LA ESCATOLOGIA COM A SIGNE D'IDENTITAT NACIONAL. Banda sonora del mes de Desembre. "El desembre congelat", canta "Follim Follam".

Malgrat ser un poble sobri els catalans ens permetem de tant en tant algun que altre excés, entre els quals n'hi ha un que, sincerament, crec que conforma la identitat nacional juntament amb la llengua i el pa amb tomàquet: la nostra tirada cap a la escatologia, definida pel seny ordenador del nostre verb, el mestre Pompeu Fabra, en el ”Diccionari General de la Llegua Catalana” com a “Estudi dels excrements; supersticions relatives als excrements”.

El pet es un d'aquests petits excessos que ens permetem. L'enyorat Manuel Vázquez Montalbán teoritzà a l'”Art de menjar a Catalunya” (Edicions 62, 1977, p. 144) que “El pet català és un pet poques vegades sorollós, és lent, segur, mes tipificat sota el nom de “gansa”, i si qualsevol seguidor de Freud hi pot veure un lúdic retorn a la infantesa reprimida per tant de seny, un fisiòleg dirà que no hi ha cap altra causa que l'elevat percentatge que ocupa la mongeta seca a la cuina casolana del país. El pet es la rauxa, la petita bogeria imprevista i realitzada en família, mai davant de forasters, potser en el dubte que sabessin assimilar les fetors com un acte de servei a la convivència. D'altra manera li hagués anat històricament al país si hagués fet servir aquests gasos naturals per a defensar les seves raons, sempre tant evidents, que tal volta, no requeririen cap altre armament més contundent”. Que prengui nota l'Assemblea Nacional Catalana.

La tradició popular oral o escrita de literatura de costellada n'és plena d'exemples dels nostres costums excrementícis. Recupero i trec la pols del llibret “Poesies catalanes de Josep Robreño (1800-1837)” en una edició de la Llibreria Bonavía del 1935, a on l'escriptor en el poema titulat “SATISFACCIÓ que donà l'autor havent-li sens motiu llevat un fals testimoni, culpant el seu cul d'indecent, perquè s'oí un pet”, entre altres coses hi diu,

“.........

Tu que ets un cul avesat
a restrenye't si t'obliga,
i ets, si no està mal que ho diga,
com una pinya de cerrat;
tu hauràs comés tal maldat
d'obrir les portes en sec?
Repeteixo que no ho crec
ni pot ser tal insolència,
perquè la teva prudència
de petit que la conec.

En una sala tancada,
plena de nimfes hermoses
que, aplicades i industrioses
daba goig de ser mirada,
S'oí una gran tronada....
D'on sortí? Això es ignorat;
sols a n'a tu t'han culpat,
cul, sempre el més innocent...
Al davant de tanta gent
no ets tu qui s'és afluixat.”

encara més; el meu avi republicà catalanista em recitava en un suposat llatí,

“Cagat homo, cagat dona,

et cagat bestia et persona”,

i ja en català deia,

“Caga el rei, caga el Papa

i de cagar ningú s'escapa.
Paraules d'un pobre diable
que cagava en un estable”.

Sembla que allò que el meu avi recitava, encara que ell no ho sabia, era una versió molt lliure i que passà oralment de pares a fills, d'un versos recollits en un fulletó publicat a Manresa per la Impremta de Roca el 1873 títulat “Virtuts Del Cagar. Nou discurs pronunciat en la càtedra cagatoria de la Universitat de ENSUMALANCA per Macari Cagané “ que comença així,

“Maigs bonum est cagare

quam bibere et manducare.
Millor cosa es el cagar
que el beure i el menjar.
Paraules d'un caganer
en temps que cagava bé.

I que dir del popular caganer del pessebre¡. Veritable fet diferencial. Quina nació, amb estat o sense, te quelcom de semblant?. Fins hi tot ja ha agafat l'advocació mariana de la Moreneta. Fer ensenyar el cul a una marededéu em sembla una manera sublim d'humanitzar i fer terrenal una dona que està al cel en cos i anima capaç de tenir fills sense conèixer baró ni perdre la virginitat en temps que no existia la fecundació “in vitro”. Penso que l'església catalana no s'hauria d'escandalitzar com ho ha fet, ans al contrari, hauria d'estar patriòticament agraïda pel “merchandising”. Diria mes, hauria de recomanar a l'artista posar una gibrelleta a la falda de la verge bruna a on pogués seure còmodament el fill bo i fent les seves necessitats.

Bé, com que ara ve Nadal i farem xerinola, us proposo com a banda sonora del mes la nadala “El desembre congelat” en la versió que cantava “Follim Follam”. A sota la teniu en vídeo i a dalt de tot en àudio. I, amics, aprofitem el temps abans de que s'aprovi la Llei de Seguretat Ciutadana i ens posi seny a garrotades. Siau.