No
ho entenc. Si la premsa diària no menteix, les portaveus de
Catalunya en Comú en
el Parlament català, Jessica Albiach i Elisenda Alamany, han
ofert a l'inestable Govern de
Quim Torra donar suport al seu projecte de pressupostos per tal
de “contribuir a l'estabilitat”. Ho han fet en el moment en
que Torra ha
quedat en minoria en tres votacions simbòliques del Parlament.
Simbòliques, tot cal dir-ho, perquè segons és costum no hi ha
hagut una sola proposta del Govern vicari
que no girés entorn de qüestions d'aquest tipus, sense
transcendència per a les coses de menjar.
El president ha
agraït el gest a les Comuns, no sense abans tirar-lis a la cara
que no subratllessin en la seva oferta l'existència de presos
polítics al país, i vestissin el sant insistint en la necessitat de
recuperar l' “esperit de l'1-O”, la cosa més gran que segons ell
ha succeit al país en molts anys.
De
quina estabilitat parlem llavors, de la de l'unilateralisme a seques?
I per què cal salvaguardar-la? Quina rara virtut, que jo desconec, té
l'estabilitat per l'estabilitat?, el suport a la permanència precària
d'una política construïda sobre el “fake” i la benvolent
llum verda a una tossuda negativa
a rectificar?
Si
la clau està en les dificultats de l'alcaldessa Colau per
aconseguir passar els pressupostos de Barcelona, aquest objectiu amb
prou feines té recorregut. La batalla de les municipals serà despietada i l'unilateralisme solament sostendrà els comptes de la
Casa Gran a canvi d'una prèvia rendició incondicional de
l'alcaldessa a la “causa”. Perquè no són la independència ni
la república els objectius reals d'aquest joc de trons, sinó el
poder descarnat pel poder. I la ciutat de Barcelona és en aquest
sentit el mos més exquisit que queda per repartir.
Mentre,
Ernest Maragall, de qui es parla com a candidat de la unilateralitat
a l'alcaldia per als comicis que estan ja molt a prop, acusa a
Josep Borrell en carta oberta de “trencar el clima de diàleg”
entre la Generalitat i l'Estat. Simultàniament, Torra declara
que “el crèdit de Sánchez s'ha acabat”, i renova el seu
ultimàtum al govern central. Bonic exemple de clima de diàleg.
Maragall recrimina en la seva carta a Borrell que no convidés
a Torra al
fòrum internacional de la Unió pel Mediterrani, quan Torra va
brillar fa pocs dies per la seva absència en una reunió de les
autonomies implicades en el corredor mediterrani, a la qual estava
oficialment convidat. Per què es queixa Maragall, llavors? I de què
es queixa, exactament?
No
entenc la lògica de totes aquestes acrobàcies arbitraries amb
xarxa. No entenc, sobretot, que les Comuns ofereixin
un pacte d'estabilitat a la incoherència i a la inconsistència,
quan res ni ningú els obligava a fer-ho.
(Traduït del Blog "Punto y Contrapunto" de Paco Rodriguez de Lecea)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada