1er DE MAIG DE 1890. COM VA CELEBRAR LA CLASSE OBRERA OLESANA, PER PRIMERA VEGADA EN LA SEVA HISTÒRIA, EL DIA INTERNACIONAL DELS TREBALLADORS?.

     

    1er.  de maig, Dia Internacional dels Treballadors. Penso que paga la pena que coneguem com va transcórrer per primera vegada aquella diada a Olesa de Montserrat amb els documents de què disposem per ara..

    El Congrés Obrer de la Segona Internacional celebrat a París el juliol de 1889 va acordar declarar el 1er de maig com a Dia Internacional dels Treballadors i institucionalitzar així, a tot el món, una data concreta i certa de lluita per les reivindicacions socials i laborals de la classe obrera. El dia no es va triar per casualitat, ja que pretenia retre homenatge als “Màrtirs de Chicago”, sindicalistes executats als Estats Units per participar en la vaga iniciada justament l'1 de maig de 1886 per aconseguir la jornada laboral de vuit hores.

    De resultes d'aquella declaració internacionalista, el 1er de maig de 1890 esclatava a Catalunya la primera vaga general de la seva història i de la que Olesa de Montserrat no se'n va escapar.

    Sabem que a Olesa llavors ja hi havia organitzacions obreres que es reunien a locals

Treballadors de Carlos Pigrau el 1894 (Font L'Abans)

situats al carrer de la Riera, al carrer Ample i al carrer de l'Església a l'anomenat Cafè Imparcial, amb capacitat i voluntat de tirar endavant aquella jornada. Les condicions de treball, com a tot arreu, eren lamentables; salaris insuficients, llargues jornades, manca de mesures de seguretat, treball infantil (només cal que mireu la fotografia i compteu els infants i adolescents que s'hi veuen)..., encara que, si fa no fa, deixant de banda els sistemes i mètodes de treball, no hi trobem gaires diferències amb la situació actual. La reivindicació era “vuit hores de treball, vuit de lleure i vuit de descans”.

    Ja es veia a venir que aquell 1er de maig de 1890 seria calent perquè l'alcalde d'Olesa, el previsor i conservador Pere Vilata, uns dies abans ja havia demanat reforços d'agents de l'ordre públic, malgrat que sense gaire èxit, ja que rep les següents respostes del caporal de la Guardia Civil de Monistrol i el Comandant Militar de Manresa el 29 i 30 d'abril respectivament:

“El Cabo de Monistrol al Alcalde de Olesa.

Por el presente, no me es posible el envio de ninguna pareja para el 1º de Mayo, ......por tener que aguardar órdenes con la fuerza reunida. Si me es posible o que me faculten, lo haré de buena gana y con mucho gusto...” (de buena gana y con mucho gusto?).

“Comandancia Militar de Manresa.

Digame V. si cree necesario la fuerza en ésa, de la Guardia Civil que tiene Esparraguera, y recurra a élla, por ser necesaria aquí la tropa”.

    Aquesta manca de reforços d'agents d'ordre públic obliga a l'ajuntament a ser pragmàtic perquè, ja posats de ple al 1er de maig, rep una delegació de la manifestació obrera i, de grat o per força, remet al governador civil aquest escrit:

“Estando constituido el Ayuntamiento de mi presidencia en sesión permanente, se ha pressentado una comisión de la Manifesción efectuada por la clase obrera, representante de las tres clases de vapor, herreros y cerrajeros de máquinas, carpinteros, albañiles y demás artes y oficios, suplicando a la Corporación, se sirva elevar al Gobierno de su Majestad por conducto de las Autoridades de la Provincia, la siguiente súplica:

LOS OBREROS QUE LA COMISIÓN REPRESENTA, ENCARECEN AL GOBIERNO DE SU MAJESTAD, LA NECESIDAD QUE EXISTE DE QUE SE FORMULE UNA LEY QUE PONIENDO EN ARMONIA EL CAPITAL CON EL TRABAJO, REDUZCA A 8 HORAS DE TRABAJO Y AUMENTE LOS JORNALES, DE MANERA QUE EL OBRERO, CON EL PRODUCTO DE UN JORNAL, PUEDA ATENDER A SUS NECESIDADES.”.

    La vaga, però, va continuar i a tres quarts de nou del vespre, per telegrama, el Comandant de Manresa comunicava a l'alcalde que “en tren exprés de Madrid, sale una Compañia del Regimiento de Luchana nº 28 para esta población”. Malgrat tot es va voler tranquil-litzar al governador civil amb aquest altra telegrama. “Se ha celebrado en esta villa, la manifestación de la clase obrera. Reina por ahora tranquilidad. Tengo a mi disposición una compañia del Regimiento de Luchana nº 28, 7 guardias civiles de Esparraguera y 4 Mozos de la Escuadra de Monistrol”.

    Tranquil-litat relativa perquè, encara que amb alts i baixos, la vaga es va allargar fins més enllà del dia 5 de maig. Sabem que el dia 3 de maig estaven aturats Can Sedó, les fàbriques de llana i els paletes, però treballaven les fàbriques de cotó, es retiraven les forces de l'ordre i quedaven només quatre guàrdies civils. El dia 4 es devia tornar a complicar perquè l'alcalde telegrafiava al governador dient-li que “si mañana lunes continua la huelga, no puedo responder de la tranquilidad en ésa si no vienen fuerzas”. L'últim document que tenim és el telegrama del dia 5 a les 11 del mati a on l'alcalde comunica al governador civil que les “fábricas trabajan sin novedad. Los albañiles continuan en huelga y exigen la rebaja de horas de trabajo”.    

    Com hem vist, la classe obrera olesana de bon començament es va adherir de forma activa a la primera celebració de la història del Dia Internacional dels Treballadors el 1890, plantejant de forma clara i rotunda les seves reivindicacions per millorar les condicions de treball i socials en sintonia amb la resta dels treballadors i treballadores de tot el món. No vull semblar pessimista ni nostàlgic, però com va dir Ciceró, “o tempora, o mores”, oh quins temps, quins costums¡¡¡.

PS. Aquest escrit es deutor dels treballs de recerca que va fer en Josep Mª Sibina Alsina, de qui he tingut la sort de poder accedir al seu arxiu personal.

JOSEP MARIA SIBINA PÒSTUM. EL COM I EL PERQUÈ DE LA SEGONA EDICIÓ DE “JOSEP BARCELÓ I EL ROBATORI DE SANT JAUME”.

 

Jo estimo tant el meu poble 

que sempre he estat decidit 

donant la cara amb coratge,

amb la paraula i l'escrit.

(“Cavil-lació”, Josep Mª Sibina)

El 23 d'abril, dia de Sant Jordi, de 1998, sortia la primera edició del llibre de Josep Mª Sibina Alsina “Josep Barceló i el robatori de Sant Jaume”. Ell mateix se'l va autoeditar.

Aquest 2021, vint-i-tres anys després, apareix una segona edició pòstuma amb tots els ets i uts, és a dir amb el seu dipòsit legal i el seu ISBN, gràcies a l'empenta editora de l'Associació Cultural el Raval “El Lokal” que ha incorporat l'obra a la seva col-lecció “Històries del Raval”.

Una pregunta ens pot venir al cap: Quina relació pot haver-hi entre l'olesà mas de Sant Jaume i el barceloní barri del Raval (antic “barrio chino”)?. Tot té una explicació. A mitjan segle XIX al barri del Raval es concentraven la majoria d'indústries de Barcelona i les vivendes dels obrers que hi treballaven, en insalubre i difícil convivència. Un inevitable escenari de la lluita de classes a on va desenvolupar la seva acció sindical el dirigent obrer Josep Barceló i Cassadó, injustament agarrotat el 21 de juny de 1855, víctima d'un complot ordit entre el Capità General Juan Zapatero i patrons tèxtils per poder-lo acusar de ser l'instigador del robatori i assassinat ocorreguts al mas de Sant Jaume d'Olesa de Montserrat el 29 de març d'aquell mateix any. De tot això ens parla en Josep Mª Sibina al seu llibre.

També ens podem fer una altra pregunta: Com s'ha arribat a aquesta segona edició de “Josep Barceló i el robatori de Sant Jaume”, aquesta vegada dirigida a un públic lector que sobrepassa els estrictes límits d'Olesa i que, fins i tot, se'n prepari la traducció al castellà?. La investigadora Elsa Plaza, cercant dades i documentació sobre Josep Barceló, va tenir notícia de l'existència d'aquella primera autoedició del llibre a la biblioteca pública d'Olesa i desprès de llegir-lo, examinar-lo i contrastar-lo va considerar interessant donar-lo a conèixer a un públic més ampli proposant a “El Lokal” la seva edició, repte que, amb bon criteri, fou acceptat.

Josep Mª Sibina va ser un diletant de l'escriptura conreant tota mena de gèneres; poesia, novel-la, articles de premsa, guions radiofònics, miscel-lània i història, aquesta darrera, segurament, la feina més reeixida. Justament la seva obra d'investigació històrica comença amb “Josep Barceló i el robatori de Sant Jaume”, continua amb “Sense el vostre permís”, “Matiners, facciosos, trabucaires: Carlins”, “Camps de concentració” i acaba amb un treball que ens va deixar mig embastat i inèdit sobre “llinatges olesans”.

Quin és el fil de la investigació històrica del Josep Mª Sibina?. Si Unamuno va dir “me duele España”, el Josep Mª podia haver dit “em fa mal Olesa” i de fet ho va dir:

Et juro amic, que un dia parlaré.

Deslligaré els escrúpols que nuen la raó

I un cop alliberat, explicaré el que penso

de tot quan em preocupa, d'això i d'allò.

Perquè els rapsodes d'aquest nostre poble

sempre parlen de Montserrat, del Puigventós,

del Llobregat, de la Moreneta i els pastors?

Sempre el mateix? Ens manca valentia

per parlar de les coses que ens irriten cada dia.

.......

Et juro amic, que un dia parlaré.

I va parlar. El Josep Mª Sibina va ser un autor incòmode per determinats sectors i “patums” que es guarden la cultura i la història per a ells, perquè els hi va prendre el foc sagrat i ens el va entregar posant al nostre abast una Olesa que va més enllà de la Passió, els Misteris, les Farigoles o les ofrenes a Santa Oliva. Va deixar de banda una suposada Olesa idil-lica, bucòlica i harmoniosa i va intentar posar-nos al davant una Olesa ja passada però que ha configurat en certa manera el seu present, amb canalles de tota mena i buscavides, burgesos i obrers, lluita de classes, l'herència “salista”...l'Olesa que triga dinou anys després de la mort del dictador, a retirar el Monument als “25 años de paz” i trenta-tres a rehabilitar i homenatjar al seu alcalde Fèlix Figueras, assassinat pel feixisme, i que encara té problemes de memòria històrica i democràtica. Aquest va ser el seu mèrit.

