Corria l'any 1966 jo feia el “Segundo de Bachillerato” als “Padres” de Sant Feliu de Llobregat. Se'ls hi va passar pel cap de donar-nos unes classes de “Urbanidad” que no estaven als programes oficials d'estudis i a on pretenien donar-nos -tendres infants- unes normes de comportament social i cortesia.
L'encarregat d'impartir docència sobre la matèria va ésser el Padre Dionisio, un venerable i ancià prevere que un dia ens va plantejar el problema de com podíem compaginar el Quart Manament de la Llei de Deu que obliga honorar i obeir als pares, amb el compliment estricte del Vuitè quant la mentida et ve induïda pel teu propi progenitor. Deixant de banda els bons “modos” de la família, moralment el dilema era gros ja que incomplir qualsevol dels dos preceptes i morir-se de sobte sense confessió volia dir anar de cap a l'infern i a mes a mes provocar en el teu pare uns terribles remordiments de per vida.
La cosa va anar així, si fa no fa:
“Queridos niños. Suponed que vuestro padre os dice
-Hoy vendrá a verme el Sr. X pero yo no tengo ganas de verle, así que cuando suene el timbre abres y le dices que no estoy.
¿Que debéis hacer para no ofender a Dios, o bien desobedeciendo a vuestro padre o bien mintiendo?. Pues muy sencillo. Cuando llegase el Sr. X deberíais decirle: -Sr. X, mi padre en este momento no esta. En ese instante girareis la cabeza y disimuladamente musitareis: (-para verle a usted.)”.
Amb aquesta anècdota -certa i real com la vida- m'han vingut al cap molts polítics, molts, però sobretot tres, que havent estudiat amb el jesuïtes de León, l'un, amb els capellans del internat del Santuari del Collell a la Garrotxa, l'altra, i el tercer introduït en la "finezza" vaticana, possiblement són coneixedors i practicants d'aquesta tècnica que els va servir per plantar-nos la bleda al clatell. Ah¡¡ en queda un altre, però aquest va rebre educació laica al Liceu Francès i no tenia por d'anar a l'nfern per dir mentides.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada