CRÒNIQUES PLENARIES OLESANES. MITGES VERITATS I MENTIDES SENCERES

  

Lluís XIV

   

    Gairebé cinc hores va durar el Ple municipal del passat 24 de març. No s'espanti l'amable lector, que aquest cronista no explicarà fil per randa el que va passar en aquest període de temps, no; torracollons i rondinaire de mena com és, només ho farà amb els fets que consideri criticables i/o censurables sota el seu, i només seu, punt de vista, això si, tot amb la noble finalitat de què a la ciutadania no li plantin la bleda al clatell. Amb tot allò que està ben fet no cal perdre-hi el temps, perquè se suposa que és responsabilitat de les administracions públiques servir l'interès general amb eficàcia (ep¡¡, això diu la Constitució) i no hem de raspallar l'esquena dels senyors regidors només per qué fan bé la seva feina, això va en el sou. Per propaganda Olesa Ràdio, El Nunci de la Vila i publicitat pagada a altres medis.

    Dues coses es van evidenciar al Ple. La primera: El trauma infantil, compartit amb el seu germà, que té el regidor Jordi Martínez del Bloc Olesà, provocat pel dubte de no saber si Fu-Manxú, s'escriu Fu-Manxù, Fu-Manchú, Fumanchú, Fumanxú, Fu Manxú o Fu Manchú. Quedi tranquil el Sr. Martínez, que totes les variants serveixen perquè sobre el particular no hi ha consens entre l'Institut d'Estudis Catalans, la Real Acadèmia de la Lengua, ni la 語言學院 (secció mandarí). De la segona cosa ja ens havíem adonat fa temps: Com és de fàcil que l'alcalde, Il-ltre. Sr. Miquel Riera i Rey, se senti ofès i s'enfadi quan li diuen alguna cosa que no és del seu personal gust. Aquest home, fent honor al seu segon cognom, deu voler imitar l'absolutista rei Lluís XIV de França pensant que "l'Ajuntament soc jo". Però ja ens va advertir el vell Marx (el barbut, no Groucho) que quan la història es repeteix la segona vegada ho fa en forma de farsa.

    Entre rialletes burletes i comentaris capciosos cap als pobres regidors de Ciutadans (s'ha de dir que de vegades s'ho guanyen a pols), mitges veritats i mentides senceres, va anar passant el temps i l'ordre del dia de la sessió plenaria.

    Es va votar el Reglament Municipal de Prestacions Econòmiques de Caràcter Social. El regidor Jordi Martínez, si el del Fu-Manxú, va predicar que l'ajuntament ara reconeixerà drets de ciutadania irrevocables a on abans només hi havia subvencions graciables i així "ara qui reuneix les condicions, té el dret, i passa a tenir el recurs assegurat" va sentenciar, però el cronista, que a més de torracollons és curiós, s'ha mirat el susdit reglament i no para de veure-hi referències a condicionar aquests suposats drets ciutadans a limitacións pressupostàries, amb el risc que qui no corri a demanar i arribi tard, tururut violes. El Sr. Barreres de la CUP, que creu en la igualtat, es va posar molt content. Potser no havia llegit la lletra petita del prospecte.

    El Sr. alcalde ens deia, orgullós ell, que l'ajuntament olesà havia sigut pioner a reclamar uns diners que la Generalitat s'havia quedat de les escoles bressol, però fins i tot els serveis informatius municipals ja havien aixecat la llebre i havien deixat escrit feia mesos, que el pioner havia sigut el de Cornellà, que més tard van reclamar sis municipis més, i finalment Olesa apareixia barrejat entremig de trenta municipis ressagats d'última hora. Cagondena.

    També el Bloc Olesà ens va voler fer passar bou per bèstia grossa presentant una moció per transformar la SAREB, aquella cosa que en diuen el “banc dolent” i que es va quedar tots els pisos que tenien els bancs per a deixar-los nets de pols i palla, en un instrument per garantir el dret a l'habitatge cedint-los als ajuntaments . Una bona moció per crear habitatge públic, aprovada amb els vots favorables del Bloc Olesà, ERC, la CUP i Junts i les abstencions del PSC i Ciutadans. Tots veiem Olesa com un valerós David tot sol contra el gegant Goliat en forma d'especulador, una lluita desigual i heroica...., però el Bloc va presentar la moció com si fos de collita propia i es va oblidar d'aclarir que la moció s'havia presentat per Catalunya en Comú a tots els municipis on els comuns són presents d'una forma o altra. No hi havia heroïcitat, sinó esquivar les tensions internes del Bloc Olesà fent equilibris per dissimular la seva interessada relació parasitaria amb Catalunya en Comú....... En fi, el que deiem a l'encapçalament.

