Era gairebé el migdia d'aquell 24 de setembre de 1973 però el final de la Rambla de Barcelona, encara que eren les festes de la Mercè, no era gaire ple de gent. En veure el monument a Colom l'Ernest es va sentir alleujat malgrat la parella de la Guàrdia Civil que els escortava a ell i al Federico, no recorda si emmanillat dels dos canells o només d'un compartint manilles amb el seu company. L'alleujament venia de la certesa de què no eren conduïts a la sinistra caserna de la guàrdia civil del carrer de Sant Pau o a la temible “Jefatura Superior de Policia” a la Via Laietana, que era el que de debò li feia por. Els conduïen al Jutjat Militar a declarar. Una putada, però, si mes no, ja no els estomacarien més.
Mentre caminaven l'Ernest
(que no es deia Ernest sinó que era el nom de “guerra” que
havia adoptat per seguretat, pel Che Guevara és clar) recordava que
tot plegat havia començat la tarda del dia abans. Era diumenge i
havia quedat a l'estació de la RENFE de Sant Feliu de Llobregat amb
altres cinc companys per anar a Molins de Rei i repartir uns fulls
que els “Sectors de Comissions Obreres” havien editat per
informar de la vaga que aleshores realitzaven els treballadors de l'empresa EXIN LINES BROS, S.A. que fabricava Scalextric, Exin
Castillos i Cine Exin (si feu clic aquí veureu el full). Es van fer
tres grups de dues persones i ell va fer parella amb el Federico
(que, és clar, tampoc es deia Federico i vés tu a saber per què
s'havia posat aquest nom. Per Engels potser?).
El tren va arribar a
Molins de Rei capa dos quarts de set de la tarda. Era la fira de sant Miquel i l'Ernest i el
Federico es van dirigir cap al carrer Major, que era ple de gom a
gom, començant a repartir les fulles; primer unes quantes en mà i
la resta les van acabar de llençar enlaire, ja que no era qüestió
de quedar-s'hi gaire estona. Massa estona però. La suficient perquè
un policia municipal fora de servei, que havia vist l'acció, donés avis a la
Guàrdia Civil que els van enxampar, pistola en mà, a l'altura del
carrer del Carril després d'una breu corredissa. Els van conduir a la "casa cuartel".
Al brigada que comandava
el “·puesto” de Molins de Rei li deien “el Chotas” (sic) i
era al cinema. El van anar a buscar i es va emprenyar tant que només
arribar va començar a repartir hòsties a dues mans sense preguntar
res. L'Ernest no sap si ell va ser el primer a rebre o abans el "Chotas" havia anat a l'habitació on tenien al Federico, ja que els havien separat perquè no
es comuniquessin.
La benemèrita, després
de comprovar que els fulls que havien recollit de terra tenien
perfecta cabuda al sarró que els hi havien confiscat, van creure tenir
l'evidència del delicte i van començar l'interrogatori. A
l'Ernest li va tocar un guàrdia llarg i prim de cara eixuta que
responia al nom de Trujillo i que brandant una porra amb el cuir
trencat, segurament per l'ús, va començar preguntant “¿A donde ibas
palomita mensajera?” i entre cop i cop de porra i estirades de
cabell inquiria sobre l'origen dels fulls, sobre el propietari del
sarró, d'on eren les claus que hi havien a dins......volien saber on
era la impremta. En un moment determinat, de cop i volta, l'Ernest va veure al
Federico entrar a la sala empaitat per un guàrdia civil i cridant
li va dir que recordes que ell, l'Ernest, era el propietari del
sarró i que si el duia ell, el Federico, era perquè li havia
deixat..... ¡Amb dos collons el Federico s'havia escapolit del seu
interrogador per aclarir una contradicció que els comprometia i el
més bo va ser que els “hàbils” interrogadors s'ho van creure!.
En aquest petit instant l'Ernest va tenir temps de veure, però, que el Federico tenia la
camisa ensangonada i va pensar que un cop o una bufetada li havia fet
sagnar el nas.
Un parell d'hores després
i mig adolorits firmaven la seva declaració sense comprometre a
ningú i negant qualsevol fet; ells només havien anat a Molins de Rei al
cine. L'Ernest va demanar aigua i el Trujillo va respondre aclucant
els ulls com un xinés: - “¿Quieres agua? ! Aguarrás te voy a dar!”.
Conduïts al calabós de l'ajuntament de Molins de Rei a passar la nit, el temor i
l'angoixa era si l'endemà prosseguirien els interrogatoris a
Barcelona, a la caserna de la Guàrdia Civil de Sant Pau o a la
“Jefatura Superior de Policia” a Via Laietana a Barcelona.
L'Ernest va tornar el seu pensament al món
i ara estaven a punt d'entrar al Jutjat Militar i un dels guardies
civils mirant-se la camisa ensangonada del Federico va dir: -”Como
le expliqueis algo al Juez, saliendo os harè correr por la Rambla, os
pegarè un tiro y dirè que os habeis escapado”. El jutge, un
militar ja gran, no estava per romanços i es va limitar a fer
quatre preguntes, ells van ratificar la declaració que els dos
havien fet a la Guàrdia Civil i van manifestar que havien sigut
maltractats. Decretat per Sa Senyoria el seu ingrés a la Presó
Model de Barcelona hi van entrar a les cinc de la tarda del dia 24 de
setembre de 1973 festivitat de la Mare de Déu de la Mercè patrona
dels presos i captius i en van sortir el 23 d'octubre el Federico, de disset anys, sense fiança per ser menor d'edat penal i el 24 d'octubre
l'Ernest, de dinou anys, major d'edat a efectes penals malgrat que la
majoria d'edat civil era als vint-i-un, previ pagament de 15.000 pessetes de
fiança.
Processats pel Tribunal de Orden Público (TOP) el Ministerio Fiscal considerava que “Los
procesados, el primero menor de 18 años y mayor de 16 y el segundo
mayor de 18 años, sin antecedentes penales y de buena conducta
informada ambos, fueron sorprendidos en Molins de Rey cuando
terminaban de lanzar unas hojas bajo el titulo “Solidaridad con
Exin” impresos de lucha sobre el régimen económico-político
establecido, propugnando derecho de huelga, paro, mitines ,
manifestaciones en la calle y que lleva como pie sectores de las
Comisiones Obreras de San Feliu, Molins y otros.” que “Los hechos
integran un délito de Propaganda ilegal del articulo 251 en su
número 1º y 4º del Codigo Penal” i que per tot aixó al Federico
se li havia d'imposar una pena de “CINCO MESES DE ARRESTO MAYOR y
DIEZ MIL PESETAS DE MULTA “ i a l'Ernest “DOS AÑOS DE PRISION
MENOR y VEINTE MIL PESETAS DE MULTA, con los arrestos sustitutorios
correspondientes en caso de impago”.
El 27 de setembre de 1975
el TOP dictaba sentencia a on es deia que“Probado y así se declara
que sobre las diecinieve horas del dia veintitres de septiembre de
1973 en la localidad de Molins de Rey (Barcelona) dos individuos
difundieron en la calle mayor de la misma unas hojas a multicopista
en cuyo pie aparece “Sectores de Comisiones Obreras de San Feliu,
Molins, Cuatro Caminos y Martorell”. No se ha acreditado en la
causa que los procesados...fueran las mencionadas personas que
intervinieron en la mencionada difusión.” i “FALLAMOS que
debemos ABSOLVER y ABSOLVEMOS libremente a los procesados ...del
delíto de propaganda ilegal de que se les acusaba...”.
El Federico i l'Ernest
sabien que el TOP s'equivocava de ple en aquella sentencia, com ho sabia Juan Antonio F.,
el policia municipal de Molins de Rei que els va delatar i va
testificar al judici a la seva contra. Havien sigut ells i ho van tornar a fer mes cops.
5 comentaris:
Martí,
Realment memorable aquell 24 de setembre de fa 40 anys!!!, Una memòria que cal conservar amb les seva nitidesa. Una historia que tindria un cert punt còmic, si no fos reflex de la repressió i la violència d’un règim que va quedar impune.
He fet clic on m'has dit i no es desplega el full (ja saps, tinc els tics propis d'una arxivera).
hola, quiero comentar 2 cosas:
me gusta la elección de los nombres de "guerra" de estos muchachos tan jóvenes y que vivieron algo tan cruel: Ernesto y Federico
y , a pesar de estar tan lejos ustedes y nosotros , vivimos experiencias similares, y casi en la misma época, en Argentina la dictura militar empezó en 1976 y duró hasta después de la guerra por las Islas Malvinas contra Gran Bretaña en 1982.
Tengo el honor de conocer a los dos individuos de los que hablas, si los ves dales un abrazote de mi parte.
Crec que sé quin rostre posar-hi aquest Ernest i ara entenc perquè l' Ernest és diu Ernest.
salutacions i records!
Marta Pons Obiols
Tengo el gran honor de conocer a estis dos luchadores de la clase obrera y de haber vivido junto a ellos este episodio del orgullo obrero del Baix Llobregat.
Publica un comentari a l'entrada