Transcric la intervenció que vaig fer en el torn de precs i preguntes obert al públic en finalitzar el ple municipal del 23 de gener.
Fa cinc anys i mig que les monges paüles van deixar el convent del carrer de Santa Oliva i el van donar a l’ajuntament que ara n’és el propietari. L’anècdota és que en aquests cinc anys i mig les llums de diferents estances del recinte, sigui el pati o les habitacions, es van quedant enceses durant dies i dies (el període més llarg vint-i-vuit, i si més no en set ocasions), sense que ningú amb competències sobre el patrimoni municipal, se n'adoni o, el que és pitjor, no se'n faci cas. Uns hem fet broma sobre esperits i animes en pena que pul-lulen per aquell recinte tan gran, altres pensen que no cal donar tanta importància al que només són badades i naturals errors humans de les persones autoritzades a accedir a l’edifici -per cert, allò sembla la Rambla-. Però l’anècdota es transforma en categoria quan la continuïtat d’aquests fets en el temps -tornem-ho a dir, cinc anys i mig¡¡- demostren que les badades i errors humans s’acosten a la desídia i al tantsemenfotisme.
Encara que sigui la xocolata del lloro, preocupa la despesa elèctrica perquè és despesa pública, però el que més ens hauria de preocupar és que el cas del convent de les monges paüles del carrer Santa Oliva fa pensar que a l’administració municipal olesana els principis constitucionals que han de tenir en compte totes les administracions públiques d’eficàcia i coordinació no funcionen com haurien de funcionar i que, molt possiblement, no sigui un cas aïllat que sigui l’excepció si no la regla.
Anem al moll de l’os. Entre les funcions que la llei dona a la policia local està la de protecció i vigilància dels edificis públics i patrimoni local. Podem preguntar (Sr Alcalde, són preguntes que no demanen resposta, per tant no me les conti com dintre de les tres que tinc dret a fer): com es concreten aquestes funcions als «brífings» policials diaris?, com es fan les rondes de vigilància per detectar i respondre ràpidament a aquests incidents?, es fan de dia i de nit?, es fan a tota la vila, o hi ha barris o carrers que es deixen de la mà de deu?, quan es detecten incidències es prenen mesures per evitar que tornin a passar?.
Quan les respostes a les preguntes que es pot fer la ciutadania es transformen en rialletes, brometes o el silenci del polític cap al ciutadà considerat un emprenyador a qui no s’ha de fer cas, s’obre el camí a la deixadesa, a l’abandó de responsabilitats, a espolsar-se les puces i passar-les a tercers, i finalment a l’arbitrarietat que alimenta la desafecció ciutadana cap a la democràcia participativa de què tant ens omplim la boca; al capdavall un signe dels temps democràticament gasosos en què vivim; i l’arbitrarietat ens porta a intents de censura com el que pretén acollonir a uns joves que fan televisió, o com pretenia el Bloc Olesà -abans compendi de tots els mals i ara model d’onze anys de bon govern- amb el Moviment Veïnal a propòsit de Cal Candi, amenaces de modificar el Reglament Orgànic Municipal per tal que la participació ciutadana no sigui crítica i molesta, incompliment de les ordenances municipals per part de l’ajuntament perquè no està obligat a complir les seves pròpies normes, segons doctrina de l’alcalde Riera del Bloc Olesà, -té collons la cosa!!-, etc, etc.
Fixin-se com des d’un convent a on hi ha esperits o badades humanes, tant se val, hem arribat al perill de què a Olesa de Montserrat, la democràcia participativa, en tota la seva extensió, perdi qualitat. Aquests és el missatge que fa cinc anys i mig intento fer arribar quan alerto de les llums de les monges paüles i que entre rialletes, bromes i silencis no s’ha entès i continua sense entendre’s.
El prec que els hi faig. Reflexionin sobre això govern i oposició i no es facin l’orni.
