dissabte, 25 de gener del 2014

OLESA. OBLIT O MEMÒRIA SELECTIVA?


Vius encara en el record dels olesans els fastos de l'Onze de Setembre, amb els marcials Miquelets desfilant pels carrers i retent homenatge amb patriòtic fervor a la Plaça Nova als 158 suposats “voluntaris” austriacistes d'arreu d'Europa que entre el 1705 i 1714, van lliurar llurs vides a Olesa, també suposadament, en defensa de les llibertats catalanes, ens hem... oblidat? d'un fet tant o mes important, real, proper i constatable per la memòria encara viva de bastants ciutadans i ciutadanes: Fa 75 anys, el 25 de gener de 1939, l'exercit mal anomenat “nacional” ocupava Olesa de Montserrat, abolia la legalitat democràtica republicana i començava per a moltes persones un llarg període de mort, repressió i/o exili i, per el conjunt de les classes populars si mes no, por, gana i pèrdua de drets socials i nacionals.
Un desastre equiparable en transcendència al del 1714. Malgrat tot ni un record, ni una menció, ni un lloc a la agenda d'activitats municipals del nostre ajuntament independentista i d'esquerres per a un fet tan recent, vist amb ulls històrics, i que ha afectat i de fet encara afecta ni que sigui indirectament, a persones reals i identificades que van patir per causa dels seus ideals de justícia i llibertat i que encara no han trobat reparació.
Oblit?. Memòria selectiva? Sigui el que sigui és imperdonable i em remeto a allò que vaig escriure a la anterior entrada d'aquest blog, però cal tornar-ho a dir: Deixant de banda l'inexplicable cas d'Alfons Sala, es manté el nom de carrers i places a la memòria d'olesans assassinats (amb responsabilitat primera dels sublevats, però) en el desconcert i el caos del començament de la guerra, de personatges obscurs com el censor eclesiàstic Cebrià (Cipriano) Montserrat, de la unitat militar carlista sublevada Terç Nostra Senyora de Montserrat però s'oblida reiteradament, si no es menysprea (la flor de l'alcalde Figueras no fa estiu), als olesans assassinats al cementiri d'Abrera i Olesa, al Camp de la Bota a Barcelona, als camps d'extermini nazis.

A Olesa tenim encara una oportunitat d'or per reparar la injustícia comesa amb les nostres víctimes del franquisme amb l'oblit a que els hem sotmès.El 19 i 20 de febrer farà 75 anys dels assassinats del cementiri d'Abrera i Olesa: començem a treballar per dedicar un any a les víctimes i a la seva memòria amb un seguit d'actes i activitats que els hi retorni la dignitat que els hi hem negat fins ara i que, en canvi, han tingut les altres víctimes com es pot veure a les fotografies.

Per reivindicar i exigir els drets socials de ciutadania i els nacionals de Catalunya robats faig meva la lluita i el sacrifici dels republicans, certa i indiscutible de fa 75 anys, front la mes que discutible dels soldats del Memorial 158 en fa 300. El meu record i reconeixement es per a ells..

dimecres, 1 de gener del 2014

LES CONTRADICCIONS DE L'INDEPENDENTISME OLESÁ. UNA OPINIÓ PER OBRIR UN DEBAT AMABLE SI S'ESCAU.



A Olesa de Montserrat ens hem adherit a l'Associació de Municipis per la Independència. Al capdamunt de la històrica Torre del Rellotge (de propietat municipal) hi oneja la quadribarrada estelada que també penja de molts balcons i finestres de forma permanent, diuen que fins el dia “en que”. També tenim una companyia de miquelets que recreen els “Fusellers Voluntaris del Coronel Joan Vilar i Ferrer” que van lluitar per la defensa de les Constitucions Catalanes tot recolzant la causa austriacista. I des de l'any 2008 mitjançant el Memorial 158, cada 11 de Setembre retem homenatge als 158 soldats enterrats a Olesa entre el 1706 i el 1714 morts en “defensa de la llibertat” (154 entre alemanys, austríacs, suïssos, portuguesos, flamencs, holandesos i 4 catalans).
Alfonso Sala (amb el barret a la ma) a Olesa. (1924)

Tot i això, paradoxalment, a Olesa de Montserrat encara mantenim en el nomenclàtor un cèntric carrer a la memòria de Don Alfons(o) Sala, un dels polítics catalans que, a cavall del segle XIX i XX, es va oposar mes aferrissadament a qualsevol avenç dels drets nacionals de Catalunya, fins el punt que el dictador Primo de Rivera el nomenà president de la Mancomunitat de Catalunya a la que va anar buidant de contingut fins a la seva dissolució el 1925. Un dels darrers residus del caciquisme creat i alimentat al redós de la Primera Restauració borbònica. Deixem de banda la seva col·laboració amb el franquisme.

