CARRER PI I MARGALL NÚMERO 29. CAL MATAPORCS.

En primer pla façana de Cal Mataporcs el 1962 (Arxiu Comarcal del Baix Llobregat)

 

    En aquest carrer és on vaig néixer un 12 de juliol de 1954. Quinze anys abans els feixistes que havien guanyat la guerra li havien canviat el nom i posat General Moscardó, un paio que no era de fiar perquè s’havia alçat contra la II República Espanyola. L’any 1979 el primer ajuntament democràtic li va restituir el nom de Pi i Margall en record de qui fou president de la I República Espanyola. Un acte de memòria i reparació.

    Deia que al número 29 hi vaig néixer; a cal Mataporcs, ja que el meu avi matern, l’avi Pere, a més de pagès treballava a l’escorxador de Sant Feliu. Abans cada família tenia un motiu. Ara cal Mataporcs ja no existeix, perquè algú, no sé qui, ha comprat la casa, l’ha enderrocada i, segurament se’n farà una de nova, o potser pisos d’alt «standing» al rovell de l’ou santfeliuenc, ves a saber. Coses de la vida.

 

   Cal Mataporcs ha viscut una mica més de cent anys, poca vida per una casa. No estava catalogada i protegida com la torre del doctor Martí, al davant mateix, o les cases arrenglerades modernistes del Passeig Bertrand, una mica més amunt. Era una casa sense pretensions amb la façana arrebossada que no recordo haver-la vist mai pintada; una planta baixa preparada per a les feines de pagès, una primera planta per a viure-hi i unes golfes amb gallines i andròmines plenes de pols, però era allà on vaig néixer.

    Un munt de records se m’apilen al cap: Els jocs amb els cosins al terrat. Els berenars de pa amb xocolata o pa amb vi i sucre. La quadra amb la «Menuda», l’haca que ens duia al camp del riu, la cort amb el porc alimentat de farinassa i al novembre la seva matança, botifarres, llomillos....La iaia espellant un conill o plomant un pollastre pel dinar de la festa major. Les revetlles de Sant Joan i Sant Pere, amb foguera, mistos garibaldi, llumenetes, coets i fonts. Els gossos...el Buchi, el Gel, el Duc. I a la cuina, l’olla tota fumada penjada dels clemàstecs sobre el foc de la llar sempre plena d’aigua calenta. Aquella comuna, mig amagada a la planta baixa entre xapolines, altres eines de pagès i caixes preparades per omplir-les de fruita, amb una porta atrotinada on, amb segona i humorística intenció, s’hi havia pintat la paraula «OJO»....Ah!, i si els romans tenien els dèus lars que protegien les famílies, a la nostra teníem un monstre familiar; el «cagamenja», el monstre particular amb qui ens amenaçaven quan fèiem alguna trapelleria de criatures... fins que un dia va aparèixer de debò.

    Cal Mataporcs, l’espai físic de tots aquests records malauradament ha desaparegut. Algú va reflexionar (el Google, que ho sap tot, em diu que va ser el poeta Reiner Maria Rilke) que la veritable pàtria és la infància, i és veritat, perquè és quan et queden arrelats i fixats els records més intensos i íntims i que en algun moment de la vida et porten a la nostàlgia. Com ara, mira.