LA MEMÒRIA DEMOCRÀTICA DESMEMORIADA

    El divendres 8 d'abril a l'auditori de la Casa de Cultura d'Olesa, vaig assistir a l'Audiència Memorial d'Olesa. Aquest és un projecte de la Diputació de Barcelona com ""exercici de memòria pública amb l'objectiu que fets silenciats puguin ser explicats en públic" i fer-ho des d'un punt de vista plural, des de l'inici de la Guerra Civil fins a la instauració de la democràcia després de la dictadura franquista..... (i) que a Olesa els testimonis se centrarien sobretot en episodis relacionats amb la Guerra Civil i la primera etapa del franquisme."...."amb els testimonis dels besnets, per tant, familiars de quarta generació de les persones víctimes de la Guerra Civil"....."aquests testimonis són importants per conscienciar i sensibilitzar la població més jove i treballar perquè "els fets del passat no tornin a succeir en el futur"", segons detalla la pàgina web de l'ajuntament.

    Crida l'atenció que un acte d'"exercici de memòria pública...de fets silenciats... des de l'inici de la Guerra Civil fins a la instauració de la democràcia.." a Olesa, se centri cronològicament només des de la guerra a la primera etapa del franquisme, obviant que el dictador va morir el 1975 amb les presons plenes de presos polítics i aplicant la pena de mort a lluitadors antifranquistes (sense oblidar que el règim dictatorial va durar de fet fins al 1978). En la intervenció institucional de l'alcalde es va reconèixer que s'anava tard i això explica que hagin de ser els familiars de quarta generació (besnets) qui facin aquest exercici de memòria. Però és que sempre anem tard a Olesa en qüestions de memòria democràtica: Es va trigar dinou anys després de la mort del dictador, a retirar el Monument als "25 años de paz", trenta-tres a rehabilitar i homenatjar al seu alcalde Fèlix Figueras, assassinat pel feixisme, quaranta-un per canviar el nom de la Plaça del Terç de la Mare de Déu de Montserrat i quaranta-set el carrer d'Alfons Sala... i encara pengen serrells; perquè a Olesa en els trenta-sis anys de dictadura no només va haver-hi víctimes directes de la guerra i dels camps de concentració, també hi va haver "maquis", protagonistes de lluites obreres i socials del franquisme mes tardà represaliats, o, fins i tot, tota una societat que conscientment o inconscientment estava mutilada en els seus drets pel ferri control ideològic i religiós condicionant la qualitat del seu futur democràtic que, ara, és present. També s'ha d'esperar que la quarta generació dels que vam viure el darrer franquisme faci el nostre exercici de memòria?. Per què aquesta singularitat olesana?.

    També crida l'atenció el suposat "bonisme" de l'acte i de l'anomenat "punt de vista plural", equiparant els suposats dos bàndols en la responsabilitat dels terribles fets, el mite-fal·làcia de les "dues espanyes". No hi ha hagut mai "dues espanyes" sinó la imposició fèrria i violenta de privilegis per part de les classes poderoses des de la guerra del francès de 1808, si mes no (sí, 1808, heu llegit bé) . Totes les morts violentes són reprovables, però de les que es van produir a la rereguarda republicana per part d'elements incontrolats als primers mesos de la guerra, cal preguntar-se quines injustícies havien trasbalsat aquest país perquè és desfermes aquell odi contra les classes privilegiades i la religió catòlica, cal preguntar-se si s'haguessin produït aquells fets execrables de no ser pel cop d'estat feixista i la República hagués fet camí. Cal, doncs, que els descendents d'aquelles víctimes s'adonin que els responsables primers de la seva mort van ser els revoltats contra la legalitat republicana, teòricament els seus, ningú més. Ells van recuperar privilegis i patrimoni fins i tot amb escreix, mentre els perdedors van recuperar la misèria i el menyspreu. Si no són conscients d'això, difícilment es pot parlar de reconciliació i reparació, perquè una cosa és el descontrol en moments confusos i altra la repressió i el terror institucionalitzat, metòdic i sistemàtic dels facciosos que va durar trenta-cinc anys pel cap baix. És partint d'aquestes premisses que, com va dir l'alcalde, "els fets del passat no tornin a succeir en el futur".

 

CARTA OBERTA I DESENCISADA A CLAUDIO CARMONA, COORDINADOR DE CATALUNYA EN COMÚ AL BAIX LLOBREGAT.

Company (?) Claudio Carmona:

    El dimarts 29 de març els adherits a (militants de, millor dit) Catalunya en Comú (CatComú) d'Olesa de Montserrat vàrem baixar a Sant Feliu de Llobregat per mirar de reobrir el procés de creació del Comú olesà (suspès des de fa anys per pressions inicials d'EUiA i mantingut per l'actual direcció), i oferir, de nou, la creació d'una alternativa de candidatura d'esquerra crítica i radical a les eleccions municipals de 2023 que permetés superar l'anomalia democràtica que suposa el suport de CatComú al Bloc Olesà (BO), perquè encara crèiem en el projecte CatComú i el volíem fer créixer. No veníem a pidolar, sinó a exigir.

    Et recordo la teva resposta, Claudio?. Va ser que Olesa de Montserrat no formava part dels "teus" (sic) interessos, que els adherits a (militants de, millor dit) CatComú olesans no gaudíem de la "teva" (sic) confiança. Després, en un intent de dividir-nos, vas derivar la teva manca de confiança només cap a la meva persona, perquè llegies el meu blog i les dues vegades que m'havies vist (no recordo la primera) el meu "to" (sic) et "violentava" o "incomodava" (sic). Més tard, i davant arguments tan pobres el company (?) Jordi Gil, que et coadjuvava, va confessar que la veritable raó del despropòsit olesà era que el BO "ens dona un alcalde" (sic) malgrat "que nosaltres tampoc ens en refiem d'ells" (sic), i és tanta la poca vergonya, que vau tenir la barra de dir que si el BO perdia l'alcaldia el 2023 ja parlaríeu amb nosaltres pèl...2027¡¡¡. La política com a ètica dels afers públics en estat pur (permetem la ironia).

    Claudio, ets jove i no sé de quina cultura política, sindical o social vens, però que et "violenti" o "incomodi" la vehemència i l'apassionament en la parla o l'escriptura de qui es creu el que fa, m'indica que no has tingut gaire praxi assembleària, però, mira company (?), jo soc vehement i m'apassiono quan parlo, sobretot si em toquen els collons (espero no ferir-te la sensibilitat), és la meva cultura, forjada al PSUC i les CC.OO. des de 1972 i ni puc ni penso renunciar-hi als meus seixanta-vuit anys. Per "violència" o "incomoditat" la nostra que només ens teniu de camàlics enganxacartells mentre alimenteu el parasitisme del BO.

    Nosaltres veníem a parlar d'ideologia i de principis, d'esquerra crítica i radical, del fil roig, verd i violeta, vosaltres ens vàreu parlar de números, traduït en vots i diners, i per vosaltres això vol dir donar el paraigua de CatComú al BO, un partit estretament local sense estructura ni militància, poti-poti d'ideologies (com va dir el seu primer alcalde), amb elements de "beautiful people", "gauche divine" i tradicionalisme conservador-clerical, renunciant per pur càlcul tacticista-curtterminista, a tenir, mantenir i alimentar estructures territorials de reflexió, discussió i acció que permetin crear hegemonies socials d'esquerres i córrer el risc d'esdevenir mera plataforma electoral sota el miratge de suposats redits immediats però efímers. Mentrestant el BO, igual que  els tramposos tafurs del Mississipí amagaven les cartes, sempre ha procurat amagar als seus electors (i, fins i tot, als seus candidats) la relació amb CatComú. Ho saps bé Claudio, són com la Rosa de Alejandria de la copla que "es colorada de noche y blanca de día".

    Com deia Antonio Gramsci, "les idees i la lluita no viuen sense organització", estic convençut, i per això i malgrat tot, em vaig creure les paraules de la Jèssica Albiach a les darreres eleccions "Mirem-nos als ulls.... potser no guanyarem... però ens necessitem mútuament", em creia les crides que per e-mail em fèieu a participar i crear estructura, però que hipòcrita i fals em resulta ara tot plegat. Com voleu que siguem avançada ideològica d'un projecte global i no interessadament localista, si no ens estimeu, no ens cuideu, no ens doneu eines en el que és una carrera de fons?. Ja va dir Joan Coscubiela que no hi ha res pitjor per una força política que trencar el vincle emocional amb la seva gent.