Felix Figueras Aragay
I ningú diu ni piu. Això es un símptoma del que podríem dir-ne relació problemàtica d'Olesa amb la seva historia mes recent. Fixem-nos que no és fins l'abril del 2008 (trenta anys després d'entrada en vigència de la Constitució) que els olesans rehabilitem la figura de l'alcalde republicà d'ERC assassinat pel franquisme Fèlix Figueras Aragay posant el seu nom a la plaça de l'ajuntament. Ningú se'n recorda que fins a mitjans anys noranta del segle passat encara ens desafiava dempeus el monument als “25 años de paz”?. Cap ajuntament es va atrevir a retirar-lo (tampoc ho reclamava ningú), només els fets consumats per una ma anònima que, conscient o inconscient, amb nocturnitat li va serrar la base metàl-lica deixant-lo caure, va permetre la seva desaparició (alguns es van sentir alleujats per no tenir que prendre oficialment tal decisió). Quants carrers o places hi han dedicats a olesans víctimes del franquisme assassinats aquí mateix o als camps de concentració nazis?. Llevat del cas, que clamava al cel, d'en Felix Figueras ni un, malgrat se'n mantenen uns quants a “Martires de la Cruzada Nacional”. I ja no hi ha excusa: en coneixem el nom gracies al treball de l'Oriol Dueñas (*) i s'han obert carrers nous. Debades.

Penso que Olesa de Montserrat hauria de repensar críticament la seva darrera historia. Penso que els antifeixistes es mereixen un memorial molt mes que els 154 soldats austriacistes (amb reserva de criteri deixo de banda els quatre catalans) que, ben segur, van venir a una guerra forçats pels interessos de llurs monarques i no per l'ideal de defensar la llibertat (contrastem-ho amb les Brigades Internacionals). Ells son els veritables defensors de les llibertats nacionals de Catalunya però també de les llibertats socials, totes arrabassades a sang i foc fa només 75 anys i que ara, després d'una lleu recuperació, ens tornen a prendre els cadells del franquisme.

Potser el problema rau justament en que aquest exercici de crítica ens obligaria a introduir la qüestió social en el debat pel dret a decidir, cosa que s'evita remuntant-se a un 1714 que ens han venut heroic, èpic i que ens acosta a la famosa i nefasta unitat de destí. Llavors veuríem que aquells veritables defensors de la llibertat nacional i dels drets socials que van morir, com aquell qui diu abans d'ahir, eren bàsicament menestrals i obrers i que a molts encara els estan identificant al fossar del cementiri vell.

Malgrat les connotacions especifiques d'Olesa, que son importants, com ens explica l'Oriol Dueñas al seu llibre, te la major part de culpa en tot això una Generalitat que lluny de recuperar i fomentar la memòria democràtica li dona una aturada buidant de contingut el Memorial Democràtic recuperant una practica habitual dels temps del “pujolat”. Si les coses haguessin anat per altres viaranys segurament ens adonaríem que amb qui de debò estem emprenyats la majoria de catalans ( i per tant d'olesans), al igual que el conjunt de sectors populars del que, per entendre'ns, anomenarem Espanya, és amb un sistema polític nascut amb la Segona Restauració borbònica a la mort del dictador Franco, que va jugar el seu paper però que ara encotilla una societat composta majoritàriament per ciutadans i ciutadanes que per raons d'edat no van votar la Constitució del 1978 i per això ens cal exercir el dret a decidir sobre tot i sobretot.

(*) Oriol Dueñas Iturbe. La violència d'uns i altres. La repressió de la guerra i la postguerra 1936-1945. El cas d'Olesa de Montserrat. Barcelona: Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 2007, 565 pp.