 

FERDINAND DE LESSEPS: DE BARCELONA A SUEZ PASSANT PER OLESA DE MONTSERRAT

 

Ferdinand de Lesseps

Poc es devia pensar l'impulsor i promotor del Canal de Suez, Ferdinand Marie de Lesseps, que l'any 2021 un vaixell mercant de 400 m. d'eslora quedaria travessat de riba a riba, atrapat en el seu fons sorrenc. Eren temps de veles i començaments del vapor quan es va inaugurar el canal el 17 de novembre de 1869. Però no vull parlar de Suez i el seu canal, sinó que ho aprofito per donar a conèixer un fet succeït el 1845, que lliga Lesseps amb Olesa de Montserrat quan era cònsol de França a Barcelona.

Amb en Pep Sibina estem recopilant i classificant la gran quantitat de papers que el seu pare, en Josep Maria Sibina, tenia al seu domicili. Escrits personals de tota mena de gèneres literaris i documents dels arxius històric d'Olesa, de la parròquia de Santa Maria, de la corona d'Aragó, capitania general, bisbat, etc. etc.; tot de troballes relacionades amb la història olesana estudiades i comentades per ell, entre les que trobem la que exposaré. Tot plegat un tresor que no es pot perdre.

El fet a què em referia més amunt el tenia documentat el Josep Maria entre aquests papers i ja n'havia fet un breu esment al seu llibre "Carlins" i també a una secció que sobre història local feia a Olesa Ràdio. És el següent:

Entre la primera i la segona guerra carlina (o dels Matiners) a Catalunya van existir bandes i partides de tota mena que actuaven més com a bandolers (trabucaires) que com a guerrillers produint-se tot d'accions aïllades però constants. Una d'aquestes va ser l'intent d'ocupació del castell d'Olesa de l'u al nou de juliol de 1845.

Aquest fet va provocar l'inici d'actuacions judicials i per part del fiscal es van citar a declarar com a testimonis onze persones. Sembla que entre els assaltants que  es van poder escapar hi havia un tal Lluís Mateu, pintor que residia a Barcelona que al final va resultar ser un ciutadà francès anomenat Louis Mathieu pel que va intervenir el consolat de França, que el 25 d'agost va remetre un ofici a l'alcalde d'Olesa Salvador Montserrat on es deia:

        “Señor Alcalde,

    Un subdito francés llamado Luis Mathieu, pintor establecido en Barcelona, fué acusado de haber sido visto en Olesa en medio de los revoltosos el día 9 de julio próximo pasado.

 

   No teniendo otro interés que el de la verdad y deseando que el tal Mathieu sea castigado en caso de ser culpable, ó que sea reconocido inocente si el hecho es falso, mando a Olesa un dependiente de mi consulado, acompañado de dicho Mathieu y espero que los querra bien disponer que el Sr. Escribano de su Ayuntamiento constate por medio de actos auténticos si todas las personas (entre los cuales una señora y un niño de 11 años) que han declarado haber visto con los revoltosos un pintor francés de la Rambla de Barcelona con sombrero blanco, reconocen ser el acusado la misma persona que va acompañando a mi dependiente.

Espero este favor de la justicia y buenos                     procedimentos de V.,I..

        Dios guarde a V.I. muchos años.

            Barcelona 25 de Agosto de 1845

                El Consul de Francia

                Fernando de Lesseps”

Davant d'aquesta troballa a l'Arxiu Històric Municipal, el Josep Maria Sibina va voler assegurar-se de què, efectivament, la signatura autògrafa era del mateix Lesseps, confirmant-li el consolat francès a Barcelona l'autenticitat d'aquesta.

Com a curiositat: Si mireu la fotografia on hi ha la signatura (cliqueu-hi a sobre) veureu amb sorpresa que, per error, l'escrit va dirigit a l'alcalde d'Olesa de Bonesballs (sic), encara que, a la fi, va arribar al seu correcte destinatari, no sabem si per l'eficiència del servei de correus, o perquè d'Olesa de Bonesvalls el van reenviar a la de Montserrat.

AQUELL 23 DE FEBRER DEL 1981. EL MEU RECORD

     

 

 

 

 

 

 

 Gairebé tothom que tenia ús de raó el 23 de febrer de 1981 recorda on era i que feia cap a les sis de la tarda d'aquell dia; fins i tot aquells inconscients despreocupats que se'ls en fotia.

    La memòria subjectiva, personal, sovint no és fidel del tot i amb més raó al cap de quaranta anys, però allò que considera essencial ho guarda i així ho recordo jo:

    Aleshores la Irene i jo vivíem a Sant Feliu de Llobregat en aquell moment, cap a les sis de la tarda,  ella estava a la ràdio municipal on col-laborava de forma voluntària i jo a casa repassant papers del comitè d'empresa de Finanzauto y Servicios, a on llavors treballava, mentre escoltava per la ràdio la sessió d'investidura de Leopoldo Calvo Sotelo. De cop vaig sentir tot allò que tothom ha escoltat en algun moment; el locutor alterat, el “quieto todo el mundo”, “al suelo, “se sienten coño”, les ràfegues dels fusells d'assalt......Sorprés i preocupat vaig decidir anar cap a la seu de la Unió Local de Comissions Obreres. Allà vaig trobar alguns companys i el comitè d'empresa de Motores Diésel Matacás, llavors l'empresa més gran de Sant Feliu, que estava reunit i encara no s'havien assabentat del que passava. Vam decidir que la gent es concentrés a l'ajuntament mentre quatre companys (crec recordar al Josep Mª Pi, el Joan Pérez, el Pere Torrent i jo mateix) ens vam quedar per reunir les fitxes d'afiliació i altres documents i guardar-ho tot en el maleter del cotxe del Pere Torrent que vam aparcar en un lloc discret.

    En moments de tribulació poden passar fets que el pas del temps torna anecdòtics i divertits. Mentre les persones que ens havíem quedat a la seu sindical per guardar la documentació compromesa fèiem la nostra feina, va sonar el timbre. Em vaig acostar a la porta i vaig preguntar qui hi havia i des de l'altra banda una veu forta i amenaçant en va respondre... “la justicia¡¡¡” vaig obrir mig encongit i em vaig trobar amb el company Máximo Taboas de Finanzauto, petant-se de riure, que venia a donar un cop de ma. Em vaig emprenyar molt.

    Amagat tot el material sensible, ens vam dirigir tots a l'ajuntament, que s'havia fet centre de reunió i informació a la ciutadania i on s'hi havia instal-lat un televisor a la sala de plens per seguir els esdeveniments. L'alcalde Francesc Baltasar (del PSUC) va informar que la Guàrdia Civil de Sant Feliu li havia posat de manifest que ells estaven a disposició del que ordenés l'autoritat. Ambigüitat que no va tranquil-litzar gens. Qui era l'autoritat per a ells en aquells moments de confusió?.

    A les deu de la nit els companys de Comissions Obreres ens vam dirigir a Cornellà a on s'havia convocat una assemblea comarcal de delegats i comitès d'empresa que va decidir fer mobilitzacions, segons les possibilitats de cada empresa, que anessin des d'assemblees fins a aturs de 2 a 24 hores. Retornats a l'ajuntament de Sant Feliu, seguia la incertesa de la situació i l'angoixa, fins que cap a la una de la nit, amb el discurs del Rei, la Irene i jo vam tornar a casa a descansar.

    L'endemà, 24 de febrer, a les set del matí ens reuniem el comité d'empresa de Finanzauto y Servicios i vam dir a la direcció del centre de treball que no s'iniciaria la jornada laboral, ja que faríem una assemblea de treballadors per decidir les accions a prendre. No ens van donar autorització, però de tota manera vam tirar pel dret, aconseguint que les 150 i escaig de persones de la plantilla participessin en l'assemblea. La por i incertesa per una banda i el fet de què el discurs reial donava a entendre que el cop estava sota control constitucional per altra banda, va provocar que la majoria de l'assemblea no volgués adherir-se a cap acció d'atur. Quan vaig veure  que no hi havia  més cera que la que cremava, la meva intenció va ser procurar com vaig poder allargar la discussió el màxim de temps, aconseguint que l'assemblea durés una hora i mitja. Menys és res.

PER QUÈ NO HE ANAT A LA MANIFESTACIÓ DE SUPORT AL PABLO HÁSEL.

   

 

    Tenia intenció d'anar a la manifestació en solidaritat amb el raper Pablo Hásel, convocada per l'ANC, ERC, Junts i el Bloc Olesà, però em van deixar fora, no m'hi van voler perquè no sóc independentista. El motiu de la convocatòria era clar per la: “INDEPENDÈNCIA I LA LLIBERTAT per a Pablo Hásel i totes les represaliades”. Per qué s'ha de barrejar una opció política que és subjectiva amb un dret fonamental que és universal? Per què, com a ciutadà no independentista, no puc donar suport al dret a la llibertat d'expressió d'un ciutadà independentista sense tenir que manifestar-me expressament per aquesta opció política?. Mal servei es fa a la llibertat amb aquestes postures excloents alhora que la necessària lluita pels drets fonamentals es debilita.

    M'agradarà o no com a raper el Pablo Hásel, més bé no, però si ha volgut fer ús del seu dret inalienable a la llibertat d'expressió, això per a mi és sagrat i és motiu suficient per a donar-li el meu suport. Per això volia anar a la manifestació davant de l'ajuntament, de la mateixa manera que, al seu moment, em vaig manifestar per la llibertat dels presos i per l'alcaldessa Pilar Puimedón quan la van voler processar, però gat escaldat fuig de l'aigua freda i es cansa de fer el babau.

    Sempre he pensat que el dret fonamental a la llibertat d'expressió és el primer entre iguals de tots els drets fonamentals, és el que permet l'efectivitat de tots els altres i estic d'acord amb el president J.F Kennedy quan va dir que “els drets de cada persona disminueixen quan els drets de només una d'elles es veuen amenaçats”.Els drets s'han de defensar si no te'ls prenen, i ha costat molt aconseguir-los.

    Explico això perquè, com diuen en castellà, “fiate de la virgen y no corras”. Deixo de banda les persones que de bona fe van anar a manifestar-se, però posaria la mà al foc i no em cremaria que si la situació política de Catalunya i Espanya fos una altra, als convocants els importaria una merda el problema del Pablo, perdoneu la cruesa. ¿Pots refiar-te del Bloc Olesà que justifica sancions per gosar dir a la guàrdia urbana que “si una pintada posés que el cap de la policia municipal és un terrorista ja faria temps que estaria esborrada”?. ¿Pots refiar-te de partits com JxCat, ERC que van abaixar el cap i van permetre que això passes a Olesa?. ¿Pots refiar-te de Junts que són els hereus de la CDC que va permetre amb la seva abstenció que tires endavant la "ley mordaza" impulsada pel PP que ha permès la condemna del Pablo?. D'això se'n diu hipocresia.

   Quan algú es troba davant de situacions complicades i angunioses s'agafa a un ferro roent, encara que sigui el de les solidaritats hipòcrites i impostades que només donen suport si hi ha rendibilitat política per als seus fins. Parlo des de la tristor que em provoca veure les manipulacions i mentides d'uns i altres però amb el convenciment de què no s'ha de defallir i que s'ha de fer ús dels drets fonamentals, sempre i no quan convingui, amb radicalitat crítica, defensant-los amb dents i ungles.

 

LA GRAN ESTAFA AL DESCOBERT. LA RELACIÓ PARASITARIA DEL BLOC OLESÀ AMB ELS COMUNS.

“El que ara tenim amb els comuns és un acord escrit en el qual nosaltres subscrivim plenament la ideologia de progrés i d'esquerra, i hi ha un intercanvi de col-laboració quan arriben eleccions, siguin locals, catalanes o estatals.”

(Miquel Riera, Alcalde d'Olesa de Montserrat (Bloc Olesà).“El PuntAvui”, 8-8-2019).

    Avis a navegants. Aquest escrit és d'interès general per a tothom que se senti part del món dels comuns i té ganes de que el projecte tiri endavant. No va d'una peculiaritat política olesana. El cas d'Olesa de Montserrat és el paradigma de com Catalunya en Comú (des d'ara CatC), l'esquerra que es diu alternativa, radicalment democràtica, plural, participativa, etc, etc,...renúncia, per pur càlcul tacticista-curtterminista, a tenir, mantenir i alimentar estructures territorials de reflexió, discussió i acció que permetin crear hegemonies socials d'esquerres i corre el risc d'esdevenir mera plataforma electoral sota el miratge de suposats redits immediats però efímers.

    Ara que ja s'acabat la campanya electoral, s'ha votat i no empitjoraré res susceptible d'empitjorar, tinc ganes de dir quatre coses sobre la singular relació “hoste-paràsit” que tenen CatC i el Bloc Olesà (des d'ara BO). Si recordem el que vam estudiar a l'escola, el parasitisme és un tipus de simbiosi, en la qual un dels participants, el paràsit (BO), depèn de l'altre, l'hoste (CatC), i obté algun benefici. En la majoria dels casos de parasitisme l'hoste rep un dany o perjudici per part del paràsit en algun moment del cicle, com és el cas.

    Fem-nos una pregunta: Algú sap per què CatC ha estat pràcticament absent de la campanya electoral a Olesa de Montserrat? Ras i curt. Per l'incompliment per part del BO dels acords escrits que diu que té amb CatC; deslleialtat que ha impossibilitat que aquesta formació política amb prou feines hagi tingut a Olesa medis, cobertura mediàtica i logística en aquestes eleccions i hagi estat invisible. Que quedi clara una cosa a tothom: En funció d'aquests acords i per instruccions de la direcció de CatC, la gent de Podem a Olesa es va posar a disposició del BO per a treballar la campanya i logística electoral (interventors, apoderats...) i aquest, amb total menyspreu i desvergonyiment, ni tan sols va tenir la deferència de contestar. No ens ha d'estranyar; la deslleialtat del BO és com una malaltia genètica, crònica i irreversible. Els qui tallen el bacallà al BO, a l'igual que els  tramposos tahurs del Mississipí amagaven les cartes,   de sempre han procurat amagar als seus electors (i, fins i tot, als seus candidats) la relació amb CatC. 

   La fe s'acaba amb l'evidència dels fets, i si algú s'havia cregut de bona fe la sinceritat del BO en el seu compromís amb CatC, el que ha passat en aquest procés electoral li ha de acabar de treure la bena dels ulls i si no ho veu o és cec o és un ximple que li falta un bull. El BO no és un soci fiable i no ha complert, ni té voluntat de complir, cap dels seus compromisos, siguin electorals, siguin programàtics, amb CatC. Tot plegat una estafa, frau i farsa sense pal-liatius. I aixó que des de Movem Olesa, gats vells i escaldats, havien advertit a CatC que no caiguessin en l'error en què anys abans ja havien caigut Iniciativa per Catalunya i l'Entesa pel Progrés Municipal.

    Cal fer una mica d'història per entendre el que ha passat si tenim ganes d'aprendre.

    El 2019, olesanes i olesans d'Iniciativa per Catalunya, Podem i independents, que feia mesos s'havien adherit a CatC i que, des del grup municipal de Movem Olesa, defensaven el seu programa, els hi van proposar crear una candidatura per a les eleccions municipals amb aquelles sigles, que havia de concretar-se en un programa d'inequívoc i radical compromís social, ecològic i feminista (el fil roig, verd, violeta, que en deien). Però la mare va abandonar els fills i la resposta va ser una gerra d'aigua freda: en cap cas CatC donaria suport a la seva candidatura, ja que (sense consultar-ho a les olesanes i olesans adherits) s'havia signat un acord electoral amb el BO i que es posessin a disposició d'ells.

    Va ser inútil intentar explicar a la direcció nacional de CatC que la ideologia de progrés i d'esquerra que deia subscriure el BO era un engany d'impostor. No podia ser d'esquerres i progressista un partit que era un poti-poti d'ideologies (segons va dir Salvador Prat, que va ser el seu primer alcalde), una amalgama informe de “gauche divine” i conservadorisme localista, tradicionalista-clerical. Vaja, com la Rosa de Alejandria de la copla que “es colorada de noche y blanca de día". 

    Enlluernats per la majoria absoluta de què disposava el BO en aquells moments a l'ajuntament, CatC va preferir pactar amb ell i abandonar als seus a canvi del plat de llenties d'un improbable diputat pel partit judicial de Terrassa a la Diputació per a CatC i pel BO un segur conseller comarcal pel Baix Llobregat. Resultat: Movem Olesa va quedar fora de l'ajuntament (i amb ells l'ideari de CatC), el BO va perdre la majoria absoluta i els seus vots van ser insuficients perquè CatC aconseguís el preuat diputat provincial, però, en canvi, CatC complia "lleialment" la seva part del compromís i donava al BO un conseller comarcal en la persona del Sr. Jordi Martínez (mes avall tornarà a sortir aquest personatge), i el que és pitjor i greu, persones valuoses, velles, per dir-ho d'alguna manera, amb l'experiència d'antigues lluites socials i joves disposades a continuar-les, van quedar desencisades, frustrades i decebudes.  Com se sol dir, “cornuts i pagar el beure”. 

