 |
| ....el feredat que feia sentir pels passadissos el dringueig de les claus d'aquell conegut professor de “Disciplina".(fotografia: Arxiu Históric Comarcal del Baix Llobregat) |
Jo he anat als “Padres”.
Així en deien (en diuen) a Sant Feliu de Llobregat el “Colegio
Virgen de la Salud” regit per la “Congregación de San Pedro Ad
Vincula”. Del 1964 al 1969, dels deu als quinze anys, hi vaig
estudiar el “Bachillerato Elemental – Plan 1957”.
Sembla que el passat 27 de Juny, antics alumnes i gent diversa van voler agrair a la congregació la “seva implicació pastoral, social i educativa” amb Sant Feliu. Ho trobo bé, tothom es lliure d'homenatjar qui vulgui i segur que des que van arribar el 1913 els “hermanos “ i els “padres” han fet coses positives i molta gent o percep així, ¡ cent un anys donen per a molt!, però només he vist molta espuma i massatge complaent i manca absoluta d'esperit crític i memòria en aquest acte de reconeixement.
No es pot oblidar que els “Padres” durant el franquisme han sigut actors importants d'una forma nefasta d'educar. La mateixa apel·lació que s'ha fet popular ja ens indica coses. Ni “pares” ni “germans”: “padres” i “hermanos”. Bé, no deixa de ser anècdota, però també hi ha antecedents previs que cal conèixer. La Congregación de San Pedro Ad Vincula establerta a Sant Feliu deriva directament de la que es va establir a Barcelona el 1884 a l'anomenat “Asilo Duran” del que Carlos Sanchez-Valverde Visus a “La JuntaProvincial de Protección a la Infancia de Barcelona, 1908-1985:Aproximación y seguimiento historico.” (Generalitat de Catalunya. Departament d'Acció Social i Ciutadania. 2009) ens explica que era “exponente de la tradicion de centros residenciales cerrados dedicados a niños y jovenes con problemas de adaptacion social, centros con poco control socioprofesional, generalmente, en manos de ordenes religiosas menores, con un personal que no tenia el mas minimo grado de formacion pedagogica y que creia que todo se solucionaba con “correas y oraciones”, modelo que ha tenido muchos seguidores en nuestra historia asistencial.”; també Manuel Vàzquez Montalban al pròleg de “Tanguy”, obra autobiogràfica del Michel del Castillo que va estar internat a l'asil, escriu: “He visto marchar hacia el Asilo Duran a diversos compañeros de la calle, del barrio, de colegio y, a algunos, los he visto volver sin identidad, rotos para siempre, condenados a una vileza adquirida bajo la sombra corruptora de los hermanos del asilo; mas tarde encontre delincuentes comunes en la prision que habian iniciado su aprendizaje en el Asilo Duran y lo habian continuado en la Legion.”.
Com us deia al començament jo he anat als “Padres”. Allà he vist la pallissa col·lectiva que va propinar un professor de matemàtiques a un grup d'alumnes d'entre onze i dotze anys perquè no sortia l'autor d'una bretolada d'infants. He patit les pessigades a l'entrecuix que ens feia un prevere gras i llardós quan hens equivocàvem en alguna declinació llatina, o els calbots sorpressius i traïdors que ens fotia un altre quan no dormia a la classe o feia burilles. I que dir de l'educació hipòcrita que he reflectit en una entrada d'aquest mateix bloc (feu clic aquí). El cant del "Himno Nacional" tot pujant la "rojigualda" els dilluns i baixant-la els dissabtes. I, sobretot, he conegut el feredat que feia sentir pels passadissos el dringueig de les claus d'aquell conegut professor de “Disciplina” (si, “Disciplina”) els “capones” del qual tots havíem provat al nostre cap. Per cert, el mateix professor que et feia sortir a la pissarra i si no te'n sorties, prèviament al “capon” et preguntava -¿sabes quien era tontolhigo? O -¿sabes que dijo San Andres? Pregunta a què s'havia de contestar -El que tiene cara de tonto lo es. Ningú ho recorda?.
Sento esgarriar la festa però les coses són com són i tot te llums i ombres i estic fart de ser políticament correcte mentre ens les van fotent a tort i dret i altres fent la viu-viu van campant. Que cada gos es llepi la seva cua.
Sembla que el passat 27 de Juny, antics alumnes i gent diversa van voler agrair a la congregació la “seva implicació pastoral, social i educativa” amb Sant Feliu. Ho trobo bé, tothom es lliure d'homenatjar qui vulgui i segur que des que van arribar el 1913 els “hermanos “ i els “padres” han fet coses positives i molta gent o percep així, ¡ cent un anys donen per a molt!, però només he vist molta espuma i massatge complaent i manca absoluta d'esperit crític i memòria en aquest acte de reconeixement.