    Fins aquí he arribat Claudio, la fe s'acaba amb la evidència dels fets, heu desencisat, frustrat i decebut persones valuoses, velles, per dir-ho d'alguna manera, amb l'experiència d'antigues lluites socials, i joves disposades a continuar-les. Fins ara la meva relació amb CatComú era contradictòria però lleial, com a l'estrofa de "Lagrimas negras":

Aunque tú me has echado en el abandono.
Aunque tú has muerto todas mis ilusiones.
En vez de maldecirte con justo encono.
En mis sueños te colmo
de bendiciones.

però ara, m'allibero de lleialtats buides i m'acolliré al Pau Riba de "Mel" quan deia:

Ens asseurem al sol sota les parres
o sota un pi o d'una olivera,
i deixarem que les abelles
se'ns enduguin els pensaments
al rusc
per fer-ne mel.

    De tot cor Claudio,sigues feliç 

Martí Obiols Casanovas 

BARALLA DE GALLS OLESAMONTSERRATINS

   

 

    Es veu que ha fet pupa i no va ser cosa menor la protesta ciutadana del dijous 24 de febrer davant de l'ajuntament, perquè ha provocat un autèntic terrabastall que s'ha vist reflectit al Periòdic 08640 en una baralla de galls picant-se la cresta, entre el Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC) i el Bloc Olesà (BO). Els dos s'han gastat les seves bones virolles (es nota que van forts d'armilla) inserint dos pamflets a tota pàgina, primorosa tipografia, dues tintes i color al periòdic mensual olesà.

    Un gall, el BO, fent-se "autobombo", ens vol fer entendre que aparcar a Olesa és gairebé una experiència onanistament extasiant i que la xerrameca batxillera que se sent pels taulells de bars i botigues de què s'augmentaran a la nostra vila les places de zona blava, trinco, trinco, és una "fakenews" escampada al Facebook des d'una cova secreta de Mèxic pel PSC olesà que només vol, dolentots ells, que fer mal al pobre BO. L'altre gall, el PSC, es fa l'ofès i diu que què s'han cregut al BO, que ells respecten els drets fonamentals de manifestació i expressió i que els seus adherits tenen total llibertat per exercir-los individualment, i al partit, fent-se l'orni, que els registrin, i que es prepari el BO que ara venen els seus advocats, deslleials¡¡ deshonestos¡¡, així agreixen tot el que el PSC ha fet pel BO?. Salten perilloses espurnes mentre la resta del galliner municipal s'espolsa les plomes mirant de no socarrimar-se gaire.

    Fum tot plegat. Resulta que d'aquí a setze mesos torna a haver-hi eleccions municipals. Fum per ocultar la realitat d'un BO pagat de si mateix, superb i paternal que té por de la lluita veïnal, sobretot si és espontània, i que només sap fer política d'aparador enganyosament participativa. Fum que tapi l'escassa, si no nul·la, oposició del PSC des de l'inici de la legislatura, incapaç de crear inèrcies per enfrontar-se a un BO en minoria del que, potser, és ostage.

    El problema és més greu encara quan en tota aquesta tragicomèdia hi col·laboren uns mitjans de comunicació local que en comptes de fer-se portaveus de la ciutadania (fixeu-vos que, de fet, al darrer número del 08640 no hi ha cartes ciutadanes, malgrat que em consta que en té pendents de publicar de fa mesos), prefereixen portar una línia clientelar amb qui sigui susceptible de tenir poder en un moment o altra, no importa quan, i ja se sap que pagant Sant Pere canta. Als olesans i olesanes ens sobra propaganda de parts interessades i ens mereixem i necessitem més informació periodística objectiva, veraç, critica i contrastada.

 

LA PARANOIA CONSPIRATORIA DEL BLOC OLESÀ

     

    Així com el franquisme tenia un dels seus dimonis familiars a qui donar la culpa de tot, fins i tot de "la pertinaz sequia", en el "comunismo-judeo-masónico internacional", també és costum arrelat en el Bloc Olesà (BO) buscar caps de turc quan les coses li van mal dades. És propi de règims autoritaris.

    Fixeu-vos. Quan es discutia el Pla d'ordenació urbanística municipal (POUM) era la pèrfida Movem Olesa, ressentida per haver-se quedat a les portes de l'ajuntament, qui movia els fils de la "conjura" contra el BO manipulant el Moviment Veïnal com a "tontos" útils. I dijous passat, el PSC va atiar una turbamulta de xusma intoxicada per una pàgina de Facebook plena de "fakenews", que es va manifestar cridant i pitant (on s'ha vist tanta vulgaritat¡¡¡) davant de l'ajuntament contra determinades polítiques del BO i destorbant l'ànim dels regidors ja fossin governamentals o ja fossin opositors. En el súmmum de la paranoia, l'intel·lectual orgànic del BO (un personatge que no té un pèl de tonto, literalment) ha deduït, seguint la lògica aristotèlica, que en aquesta sediciosa acció, el PSC olesà va estar telepàticament dirigit des de subterranis i inhòspits amagatalls ubicats a l'estat federal de Guerrero per un malvat exregidor socialista fugit a Mèxic.

