Intervenció que vaig fer el dia 8 de novembre a l’espai
L’Escorxador d’Olesa de Montserrat a l’acte organitzat per
Olesa Oberta En Comú Podem, de diàleg amb la ciutadania.
FEM DE L’ATENCIÓ
PRIMARIA LA COLUMNA VERTEBRAL DEL SISTEMA SANITARI A OLESA DE
MONTSERRAT
L’Organització Mundial de la
Salut (OMS), defineix la salut com «un estat complet de benestar,
físic, mental i social i no només l’absència d’afeccions o
malalties». Evidentment, aquesta definició suposa tenir en compte
una sèrie de factors, personals, socials, econòmics, ambientals i
sanitaris que venen determinats per l’entorn físic, els ingressos,
la posició social, l'educació, el treball i les condicions laborals
i l'accés a serveis sanitaris adequats.
L’actual Constitució del Regne
d’Espanya, malgrat l’edat i obsolescències, defineix a l’article
1 l’estat com a «social i democràtic de dret» i reconeix
una sèrie de drets, entre els quals la protecció de la salut a
l’Article 43, i els poders públics (això vol dir tots els nivells
de l’administració: central, autonòmica i municipal) l’han
d’organitzar i tutel-lar amb mesures preventives i les prestacions
i serveis necessaris (amb un lligam directe amb el qué s’ha
dit abans de «l’accés a serveis sanitaris adequats» com un dels
factors determinants de la salut). L’article 23 de l’Estatut
d’Autonomia de Catalunya ho concreta en el dret a accedir en
condicions d’igualtat en els serveis sanitaris de responsabilitat
pública, el dret a l’elecció de metge o metgessa, el dret a la
informació sobre serveis i tractament mèdics, etc.
Aquests principis constitucionals
i estatutaris fan que el model sanitari espanyol, i per tant el
català, d’entre tots els models sanitaris existents al món, es
basi en el model anomenat Beveridge, per William Beveridge que el va
idear a la Gran Bretanya després de la derrota del feixisme i el
nazisme a la Segona Guerra Mundial. En aquest model l’estat es fa
càrrec de l’atenció sanitària a tota la
població a través dels pressupostos generals via impostos,
és a dir, és universal. Es considera el millor tipus de
sistema sanitari perquè és més equitatiu, més eficient i menys
costós, en comparació amb el model d’assegurances privades
predominant als Estats Units d’Amèrica, o el model Bismark
vinculat exclusivament a tenir contracte de treball.
La sanitat, per l’Article 148
de la Constitució, és competència de la Generalitat i aquesta,
dins del model Beveridge de caràcter universal, ha anat evolucionant
cap a una major privatització de les formes de provisió de serveis
de l’atenció primària i hospitalària, i això és especialment
greu perquè en la economia de mercat en què vivim l’objectiu de
les empreses privades és l'obtenció del màxim benefici econòmic
per augmentar la rendibilitat i repartir dividends entre els
inversors. Això només es pot aconseguir amb la reducció de costos,
que si bé es pot basar en un increment de la productivitat
utilitzant les noves tecnologies, l’experiència demostra, sobretot
als darrers anys, que s’ha basat en precarietat laboral en els
serveis sanitaris primaris i hospitalaris i manca de qualitat en
l’atenció al pacient, cosa que suposa un malbaratament de recursos
públics que es desvien cap al benefici privat. Això es justifica en
un axioma suposadament econòmic, però que és purament ideològic,
segons el qual la gestió de serveis públics per empreses privades
és més eficient que la gestió directa per entitats públiques.
Aquesta teoria s’ha propagat com a certa per sectors ideològics de
dreta lliberal però no està demostrada per cap evidència
científica; al contrari, s’ha demostrat ineficient, cara i gens
equitativa. Tenim el cas paradigmàtic de l’any 2011 quan en plenes
retallades pressupostàries dels serveis públics el Molt Honorable
Artur Mas de Convergència Democràtica de Catalunya (ara Junts per
Catalunya, recordem-ho) va nomenar conseller al Sr. Boi Ruiz, que
havia estat president de la patronal d’hospitals, la Unió Catalana
d’Hospitals, que va recomanar als catalans que es fessin socis de
mútues privades.
L’atenció primària sanitària,
que és, o hauria de ser la columna vertebral del sistema sanitari, es
veu especialment afectada per aquesta política que he dit abans. A
Olesa de Montserrat el 1992 es va inaugurar el CAP donant-li la
gestió a la Mútua de Terrassa que el va construir en uns terrenys
donats, no cedits, per l’Ajuntament. En la
interessant xerrada-col-loqui que l’«Associació per la sanitat
pública de qualitat a Olesa de Montserrat Paco Fernández Hoces» va
fer, a la Comunitat Minera es va explicar com la Mútua sota
l’aparença d’una entitat sense ànim de lucre, forma part d’un
conglomerat d’empreses dedicades al negoci sanitari a través de la
Fundació Assistencial Mútua de Terrassa, a on a més de centres
d’assistència primària, hospitals i unitats de medicina avançada,
té un conglomerat d’empreses com APTIMA, AXIOMA, CATLAB i
EGARMATIC. Aquest empori empresarial, al ser privat i perseguir
objectius de rendibilitat financera, suposa un sobrecost per a les
arques públiques que aguanten aquesta delegació de prestació de
serveis per la ciutadania. A més, s’ha de tenir en compte que els
convenis firmats entre la Mútua de Terrassa i el Servei Català de
la Salut estan caducats i tàcitament prorrogats, el d’Olesa des de
fa onze anys. Quins criteris pressupostaris se segueixen en cada
exercici prorrogat d’adequar-los als increments de costos de cada
any? Quin control públic es fa?. Massa interrogants.
He dit que l’atenció primària
sanitària ha de ser la columna vertebral del sistema sanitari. Què
vull dir amb això?. Vull dir que ha de ser la porta d’entrada i
s’ha de responsabilitzar de la salut del pacient, de les seves
famílies i de la comunitat, pren decisions compartides amb les
persones que atén i dirigeix i acompanya els pacients per la resta
d’estructures del sistema sanitari, alhora que l’atenció
primària sanitària ha de proporcionar una comprensió global i
integrada de les necessitats de salut i un coneixement de l’entorn
i de les condicions de vida de la població.
Per ser consistent i forta,
l’atenció primària sanitaria ha de tenir desenvolupades quatre
característiques:
1. Que sigui accessible per
a tota mena de problemes de salut tant en consulta com a domicili, en
atenció individual com urgències, sense barreres geogràfiques,
culturals, ni cap mena de discriminacions.
2. Que sigui longitudinal,
és a dir, que tingui professionals de referència, sigui mèdic o
d’infermeria al llarg de la seva vida i en els diferents problemes
de salut, veritables professionals de capçalera que coneguin fil per
randa al i les pacients.
3. Que sigui global i que a
més a més de curar escolti, entengui i acompanyi als i les
pacients.
4. Que estigui coordinat amb
els altres nivells assistencials (atenció especialitzada, hospitals
i serveis socials) perquè és fonamental per assegurar la
continuïtat de les cures i l’ús eficient dels recursos.
Compleix l’atenció sanitaria
primària a Olesa gestionada per la Mútua de Terrassa aquestes
quatre característiques? Penso que no. L’aberrant atenció mèdica
telefònica, els metges i metgesses de reforç suplint els de
capçalera per manca de personal, la manca d’urgències, el
cribratge dels pacients per administratius en lloc de personal
sanitari ( per cert, que el Tribunal Superior de Justícia de Galícia
a condemnat al servei gallec de salut per la mort d’un pacient, per
utilitzar aquest sistema de cribratge) i la duplicitat de proves
diagnòstiques fetes a Terrassa i després repetides a Martorell,
demostren que l’accessibilitat, la longitudinalitat, la globalitat
i la coordinació estan en precari a Olesa. I penso que la causa
d’aquesta precarietat ve de la gestió d’una entitat privada com
és la Mútua de Terrassa i per això a Olesa Oberta també pensem
que la sanitat pública olesana s’hauria de revertir cap a
l’Institut Català de la Salut directament, o fins i tot cap a un
Consorci Sanitari Públic de gestió mixta ICS- Ajuntament.
Això suposaria que la sanitat pública olesana funciones millor de
cop? Evidentment que no perquè les mancances de la sanitat catalana
tenen arrels en el mateix model del sistema sanitari de suposada
col·laboració publicoprivada, però, si més no, permetria avançar
en fer-la més funcional, transparent, i participativa.
