diumenge, 28 de gener del 2024

A LA MEMORIA DE L'AMIC PACO FERNÁNDEZ HOCES





 Intervenció que vaig fer ahir a l'acte de comiat del company Paco Fernández Hoces al tanatori d'Olesa de Montserrat.


    Els companys de l'Associació per la sanitat pública de qualitat d'Olesa m'han demanat que parli del Paco. Es fa difícil fer-ho quan una persona amb qui fa quatre dies parlaves i preparaves accions, ens ha deixat de cop i queda un buit.

    Com ho faig? A casa parlant amb la Irene, la meva dona, vam veure un camí. Que tens en comú amb el Paco que us hagi portat a organitzar-vos a l'Associació? I es va obrir el camí: Conec el Paco des dels anys setanta del segle XX i aquest nexe el trobo en la fidelitat comuna al pensament de les Comissions Obreres i al PSUC (Partit Socialista Unificat de Catalunya). Com el bateig pels catòlics, ser del PSUC i Comissions Obreres imprimeix caràcter, i vulguis que no, mai deixaràs de ser-ho i així com l'acudit ens explica que els de Bilbao neixen on volen, els del PSUC i Comissions Obreres estem a on ens dona la gana. I així, amb el temps, els dos vàrem seguir camins diferents, sempre, però, des de l'esquerra i portant a sobre aquell bagatge cultural «psuquero». En aquell bagatge el Paco hi tenia l'esperit de lluita sempre col·lectiva, mai individual, i unitària, l'esperit de diàleg, de negociació, però també un esperit crític i radical. Crític, no de murmurar a les cantonades i barres de bar, sinó d'actuar amb criteri, sabent separar el blat de la pols i la palla. Radical, no de trencar coses i cridar, sinó anant sempre a l'arrel de les coses i sabent qui són els seus, és a dir els demòcrates entesos com ho entenien els grecs clàssics: els pobres lliures, els qui exigeixen llibertat, igualtat i fraternitat. 

    Així era el Paco, i això el va portar a l'Associació per la sanitat pública de qualitat d'Olesa, i aquells dos vells coneguts i saludats de les lluites sindicals i polítiques dels anys setanta es van retrobar i van passar a la categoria d'amics, juntament amb l'Amador, l'Ana, el Josep Maria i el Juanjo.

    El Paco va ser capaç de veure la necessitat de fer un pas qualitatiu en la nostra lluita i passar de les concentracions setmanals dels divendres davant el CAP a organitzar-nos i unir la lluita col·lectiva amb la participació en els fòrums i taules existents. Som gairebé quatre-centes persones, potser la primera entitat d'Olesa, llevat de la Comunitat Minera. Ell deia de broma que es posava el límit de seguir fins a fer els setanta-quatre anys, no ha pogut ser i ara ens toca seguir sense ell, però amb el seu pensament i per ell.

    Acabo, dient que demanaré a l'associació un canvi de nom: que passi a dir-se Associació per la sanitat pública i de qualitat d'Olesa Paco Fernández Hoces i, encara que no estem a un ple, veig regidors de l'ajuntament i faig un prec: vagin buscant un carrer adient i digne per posar-li el nom de Paco Fernández Hoces.

    Company Paco, com cantem a la Internacional: «Amunt els pobres de la terra. Amunt els qui pateixen fam».

1 comentari:

Julio Silva ha dit...

Et vaig sentir al funeral del Paco, igual que vaig sentir les paraules del Fernando, de la Tània i de l'Ona.
Hi dic bé, us vaig sentir perque amb els ulls plens de llàgrimes no us podía veure.
El vostre dolor és també el meu dolor, la vostra pena és també la meva pena ... ha marxat massa d'hora, massa precipitadament, sense haver-me pogut acomiadar, sense dir-li adéu.
Et trobaré a faltar, amic Paco. Ahir em vaig acomiadar del teu cos però mai m'acomiadaré del teu récord.