    Això és el que hi ha. Si el Quixot va perdre l'enteniment per no parar de llegir novel-la cavalleresca, el BO l'ha perdut empatxat de pel-licules de Fu-Manchú o de Bond, James Bond.

    Nascut de la conspiració per controlar l'associacionisme veïnal, el BO s'ha tornat conspiranoic. Aquest partit creat de l'aliança entre sectors de la "gauche divine" olesana i "proletaris" d'EUiA, però profundament arrelat en la olesanitat políticament correcta, conservadora i sempiterna filla del salisme, no s'adona, o potser no vol adonar-se, que té un problema de percepció de la realitat. Ja voldria el PSC tenir aquest poder de convocatoria. Creure, o pensar, que dues pàgines del Facebook obertes lliurement a tothom que hi vulgui dir la seva i que arriben a 800 persones i escaig cada una (moltes repetides, admetem-ho) són una font d'intoxicació manipulades per forces satàniques, és per fer-s'ho mirar. 

    No sabem que demanen¡¡¡ se sentia al Ple. El govern municipal i l'oposició (tota) no poden fer un exercici d'humilitat i pensar que la inconcreció de les peticions de què acusen als manifestants és indicatiu de que hi ha un fort malestar per part d'un ampli sector de la ciutadania?. Alerta¡¡¡ el dijous es van manifestar 70 persones, però n'hi ha 800 a la reserva i segur que moltes altres que encara no han fet el pas de sortir de l'anonimat i això es tradueix en vots que, a més a més, es poden organitzar.

    Ah¡¡¡ el Bloc Olesà, aquest partit autoproclamat precursor del 15M i campió de la participació i la transparència, però que només ho és de la impostura. Clar que amb l'oposició que té, en el país dels cecs el borni és el rei.

 

VIDES PARAL-LELES: ALFONS SALA, MIQUEL RIERA

 

    El ple municipal d'ahir, dijous 24 de febrer, havia de ser tranquil, de fet ho va ser: un ordre del dia per adormir-se i una oposició panxacontenta. Fins i tot les xiulades i els crits d'unes 70 persones emprenyades que des de feia un parell de setmanes s'havien conjurat espontàniament per a protestar contra determinades polítiques municipals, no li van fer perdre a l'Il-ltre Sr. alcalde Miquel Riera, la seva aparent i impostada mansuetud, i va fer una lloança hiperbòlica i demagògica del diàleg assenyat i el debat seré, lluny de crispacions, al que, per cert, tan poc acostumats ens té. Això si, en acabar va demanar l'auxili dels Mossos d'esquadra i la seva guàrdia pretoriana perquè controlessin a la purrialla cridaire.

    Al Sr. alcalde d'esquerra alternativa i radical, no li agrada gaire la Constitució, no perquè sigui monàrquica i espanyola, no; sinó pel seu article 21, aquell que reconeix el dret de reunió i manifestació al populatxo, sobretot quan li canten a ell les caramelles. Fixeu-vos que el novembre del 2019, ja va intentar prohibir que la ciutadania protestes contra el POUM tot prenent-se un vermutet amb olives farcides (els ciutadans, no ell). I ara l'ha feta grossa per tal que ningú destorbi el son plàcid del ple municipal. Una manipulació descarada d'uns fets tan greus com són la violència masclista i la covid. Ha esperat cinc dies a convocar un acte públic de condemna del crim masclista de Martorell del dissabte passat per a fer-lo coincidir en dia, hora i lloc amb la protesta ciutadana i ha tancat l'accés del públic al ple municipal pretextant, sense fonament legal, mesures de seguretat contra la covid, com si la sala de plens fos menys segura que qualsevol bar o espectacle que ja no tenen cap mena de restriccions que no sigui portar mascareta. Vet aquí un demòcrata de pedra picada el nostre alcalde i un greuge al personal de neteja i desinfecció de les instal·lacions municipals. Per cert, ni el decret de alcaldia convocant el ple, ni la pagina web oficial de l'ajuntament anunciaven les inventades restriccions, que es van anunciar el mateix dia pel facebook, que, es veu, es el nou butlleti oficial municipal.

