LES CONTRADICCIONS DE L'INDEPENDENTISME OLESÁ. UNA OPINIÓ PER OBRIR UN DEBAT AMABLE SI S'ESCAU.

A Olesa de Montserrat ens hem adherit a l'Associació de Municipis per la Independència. Al capdamunt de la històrica Torre del Rellotge (de propietat municipal) hi oneja la quadribarrada estelada que també penja de molts balcons i finestres de forma permanent, diuen que fins el dia “en que”. També tenim una companyia de miquelets que recreen els “Fusellers Voluntaris del Coronel Joan Vilar i Ferrer” que van lluitar per la defensa de les Constitucions Catalanes tot recolzant la causa austriacista. I des de l'any 2008 mitjançant el Memorial 158, cada 11 de Setembre retem homenatge als 158 soldats enterrats a Olesa entre el 1706 i el 1714 morts en “defensa de la llibertat” (154 entre alemanys, austríacs, suïssos, portuguesos, flamencs, holandesos i 4 catalans).

Alfonso Sala (amb el barret a la ma) a Olesa. (1924)

Tot i això, paradoxalment, a Olesa de Montserrat encara mantenim en el nomenclàtor un cèntric carrer a la memòria de Don Alfons(o) Sala, un dels polítics catalans que, a cavall del segle XIX i XX, es va oposar mes aferrissadament a qualsevol avenç dels drets nacionals de Catalunya, fins el punt que el dictador Primo de Rivera el nomenà president de la Mancomunitat de Catalunya a la que va anar buidant de contingut fins a la seva dissolució el 1925. Un dels darrers residus del caciquisme creat i alimentat al redós de la Primera Restauració borbònica. Deixem de banda la seva col·laboració amb el franquisme.



Felix Figueras Aragay

I ningú diu ni piu. Això es un símptoma del que podríem dir-ne relació problemàtica d'Olesa amb la seva historia mes recent. Fixem-nos que no és fins l'abril del 2008 (trenta anys després d'entrada en vigència de la Constitució) que els olesans rehabilitem la figura de l'alcalde republicà d'ERC assassinat pel franquisme Fèlix Figueras Aragay posant el seu nom a la plaça de l'ajuntament. Ningú se'n recorda que fins a mitjans anys noranta del segle passat encara ens desafiava dempeus el monument als “25 años de paz”?. Cap ajuntament es va atrevir a retirar-lo (tampoc ho reclamava ningú), només els fets consumats per una ma anònima que, conscient o inconscient, amb nocturnitat li va serrar la base metàl-lica deixant-lo caure, va permetre la seva desaparició (alguns es van sentir alleujats per no tenir que prendre oficialment tal decisió). Quants carrers o places hi han dedicats a olesans víctimes del franquisme assassinats aquí mateix o als camps de concentració nazis?. Llevat del cas, que clamava al cel, d'en Felix Figueras ni un, malgrat se'n mantenen uns quants a “Martires de la Cruzada Nacional”. I ja no hi ha excusa: en coneixem el nom gracies al treball de l'Oriol Dueñas (*) i s'han obert carrers nous. Debades.

Penso que Olesa de Montserrat hauria de repensar críticament la seva darrera historia. Penso que els antifeixistes es mereixen un memorial molt mes que els 154 soldats austriacistes (amb reserva de criteri deixo de banda els quatre catalans) que, ben segur, van venir a una guerra forçats pels interessos de llurs monarques i no per l'ideal de defensar la llibertat (contrastem-ho amb les Brigades Internacionals). Ells son els veritables defensors de les llibertats nacionals de Catalunya però també de les llibertats socials, totes arrabassades a sang i foc fa només 75 anys i que ara, després d'una lleu recuperació, ens tornen a prendre els cadells del franquisme.

Potser el problema rau justament en que aquest exercici de crítica ens obligaria a introduir la qüestió social en el debat pel dret a decidir, cosa que s'evita remuntant-se a un 1714 que ens han venut heroic, èpic i que ens acosta a la famosa i nefasta unitat de destí. Llavors veuríem que aquells veritables defensors de la llibertat nacional i dels drets socials que van morir, com aquell qui diu abans d'ahir, eren bàsicament menestrals i obrers i que a molts encara els estan identificant al fossar del cementiri vell.

Malgrat les connotacions especifiques d'Olesa, que son importants, com ens explica l'Oriol Dueñas al seu llibre, te la major part de culpa en tot això una Generalitat que lluny de recuperar i fomentar la memòria democràtica li dona una aturada buidant de contingut el Memorial Democràtic recuperant una practica habitual dels temps del “pujolat”. Si les coses haguessin anat per altres viaranys segurament ens adonaríem que amb qui de debò estem emprenyats la majoria de catalans ( i per tant d'olesans), al igual que el conjunt de sectors populars del que, per entendre'ns, anomenarem Espanya, és amb un sistema polític nascut amb la Segona Restauració borbònica a la mort del dictador Franco, que va jugar el seu paper però que ara encotilla una societat composta majoritàriament per ciutadans i ciutadanes que per raons d'edat no van votar la Constitució del 1978 i per això ens cal exercir el dret a decidir sobre tot i sobretot.

(*) Oriol Dueñas Iturbe. La violència d'uns i altres. La repressió de la guerra i la postguerra 1936-1945. El cas d'Olesa de Montserrat. Barcelona: Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 2007, 565 pp.