SOBRE LES MALAURADES DECLARACIONS DE PABLO IGLESIAS: QUE L'ARBRE NO ENS TAPI EL BOSC.

 

    Algunes persones amigues i de la meva corda política s'han posicionat a favor o s'han mostrat comprensives amb les polèmiques declaracions del Vicepresident del Govern Pablo Iglesias al programa Salvados. Jo no.

    No serè jo qui esmeni la plana a l'Institut d'Estudis Catalans ni a la Real Academia Española: l'exili és una situació personal, subjectiva, que suposa la separació d'algú de la terra on viu, sigui de forma voluntària o forçosa. Per tant on ahir vaig dir “digo” avui dic “Diego” i complerts els requisits semàntics, haig de reconèixer que el MH Carles Puigdemont és una persona voluntàriament exiliada (i afegeixo) perquè ha volgut fugir deixant tirats als seus socis d'aventures (i aquí no rectifico).

    Al fil d'això, aquestes comprensives persones amigues han volgut centrar la polèmica en si Puigdemont és exiliat o no, quan, al meu entendre, la mare dels ous és si el seu exili és comparable al que van patir els republicans en acabar la guerra causada pel cop d'estat feixista del 1936. Vegem com va anar la cosa al programa:

-Considera realmente a Puigdemont un exiliado, como se exiliaron muchos republicanos durante la dictadura del franquismo? ¿Los puede comparar?.

-Pues lo digo claramente, creo que si. Y eso no quiere decir que yo comparta lo que hiciera......si Carles Puigdemont está en Bruselas, no es por haber robado dinero a nadie, ni por haber intentado enriquecerse… Se ha jodido la vida para siempre por sus ideas políticas....Yo no me voy a sumar a la criminalización del independentismo...

    Ningú que sigui conseqüentment demòcrata criminalitza l'independentisme, no cal discutir-ho. Anem doncs al que importa i és important. Hi ha aquella llatinada que diu "In claris non fit interpretatio (en les coses clares no calen interpretacions) i Iglesias diu el que diu clarament, i la comparació que fa entre l'exili republicà i el de Puigdemont és indecent perquè, volent o sense voler, ofèn la memòria de

totes aquelles persones que van haver de fugir a correcuita passant tota mena de sofriments, injuries i penalitats per salvar la vida, enfront d'aquell que va passar tranquil-lament la frontera després de prendre uns vins a Girona, mentre enganyava als seus companys d'aventures, que abans, tots plegats, ja havien enganyat a una bona part de la ciutadania. I no parlo de l'1 d'Octubre de 2017, ni de la repressió, també indecent d'aquell dia, parlo de jugar amb els sentiments de molta gent amb  la comèdia de proclamar una república de per riure i de la burla a la democràcia que va ser la discussió parlamentària en lectura única de les anomenades lleis de desconnexió, el 6 i 7 de setembre de 2017 saltant-se la legalitat constitucional i estatutària, així com els drets de l'oposició -i no diguem res de les carències democràtiques del text d'aquelles lleis-. Sobre l'enriquiment personal de Puigdemont em remeto, de moment, a la presumpció d'innocència.

    Si amb alguna cosa estic d'acord amb Iglesias és quan diu que en política no et pots refiar de ningú. Aquí tothom va portar l'aigua al seu molí, des del “processisme” impostadament republicà però amb profundes arrels tradicionalistes i carlines, a l'espanyolisme ranci, tavernari i casernari. Els uns van analitzar malament la conjuntura i la història (si és que en saben d'història), no van tenir en compte la correlació de forces, ni interès per crear aliances, cosa que va permetre als altres mantenir-se en el “Santiago y cierra España”. Ara les víctimes es queixen de les evidents carències de la imperfecta democràcia del Reino de España, per cert, imperfeccions no gaire diferents de les que hagués tingut la República Catalana.

    En política mai es dóna puntada sense fil i se m'escapa que pretén Pablo Iglesias amb aquesta picada d'ullet al "processisme". Si vol dir que és necessari donar una resposta política i no judicial al problema català, als presos i exiliats no cal donar peixet a Puigdemont i al seu entorn de dretes, es pot dir de moltes formes i ell sap com. De moment, però, ha aconseguit que la dreta espanyola del PP i Ciudadanos s'hagi tornat paradoxalment defensora de l'exili republicà (cosas veredes Sancho), crear una sensació d'orfenesa i frustració en una bona part de l'esquerra més conscient i militant i deixar en segon pla el que de debò importa, allò que la Irene Alcántara ha escrit al seu facebook i que per la seva claredat i concisió reprodueixo descarat: “Lo peor de este error de Pablo Iglesias, es que no se esté hablando también de las verdades como puños que él explicó durante la entrevista. De lo difícil que es con solo 35 escaños cumplir con las políticas sociales comprometidas en el programa electoral. Lidiando con los grandes poderes. Y trabajando también y perdiendo un tiempo muy valioso discutiendo e intentando arrancar al PSOE medidas de gobierno más sociales, laborales. Cuestiones incomprensibles también como que el PSOE se niegue a investigar al rey emérito. O el problema que tienen en cooperar y hacer realidad lo público frente a lo privado en las necesidades básicas como las eléctricas, sanidad, educación....”. L'arbre està tapant el bosc.

    En fi, estic d'acord amb el Joan Coscubiela quan diu no hi ha res pitjor per una força política que trencar el vincle emocional amb la seva gent. Alerta doncs Pablo.