    Al segle I Plutarc va escriure "Vides Paral·leles" on feia una comparativa de trets comuns de diversos personatges; així, Alexandre el Gran amb Juli Cèsar o Demòstenes amb Ciceró. De fer-ho ara de segur que compararia els trets comuns del cacic Alfons Sala i Miquel Riera. Alfons Sala usava un llenguatge planer, conciliador, paternalista, condescendent, el copet a l'esquena, la rialleta..., però quan les coses anaven mal dades no dubtava en manipular i treure el que s'anomenava "la partida de la porra". Ara feu de Plutarc i compareu.

EL DARRER TRUC DEL MAG RIERA

 

   L'Il-ltre Sr. Alcalde d'Olesa de Montserrat, després d'un any i escaig de conflicte (feu clic aquí), ha fet retirar els contenidors de residus urbans del carrer Colom cantonada Alfons Sala (simptomàticament encara té aquest nom). Un any de molèsties, pudors i porqueria que han afectat les famílies a qui, arbitràriament, hi havien col·locat els contenidors a escàs metre i mig de les finestres dels seus habitatges i que ha acabat afectant la seva salut física i psíquica. Un any, en què el Bloc Olesà i Junts x Cat, que donen suport al govern municipal, han permès, submisament, la descarada i personalíssima alcaldada. Un any, en què l'oposició, tota¡¡¡, s'ha tapat els ulls i el nas davant aquest despropòsit, podent evitar-ho tenint en compte que el govern està en minoria. Un any, sense explicacions i justificacions coherents més enllà de sospitosos favoritismes. Només hi ha hagut el menyspreu cínic i prepotent de l'Il-ltre. Sr. Miquel Riera i amb ell la resta de forces polítiques com a col·laboradores necessàries.

    De cop, com en un joc de trilers, els contenidors "okupes" han desaparegut del lloc a on han estat un any i d'on era impossible moure'ls perquè si no haguessin caigut les set plagues d'Egipte sobre Olesa, i, curiosament, no han tornat a aparèixer a les dues ubicacions a on eren abans (si fa no fa, a 15 metres mirant cap a la muntanya, i a 30 metres mirant cap al riu), ni enlloc. Ara ja no és molèstia que alguns veïns hagin de caminar una mica més per llençar les escombraries?, ja no hi haurà desbordaments?, no es molestaran les sargantanes de cal Sequis?, on es llençaran els ossos de pernil?. El Mag Riera amb la seva vareta (de comandament) ha fet desaparèixer els contenidors, que ell anomena conflictius, quan a l'escenari on actua han sonat redobles de suspens que anunciaven mobilitzacions ciutadanes i, a més a més, ha ofert al respectable públic un bis: un procés participatiu per decidir que volem fer amb el solar de cal Sequis i que segurament pagarem amb els 15.000 € que, diu el mag, ens hem estalviat movent els contenidors que hi havien davant 30 metres més amunt, fins el carrer Colom ¡Tachan!

    Només l'actitud constant i valenta dels afectats -que, entre d'altres greuges, han hagut d'enfrontar-se a un assetjament despietat de calúmnies per part d'una processó de servils portafarcells-, i una teranyina de solidaritats, ha permès visibilitzar que això no era un combat personalista ni egoista, si no un combat de la raó contra l'actuació d'una administració pública, l'arbitrarietat de la qual pot afectar el conjunt de la ciutadania individual o col·lectivament, violant els seus drets constitucionals. Però això no s'ha acabat, hem trencat la baula d'una cadena i cal continuar la lluita des de l'evidència de què aquesta s'ha de fer amb la força que dona la unió cívica i responsable.

    Alguns us preguntareu per què entro en aquest camp de carxofes, podent estar tranquil? Perquè soc d'esquerres i comunista (si, encara en quedem), faig meva la frase de Publi Terenci, l'esclau que va aconseguir la llibertat, "Soc home, res del que és humà no m'és indiferent" i, per tant, em repugnen fins a la nàusea les polítiques i els polítics que provoquen patiment innecessari.Ja està, acabo.

 

A MISSES DITES, UNA REFLEXIÓ PERSONAL SOBRE LES ELECCIONS DE CASTELLA I LLEÓ.

