És un costum socialment establert entre la gent aficionada o professional de la política i que avui en dia dona pedigrí democràtic, reivindicar-se de la tradició del PSUC, n'hagi militat o no i que, segurament, va plegar fotent un cop de porta emprenyat per sentir-se subjectivament traït. D'aquesta gent que ja tira cap a la senectut, en trobem arreu, del PSC al PDeCAT i ERC. Aquesta enyorança, però, el que de debò amaga és impotències i fracassos per una banda i/o oportunisme potiner per altra.
Efectivament, impotència, fracàs i oportunisme potiner és el que mostra l'article que Joan Tardà va publicar a El Periodico el dilluns 21 de setembre. Joan Tardà reclama per a ERC (textualment) “un rol semblant al desplegat pel Partit Socialista Unificat de Catalunya. ....., d'igual manera que durant la dècada dels anys 70 del segle passat el PSUC comandat per Gregorio López Raimundo i Antoni Gutiérrez deixà de ser el partit polític dels comunistes catalans només per passar a ser el partit dels lluitadors per la democràcia, Esquerra Republicana és en procés de deixar de ser un partit exclusivament d’independentistes per esdevenir el partit de la república. El partit contenidor. Emplenat de voluntats i idearis polítics heterogenis enfilats per l’agulla de la socialdemocràcia radical, dels valors republicans i del referèndum. En definitiva, els interessos potencialment avui dia compartits per una gran majoria de ciutadans de Catalunya. “.
Seria una mostra de prudència no manipular la memòria del PSUC i el record dels dos secretaris generals que ja no poden parlar i que amb les seves llums i ombres, plegats ja formen part de la història que, en tot cas, s'ha d'estudiar de forma objectiva i contextualitzada, com sap l'historiador professional Joan Tardà. Però ha sigut imprudent el Tardà que va abandonar el PSUC el ja llunyà 1974 per no ser suficientment nacionalista, i per fer-se escoltar dins del seu propi partit, on tothom, vacil-lant i indecís esfulla la seva pròpia margarida (Puigdemont, eleccions, si, no....ai, no sé), no te cap dubte en brandar, desvergonyit, la memòria del PSUC del qual va renegar. Se li veu la poteta per sota de la porta com als tres cabridets del conte.
Obvia el ciutadà Joan Tardà, que el PSUC, que va ser efectivament el partit referent dels lluitadors per la democràcia, mai va amagar, des de la seva fundació el 1936 la seva condició de partit d'esquerres, republicà i comunista amb tot el que això representa i els seus hereus mai han renegat d'ell, aquí no hi ha hagut gat amagat. Creu de debò que ERC pot dir el mateix?. Pot jugar aquest paper de cami central cap a vés tu a saber on, un partit d'al-luvió, ara federalista ara independentista, ara de dretes ara d'esquerres?, ho pot fer un partit on, amb persones inequívocament demòcrates, hi han conviscut sense problemes supremacistes com Heribert Barrera, economistes lliberals com Joan Hortalà o il-luminats com Àngel Colom i Pilar Rahola; un partit que sense fer examen de consciencia del “procés”, dels seus errors i mancances democràtiques passa del fonamentalisme nacionalista a la moderació purament tacticista?. No, no pot. Si més no sol.
Amb el que únicament estic d'acord amb l'article d'en Joan Tardà és quan diu que “és prioritari governar el país tan bé com perquè sigui possible donar resposta als temps difícils que vivim i viurem, raó per la qual cal enterrar tota mena de sectarisme per tal d'establir aliances parlamentàries i governamentals com més àmplies millor. I amb urgència”, però per això no cal que ara, ploramiques, reivindiqui el PSUC, només calia no haver marxat i seguir, contra tots els obstacles, com van fer molts.