    El BO no només ha incomplert el compromís de col-laboració electoral que té amb CatC, sinó també, i de forma reiterada, el d'assumir polítiques d'esquerra i progrés. Fixeu-vos: Ha sigut incapaç d'aglutinar als seus regidors per a condemnar la reforma laboral del PP (clic aquí). No entén ni practica el principi constitucional de laïcitat (o aconfessionalitat) que obliga als poders públics (clic aquí). Ha declarat festes d'interès local celebracions religioses que, en el seu moment, el mateix Concili Vaticà II havia qualificat de desaconsellables (clic aquí). Ha signat manifestos pacifistes mentre dóna suport a festes on es fa apologia del linxament i el militarisme (clic aquí). És incapaç, per clientelisme electoralista, de complir la llei de memòria democràtica (clic aquí). Ha justificat sancionar a ciutadans per exercir el dret a la llibertat d'expressió (clic aquí) i la censura i veto de portaveus dels partits d'oposició a les tertúlies radiofòniques malgrat les advertències i recomanacions del Síndic de Greuges (clic aquí). Ha intentat prohibir el dret fonamental de manifestació de la ciutadania (clic aquí). Ha boicotejat mocions en defensa dels serveis públics (clic aquí). Ha manipulat reunions amb entitats ciutadanes (clic aquí). És delinqüent de les seves pròpies ordenances i reglaments (clic aquí i aquí), ....I, malgrat els acords escrits, és descaradament deslleial a CatC perquè es nega a donar suport al Govern de Coalició i progrés de l'estat (clic aquí) i perquè el 2015 el Sr. Jordi Martínez (si, aquell conseller comarcal del BO que ho és per la gràcia de CatC) va dir a Olesa Ràdio, parlant com BO, que li agradaria que ”Junts pel si” tregui majoria absoluta, tant de bo...” i que “...si “Catalunya sí que es pot” en treu zero, jo ho aplaudiré...” (clic aquí). Un bon grapat de perles cultivades.

    I que dir de Catalunya en Comú, hoste masoquista del paràsit?. Penso que amb aquests tripijocs posa en perill la seva pròpia credibilitat com a objecte útil de lluita i transformació social i que ha de deixar de fer el babau, tenir vista llarga i veure el bosc i no només l'arbre i, sobretot, hauria de ser coherent amb el seu vídeo electoral: Mirem-nos als ulls.... potser no guanyarem... però ens necessitem mútuament. Si volen ser forts, cal que s'acostin als seus, els cuidin, els estimin, perquè els adherits no són només peons o camàlics per enganxar i carregar propaganda, han de ser  l'avançada ideològica d'un projecte global i no interessadament localista  i se'ls hi  ha de donar eines per poder actuar críticament (és a dir, amb criteri) en el que és una carrera de fons dia a dia. Joan Coscubiela ho va dir molt clarament: no hi ha res pitjor per una força política que trencar el vincle emocional amb la seva gent.

Dedico "Lagrimas negras" cantada per Diego el Cigala, a Catalunya en Comú, amb afecte. 

 "Aunque tú me has echado en el abandono.

Aunque tú has muerto todas mis ilusiones.
En vez de maldecirte con justo encono.

En mis sueños te colmo 

De bendiciones"

 

 

CIÈNCIES NATURALS. PARÀSITS, PARASITISME I HOSTES.

    

 A bon entenedor......

     El parasitisme és un tipus de simbiosi, en la qual un dels participants, el paràsit, depèn de l'altre, l'hoste (també anomenat amfitrió), i obté algun benefici. En la majoria dels casos de parasitisme l'hoste reb un dany o perjudici per part del paràsit en algun moment del cicle.

    S'entén per paràsit facultatiu a aquell ésser que és de vida lliure habitualment, però pot parasitar a un altre organisme viu quan es donen les condicions adequades.

    Els paràsits que viuen fora de l'amfitrió reben el nom d'ectoparàsits. Un paràsit que mata l'organisme on s'allotja és anomenat parasitoide. Alguns paràsits són paràsits socials, obtenint avantatge d'interaccions amb membres d'una espècie social. Els ectoparàsits (paràsits externs), sovint tenen elaborats mecanismes i estratègies per trobar organismes hostes.

    Una característica del parasitisme és que si bé el paràsit s'ha d'adaptar a la vida parasitària, l'hoste també ho ha de fer. Això és degut al fet que la població paràsita exerceix una pressió selectiva en aquest, de manera que el paràsit i l'amfitrió coevolucionen paral·lelament a conseqüència del parasitisme. 

    Els paràsits són generalment molt selectius pel que fa als seus hostes, arribant en un elevat percentatge de casos a ser exclusius d'una espècie.

    Quan s'hagi acabat la campanya electoral seguirem parlant de paràsits, parasitisme i hostes. Farem una lliçó pràctica sobre parasitisme a l'ecosistema olesà.

 

¡¡¡MADRID ES NACION. EL CHULAPO LENGUA VEHICULAR!!!!

 

     O sea, ¿que va la Seña Isa Ayuso, la baranda, y nos suelta con toda su jeta, que garantiza que aquí, en los madriles, el español sera vehicular en la enseñanza?. Nos ha jodio la profeta oyes. Me da que la gachis se cree que nos pasamos el dia en la piltra sobando y que no nos percatamos que cada vez que pucha, abre la mui y le da a la humeda es como para dar marcha a las bielas y poner los pinreles en polvorosa. Pase que trajinen la pasta gansa y no vayan al talego, pero el chulapo no se toca que es la identidad nacional de Madrid, faltaria.