   

    Els resultats electorals a Castella i Lleó (o Castilla y León, com vulgueu) són decebedors per al conjunt de l'esquerra. Se me'n fot si el PP, malgrat ser la primera força, ha fet un pa com unes hòsties a l'haver calculat malament el moment electoral. Em preocupa, en canvi, l'ascens de l'extrema dreta feixistitzant de VOX i l'aparició de candidatures cantonalistes que puguin consolidar-se en unes eventuals eleccions generals segurament a costa dels vots de l'esquerra (i amb això no vull dir que m'agradi el bipartidisme).

    Però dins de la decepció d'aquest conjunt de l'esquerra, els que ens reconeixem en el que, per entendre'ns, en diem esquerra alternativa i radicalment democràtica representada per Unidas Podemos, Catalunya en Comú i el que pengi a la resta del regne, penso que hem d'estar doblement preocupats. No ha servit de res la reforma laboral durament negociada pel govern, els sindicats i patronal? Pujar a 1000 € el SMI? La llei de Riders? i altres actuacions a igualtat, consum i universitats no tan visibles mediàticament, les nostres criatures, que indubtablement hauran de canviar les condicions de vida de la gran majoria de la ciutadania.

    És difícil fer-se sentir quan hi ha soroll, i n'hi ha hagut molt dins del govern d'esquerres i progrés, i també travetes. Soroll i travetes que han sigut amplificats interessadament, per un conglomerat de mitjans de comunicació poderosos que no tenen competència. Però això, tot i ser important, no ho explica tot.

    Hem d'aprendre i comprendre que si no tenim medis alternatius de comunicació que donin a conèixer objectivament la tasca feta i la nostra pràctica ho tenim fotut. És necessari per això crear múscul, un cos fibrat, sense greix ni colesterol perquè sigui àgil i la gimnàstica a fer no pot ser altra que crear militància (aquesta paraula) arrelada a la gent del territori realment existent. Tenim un programa que no ha nascut del no-res, si no que és fruit de moltes experiències democràtiques i socials radicals que s'han trobat, deixant de banda inicials adamismes, però ens mata el tacticisme empobridor i curtterminista que ens porta a pactar amb etèries i ideològicament gasoses organitzacions locals sense estructura mes enllà d'interessos privats com a ciment, i no donem vitamines al múscul que dèiem de la militància que s'esgota en la impotència, posant en perill la nostra pròpia credibilitat com a objecte útil de lluita i transformació social.

    Si volem ser forts, cal que aquell a qui hem triat per a dirigir, ens cuidi, ens estimi, perquè els adherits (militants) no som només peons o camàlics per enganxar i carregar propaganda, hem de ser l'avançada ideològica d'un projecte global i no interessadament localista i se'ns ha de donar eines per poder actuar críticament (és a dir, amb criteri) en el que és una carrera de fons dia a dia. Joan Coscubiela, temps era temps, ho va dir de forma clara: no hi ha res pitjor per una força política que trencar el vincle emocional amb la seva gent. I això està passant, reflexionem-hi.

 

SEMINARI SOBRE PRINCIPIS ELEMENTALS DEL PENSAMENT DE LA CUP A OLESA DE MONTSERRAT (TERCERA PART): LA INFLUÈNCIA DE SANT AGUSTÍ I ELS JESUÏTES.

 

Jo soc dos i estic a cada un dels dos.
Sant Agustí

    En aquesta tercera sessió del seminari, és de justícia i necessari posar de manifest que aquest és deutor de les aportacions teòriques, orals i escrites fetes pel regidor de la CUP d'Olesa de Montserrat Sr. Miquel Barreres, ja que sense la seva desinteressada col-laboració no hagués sigut possible realitzar-lo. Sincerament agraït.

    Recapitulem pels qui no heu seguit el seminari des de l'inici: A la primera sessió vam analitzar el pes que la tesi marxista (línia Groucho) dels principis intercanviables té en l'ideari/pensament o pensament/ideari de la CUP a Olesa (feu clic aquí). A la segona sessió es va estudiar la utilització de la lingüística creativa per jugar amb els significats i significands i aconseguir ser incoherentment coherent i viceversa, original aportació a la comunicació verbal i/o escrita de la CUP olesana que, com ja vam dir, hauria de ser motiu de reflexió per part de la Secció Filològica de l'Institut d'Estudis Catalans (feu clic aquí).

