Sé que tinc tots els números perquè em pengin la llufa d’aquest tòpic tan nostre del «català emprenyat» (en aquest cas olesà emprenyat) que tan bé va saber representar l’actor Joan Capri, però, sincerament, jo em quedo parat quan s’acaba un ple municipal i sento que, en obrir-se el torn de paraula de la ciutadania, hi ha qui agraeix o felicita la gestió o determinades actuacions de l’equip de govern; i això val per a algunes cartes al director que s’envien a determinats mitjans de comunicació. Des de quan s'han de donar les gràcies a algú per fer allò que està obligat a fer i pel que cobra puntualment? Penso que és una comèdia que frega l'absurd. Elogiar un polític només s’ha de fer quan les seves accions superen extraordinàriament les expectatives del càrrec, i això se sap des d’Aristòtil.
L’article 103 de la Constitució Espanyola deixa ben clar que l’Administració Pública serveix amb objectivitat els interessos generals i actua d’acord amb el principi d’eficàcia. Ho diu la que, per ara, encara és la nostra llei fonamental: l'eficàcia és una obligació, no un favor. Tenir els carrers nets, l'enllumenat que il·lumini, la seguretat garantida o uns serveis públics dignes —en definitiva, fer política en benefici de la majoria— no són regals ni beneficències que l'alcalde o els regidors concedeixin des de la seva generositat infinita; són deures democràtics, contrapartida directa dels impostos que paguem.
Pensem una mica. Si demà passes un semàfor en verd, creus que la policia local t’aturarà per encaixar-te la mà i felicitar-te pel teu civisme?. Evidentment no, complir la norma és la teva obligació. En canvi, si goses passar-lo en vermell, et caurà una multa perquè has infringit la llei. La lògica és tan senzilla que sorprèn que molts encara no la comprenguin. Així doncs, per quina estranya regla de tres hem de girar la truita quan parlem dels polítics? Si un govern municipal gestiona malament, s'adorm a la palla o incompleix les seves promeses, el deure de la ciutadania és assenyalar-ho i "multar-lo" públicament amb la crítica; però aplaudir-los quan fan la feina a la qual estan obligats per llei o compromís electoral és fer el passerell.
Demanar que s’arregli allò que està malmès, que s’endrecin els barris o que es gestioni el pressupost com cal no són ganes d'enredar: és exercir el control democràtic. Els torns d’intervenció de la ciutadania en acabar els plens municipals o les cartes al director han de ser espais de control on els veïns i veïnes han de fer sentir la seva veu, i no un escenari per fer lloances gratuïtes.
Felicitar un polític per fer la seva feina és com aplaudir un caixer automàtic quan et dona els teus propis diners i pretendre que li has de donar les gràcies pel detall. Com diu aquella sàvia màxima del politòleg Philip Pettit, molt lligada a la cultura democràtica republicana: "Hem de triar els polítics com si fossin els millors, però vigilar-los com si fossin els pitjors" -escepticisme saludable se’n diu- i donar les gràcies a algú per fer simplement allò pel qual cobra a final de mes, només serveix per alimentar l'ego d'uns gestors que ja el tenen prou enlairat. A la política s'hi va plorat de casa, els aplaudiments no entren a la nòmina.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada