L'ACTITUD AMB RAIMON COM A SIMPTOMA DEL VIRUS DE LA INTOLERANCIA

No sóc un independentista perquè no m'ho havia plantejat mai. Si ho tingués clar, jo ja hagués participat en molts llocs, però jo quan participo en coses, n'he d'estar molt convençut. Hi ha d’haver un primer pas, que els catalans votin, i després ja es decidirà. El meu plantejament és intentar racionalitzar la situació per a mi, perquè a l´hora de la veritat sóc jo qui ha de votar.

L'anterior paràgraf no el poso entre cometes perquè el faig meu, però de fet són les paraules del cantant i poeta Raimon quan el van entrevistar fa uns dies a “Catalunya Ràdio” i a la revista “El Temps”. Ni més ni menys les paraules d'un ciutadà carregat de dubtes, vacil·lacions i preocupacions i s'ha (m'haig) de parar a “pensar” abans d'exercir el seu (meu) dret a decidir. Però, ja se sap, pels profetes de la fe en la pàtria unanimitzada i uniformada, els grans moments no són pels tebis i la prudència és traïció, mereixent-se el traïdor l'expulsió a les tenebres exteriors, el vituperi i l'escarni; digital això si, que som moderns. I així ha sigut amb en Raimon, verbigràcia: “Sempre li he trobat una retirada al boadella. Raimon...k thas pres?. Ets amat de l'esclavitud, animal!!!. En Raimon és un aprenent de poeta del poble català!!!!. Au vés, toca cap a València a votar al PP com tots els teus, esclau.” (http://www.naciodigital.cat/noticia/68058/raimon/jo/no/soc/independentista). I en podríem trobar mes al Twitter....

Se'm dirà, probablement amb raó, que això és cosa de quatre poca-soltes, eixelebrats i curts de gambals, que la majoria de catalans som assenyats, tolerants etc., etc...per ara, hi afegeixo. No vull donar peixet al Navarro, ni a la Camacho, ni al Rivera ¡Deu me'n guard!, però em fa l'efecte (tant de bo m'equivoqui) que cada vegada més, hi ha sectors que accepten amb certa condescendència l'exabrupte insultant cap al critic amb el mateix interès que la burgesia alemanya feia fer el joc brut als quatre poca-soltes, eixelebrats i curts de gambals dels nazis i aquest és un joc molt perillós; només cal recordar el poema de Martín Niemüller.

L'actitud amb Raimon és un símptoma preocupant perquè som moltes les persones que hem patit un silenci antic i molt llarg, que no volem místics ni grans capitans, que sabem d'on venim i a on no volem anar malgrat que la nostra ùnica seguretat és l'arrelament dels nostres dubtes i som com el petit vailet d'Ausiàs March: "Jo so aquell qui en lo temps de tempesta,// quan les més gents festegen prop los focs// e pusc haver ab ells los propris jocs,// vaig sobre neu, descalç, ab nua testa// servint senyor qui jamés fon vassall ,” i trobo a faltar el rebuig de l'Assemblea Nacional Catalana en particular i de les forces polítiques i socials que estan pel dret a decidir en general (fins i tot els meus) cap aquestes deplorables actituds  i si algú ho ha fet públicament i no m'he assabentat ja em perdonarà.

 

Malgrat tot, jo, com Raimon, "parlant amb mi mateix he arribat a un acord,//provisional, i m'he dit:// més val no ser entés// que romandrecallat.// T'entendran? No t'entendran?// No t'entendran.”

En fi, ens veurem votant...si em deixen els nacionalistes espanyols i catalans.