El cas és que si treballem ens maten: pèrdua de poder adquisitiu per la via directa de la rebaixa descarada de salaris, destrucció de la negociació col·lectiva, contractació precària, empitjorament de les condicions de treball.... i si no treballem també ens maten: reduccions de les prestacions d'atur, dificultar l'accés als subsidis, i a les pensions de jubilació, reduir les seves quanties....i el mes vergonyós de moment, l'atac directe a la Llei de dependència deixant-la morir per inanició. Qui mana ens diu, amb cara de dolor, que és necessari. Que no hi ha res mes a fer. Que tinguem paciencia.
Mentrestant els Millet, els Bárcenas, els Sainz Rodríguez, el matrimoni Urdangarin-Borbón, els Camps, els Fabra, els Prenafeta, els Alavedra, els Rato, els Pujol i “tutiquanti”...van campant, es prenen gin-tònics a les terrasses dels bars o se'n van a esquiar al Canada, es jubilen amb 88.000.000€, se'n van a Qatar , la clerigalla episcopal mes reaccionaria aprofita els nostres moments baixos per a treure pit i s'ens posa dintre de casa per imposar-nos la seva moral hipòcrita. A la Catalunya no tant triomfant honorem empresaris evasors de capitals confessos donant-lis Creus de Sant Jordi . Això si, els nostres principals problemes son el debat sobiranista i els greuges comparatius entre comunitats, la independència, i si el Barça ha acabat un cicle i s'ha de pensar en renovar-lo o si Mourinho te els dies comptats al Madrid....i el que vulgueu afegir que us passi pel magí ¡collons!, que tinc mala memòria i el cap dur com un pinyol.
Penso que en aquest país
(Regne d'Espanya i tots els comtats catalans existents des de la
Marca Hispànica), a on hi ha cada vegada mes pobres i creix la
desigualtat, cal que convertim totes les marees verdes, roges,
blanques etz. en un Arc de Sant Martí que expliciti entre iguals i
de tu a tu la seva relació amb les esquerres polítiques amb un
programa que sigui el comú denominador que li-lusioni la ciutadania
a participar i ampliar la protesta i permeti expulsar del poder
aquest grup heterogeni de dretes rancies, neoliberals, populistes
vells i nous, apostòlics amb o sense sotana, confraries de caspa i
brillantina que es el Partit Popular (tot plegat una feliç expressió
del ex secretari general de CC.OO de Catalunya J. L. Lòpez Bulla).
Si això no s'aconsegueix es pot produir una frustració col-lectiva
que pot propiciar, com deia Gramsci, “l'aparició de monstres”
que s'ho poden menjar tot i fer unes defecacions que ens cauran a
sobre emmerdant-nos irremissiblemen, i sense aigua ni sabó ja m'explicareu que fem.
La cançó que canta
Daniel Viglietti, sobre un poema del cubà Nicolás Guillén, es tan antiga com actual.
 |
| NICOLÁS GUILLÉN |
 |
| DANIEL VIGLIETTI |
2 comentaris:
muy bueno, aunque parece contradictorio, es así.
un beso
!Viva la clase obrera compañero¡
Si , si está muy bien eso de unificar fuerzas para que no aparezca ese monstruo CAGANERO que tu buen amigo de Parapandia menciona, pero recuerda que las bien llamadas izquierdas tambien tenemos la cabeza dura como un hueso de oliva, mira un poco hácia atrás en la historia, compañero, que le voy a contar yo a un frustrado historiador desde mi reclusión en Alcatraz. Un besito.Irene
Publica un comentari a l'entrada