    Aquesta tercera sessió neix de la resposta que el Sr. Barreres va donar a la pregunta que se li va fer al Ple Municipal de Gener (pregunta i resposta les podeu llegir fent clic aquí). El lector que sigui mínimament intel·ligent conclourà que la resposta barrereiana és reiteració i confirmació de les dues teories anteriorment exposades unides a la sospita de què es van votar contra les al-legacions al Reglament de participació ciutadana sense haver-les llegit i sense escoltar el que un ciutadà li va exposar sobre la jerarquia normativa. La perversitat i malignitat de l'aparent dualisme de la CUP olesana només és un miratge si ens il·luminem amb el monisme de Sant Agustí d'Hipona, segons el qual el mal no és el contrari del bé sinó la seva absència i, per tant, no existeix per si mateix llevat que el mateix bé li proporcioni l'existència, i d'aquí a dir amb Sant Agustí la sentencia "Jo soc dos i estic a cada un dels dos" només hi ha un pas per desmuntar les suposades contradiccions del pensament/ideari cupaire malgrat el risc de caure en l'esquizofrènia.

    Potser seria adient afegir al que he dit fins ara sobre pensament de la CUP la influència del jesuïtisme, fonamentat en la màxima "en temps de tribulació, no fer mudança”, demostració magistral de què el marxisme grauchisme, la lingüística creativa i l'agustinisme permet a la CUP fregir una corbata i planxar un ou alhora. Mentre el precepte ignasià avantdit els hi serveix a Olesa per no pertorbar l'ànim i el són plàcid del consistori introduint elements estranys que posin en evidencia l'anecdòtica, sinó inexistent, oposició al Bloc Olesà, a Madrid a estat a punt de fer caure el govern d'esquerres i progrés i mantenir la precarietat i el treball indigne que va portar la reforma laboral del PP de 2012.

    Temps ideològicament líquids? No, gasosos.

 

QUICO PI DE LA SERRA, L'INSUBORNABLE COMPROMÍS.

Quico Pi de la Serra i Joan Pau Cumellas a l'espai L'Escorxador d'Olesa de Montserrat

    L'octubre de 1973, el Francesc Pi de la Serra (encara no se li deia Quico) feia un recital al Centre Parroquial de Sant Feliu de Llobregat i un grup de joves li va demanar que dediques un cartell a un noi que era un "fan" seu i que no havia pogut anar a escoltar-lo perquè estava a la presó Model per haver repartit un pamflet informatiu de la vaga dels treballadors de l'empresa Exin Lines Bron (la del Scalextric, Exin Castillos i Cine Exin). Ara, el 2022, quaranta-nou anys després, aquell "noi" ha tret la pols d'aquell cartell i el Quico li ha dedicat de nou, renovant el compromís mutu de lluita, contínua i necessària, per la democràcia i els drets socials. Gràcies, Quico

 

Aquell cartell del 1973

   El diumenge 6 de febrer, a l'espai L'Escorxador d'Olesa de Montserrat, el festival BarnaSants ens va permetre sentir la guitarra i la veu de Quico Pi de la Serra , una veu excel·lent malgrat els setanta-nou anys que li pengen, acompanyat del no menys excel.lent Joan Pau Cumellas a l'harmònica.

    M'agrada, molt, Pi de la Serra, la seva poesia, la seva mala llet, la seva correcta incorrecció, el seu compromís. Ell no ho sap, però com diu a la cançó "M'agrada el blues" els dos "com cafè amb llet anem ensems" des de fa més de cinquanta anys; des que el 1969, amb el meu primer sou em vaig comprar el disc "Triat i garbellat".

    Amb records a l'Ovidi Montllor, i influències de Georges Brassens, de Big Bill Broonzy, dels seus amics personals Caetano Veloso i Paolo Conte, el Quico i el Joan Pau a L'Escorxador van destil·lar per un imaginat alambí musical, ritmes, sons i versos que interpel·laven al públic: "La cultura és usada pels dos bàndols, els que la van desfent sense manies, perquè fa raonar i no és rentable i els campanuts tibats que se la guarden". "No penseu que cantant es farà altra cosa millor que polir la butaca!" que diu a "Sento el vent", si volem arreglar un "planeta que s'esquerda asfixiat per la merda" de "La mala setmana", perquè si "els fills de puta volessin no veuríem mai el sol i per això ens va cridar des d'"Apa noi" que "el llibre o l'eina deixa'ls estar, anem junts a manifestar¡¡¡".

    El 1988 apareixia el disc "Quico rendeix-te" veient l'abandonament per part del pujolisme, d'aquella cultura de cantautors antifranquistes, crítics i radicals. Per sort nostra no els va fer cas i aquí, amb gairebé vuitanta anys, el tenim tocant els... instruments i cantant. Perquè encara ens cal, redeu.

Pi de la Serra canta "Sento el vent"