    Yo, o sea mi menda, no es gili y lleva los alares bien puestos, que se sepa. Que no consentirá, por su bata, que una chipen ordene puchar algo extranjero, que aquí lo inmemorial es el chulapo que lo puchan feten menda, la ja, la parienta, la contraria, el pureta, el ninchi y quien se tercie.

    Hay que chinar el rollo; o sea que me pongo gayumbos limpios, la babosa con el chopín, el terno con el safo, calcos de charol me toco con la parpusa y me las piro a la Puerta del Sol a hacer  presencia que uno no es un bragas ni ful y no tiene miedo de que los guindillas lo lleven a la trena, que no es cuestión de poner el ruler, oye, y uno esta muy pirao y por nada trinca la chaira que abillata.

    Hay que guipar como esta el patio. Que Madrid es una nación se sabe en todo el foro y en la Verbena de la Paloma y como no se reconozca lo asentamos con picas y piños y esto se pondra muy macaco, por esas. Abur

SOBRE LES MALAURADES DECLARACIONS DE PABLO IGLESIAS: QUE L'ARBRE NO ENS TAPI EL BOSC.

 

    Algunes persones amigues i de la meva corda política s'han posicionat a favor o s'han mostrat comprensives amb les polèmiques declaracions del Vicepresident del Govern Pablo Iglesias al programa Salvados. Jo no.

    No serè jo qui esmeni la plana a l'Institut d'Estudis Catalans ni a la Real Academia Española: l'exili és una situació personal, subjectiva, que suposa la separació d'algú de la terra on viu, sigui de forma voluntària o forçosa. Per tant on ahir vaig dir “digo” avui dic “Diego” i complerts els requisits semàntics, haig de reconèixer que el MH Carles Puigdemont és una persona voluntàriament exiliada (i afegeixo) perquè ha volgut fugir deixant tirats als seus socis d'aventures (i aquí no rectifico).

    Al fil d'això, aquestes comprensives persones amigues han volgut centrar la polèmica en si Puigdemont és exiliat o no, quan, al meu entendre, la mare dels ous és si el seu exili és comparable al que van patir els republicans en acabar la guerra causada pel cop d'estat feixista del 1936. Vegem com va anar la cosa al programa:

-Considera realmente a Puigdemont un exiliado, como se exiliaron muchos republicanos durante la dictadura del franquismo? ¿Los puede comparar?.

-Pues lo digo claramente, creo que si. Y eso no quiere decir que yo comparta lo que hiciera......si Carles Puigdemont está en Bruselas, no es por haber robado dinero a nadie, ni por haber intentado enriquecerse… Se ha jodido la vida para siempre por sus ideas políticas....Yo no me voy a sumar a la criminalización del independentismo...

    Ningú que sigui conseqüentment demòcrata criminalitza l'independentisme, no cal discutir-ho. Anem doncs al que importa i és important. Hi ha aquella llatinada que diu "In claris non fit interpretatio (en les coses clares no calen interpretacions) i Iglesias diu el que diu clarament, i la comparació que fa entre l'exili republicà i el de Puigdemont és indecent perquè, volent o sense voler, ofèn la memòria de

totes aquelles persones que van haver de fugir a correcuita passant tota mena de sofriments, injuries i penalitats per salvar la vida, enfront d'aquell que va passar tranquil-lament la frontera després de prendre uns vins a Girona, mentre enganyava als seus companys d'aventures, que abans, tots plegats, ja havien enganyat a una bona part de la ciutadania. I no parlo de l'1 d'Octubre de 2017, ni de la repressió, també indecent d'aquell dia, parlo de jugar amb els sentiments de molta gent amb  la comèdia de proclamar una república de per riure i de la burla a la democràcia que va ser la discussió parlamentària en lectura única de les anomenades lleis de desconnexió, el 6 i 7 de setembre de 2017 saltant-se la legalitat constitucional i estatutària, així com els drets de l'oposició -i no diguem res de les carències democràtiques del text d'aquelles lleis-. Sobre l'enriquiment personal de Puigdemont em remeto, de moment, a la presumpció d'innocència.

    Si amb alguna cosa estic d'acord amb Iglesias és quan diu que en política no et pots refiar de ningú. Aquí tothom va portar l'aigua al seu molí, des del “processisme” impostadament republicà però amb profundes arrels tradicionalistes i carlines, a l'espanyolisme ranci, tavernari i casernari. Els uns van analitzar malament la conjuntura i la història (si és que en saben d'història), no van tenir en compte la correlació de forces, ni interès per crear aliances, cosa que va permetre als altres mantenir-se en el “Santiago y cierra España”. Ara les víctimes es queixen de les evidents carències de la imperfecta democràcia del Reino de España, per cert, imperfeccions no gaire diferents de les que hagués tingut la República Catalana.

    En política mai es dóna puntada sense fil i se m'escapa que pretén Pablo Iglesias amb aquesta picada d'ullet al "processisme". Si vol dir que és necessari donar una resposta política i no judicial al problema català, als presos i exiliats no cal donar peixet a Puigdemont i al seu entorn de dretes, es pot dir de moltes formes i ell sap com. De moment, però, ha aconseguit que la dreta espanyola del PP i Ciudadanos s'hagi tornat paradoxalment defensora de l'exili republicà (cosas veredes Sancho), crear una sensació d'orfenesa i frustració en una bona part de l'esquerra més conscient i militant i deixar en segon pla el que de debò importa, allò que la Irene Alcántara ha escrit al seu facebook i que per la seva claredat i concisió reprodueixo descarat: “Lo peor de este error de Pablo Iglesias, es que no se esté hablando también de las verdades como puños que él explicó durante la entrevista. De lo difícil que es con solo 35 escaños cumplir con las políticas sociales comprometidas en el programa electoral. Lidiando con los grandes poderes. Y trabajando también y perdiendo un tiempo muy valioso discutiendo e intentando arrancar al PSOE medidas de gobierno más sociales, laborales. Cuestiones incomprensibles también como que el PSOE se niegue a investigar al rey emérito. O el problema que tienen en cooperar y hacer realidad lo público frente a lo privado en las necesidades básicas como las eléctricas, sanidad, educación....”. L'arbre està tapant el bosc.

    En fi, estic d'acord amb el Joan Coscubiela quan diu no hi ha res pitjor per una força política que trencar el vincle emocional amb la seva gent. Alerta doncs Pablo.

LA SANTA INQUISICIÓ MUNICIPAL CONTRA EL MOVIMENT VEÏNAL

 

Un espectre plana sobre Europa: l'espectre del comunisme. Totes les poténcies de la vella Europa, el Papa i el Tsar, Metternich i Guizot, radicals francesos i policies alemanys, s’han conjurat en una guerra santa contra aquest espectre.

Karl Marx i Friedrich Engels. Manifest del Partit Comunista (1847).

    Si Marx i Engels fossin olesans de l'any 2020 i haguessin escoltat el ple municipal del dijous 26 de novembre, ara encapçalarien el seu manifest així: “Un espectre plana sobre Olesa: l'espectre de Movem Olesa. Tota la vella Olesa, el Bloc Olesà, Junts x Cat, ERC i el PSC, els senyors Riera, Martínez, Paloma, Parent i Vicente, les immobiliàries, constructors i especuladors, s'han conjurat en una guerra santa contra aquest espectre.”.

    Efectivament, si hem de fer cas de les intervencions dels regidors en aquell ple a l'hora de discutir la moció presentada pel Moviment Veïnal (MV) a l'empara de l'Article 83 del Reglament Orgànic Municipal (ROM), demanant aturar el Pla d'Ordenació Urbana Municipal (POUM), veiem que s'ha escampat entre els grups municipals, com si fos una pandèmia, la teoria conspiranoica del Bloc Olesà (BO), segons la qual Movem Olesa (MO) mou els fils de l'oposició al POUM de forma artera i clandestina.

    Ja vaig dir fa uns mesos que el BO, com Franco, s'inventa enemics externs per amagar les seves carències (mireu aquí), i ara afegeixo, a la vista del que va passar en aquell ple, que a més a més i amb la mateixa finalitat, és usuari dels onze principis de la propaganda teoritzats pel ministre nazi Goebbels (alerta¡ com sóc gat escaldat, dic solemnement que de cap manera penso que el BO sigui per força nazi, malgrat que usi aquests famosos onze principis per als fins que li convingui. Es pot ser manipulador sense tenir la condició de seguidor d'Adolf Hitler).

    La presentació de la moció davant el Ple va ser com aquells sinistres actes de fe del Tribunal del Sant Ofici de la Inquisició. D'entrada l'Il-ltre Sr. Alcalde va renyar al ponent del MV que va defensar la moció (pam pam al culet) perquè tenia defectes de forma i manca de requisits i que si s'admetia a tràmit era per la benevolència quasi caritativa de l'ajuntament, model premiat de democràcia i participació. Després, al pobre ponent, tot sol al mig de la sala de plens, observat per quaranta-dos ulls i sense dret a replicar, el van estovar de valent; tots excepte els dos regidors de la CUP, apatxes envoltats pel Seté de Cavalleria. L'assenyalaven amb el dit....Que, qui es pensava que era per posar en qüestió els 12.000 vots que avalaven als dignes regidors, amb 550 firmetes (que van reduir a 400) obtingudes vés tu a saver com? Que, com s'avenia a ser el “tonto útil” d'aquests ressentits de MO?. Que no s'adonava, pobre ignorant, que si es paralitzava el POUM caurien sobre Olesa les set plagues d'Egipte?. Votació: au vinga, no emprenyeu i deixeu les males companyies,16 vots (BO, PSC, Cs i JxC); votaríem que si perquè visca la participació i el dret a decidir¡¡¡¡ però com teniu a MO al darrere..., 3 vots (ERC); i si home si, peró, i si féssim un referèndum sobre coses puntuals del POUM i tots contents?, 2 vots (CUP). I bona nit i tapat.

    Sorprèn que dinou regidors plantegin un fals dilema confrontant la democràcia representativa amb la democràcia participativa (tenim 12.000 vots, enfront 550 firmes miserables del MV) com si ambdues fossin incompatibles. Preocupa que no els preocupi la participació de només 92 persones en la discussió del POUM, una part de les quals amb interessos urbanístics particulars i privats, i encara tinguin la barra de dir que el procés participatiu ha sigut exemplar i admirable en comptes de fer examen de consciència i buscar noves formes que engresquin la ciutadania a discutir sobre coses tan importants pel futur d'Olesa com pot ser el POUM. A més, quantes de les propostes d'aquests 92 minsos ciutadans s'han recollit efectivament?. Segurament en tindríem prou amb els dits de les mans per contar-les. I, sobretot, molesta al BO que reneixi un nou teixit associatiu veïnal de la desfeta que ells van provocar per interessos purament partidistes, que gosi reclamar que se l'escolti i qüestioni el model, paternalista, caciquil i elitista del BO.

    Aquells que s'omplen la boca de participació i transparència, per segona vegada han rebaixat l'article 83 del ROM de dret ciutadà a una qüestió de simple beneficència graciable. No està gens malament tenint en compte que el tal article només s'ha utilitzat dos cops.