No es pot oblidar que els “Padres” durant el franquisme han sigut actors importants d'una forma nefasta d'educar. La mateixa apel·lació que s'ha fet popular ja ens indica coses. Ni “pares” ni “germans”: “padres” i “hermanos”. Bé, no deixa de ser anècdota, però també hi ha antecedents previs que cal conèixer. La Congregación de San Pedro Ad Vincula establerta a Sant Feliu deriva directament de la que es va establir a Barcelona el 1884 a l'anomenat “Asilo Duran” del que Carlos Sanchez-Valverde Visus a “La JuntaProvincial de Protección a la Infancia de Barcelona, 1908-1985:Aproximación y seguimiento historico.” (Generalitat de Catalunya. Departament d'Acció Social i Ciutadania. 2009) ens explica que era “exponente de la tradicion de centros residenciales cerrados dedicados a niños y jovenes con problemas de adaptacion social, centros con poco control socioprofesional, generalmente, en manos de ordenes religiosas menores, con un personal que no tenia el mas minimo grado de formacion pedagogica y que creia que todo se solucionaba con “correas y oraciones”, modelo que ha tenido muchos seguidores en nuestra historia asistencial.”; també Manuel Vàzquez Montalban al pròleg de “Tanguy”, obra autobiogràfica del Michel del Castillo que va estar internat a l'asil, escriu: “He visto marchar hacia el Asilo Duran a diversos compañeros de la calle, del barrio, de colegio y, a algunos, los he visto volver sin identidad, rotos para siempre, condenados a una vileza adquirida bajo la sombra corruptora de los hermanos del asilo; mas tarde encontre delincuentes comunes en la prision que habian iniciado su aprendizaje en el Asilo Duran y lo habian continuado en la Legion.”.
Com us deia al començament jo he anat als “Padres”. Allà he vist la pallissa col·lectiva que va propinar un professor de matemàtiques a un grup d'alumnes d'entre onze i dotze anys perquè no sortia l'autor d'una bretolada d'infants. He patit les pessigades a l'entrecuix que ens feia un prevere gras i llardós quan hens equivocàvem en alguna declinació llatina, o els calbots sorpressius i traïdors que ens fotia un altre quan no dormia a la classe o feia burilles. I que dir de l'educació hipòcrita que he reflectit en una entrada d'aquest mateix bloc (feu clic aquí). El cant del "Himno Nacional" tot pujant la "rojigualda" els dilluns i baixant-la els dissabtes. I, sobretot, he conegut el feredat que feia sentir pels passadissos el dringueig de les claus d'aquell conegut professor de “Disciplina” (si, “Disciplina”) els “capones” del qual tots havíem provat al nostre cap. Per cert, el mateix professor que et feia sortir a la pissarra i si no te'n sorties, prèviament al “capon” et preguntava -¿sabes quien era tontolhigo? O -¿sabes que dijo San Andres? Pregunta a què s'havia de contestar -El que tiene cara de tonto lo es. Ningú ho recorda?.
Sento esgarriar la festa però les coses són com són i tot te llums i ombres i estic fart de ser políticament correcte mentre ens les van fotent a tort i dret i altres fent la viu-viu van campant. Que cada gos es llepi la seva cua.
2 comentaris:
Sant Feliu de Llobregat, 25 de juny de 2014
Martí, Si les coses són així. Jo vaig anar a les "Franceses" i tinc records no gaire agradables al costat d'altres bons records. Amb el temps els humans volem oblidar el que ens va fer més mal i recordar les coses més amables. Aleshores el sistema educatiu era repressiu, crec que arreu. Suposo que després, els "Padres" van evolucionar. Em consta pels testimonis d’alumnes de generacions posteriors. Tot i així, tens raó quan dius el que dius i és bo recordar-ho, però no tothom va ser igual ni tothom es mereix el mateix tracte, no creus?
M. Luz Retuerta
que tristes recuerdos, yo también tengo los míos y muy feos del colegio de monjas al que fuí.
Como mujeres castradas no te castigaban en el momento como a ustedes, sino dejaban pasar un tiempo y allí eran terribles y gozaban con tu sufrimiento.
Pero creo que la educación fue cambiando. Ya los colegios están más en manos privadas y lo único que conservan es el nombre.
un beso
Publica un comentari a l'entrada