Transcric la intervenció que vaig fer en el torn de precs i preguntes obert al públic en finalitzar el ple municipal del 23 de gener.
Fa cinc anys i mig que les monges paüles van deixar el convent del carrer de Santa Oliva i el van donar a l’ajuntament que ara n’és el propietari. L’anècdota és que en aquests cinc anys i mig les llums de diferents estances del recinte, sigui el pati o les habitacions, es van quedant enceses durant dies i dies (el període més llarg vint-i-vuit, i si més no en set ocasions), sense que ningú amb competències sobre el patrimoni municipal, se n'adoni o, el que és pitjor, no se'n faci cas. Uns hem fet broma sobre esperits i animes en pena que pul-lulen per aquell recinte tan gran, altres pensen que no cal donar tanta importància al que només són badades i naturals errors humans de les persones autoritzades a accedir a l’edifici -per cert, allò sembla la Rambla-. Però l’anècdota es transforma en categoria quan la continuïtat d’aquests fets en el temps -tornem-ho a dir, cinc anys i mig¡¡- demostren que les badades i errors humans s’acosten a la desídia i al tantsemenfotisme.
Encara que sigui la xocolata del lloro, preocupa la despesa elèctrica perquè és despesa pública, però el que més ens hauria de preocupar és que el cas del convent de les monges paüles del carrer Santa Oliva fa pensar que a l’administració municipal olesana els principis constitucionals que han de tenir en compte totes les administracions públiques d’eficàcia i coordinació no funcionen com haurien de funcionar i que, molt possiblement, no sigui un cas aïllat que sigui l’excepció si no la regla.
Anem al moll de l’os. Entre les funcions que la llei dona a la policia local està la de protecció i vigilància dels edificis públics i patrimoni local. Podem preguntar (Sr Alcalde, són preguntes que no demanen resposta, per tant no me les conti com dintre de les tres que tinc dret a fer): com es concreten aquestes funcions als «brífings» policials diaris?, com es fan les rondes de vigilància per detectar i respondre ràpidament a aquests incidents?, es fan de dia i de nit?, es fan a tota la vila, o hi ha barris o carrers que es deixen de la mà de deu?, quan es detecten incidències es prenen mesures per evitar que tornin a passar?.
Quan les respostes a les preguntes que es pot fer la ciutadania es transformen en rialletes, brometes o el silenci del polític cap al ciutadà considerat un emprenyador a qui no s’ha de fer cas, s’obre el camí a la deixadesa, a l’abandó de responsabilitats, a espolsar-se les puces i passar-les a tercers, i finalment a l’arbitrarietat que alimenta la desafecció ciutadana cap a la democràcia participativa de què tant ens omplim la boca; al capdavall un signe dels temps democràticament gasosos en què vivim; i l’arbitrarietat ens porta a intents de censura com el que pretén acollonir a uns joves que fan televisió, o com pretenia el Bloc Olesà -abans compendi de tots els mals i ara model d’onze anys de bon govern- amb el Moviment Veïnal a propòsit de Cal Candi, amenaces de modificar el Reglament Orgànic Municipal per tal que la participació ciutadana no sigui crítica i molesta, incompliment de les ordenances municipals per part de l’ajuntament perquè no està obligat a complir les seves pròpies normes, segons doctrina de l’alcalde Riera del Bloc Olesà, -té collons la cosa!!-, etc, etc.
Fixin-se com des d’un convent a on hi ha esperits o badades humanes, tant se val, hem arribat al perill de què a Olesa de Montserrat, la democràcia participativa, en tota la seva extensió, perdi qualitat. Aquests és el missatge que fa cinc anys i mig intento fer arribar quan alerto de les llums de les monges paüles i que entre rialletes, bromes i silencis no s’ha entès i continua sense entendre’s.
El prec que els hi faig. Reflexionin sobre això govern i oposició i no es facin l’orni.
1 comentari:
Benvolgut Martí, el teu article és fantàstic i on jo veig l' autèntic nus gordià és en l' actitud de la Classe política. Independentment del estament (Ajuntament, Diputació, Consell Comarcal, Generalitat, o Govern de l' estat, l' establishment polític es retroalimenta per mantenir el sou i el càrrec o en tot cas, en el moment de la sortida de la política garantir-se una feina al sector públic o privat, que els permeti mantenir el seu nivell econòmic i social. Era el que els teòrics del PCI Itàlia van anomenar la partitocràcia. L' agenda política no la marquen els problemes de la gent, sinó els interessos partitocràtics i dels representants públics. Aquesta situació juntament amb un nivell cultural molt baix de la població, gràcies a uns mass media controlats pel sistema polític i econòmic (no oblidem que la premsa està controlada per grups econòmics poderosos i per els partits majoritaris implica la fi de la Democràcia, si és que algun dia el liberalisme i el neo liberalisme han estat democràtics. D' altra banda l' hàbil maniobra del capital per convertir a les classes populars en suposades consumidores i propietaries (no tenen res, ho té el banc) fan que les classes populars s' obstinin en l' interès individual i no en la solidaritat. D' altra banda l' escola pública ha estat un dels grans experiments del Neo liberalisme. La baixa de recursos ha portat a una deliberada baixada de continguts i aprenentatges. Tot el somni de qualsevol sistema autoritari és que la gent no tingui pensament crític i això és fonamental per entendre que la política sigui una activitat alienada del ciutadà. Recordem sempre a Marx. Davant d' aquest panorama observem que el llenguatge polític, com ja va anunciar Chomsky és una constant manipulació. El respecte a la privacitat, els drets dels treballadors, es posen com a elements progressistes suposats, per justificar la estutíssia, la deixadesa, la no Assumpció de responsabilitats, etc.. Aquesta política, que sempre es reforça amb suposats drets laborals, socials que estan presents en les diverses legislacions, però que mai s' acompleixen, fan que visquem en una realitat distòpica. Aparentment tenim drets, però ens els temes socials aquests drets mai s' apliquen. L' altra drama és que l' esquerra no aposta en absolut per la humanitat, la decència, els comportaments ètics, recorre com la dreta a la coerció quan les coses van mal dades per mantenir el poder i accepta les normes vigents del neo liberalisme com a pròpies, això sí fent creure que les seves propostes són progressistes a partir d' exercicis demagògics en el discurs, les formes i les intencions. Ja ho deia Lampedussa "Que tot canviï perquè tot segueixi igual". El món necessita de més Mandelas, de més Mújicas, de més Castros, Allendes, de més persones que entenguin que l' art de la política és en darrer extrem el servei públic i a les classes populars. El món ha de ser més humà, més just, més ecològic (sense que els rics contaminin i nosaltres paguem la factura), el món ha de ser més just, més equitatiu, més femení i menys belicista i més igualitari. Potser ja toca replantejar totes les categories establertes fins ara i sobretot defensar desde la dialèctica una nova forma de fer política. Com es pot veure, tots els que passen per l' exercici de la política oficial acaben desconnectats de la realitat. Sóc en Toni, el company de l' Ana. Et felicito pel teu article, com sempre!
Publica un comentari a l'entrada