 |
| El palau Falguera. En primer pla la paret a on es va fer la pintada |
Farà o ha fet cinquanta anys. Entre un dissabte i un diumenge de l'estiu de 1972, al voltant de les dues o les tres de la nit, el Joan i el Martí baixaven des de la Salut cap a Sant Feliu de Llobregat pel camí de l'antena. Els ceps, que s'estenien a banda i banda, il·luminats per la lluna i moguts per una lleugera brisa, els hi semblaven guàrdies civils que els donaven l'"alto". Van arribar a la "Font del Cuento" i cadascú va agafar amb força el seu sarró a on s'amagava un pot d'esprai de pintura. Havia arribat el moment d'anar per feina.
Tot havia començat uns dies abans. El Joan i el Martí eren dos joves amics que s'havien conegut a l'escoltisme. L'un tenia setze anys, l'altre potser disset o divuit acabats de fer i estaven decidits a fer alguna cosa, encara que fos amb riscos personals, contra el règim franquista que oprimia amb injustícia al poble; alguna cosa que despertes consciències. Què fer? No estaven organitzats, no sabien res, eren uns passerells, només tenien l'optimisme de la voluntat. Pintarien parets amb consignes contra aquella situació, van pensar. Calia proveir-se de pots de pintura i brotxes: -On aneu a parar!!!, els va dir el Pere, a qui havien confiat les seves intencions. -Això es fa amb pots d'esprai de pintura, m'ha dit un germà meu que alguna vegada ho ha fet. Hòstia, no serien els primers. Tant se val. Van comprar dos esprais a l'adrogueria del Pere Bernada al Vaive, sense dir perquè els volien, és clar.
L'acció s'havia de fer de nit, de dia no era segura. Tampoc no podien sortir de casa a les dues o les tres de la matinada amb el risc que el pare o la mare preguntessin a on cony anaven a aquelles hores. Calia un pretext. Van decidir que agafarien una tenda de campanya dels caus i amb l'excusa de qualsevol activitat de l'agrupament escolta passarien la nit a la Salut, baixarien cap a les dues o les tres, i en acabat tornarien de nou a la Salut, dormirien una estona i en despuntar el sol cap avall una altra vegada, tan tranquils (és un dir) i dissimulant.
Però recordem que havíem deixat al Joan i al Martí entrant a Sant Feliu per la Font del Cuento cap a les dues o les tres d'una nit d'estiu del 1972. Van anar cap a la via del tren i al traspassar el pas a nivell, se'ls hi va oferir a la vista la paret dels "Padres". El carrer era buit i fosc, ningú els veia. Van remenar l'esprai i van deixar escrit "Fuera las ordenes religiosas" i "Abajo el clero burgues". Fugim!!!. Cap a la plaça de la vila (de los Martires) no, que a l'ajuntament hi ha els "urbanos"!!! i van seguir cap a la plaça de l'estació (del Ejercito), el "Coro", la carretera (Avenida del Caudillo), cap al Vaive..., Anaven lleugers, nerviosos, no es fixaven en res omplin les parets de pintades contra el régim i a favor de la classe obrera (¡Mierda! van deixar escrit a la façana del Instituto Nacional de Previsión), tot amb la firma d'un inventat FAC (Front d'alliberament catalá), que després va resultar que si existia...., de cop va aparèixer davant seu la paret llarguíssima, impol·luta del palau Falguera i no ho van dubtar: "Abajo los titulos nobiliarios", va quedar fixat de manera indeleble i permanent al ciment d'aquell mur.
Quan, cap al migdia del diumenge, el Joan i el Martí van tornar de la Salut tot seguia la mateixa rutina. La gent sortia de missa, comprava el tortell i prenia el vermut al "Centro" o al "Coro". El Martí, però, es va voler imaginar a D. Salvador de Vilallonga y de Càrcer i Dª. Maria del Carmen Cabeza de Vaca y Carvajal, els Marquesos de Castellbell, esverats, trucant a Paris al seu fill José Luís de Vilallonga:
