MANIFEST PERSONAL SOBRE EL 9N, POTSER LLARG, AVORRIT I MAL ESCRIT, PERÒ NECESSARI I ALLIBERADOR PER A MI

¿Llibertat? ¿per a fer que?” va contestar Lenin al dirigent del PSOE Fernando de los Rios quan li va preguntar sobre el paper de la llibertat en la revolució. Aquesta resposta s'interpreta, interessadament, com un menyspreu del dirigent soviètic a la llibertat quan el que realment volia dir era que qui no té les mínimes condicions materials d'existència i depèn per a viure d'una voluntat aliena no pot ser lliure i, per tant, per a començar a parlar d'igual llibertat per a tothom primer s'ha d'aconseguir establir aquestes condicions materials que la possibilitin.

Ve a tomb aquesta introducció perquè semblant interpretació es dóna quan, a propòsit del procés pel dret a decidir i alguns reclamen, com a actitud patriòtica inqüestionable, la unitat del conjunt del sobiranisme, altres qüestionem “¿Unitat? ¿per a fer que?”. Després de tantes maniobres obstructives per part del govern del Reino de España, tantes “astutes” i infructuoses respostes del govern de la Generalitat que provoquen estires, arronses i canviants preses de posició dels partits compromesos amb el procés i dels auto(mal)anomenats representants de la societat civil, s'ha arribat a un punt en què sembla que la jornada del 9N només pugui girar entorn de la independència, és a dir del SI-SI, per a justificar una posterior “Llista de país” en unes eleccions “plebiscitaries” com a suposada sortida del “cul de sac” a on ens han ficat i a major gloria del Molt Honorable Artur Mas i/o de l'Il·lustre Oriol Junqueras en la seva lluita per veure qui exerceix de Napoleó. I a fe que en Rajoy els ajuda

Així doncs, en aquesta tessitura fem nosa qui pensem críticament i preguntem “¿Unitat per a fer que?”. ¿Seguidisme per a una declaració unilateral de independència? Perdoneu però s'ha dit del dret i del revés que el “procés participatiu” del 9N no tindrà les garanties mínimes per a un resultat veraç i creïble (ho ha dit si fa no fa el Molt Honorable Artur Mas). ¿Una “llista de país” que posi l'eix nacionalista per davant de l'eix social obviant, un programa mínim comú a on es vegin reflectides les plurals propostes del sobiranisme tan pel que fa a com articular el dret a decidir com el model de societat?. ¿Todo por la patria? ¡enrere Satanàs!.

Queda molt bé en aquests moments citar amb grandiloqüència la famosa frase de J. F. Kennedy "no et preguntis que pot fer el teu país per tu, pregunta't què pots fer tu pel teu país", però mai s'havia utilitzat de forma tant tramposa com demagògica. Serè clar; tot és contingent i, com he deixat escrit a la banda dreta d'aquest bloc, podria ser zulu o apatxe, però sóc català, podia ser compte-duc o burges però la meva classe és l'obrera i resulta que aquesta darrera circumstancia és la que em marca les condicions materials d'existència, no la pàtria o la nació. Jo no estimo Catalunya, ni Olesa, ni Espanya, ni....afegiu-hi el que vulgueu. Es Catalunya, o...etc., etc., qui m'han de demostrar que m'estimen donant-me les condicions que em garanteixin el dret a una existència digna. I de tot això no se'n parla. No es parla ni discuteix seriosament de sanitat, ni d'ensenyament, ni de model econòmic i social, ni de seguretat social, ni dependència, ni de corrupció (a Catalunya)....perquè no convé a la dreta catalana que representa CiU massa lligada a les elits econòmiques i financeres que no coneixen de pàtries (¡si fins i tot el clan Pujol feia negocis a Madrid¡).

No ens enganyem, el benestar de les persones no es la prioritat de la independència sinó se'n parlaria i discutiria i, ben al contrari, aquest debat s'evita i se'ns diu “¡primer la independència, després ja veurem¡”. Els demòcrates, entesos com els ciutadans pobres i (suposadament) lliures, hauríem de saber que la lluita per la recuperació i ampliació dels drets de ciutadania, en definitiva per la llibertat, la igualtat i la fraternitat va molt més enllà dels estats, és una lluita de classes globalitzada que anem perdent perquè acceptem mansament tancar-nos dintre de les fronteres que ens imposen uns o altres.

Estic convençut que l'actual flamarada nacionalista de Catalunya esta íntimament lligada a la crisi econòmica, a la del sistema constitucional del 1978 i esta totalment justificada pels greuges de l'Estatut del 2006 barroerament retallat pel jacobinisme estèril del PP i del PSOE. Per tant, mentre no hi hagi i es busquin noves correlacions de forces a l'estat espanyol i a Catalunya que millorin la qualitat de la precària democràcia política i social, mentre no es trenqui la fraudulenta hegemonia del PP-PSOE, és picar sobre ferro parlar de drets nacionals i autodeterminació i quan es doni aquest trencament potser trobarem interlocutors que no ens esperàvem per parlar serenament de la relació Espanya-Catalunya i llavors, amb tota la nostra irrenunciable sobirania, potser decidirem mantenir lligams amb la resta de pobles de la península ibèrica. Això ho van viure amb sort diversa Macià i Companys.

¿I que faré el dia 9 de novembre?. Doncs a desgrat i amb disgust, entraré en el joc del "procés participatiu" arrossegat pel tacticisme de CiU i ERC perquè vull desobeir amb ganes el govern del Reino de España, però la meva papereta estarà en blanc perquè tampoc vull ser el babau util que justifiqui unes eleccions plebiscitàries tramposes i parcials. El referèndum decisori i vinculant per l'autodeterminació de Catalunya encara esta per fer i tard o d'hora els ciutadans de Catalunya el farem i decidirem sobre tot. Amen

Escolteu Francesc Macià i que ningú manipuli les seves exactes paraules