Com tothom sap, la XVI comtessa de Guimerà, Maria del Rosario Cayetana Paloma Alfonsa Victoria Eugenia Fernanda Teresa Francisca de Paula Lourdes Antonia Josefa Fausta Rita Castor Dorotea Santa Esperanza Fitz-James Stuart y de Silva Falcó y Gurtubay, traspassà el 20 de novembre (quina casualitat) de 2014 al seu Palacio de las Dueñas de Sevilla a 88 anys.
Els medis informatius de tota mena i condició ens han glossat les extraordinàries virtuts de tan nostrada aristòcrata; ésser lliure com cap, que va viure intensament i, sobretot, tothom coincideix en què “se puso al mundo por montera” entremig d'actes benèfics, “saraos” i “corridas” gràcies a un immens patrimoni mobiliari i immobiliari acumulat des del segle XV. Si hem de fer cas de les revistes del cor, tan popular i estimada era que Sevilla sencera s'ha endolat i plorat desconhortadament la seva mort (inexplicablement ningú informa si a Guimerà també hi ha hagut semblant sentiment).
Digueu-me demagog. Que la desaparició d'una
anacrònica “Grande de España” que havia fet de la droperia la
seva forma de vida, es converteixi en un fet de tan gran rellevància
mediàtica fent dels defectes virtuts per passar-tels descaradament
per la cara, mentre veus com les persones que han de demanar permís
per a viure perquè depenen d'un sou, creen riquesa amb el seu
treball i moren a causa d'aquest treball, són relegats a puntual
notícia de quart de pàgina com a molt, demostra la misèria moral
de la societat en què vivim.... I m'ha fet venir al cap, de sobte, una
concreta realitat olesana colpidora i de la que no exculpo la part de
responsabilitat que em pertoca.
¿Algú a Olesa de Montserrat recorda a Mustafà Ichioven i Mohamed El Emrani?. Ho dubto, jo tampoc els recordava i m'ha costat trobar referències d'ells, però són dues persones íntimament lligades a la cultura olesana. No han escrit cap “Passió” com en Joan Povill, ni són escultors com en Amadeu Paltor, ni teòrics tèxtil i musicòlegs com en Daniel Blanxart, ni arquebisbes com en Ramon Torrella, tampoc humanistes com en Cebrià Montserrat (o Cipriano quan exercia de censor eclesiàstic i atorgava el “Nihil obstat”), ni tenen cap carrer a Olesa al contrari que tots els que he anomenat.
Recordeu: Mustafà Ichioven i Mohamed El Emrani són els dos encofradors que el migdia del 22 de desembre de 1998 van perdre la vida en quedar sepultats per una esllavissada de terra mentre feien els fonaments de la nostra “Casa de Cultura”.
¿Algú a Olesa de Montserrat recorda a Mustafà Ichioven i Mohamed El Emrani?. Ho dubto, jo tampoc els recordava i m'ha costat trobar referències d'ells, però són dues persones íntimament lligades a la cultura olesana. No han escrit cap “Passió” com en Joan Povill, ni són escultors com en Amadeu Paltor, ni teòrics tèxtil i musicòlegs com en Daniel Blanxart, ni arquebisbes com en Ramon Torrella, tampoc humanistes com en Cebrià Montserrat (o Cipriano quan exercia de censor eclesiàstic i atorgava el “Nihil obstat”), ni tenen cap carrer a Olesa al contrari que tots els que he anomenat.
Recordeu: Mustafà Ichioven i Mohamed El Emrani són els dos encofradors que el migdia del 22 de desembre de 1998 van perdre la vida en quedar sepultats per una esllavissada de terra mentre feien els fonaments de la nostra “Casa de Cultura”.
La “Casa de Cultura” s'inaugurà el 26 d'abril
de 2003 i dues plaques recorden l'equip tècnic del projecte i
l'alcalde del moment, però ni un record pel Mustafà Ichioven i el
Mohamed El Emrani, ni un. Quina merda de societat que cal recordar-li
l'obvietat que va deixar escrita Bertold Brecht a “Preguntes
d'un treballador que llegeix".
“Qui
va construir Tebes, la ciutat de les set portes?
Als
llibres hi ha noms de reis.Van arrossegar els reis els blocs de pedra?”.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada