APORTACIÓ A L'ESTUDI DEL FET NACIONAL: L'ESCATOLOGÍA COM A SIGNE D'IDENTITAT DE CATALUNYA

    Malgrat ser un poble sobri els catalans ens permetem de tant en tant alguns excessos, entre els quals n'hi ha un que, sincerament, crec que conforma la identitat nacional juntament amb la llengua i el pa amb tomàquet: la nostra tirada cap a l'escatologia, definida pel seny ordenador del nostre verb, el mestre Pompeu Fabra, en el ”Diccionari General de la Llegua Catalana” com a “Estudi dels excrements; supersticions relatives als excrements”.

    El pet és un d'aquests petits excessos que ens permetem. L'enyorat Manuel Vázquez Montalbán teoritzà a l'”Art de menjar a Catalunya” (Edicions 62, 1977, p. 144) que “El pet català és un pet poques vegades sorollós, és lent, segur, més tipificat sota el nom de “gansa”, i si qualsevol seguidor de Freud hi pot veure un lúdic retorn a la infantesa reprimida per tant de seny, un fisiòleg dirà que no hi ha cap altra causa que l'elevat percentatge que ocupa la mongeta seca a la cuina casolana del país. El pet és la rauxa, la petita bogeria imprevista i realitzada en família, mai davant de forasters, potser en el dubte que sabessin assimilar les fetors com un acte de servei a la convivència. D'altra manera li hauria anat històricament al país si hagués fet servir aquests gasos naturals per a defensar les seves raons, sempre tan evidents, que tal volta, no requeririen cap altre armament més contundent”. Que prengui nota l'Assemblea Nacional Catalana i els CDR.

    

    La tradició popular oral o escrita de literatura de costellada n'és plena d'exemples dels nostres costums excrementicis. Recupero i trec la pols del llibret “Poesies catalanes de Josep Robreño (1800-1837)” en una edició de la Llibreria Bonavía del 1935, a on l'escriptor en el poema titulat “SATISFACCIÓ que donà l'autor havent-li sens motiu llevat un fals testimoni, culpant el seu cul d'indecent, perquè s'oí un pet”, entre altres coses hi diu,

“.........

Tu que ets un cul avesat
a restrenye't si t'obliga,
i ets, si no està mal que ho diga,
com una pinya de cerrat;
tu hauràs comés tal maldat
d'obrir les portes en sec?
Repeteixo que no ho crec 
ni pot ser tal insolència, 
perquè la teva prudència 
de petit que la conec.

En una sala tancada,
plena de nimfes hermoses
que, aplicades i industrioses
daba goig de ser mirada,
S'oí una gran tronada....
D'on sortí? Això es ignorat;
sols a n'a tu t'han culpat,
cul, sempre el més innocent...
Al davant de tanta gent
no ets tu qui s'és afluixat.”

encara més; quan era petit un vell republicà catalanista em recitava en un suposat llatí,

“Cagat homo, cagat dona,

et cagat bestia et persona”,

i ja en català deia,
“Caga el rei, caga el Papa
i de cagar ningú s'escapa.
Paraules d'un pobre diable 
que cagava en un estable”.

    Sembla que allò que el vell republicà catalanista recitava, encara que ell no ho sabia, era una versió molt lliure i que passà oralment de pares a fills, d'uns versos recollits en un fulletó publicat a Manresa per la Impremta de Roca el 1873 títulat “Virtuts Del Cagar. Nou discurs pronunciat en la càtedra cagatoria de la Universitat de ENSUMALANCA per Macari Cagané “ que comença així,

“Magis bonum est cagare

quam bibere et manducare.
Millor cosa es el cagar
que el beure i el menjar.
Paraules d'un caganer
en temps que cagava bé."

    Seria un pecat oblidar-se de l'obra teatral "Don Jaume el Conquistador", grandiós monument de la Renaixença a l'escatologia i la pornografia,  d'en  Frederic Soler alies "Serafí Pitarra"  (1839-1895) que hom considera pare del teatre català. En aquesta comèdia, on el rei Jaume I  emmalalteix d'unes "purgacions culeres", la frase més fina que s'hi  diu  és "ja vaig cagar-me en tots els tronos".

    I que dir del popular caganer del pessebre¡. Veritable fet diferencial. Quina nació, amb estat o sense, té quelcom de semblant?. Fins i tot ja ha agafat l'advocació mariana de la Moreneta. Fer ensenyar el cul a una marededéu em sembla una manera sublim d'humanitzar i fer terrenal una dona que està al cel en cos i anima capaç de tenir fills sense conèixer baró ni perdre la virginitat en temps que no existia la fecundació “in vitro”. Penso que l'església catalana no s'hauria d'escandalitzar com ho ha fet, ans al contrari, és una manera de modernitzar la vella sentència "Catalunya serà cristiana o no serà" del venerable bisbe Torras i Bages (1846-1914) i hauria d'estar patriòticament agraïda pel “merchandising”. Encara diria més; hauria de recomanar a l'artista posar una gibrelleta a la falda de la verge bruna a on pogués seure còmodament el fill bo i fent les seves necessitats.