és fidel del tot i amb més raó al cap de quaranta anys, però allò que considera essencial ho guarda i així ho recordo jo:

    Aleshores la Irene i jo vivíem a Sant Feliu de Llobregat en aquell moment, cap a les sis de la tarda,  ella estava a la ràdio municipal on col-laborava de forma voluntària i jo a casa repassant papers del comitè d'empresa de Finanzauto y Servicios, a on llavors treballava, mentre escoltava per la ràdio la sessió d'investidura de Leopoldo Calvo Sotelo. De cop vaig sentir tot allò que tothom ha escoltat en algun moment; el locutor alterat, el “quieto todo el mundo”, “al suelo, “se sienten coño”, les ràfegues dels fusells d'assalt......Sorprés i preocupat vaig decidir anar cap a la seu de la Unió Local de Comissions Obreres. Allà vaig trobar alguns companys i el comitè d'empresa de Motores Diésel Matacás, llavors l'empresa més gran de Sant Feliu, que estava reunit i encara no s'havien assabentat del que passava. Vam decidir que la gent es concentrés a l'ajuntament mentre quatre companys (crec recordar al Josep Mª Pi, el Joan Pérez, el Pere Torrent i jo mateix) ens vam quedar per reunir les fitxes d'afiliació i altres documents i guardar-ho tot en el maleter del cotxe del Pere Torrent que vam aparcar en un lloc discret.

    En moments de tribulació poden passar fets que el pas del temps torna anecdòtics i divertits. Mentre les persones que ens havíem quedat a la seu sindical per guardar la documentació compromesa fèiem la nostra feina, va sonar el timbre. Em vaig acostar a la porta i vaig preguntar qui hi havia i des de l'altra banda una veu forta i amenaçant en va respondre... “la justicia¡¡¡” vaig obrir mig encongit i em vaig trobar amb el company Máximo Taboas de Finanzauto, petant-se de riure, que venia a donar un cop de ma. Em vaig emprenyar molt.

    Amagat tot el material sensible, ens vam dirigir tots a l'ajuntament, que s'havia fet centre de reunió i informació a la ciutadania i on s'hi havia instal-lat un televisor a la sala de plens per seguir els esdeveniments. L'alcalde Francesc Baltasar (del PSUC) va informar que la Guàrdia Civil de Sant Feliu li havia posat de manifest que ells estaven a disposició del que ordenés l'autoritat. Ambigüitat que no va tranquil-litzar gens. Qui era l'autoritat per a ells en aquells moments de confusió?.

    A les deu de la nit els companys de Comissions Obreres ens vam dirigir a Cornellà a on s'havia convocat una assemblea comarcal de delegats i comitès d'empresa que va decidir fer mobilitzacions, segons les possibilitats de cada empresa, que anessin des d'assemblees fins a aturs de 2 a 24 hores. Retornats a l'ajuntament de Sant Feliu, seguia la incertesa de la situació i l'angoixa, fins que cap a la una de la nit, amb el discurs del Rei, la Irene i jo vam tornar a casa a descansar.

    L'endemà, 24 de febrer, a les set del matí ens reuniem el comité d'empresa de Finanzauto y Servicios i vam dir a la direcció del centre de treball que no s'iniciaria la jornada laboral, ja que faríem una assemblea de treballadors per decidir les accions a prendre. No ens van donar autorització, però de tota manera vam tirar pel dret, aconseguint que les 150 i escaig de persones de la plantilla participessin en l'assemblea. La por i incertesa per una banda i el fet de què el discurs reial donava a entendre que el cop estava sota control constitucional per altra banda, va provocar que la majoria de l'assemblea no volgués adherir-se a cap acció d'atur. Quan vaig veure  que no hi havia  més cera que la que cremava, la meva intenció va ser procurar com vaig poder allargar la discussió el màxim de temps, aconseguint que l'assemblea durés una hora i mitja. Menys és res.