Jo em prenc “carajillos”
(digueu “carajillus” si parleu català oriental), mai “cigalons”.
M'agrada més la petita contùndencia de la paraula “carajillo” enfront la flaccidesa de “cigaló”. Els puristes de la parla vernacla m'ho retreuen perquè,
diuen, és un castellanisme. Jo ho nego i reivindico la catalanitat
del mot.
Diu que els traginers de la catalana terra -quan n'hi havien, ara ja no- , sempre
apressats, arribaven a la fonda, dinaven a corre-cuita i per no
perdre més temps exigien el cafè barrejat amb el licor espirituós
“que ara guillo”, és a dir “que foto el camp”. I d'aquí
l'expressió va evolucionar cap al “carajillo”
No sé si el mestre Joan
Amades al seu “Costumari català” recull la ocurrència. Si més no,
segons sembla, en Josep Maria Espinàs en parla en algun dels seus
escrits i en Quim Monzó se n'ha fet ressò a una de les seves
columnes de “La Vanguardia”.
Malgrat que aquesta
teoria li fa perdre al "carajillo" la dosi de virilitat que té, “si
non è vero è ben trovato”. A mi ja em va bé explicar-ho
d'aquesta manera quan algún setciencies em fot per la cara la paraula, així no
passo per botifler.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada