A Olesa de Montserrat ens
hem adherit a l'Associació de Municipis per la Independència. Al
capdamunt de la històrica Torre del Rellotge (de propietat
municipal) hi oneja la quadribarrada estelada que també penja de
molts balcons i finestres de forma permanent, diuen que fins el dia
“en que”. També tenim una companyia de miquelets que recreen els
“Fusellers Voluntaris del Coronel Joan Vilar i Ferrer” que van lluitar per la defensa de les Constitucions Catalanes tot recolzant la causa austriacista.
I des de l'any 2008 mitjançant el Memorial 158, cada 11 de Setembre
retem homenatge als 158 soldats enterrats a Olesa entre el 1706 i el
1714 morts en “defensa de la llibertat” (154 entre alemanys,
austríacs, suïssos, portuguesos, flamencs, holandesos i 4
catalans).
 |
| Alfonso Sala (amb el barret a la ma) a Olesa. (1924) |
Tot i això,
paradoxalment, a Olesa de Montserrat encara mantenim en el
nomenclàtor un cèntric carrer a la memòria de
Don Alfons(o) Sala,
un dels polítics catalans que, a cavall del segle XIX i XX, es va
oposar mes aferrissadament a qualsevol avenç dels drets nacionals
de Catalunya, fins el punt que el dictador Primo de Rivera el nomenà
president de la Mancomunitat de Catalunya a la que va anar buidant
de contingut fins a la seva dissolució el 1925. Un dels darrers
residus del caciquisme creat i alimentat al redós de la Primera
Restauració borbònica. Deixem de banda la seva col·laboració amb
el franquisme.
 |
| Felix Figueras Aragay |
I ningú diu ni piu. Això es un símptoma del
que podríem dir-ne relació problemàtica d'Olesa amb la seva
historia mes recent. Fixem-nos que no és fins l'abril del 2008
(trenta anys després d'entrada en vigència de la Constitució) que
els olesans rehabilitem la figura de l'alcalde republicà d'ERC assassinat
pel franquisme
Fèlix Figueras Aragay posant el seu nom a la plaça
de l'ajuntament. Ningú se'n recorda que fins a mitjans anys noranta
del segle passat encara ens desafiava dempeus el monument als “25
años de paz”?. Cap ajuntament es va atrevir a retirar-lo (tampoc
ho reclamava ningú), només els fets consumats per una ma anònima
que, conscient o inconscient, amb nocturnitat li va serrar la base
metàl-lica deixant-lo caure, va permetre la seva desaparició
(alguns es van sentir alleujats per no tenir que prendre oficialment
tal decisió). Quants carrers o places hi han dedicats a olesans
víctimes del franquisme assassinats aquí mateix o als camps de
concentració nazis?. Llevat del cas, que clamava al cel, d'en Felix
Figueras ni un, malgrat se'n mantenen uns quants a “Martires de la
Cruzada Nacional”. I ja no hi ha excusa: en coneixem el nom gracies
al treball de l'Oriol Dueñas (*) i s'han obert carrers nous.
Debades.
Penso que Olesa de
Montserrat hauria de repensar críticament la seva darrera historia.
Penso que els antifeixistes es mereixen un memorial molt mes que els
154 soldats austriacistes (amb reserva de criteri deixo de banda els
quatre catalans) que, ben segur, van venir a una guerra forçats pels
interessos de llurs monarques i no per l'ideal de defensar la
llibertat (contrastem-ho amb les Brigades Internacionals). Ells son
els veritables defensors de les llibertats nacionals de Catalunya
però també de les llibertats socials, totes arrabassades a sang i
foc fa només 75 anys i que ara, després d'una lleu recuperació,
ens tornen a prendre els cadells del franquisme.
Potser el problema rau
justament en que aquest exercici de crítica ens obligaria a
introduir la qüestió social en el debat pel dret a decidir, cosa
que s'evita remuntant-se a un 1714 que ens han venut heroic, èpic i
que ens acosta a la famosa i nefasta unitat de destí. Llavors
veuríem que aquells veritables defensors de la llibertat nacional i
dels drets socials que van morir, com aquell qui diu abans d'ahir,
eren bàsicament menestrals i obrers i que a molts encara els estan
identificant al fossar del cementiri vell.
Malgrat les connotacions
especifiques d'Olesa, que son importants, com ens explica l'Oriol
Dueñas al seu llibre, te la major part de culpa en tot això una
Generalitat que lluny de recuperar i fomentar la memòria democràtica
li dona una aturada buidant de contingut el Memorial Democràtic
recuperant una practica habitual dels temps del “pujolat”. Si les
coses haguessin anat per altres viaranys segurament ens adonaríem
que amb qui de debò estem emprenyats la majoria de catalans ( i per
tant d'olesans), al igual que el conjunt de sectors populars del que,
per entendre'ns, anomenarem Espanya, és amb un sistema polític
nascut amb la Segona Restauració borbònica a la mort del dictador
Franco, que va jugar el seu paper però que ara encotilla una
societat composta majoritàriament per ciutadans i ciutadanes que per
raons d'edat no van votar la Constitució del 1978 i per això ens
cal exercir el dret a decidir sobre tot i sobretot.
(*) Oriol Dueñas
Iturbe. La violència d'uns i altres. La repressió de la guerra
i la postguerra 1936-1945. El cas d'Olesa de Montserrat.
Barcelona: Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 2007, 565 pp.
Oblit?. Memòria
selectiva? Sigui el que sigui és imperdonable i em remeto a allò
que vaig escriure a la anterior entrada d'aquest blog, però cal
tornar-ho a dir: Deixant de banda l'inexplicable cas d'Alfons Sala,
es manté el nom de carrers i places a la memòria d'olesans
assassinats (amb responsabilitat primera dels sublevats, però) en
el desconcert i el caos del començament de la guerra, de
personatges obscurs com el censor eclesiàstic Cebrià (Cipriano)
Montserrat, de la unitat militar carlista sublevada Terç Nostra
Senyora de Montserrat però s'oblida reiteradament, si no es menysprea
(la flor de l'alcalde Figueras no fa estiu), als olesans assassinats
al cementiri d'Abrera i Olesa, al Camp de la Bota a Barcelona, als camps
d'extermini nazis.