A Olesa Oberta creiem fermament
que la participació ciutadana a l’Atenció Primària Sanitària és
essencial i vital en un sistema sanitari públic d’un estat que es
defineix constitucionalment com a social, democràtic i de dret, com
hem dit abans. La participació ciutadana en la gestió de la sanitat
pública va més enllà de ser un dret, és una exigència social per
tal que la ciutadania no sigui una simple espectadora estàtica de la
gestió de la sanitat pública, ha de poder interactuar en un sistema
de salut de què n’és la titular per millorar-n'he la
transparència, qualitat, eficiència i governança.
A Olesa de Montserrat,
l’ajuntament es reuneix cada quatre mesos aproximadament en
reunions multilaterals amb el Servei Català de la Salut i la Mútua
de Terrassa que només serveixen per demanar, que no et donin i
callar fins a la pròxima reunió així de fa anys, i actualment
tenim dos organismes de participació relacionats amb la sanitat; el
Consell de Benestar Social, més transversal i la Taula de Salut, més
especifica. Però els hi falta eficiència i eficàcia, estan massa
condicionats per l’estructura municipal de govern que marca les
pautes d’actuació restant una participació efectiva dels seus
membres.
La Taula de Salut ha de ser més
eficient, no pot ser que es reuneixi cada sis mesos, si més no
s’hauria de convocar obligatòriament cada vegada que l’ajuntament
es reuneixi amb els agents de salut, SCS i/o Mútua de Terrassa, fins
i tot s’hauria de nomenar rotatòriament l’assistència d’una
entitat de les que en formen part. També s’ha de promoure la
participació d’entitats olesanes en el Consell de Salut del Baix
Llobregat. Però Olesa Oberta vol anar més enllà en la participació
ciutadana en la sanitat pública olesana gestioni qui la gestioni;
per això proposarem i defensarem transformar les reunions
periòdiques de l'ajuntament en la creació d’una Comissió de
Participació d’Atenció Primària i Salut Comunitària del CAP
( o CAPS que hi puguin haver en un futur) amb els objectius de:
-Garantir i desenvolupar l’Atenció
Primària en els serveis del CAP dels principis que s’han dit de
accessibilitat, longitudinalitat, integritat i coordinació.
Participació en la definició i
seguiment dels plans de qualitat i comunitari dels centres i dels
resultats amb propostes de necessitats i millores.
-Recollir i fer arribar al sistema
les queixes, reclamacions i opinions ciutadanes, analitzant-les i
fent propostes.
-Millorar els resultats i la
gestió dels centres de salut.
-Fer seguiment del Contracte
Programa amb el CatSalut.
Finalment, volem marcar les
prioritats a Olesa per millora del funcionament del sistema públic
de salut.
-Retornar, millorant-los, els
serveis sanitaris d’Olesa de Montserrat a la situació anterior a
les retallades pressupostàries de l’any 2011, sobretot en
l’atenció continuada de 24 hores (urgències i farmàcies).
-Fer més eficients, propositius i
decisoris els Consells i Taules municipals de participació lligades
a la salut.
-Reversió de la gestió del CAP a
un Consorci Sanitari Públic de gestió mixta ICS- Ajuntament.
-Creació Comissió de
Participació d’Atenció Primària i Salut Comunitària.
- Posada en marxa d’un segon CAP
, cedint (no donant) l’ajuntament els terrenys necessaris,
gestionat per un Consorci Sanitari Públic de gestió mixta ICS-
Ajuntament.
I per acabar una reflexió final,
personal, que faig a Olesa Oberta i als presents sobre el Centre
d’Urgències d’Atenció Primària (CUAP). Hem de reivindicar un
CUAP a Olesa o bé el servei d’atenció mèdica d’urgències a
cada Centre d’Atenció Primària?. Si som coherents amb el que hem
dit sobre els requisits que ha de tenir una atenció primària com a
columna vertebral del sistema sanitari públic, la reivindicació ha
de ser un servei d’atenció mèdica d’urgències a cada Centre
d’Atenció Primària. Però també hi ha una qüestió estratègica.
La lluita constant per una sanitat pública de qualitat necessita
unitat i aliances que van més enllà del nostre municipi i fugir de
factors de divisió del conjunt de la ciutadania, i, sincerament,
penso que posar l’accent en reivindicar CUAP’S n’és un. Olesa
de Montserrat vol un CUAP, Esparreguera i Abrera també , Martorell
voldrà fer valdre la seva capitalitat a la zona nord del Baix
Llobregat, Sant Andreu de la Barca no voldrà renunciar al seu
CUAP.... Aixó pot propiciar enfrontaments que debilitin les accions
comunes que uneixen. Reflexionem.
Moltes gràcies
